Ah!, NO EXISTEIXO

Publicat a La Manyana el 3-2-18

El primer Presidente del Consejo de Ministros de España va ser Víctor Damián Sáez y Sánchez Mayor confessor privat de Ferran VII. Eclesiàstic i polític tant ultraconservador que el van cessar durant el Trienni Liberal (1820-1823) i el van posar de canonge de Toledo. Amb la caiguda del règim constitucional va tornar a ser Secretari d’Estat. Va dirigir la reacció absolutista amb tal rigor, que va motivar la sol·licitud de la seva dimissió;  se’n va salvar perquè el mateix dia del desembarcament del rei a Espanya (1 d’octubre de 1823), el monarca el va ratificar. El 19 de novembre el Rei Ferran dicta un decret dirigit a Víctor Damián, pel qual es crea el Consejo de Ministros i l’anomena Presidente . Amb l’arribada del monarca a Madrid va ser cessat el 2 de desembre – va durar dues setmanes- i el van nomenar bisbe de Tortosa on està enterrat.

El primer President de la Generalitat de Catalunya va ser Berenguer de Cruïlles (1359–1362) bisbe de Girona. Fou nomenat per les Corts de Cervera primer representant del braç eclesiàstic. Des de la presidència va vetllar pel compliment de l’acord que la Cort de Cervera havia signat amb el monarca Pere III el Cerimoniós per ajudar-lo en la guerra dels Dos Peres. Bon diplomàtic, enèrgic, defensor de la inquisició i preocupat per l’heretgia. Es coneixen les seves accions decidides en contra de la corrupció de l’època. Va impulsar la redacció del Llibre verd dels feus que comportava la substitució dels impostos arbitraris anteriors a un únic impost legal i estable. (més…)

On vas, Rei Felip VI? M’agradaria saber la resposta. Potser no la sap ningú, el futur, és més, la història, perquè parlem d’un rei, és impredictible. Sí que sabem d’on vens. Cada discurs ens situa en una habitació diferent del Palacio de la Zarzuela – zona d’esbarzers- on Vós treballeu. Però reialment on teniu la residència oficial és al Palau Reial de Madrid. Amb 135.000 m² de superfície i més de 3.418 habitacions, és el palau més gran d’Europa. Aprofitant els fonaments de l’antic Alcázar i amb les arts de l’arquitectura barroca, els vostres avantpassats el van començar a construir el 7 d’abril de 1735. I encara sou allí en esperit, ànima o marc mental. Sou un rei barroc, uniformista, hereu de l’absolutisme, clàssic com la llatinada del títol de l’article.

No crec que sigui casualitat que el Palau estigui situat al carrer Bailén s/n, en commemoració de la Batalla de Bailèn que es va produir durant la Guerra del Francès. Va suposar la primera derrota del potent exèrcit napoleònic conegut com la Grande Armée. Va tenir lloc el dia 19 de juliol de 1808 (per un dia no tenim un altre 18 de juliol) al costat de la ciutat de Bailèn, a l’actual província de Jaén. Ara, els francesos us fan un bon servei a Vós. (més…)

Els que procedim del Baix Segre, i ens hem criat per les comarques de l’Aiguabarreig amb el riu Cinca, alguna vegada ens hem preguntat com és que hi ha el cognom Borbón per aquestes contrades? A mi m’han arribat dues versions. La llegenda rural parla de les visites al castell de Mequinensa de la família reial borbònica. Fruit d’alguna espècie de dret de cuixa és possible que hi deixés descendència. És una hipòtesi versemblant, veien les múltiples relacions extramatrimonials de l’actual Rei emèrit i els descendents que li van apareixent. L’altra possibilitat és que algun membre de la família borbònica hi hagués vingut a viure. M’han explicat que fins fa ben poc a Torrent de Cinca hi vivien les últimes persones que encara tenien títol nobiliari. No pretenc fer d’historiador, si algú hi està més posat que jo, que em faci arribar la seva interpretació amb més rigor històric.

El cas és que he fet treballar l’algoritme de Facebook i hi surten Borbons d’Osca, Mequinensa, Lleida i Barcelona. Millor buscar les dades objectives de l’Instituto Nacional d’Estadística (INE). He fet la consulta de residents per províncies que portin el primer cognom Borbón. El resultat és contundent: dels 341 Borbons que hi ha a tota Espanya 93 són d’Osca, 79 de Barcelona, 70 de Saragossa, 25 de Lleida i 19 de Madrid. Fins a arribar al total es van escampant per altres províncies en quantitats inferiors a deu. Són molt poquets comparats amb 1.470.005 de Garcías. És més normal (fàcil) conèixer un Garcia que un Borbón. (més…)

Quan la Conxa i dues filles, en la novel·la de Pedra de Tartera de Maria Barbal, tornen al poble després de passar cinc setmanes desplaçades a un poble de l’Aragó i haver perdut el marit i pare afusellat, un tinent coronel nacional li diu: “Se ha acabado la vergüenza de este país. Gracias a Dios estamos salvados. Esperamos que su conducta no tenga mancha desde ahora. Si sois buenas españolas, nada tenéis que temer”. Aquesta escena de la Guerra Civil és fàcilment comparable en l’actualitat amb alguna dels polítics catalans interrogats pels jutges de l’Audiencia Nacional o del Tribunal Supremo: “Por la sagrada y constitucional unidad de España, confío que renunciéis a vuestras ideas separatistas y podamos vivir en paz”.

La Conxa també pensa: “Arribava un instant que no sabíem si fèiem front a una desgràcia o a una culpa, semblaven esperar que ens donéssim per vençuts i que ens mostréssim, escarmentats, inferiors, que demanéssim perdó com a pobres sobrers el tracte normal de les altres persones”. Ara no hem de dubtar, és una desgràcia sentir-nos tractats com ho fa l’Estat espanyol. Empresonar homes i dones que defensen unes idees de forma pacífica no és defensar la llei ni cap Constitució, és empresonar persones. (més…)