Gramenetum

La retirada és com es coneix popularment, sobretot a França, l’èxode dramàtic i massiu dels republicans que van creuar la frontera francesa al final de la guerra Civil espanyola a inicis de 1939. A Figueres, el dia 1 de febrer es va fer la darrera sessió de les Corts Espanyoles republicanes. El dia 10 de febrer les tropes franquistes arribaven a La Jonquera i la frontera francesa es tancava.

L’exili havia començat així com la llarga dictadura que es va allargar fins la mort de Franco i en certa mesura encara perdura gràcies a la mena de transició que es va posar en marxa per canviar-ho tot sense que gaire essencial canviés.

Van ser molts milers, unes 500.000 persones, les que van travessar entre el 28 de gener i el 10 de febrer per l’Alt Empordà, la Cerdanya i el Ripollès. El govern francès va desarmar els soldats i va internar els exiliats a molt precaris camps de concentració improvisats que no reunien les mínimes condicions de salubritat.

Sense espais habitables en ple hivern, sense aigua potable ni menjar, sense serveis mèdics de cap tipus, però amb rates i puces abundants. Eren extensions grans de terreny a les platges d’Argelers, Sant Cebrià, Ribesaltes i el Barcarès, encara que també van haver-hi altres camps a l’interior: Al Vallespir, Gurs, Brams, Agda…

Els refugiats republicans, que havien arribat molt esgotats dels estralls de la llarga guerra que havien patit o els bombardejos a la reraguarda civil com els de Barcelona o Granollers, havien d’excavar forats en la sorra per protegir-se del vent i del fred que feia sobretot a la nit…

A més, la incertesa de la situació política arreu i l’inesperat tracte vexatori dels guardians francesos i senegalesos feien perdre l’esperança per superar la dissort de la derrota i l’exili obligat a més de la vergonyosa traïció a la República per part del govern francès.

Allà els presoners eren considerats ‘estrangers indesitjables’ i van ser maltractats i explotats inhumanament, van patir fam, tortures i empresonament i van continuar així fins la Guerra Mundial on van passar a traslladats a camps de treball, la Legió estrangera o exterminats en els camps de la mort nazis com el de Mauthausen (Àustria) i altres.

Una minoria, sobretot la classe política intel·lectual aconseguiren arribar a tercers països com Gran Bretanya, els Estats Units i, sobretot, Mèxic, República Dominicana i Xile, amb d’altres en molta menor quantitat. Però més o menys la meitat del total

Un 60 % d’aquests van retornar a l’Espanya feixista repatriats de manera més o menys voluntària: El lema dels franquistes era: No hi ha càstig pel qui no té res de que penedir-se! És clar que només era un lema de propaganda.

Un d’ells, segons explicava la meva iaia només quan li preguntaven directament i amb insistència, va ser el meu avi, José Maria Sánchez Ramírez (1905-1979). Va poder tornar a creuar la frontera cap al seu poble però pocs mesos després, ja instal·lat a casa seva, va ser detingut, jutjat en consell de guerra i internat 9 anys a la presó dels 15 als que el van condemnar.

El seu germà Nicolás però, va ser condemnat a mort i afusellat com molts altres durant els primers anys del règim de Franco. No puc ni imaginar-me com devia ser el seu pas per aquests camps del sud de França però m’imagino a l’avi, que tenia dona i tres fills esperant-lo, pensant, contra tot pronòstic que la dictadura duraria poc i que realment podria retornar a casa sense perills! O potser no tenia gaires altres opcions?

És innegable que també van haver-hi episodis, diguem-ne exemplars o heroics, de comportament humanitari com els que es van esdevenir a la maternitat d’Elna o els que van protagonitzar alguns veïns i personalitats que van fer el que van poder per donar resposta a la greu situació dels desplaçats i internats. Sens dubte, aquesta part de la història també s’ha de rescatar.

Per això és tan important l’obertura, només fa 2 anys amb motiu del 75 aniversari dels fets, del Centre d’Interpretació i Documentació sobre l’Exili i la Retirada-CIDER a la vila d’Argelés-sur-mer. És un centre que cal visitar i que compta amb la col·laboració de la Generalitat de Catalunya a través del magnífic projecte del Museu Memorial de l’Exili-MUME amb seu a la Jonquera.

Per constatar la vigència d’aquesta història només cal descobrir que el mateix alcalde d’Argelers, Pierre Aylagas, és fill d’un dels republicans que va travessar els Pirineus.

Com diu un dels supervivents:  La sorra de la platja d’Argelers, on va estar el camp, no són grans de sorra, són llàgrimes dels refugiats que amb el fred es van congelar i es van fer pedra. El mateix podria haver dit el meu avi.

Tot plegat, no us recorda una mica aquesta història, salvant totes les distàncies evidents, al que estem vivint actualment amb els refugiats de la guerra de Síria i de tot el món que travessen ara les fronteres europees fugint de la guerra i la desesperació?