marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
PASSEJANT PER BUNYOLA AMB POCA ROBA
Des de fa cinc anys, a Bunyola, el meu poble, organitzen una gresca que, d’aquí a poc i si segueix així, es convertirà en el motiu nuclear de les festes de sant Mateu, el seu patró; patró, per cert, que compartim amb la vila de Santa Margalida.
Es fa dir “cursa” (els més agosarats en diuen “correguda”), que no és perquè els participants van xano- xano i exhibint-se, i “en roba interior” (d’altres diuen “en poca roba”), que tampoc no és perquè sovintegen els tapalls i altres elements tèxtils que no són de llenceria. És clar que hi ha més voyeurs que exhibicionistes però ja se sap que el joc és aquest: que els riures gens sardònics i els espants agraïts dels espectadors i espectadores facin de la provocació per a tots els públics motiu de gresca.
A part del desacomplexament i del toc de transgressió, el millor de la cursa/correguda és que no té patró; que s’organitza al marge de les institucions. L’inclouen dins el programa de festes perquè tothom sap que es farà, peti qui peti, i el dia que els seus mantenidors decideixin.
De fet, fa dues o tres edicions, el rector del poble pretenia que la desfilada no passàs per davant l’església. Greu error, el del mossèn, perquè en aquella edició, les desfilades més lluïdes i a l’indret del recorregut on els participants s’afanyaren de debò a mostrar l’escassetat de roba, va ser davant el portal major de l’església, sota les rialles fresques de sant Mateu. Ja ho val amb el mossèn! Tanmateix, com deia un amic que, com jo, badava i badocava, aquella de desfilar amb poca roba i amb tota la desimboltura del món és la millor manera d’acomiadar l’estiu.
De totes les colles, la que més m’agradà fou la de la dimònia acompanyada de dimonietes que seduïen dos angelets que, ben en el seu paper, lluïen sensuals ales albines i poques cintes de topall. Si els diables sempre són motiu de bulla, més encara en una celebració que els encanta. En acabar la cursa o correguda, em vaig topar amb amics i coneguts, és clar.
Salud Mateu Matas, “Xurí”, que té vetllada de glosat. I entr a la Sala Parroquial a saludar Xisco Fuentes, que exposa, i al qual li dic que hi tornaré per repassar amb deteniment les obres. Som seguidor dels xiscolors.
Veig, de lluny, el batlle, que no assistí a la presentació de “Tot és possible en aquest món. Llegendes i contarelles de Bunyola i Orient”, que es va fer dimecres dia 16 a Raixa. N’ignor els motius però els supòs: organitzava l’acte el Col·lectiu Cultural Sitja, l’editor de la revista Es Castellet, publicació que vigila de prop, com ha de ser, la seva gestió municipal i a ell no li agrada que li facin els comptes. Per això, des de fa tres anys l’Ajuntament de Bunyola no contribueix amb cap ajuda econòmica en l’edició de la revista, que compta amb l’indispensable suport ciutadà per ser a les llars del poble cada dos mesos.
En fi, era de la cursa amb roba interior, sobre el que volia engirgolar aquest apunt d’avui, i no sobre corregudes de personatges amb poca vergonya.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La dimonieta i el seu sèquit estan agraïts pel reconeixement fet en aquest escrit tan poètic com cert. De ben segur alguns dels personatges que hi apareixen els retrobarem quan arribin a l’infern per pagar tots els seus pecats fets en vida.
Salut i força i visca Bunyola sense adossats!