LA LLOSCA DEL CALIQUENYO

Feia temps que se sentia la memòria ocupada per un barruguet afectat per la síndrome de Diògenes. Els records que, adesiara i dedicant-hi molt esforç, aconseguia trobar entre tanta brossa i porqueria, no tenien gens de suc ni cap poder balsàmic. I aquell matí  necessitava recuperar algun episodi viscut amb complaença per contrarestar la lletjor i l’angúnia que li havia procurat el somni que el despertà: un cabrer cepat, amb la llosca d’un caliquenyo que anava lentament a banda i banda de la boca desdentada, que donava el boc a una ovella esbudellada i mig escorxada. Tres bèsties excrementades i tenyides de sang que cridaven a tota veu la seva exultació, ves quin espant.

Taquicardiós, encara, mirà de refugiar-se en les darreres línies del bloc negre on hi traspassava les  pensades tot pensant que es temperaria: “Altius, reduïm els diccionaris a la infamant condició de caixes d’onomatopeies, tot defugint el compromís en ferm de les esdrúixoles. I ens caldria engarjolar les paraules per sentir, nítids, els planys dels udols, l’angoixa d’un crit desatès, estèril. Cal callar només per fer-nos sentir, per demostrar nítidament i clara que percaçam la paraula totèmica, la paraula font, la que ve de l’aigua. I si la paraula no esdevé ullada fendidora i puntosa a l’embrió de les consciències, de res val parar esment en la cal·ligrafia. L’escriptura ha de fer constar en acta que no ens costa desatendre els calfreds ni viure al dictat de la inconsciència. I ha de notificar que els nutrients necessaris per acarar amb èxit aquesta estúpida toixesa bàrbara es fan en els plecs dels diccionaris que celen militarment els qui manen sobre la curtor més civilitzada”.

En acabat, la llosca de caliquenyo del cabrer emporcastrat encara l’espantava.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *