Ah!, NO EXISTEIXO

Queden molt llunyanes les paraules pujolianes que és català qui viu i treballa a Catalunya. Hi ha molts catalans que treballen fora de casa. Professionals, joves o  no, que busquen fora la feina que no troben aquí. Molts catalans viuen a territori català però no treballen: aturats, jubilats o infants. Per una altra banda hi ha persones que viuen i treballen a Catalunya que no se senten encara catalans, molts sí: marroquins, xinesos, bolivians, pakistanesos, de tots els països europeus… i una seixantena d’apàtrides. És el cosmopolitisme de la globalització, acollir gent de molts països. A mi m’agrada més així que no pas quan ens quedàvem bocabadats veient un negre passejant o un groc fent fotos.

I encara més, n’hi ha que són i se senten catalans i només defensen els seus interessos polítics, econòmics o lingüístics que coincideixen amb els de l’estat espanyol que fa segles que malda per construir una societat uniforme segons “las leyes, costumbres y lengua de Castilla”. A aquests últims -i al final en citaré un exemple- històricament coneguts com a botiflers, els considero espanyols o parricides, matricides, o directament, suïcides carregats d’autoodi de la identitat catalana que des de fa mil anys han anat construint els avantpassats. (més…)

Publicat a La Manyana de Lleida el 11/1/1029

El judici del procés per la independència de Catalunya va començar el passat 18 de desembre al Tribunal Supremo de Madrid. Va ser la vista de qüestions prèvies, està previst que les primeres sessions s’iniciïn la segona quinzena de gener. Aquells mateixos dies vaig acabar de llegir la novel·la Matar un rossinyol de l’escriptora estatunidenca Nelle Harper Lee. La va publicar el 1960 i és un al·legat contra els prejudicis racials, fruit de les seves experiències amb família i amics, a la seva ciutat natal del sud dels Estats Units l’any 1936. La novel·la se centra en la irracionalitat de les actituds dels adults respecte a les anomenades races des de la mirada de dos infants. El plantejament i el nus de l’obra va del judici que li han de fer a un negre acusat de violar una jove. El pare de les criatures és l’advocat que ha d’exercir la defensa. Ja us podeu imaginar com va anar el judici en les circumstàncies socials de la societat americana d’aquella època.

No vull fer cap espòiler (m’atreveixo a utilitzar aquest anglicisme perquè ja l’he llegit catalanitzat a algun article) però el destí del negre injustament acusat estava escrit. I aquí és quan m’ha vingut la semblança amb “el nostre judici”. La sentència ja està dictada per part dels jutges i de la societat espanyola. Avui, el poble català és com els negres dels anys seixanta lluitant pels drets civils individuals i col·lectius. I a fe de Déu que ho tenim més difícil, al cap i a la fi, els negres ja tenien un estat; fins i tot quan els esclavitzava, eren americans. Els catalans no podem ser catalans dins l’Espanya que ens envesteix políticament, que ens destrueix lingüísticament. No ens ho deixen ser ni demanant permís, no els agrada que siguem com som.

La metàfora del títol de la novel·la, Matar un rossinyol, es justifica quan el pare ensenya als seus fills que és un pecat matar un rossinyol que només fa música per regalar-nos les orelles; i els recorda que es pot disparar a tants gaigs (Garrulus glandarius) com vulguin perquè fan malbé les collites. ¿Com és possible disparar contra els que busquen el bé i no adonar-se de les barbaritats que fan els malvats “garrulus”?¿Com és possible que dones i homes que tenen desigs de llibertat i democràcia estiguin empresonats o exiliats per culpa d’altres dones i homes que malden per conservar els seus privilegis ajudats pel poder legislatiu, executiu i, sobretot, el judicial? Resposta: per conservar el seu estat.

(més…)

Publicat a La Manyana de Lleida el 22 de desembre de 2018

La confrontació que va suposar la Guerra Freda va acabar amb la victòria aclaparadora, no ja dels EUA, sinó del sistema capitalista liberal sobre la planificació comunista. Mentre que la ideologia comunista s’ensorrava, es veia com la democràcia liberal s’escampava com el millor dels sistemes de govern polític. Aquests dos fets històrics, que molts de nosaltres vam veure, van ser formulats pel politòleg estatunidenc Francis Fukoyama, entre els anys 1989 i el 1992 va publicar l’assaig La fi de la Història i l’últim home. El seu argument és que tota l’Època Moderna (ells no tenen Època Contemporània) – la Revolució industrial i les Revolucions Francesa i Americana- ha estat marcada per l’assoliment d’una societat en què el progrés científic-tecnològic-econòmic configurés la base d’una economia de mercat que afavorís el creixement social i, alhora, per la configuració d’un sistema de govern el més just possible: la democràcia liberal.

El sistema liberal-capitalista és insuperable. La Història s’ha acabat. El sistema de valors occidental ha demostrat ser el millor en el curs de la història. És el punt final de l’evolució ideològica de la humanitat i la universalització de la democràcia liberal occidental com la forma final del govern humà. En un món sense conflictes ideològics els Estats compartirien un acord comú: la democràcia liberal i l’economia de mercat. Fins i tot, amb optimisme orgullós, arriba a formular que mai s’han tornat a produir guerres entre estats democràtics.

(més…)

Publicat a La Mañana

Com a fill de pagès, empeltaré unes línies plenes d’humanitat -de bonhomia. Les agafo de la primera pàgina del llibre La penúltima bondat: Assaig sobre la vida humana, del filòsof Josep Maria Esquirol, i les insereixo amb la realitat de les multituds de migrants, víctimes del capitalisme canalla com l’anomena el sociòleg César Rendueles.

“No ens han expulsat de cap paradís. Sempre n’hem estat fora. En veritat, i per sort, el paradís és impossible. La nostra condició és la dels afores”.

Pasteres per mars i oceans: esperança i mort. Camps de refugiats pel Mitja Orient, a Europa, a l’Àfrica o al Sud-est asiàtic: guerres, crims contra la humanitat. Algú els ensenya un paradís: Déu, Al·là o el canal de televisió via satèl·lit d’Al Jazeera, la BBC o la CNN. Amb sort arribaran a algun purgatori. A la muntanya del Gurugú -un volcà extingit que no deixa de llançar riuades de persones per prendre a l’assalt la tanca de Melilla encara que es tallin el cos amb els filats de ganivetes. Altres faran casa en algun dels seixanta-un campaments palestins creats des del 1948. Fins i tot, els desplaçats sirians malviuran en una illa del mar Egeu on va viure Aristòtil i on es planten oliveres -símbol inútil d’una pau que mai arriba.

“Aquí, als afores, no només vivim, sinó que som capaços de vida”.

Caravanes de migrants pugen l’Amèrica recorrent el seu calvari a la recerca del somni. Si resisteixen el viatge, arribaran al Río Bravo. Enfront, on el riu es diu Río Grande, per més ajuda que trobin durant el viatge, acabaran topant amb militars, policies, tanques electrificades i murs gegants. Busquen la terra promesa que només ha de ser un lloc on poder viure amb dignitat. Molts no passaran d’aquí, s’hi poden estar mesos o anys. Intentaran, una vegada i una altra, creuar a l’altra banda. Pocs tornaran a casa vius i resignats.  El pitjor malson nord-americà deu ser millor que la fam i la mort que deixen darrere. Fugen, tots ells, de l’infern.

“Només l’humà pot ser inhumà”.

(més…)

Publicat a La Manyana el 28 de setembre del 2018

L’any 509 abans de la nostra època a pocs quilòmetres de Roma, una colla d’oficials fan el que no poden fer en el camp de batalla: parlar de dones. Col·latí destaca la bellesa i virtuts de la seva dona, Lucrècia. Això fa que sigui anhelada per Sextus Tarquinius, fill del rei romà de dinastia etrusca Tarquini el Superb. Tarquinius va entrar a casa de Lucrècia i la va forçar a mantenir relacions sexuals sota amenaça de matar-la a ella i a un esclau, per posar-los junts i anunciar que els va sorprendre cometen adulteri. Quan marxa el violador, Lucrècia crida el seu marit i el seu pare; els fa prometre venjança i se suïcida amb un punyal per posar fi a la seva deshonra. La notícia s’escampa per Roma i una onada immensa d’indignació commou els ànims, els romans es reuneixen en el que pot considerar-se la primera concentració de caràcter lliure i burgès: el rei serà derrocat i els tirans expulsats. Els romans “romans” s’alliberen del jou de la monarquia d’origen etrusc i funden la res publica. Mai més un arrogant rei guiarà l’ésser comú dels romans. Això explica El filòsof alemany Peter Sloterdijk en el llibre Estrés y libertad, Editorial Godot (2017), citant Titus Livi -jo només n’he fet una paràfrasi traduïda lliurement al català.

Remarca Sloterdijk diu que, des de la perspectiva actual, som davant del naixement de la llibertat republicana a partir de la indignació col·lectiva. Una llibertat que inicialment no significava altra cosa que el desig de viure autònomament, d’acord a les lleis del país, els costums dels pares i no haver de sotmetre’s a la voluntat d’un individu massa ufà, sobretot si es tracta d’un dels reis espanyols (l’autor parla de reis perses). Ja veieu que vaig fent venir la història cap als nostres dies, i no em costa gens veure el paral·lelisme entre el fet narrat i els esdeveniments que des de fa un any estan passant al nostre país. Només cal imaginar-se que de la noble Lucrècia ara en diríem REFERÈNDUM; la intervenció policial del primer d’octubre va ser la violació d’un poble pacífic rematada amb l’amenaça vil del rei Felip VI i segon del postfranquisme. (més…)

Publicat a La Manyana el 3 d’octubre del 2018

Després de l’article del mes d’agost, on em preguntava què faria Don Quixot al segle XXI, tenia per llegir un llibre de títol suggerent: Rocinante vuelve al camino de John Dos Passos, 1923. Me’n vaig adonar que m’havia fet la mateixa pregunta que l’escriptor nord-americà 100 anys després. No hem avançat? No, estem igual! Dos Passos va néixer a Chicago, de descendència portuguesa i bon coneixedor de l’estil de vida mediterrània. Després de la Primera Guerra Mundial, on va servir conduint una ambulància a Itàlia, va tornar a viatjar per Espanya amb l’objectiu de copsar l’immutable esperit ibèric. Viatger, intel·lectual i artista culte d’ideologia independent proper al socialisme, va escriure Manhattan Transfer el 1925, al bell mig dels meravellosos i bojos anys vint. Va veure el creixement hipòcrita del capitalisme. Va tornar a Espanya per la Guerra Civil; i l’any 37 va trencar amb la ideologia comunista en veure com es comportaven les milícies soviètiques amb  els dissidents: hipocresia i repressió. Mort.

Anem a la caminada de l’escriptor amb el cavall del Quixot. El que primer que ens mostra és la Setmana Santa: el “gest” de la flama groga contra cadències dels vestits marró i púrpura de les processons, un repte fanfarró enmig d’una lletania a la mort totpoderosa. Això és Espanya, Castella, almenys. Els castellans fan festa de divendres a diumenge sant – celebren la Mort de Crist- i nosaltres el dilluns de Pasqua -la Resurrecció, la Vida. El culte per la mort mesetària enfront del culte a la vida del llevant mediterrani. La primera vegada que em van fer adonar d’aquesta cosmovisió va ser a les classes sobre Hegel del professor Josep M. Calsamiglia, traspassat ara fa trenta-cinc anys. No vaig poder anar al seu enterrament perquè estava servint a l’exercit espanyol en terres de Cerro Muriano, Còrdova, a prop d’on Frank Capa va fer la famosa foto de La Mort del Milicià -anarquista de Benilloba (el Comtat)- que es deia Borrell de cognom. Mort. (més…)

Publicat a La Manyana el 26 d’agost de 2018

A finals de juny, els diputats de Ciutadans al Parlament de Catalunya van mostrar uns exemplars del Quixot – edició de la Real Academia, 2016– per protestar pel boicot a un acte organitzat per Societat Civil Catalana a la Universitat de Barcelona. Li demanaven a la consellera si condemnava l’atac verbal, els crits. Sempre condemnarem els boicots violents, va dir l’Honorable Sra. Laura Borràs, Consellera de Cultura, especialista en l’obra en qüestió; i els regalà un: “Espero que se l’hagin llegit tots, perquè el millor homenatge que es pot fer a Cervantes és llegir-lo”. Es vanten de tenir un geni de la literatura, orgull de la llengua castellana -que l’és. Dubto, no que el llegeixin, sinó que l’entenguin i, molt menys, que en siguin dignes dels seus ideals.

Quan sento parlar del Quixot recordo l’obra de Milan Kundera L’art de la novel·la, 1986. Defensa que el cavaller errant va tenir sentit a l’època medieval, al segle XVI ja només era una figura decorativa de tornejos i justes, l’exercit professional el va deixar fora de lloc; per això Miguel de Cervantes, a principis del segle XVII, només el pot retratar com un boig; de sentiments nobles però només objecte de pietat o burla. He rellegit el llibre de Kundera però no hi he trobat la citació literal. El Quixot no el repassaré, pesa 1’4 kg. El vaig llegir cap al 1978, segons les anotacions que hi trobo i les fulles seques d’una rosa de joventut. L’edició del Círculo de Lectores és del 1969 amb il·lustracions al carbó de Gerhart Kraaz.

Com la fama del pensament se l’emporten els filòsofs, es diu que l’Edat Moderna comença amb l’atreviment de Descartes per deixar pensar l’home sense l’ajuda de Déu: “cogito ergo sum”. Però tant valor o més té la novel·la que, amb recursos lingüístics més entenedors i divertits, com és el cas de l’Enginyós cavaller, també busca el sentit de l’existència. Cervantes inaugura la novel·la moderna i europea perquè continua l’aventura d’enfrontar-se sol al món canviant. El Quixot va sortir de casa i ja no reconeixia el món, veia gegants i eren molins. El món ja no estava regit per un Jutge suprem. La Veritat divina es va transformar en centenars de veritats relatives. És la incertesa que ens arriba fins als nostres dies, el món líquid del sociòleg Bauman. (més…)

Article publicat a La Manyana de Lleida el 22 de juliol de 2018.

Dedicat a Dolors Bassa i Carme Forcadell.

Des de fa uns mesos volta per aquestes terres un francès d’Horta, l’exprimer ministre Manuel Valls. Se’l veu amb la flor més granada dels defensors a ultrança de la Unidad de España: “la grandeur” és igual a “Una, grande y libre”. Nostre Senyor els cria i ells solets s’ajunten. Ambdós són el resultat d’imperis que no dialogaven – ni ho pensen fer- amb les terres colonitzades: van imposar la seva cultura que creien superior. El fruit del procés de colonització ha estat que hi ha molta gent, milions de persones, que parlen les llengües colonialistes, i utilitzen el pretext quantitatiu per imposar la seva gran llengua: és més útil, pràctic i còmode parlar-les perquè faciliten la comunicació, diuen. El resultat és la uniformització lingüística que va eliminant les llengües petites. El peix gran es menja el petit, i bon profit.

Vet aquí que l’any passat un altre francès diferent, el filòsof François Jullien, va publicar un llibre titulat La identidad cultural no existe. Proposa canviar la forma de pensar: “No hi ha una identitat cultural francesa o europea sinó recursos francesos, europeus i també de les altres cultures. Aquests recursos s’exploren i s’exploten -com el petroli. I serà el diàleg qui, a més d’evitar el xoc, permetrà aflorar un camp d’intel·ligència compartida, en què cada part pot començar a entendre a l’altra”. No sona pas malament això d’agregar, no excloure. La mare m’ho va dir als anys seixanta: millor saber-ne dos que no només una, quan li vaig preguntar perquè a escola es parlava castellà i a casa català. Els recursos s’activen, diu en François, i també es desactiven, penso jo. Un exemple són els Profesores por el Bilingüismo que tenen com a objectiu acabar amb la immersió lingüística. Del prefix Bi, que vol dir dos, volen arribar a només una llengua. És el procés d’assimilar, d’engolir, d’eliminar la llengua que no els agrada: el català de Catalunya, de ses Illes, del País Valencià i de la Franja.
(més…)

Article publicat a La Manyana de Lleida el 21 de juny de 2018

Suïssa és un país plurilingüe per una intencionada voluntat política. Els primers cantons són del segle XIII i germanòfons. Des del segle XV té una regió italòfona i després una altra francòfona. L’alemany continua sent dominant, però el francès gaudeix de valor pel prestigi de la cultura francesa. És l’any 1848, quan la República Helvètica s’estableix el reconeixement formal de la igualtat de les llengües: adopta l’alemany, el francès i l’italià com a llengües nacionals. Com es tracta de tres grans llengües europees, és lògic que molts suïssos siguin bilingües o plurilingües, el sistema educatiu i l’estructura federal de l’administració ho afavoreix. Els ciutadans tenen la llibertat de triar llur llengua, però el principi de territorialitat històrica és primordial, ja que permet d’establir les zones lingüístiques. Si un habitant de Zuric, de

parla alemanya, va a Ginebra, de parla francesa, sap que la llengua del territori, la utilitzada a tots els àmbits de l’administració és el francès, i s’hi haurà d’adaptar a l’hora d’anar a l’escola o per fer un tràmit a l’ajuntament.

Des del 1999, i per coherència amb la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries del 1997, el romanx és parcialment llengua oficial en el sentit que és utilitzat per als informes que la Confederació fa amb les persones de llengua romanxa, és doncs, a partir d’aquesta data, una llengua oficial regional, atès que només es parla al cantó dels Grisons. Són només un 0’5% de la població i segur que són trilingües pel cap baix. És un cas semblant al de la Val d’Aran: no ha de ser complicat trobar algú que parli aranès, català, castellà i francès (+anglès). Ben segur que LA estudiant (em salto l’apostrofació per motius feministes) que ha contestat els exàmens de selectivitat en aranès en sigui un exemple. Ella ha fet el batxillerat francès i ha decidit utilitzar la seva llengua oficial. No ha demanat permís i ha fet bé, els drets s’usen i s’exigeixen. Encara no se sap qui corregirà les seves proves.

Tornem al país helvètic. Per la mateixa Carta de les llengües minoritàries, també es reconeix el “yéniche”, l’ienix com a cinquena llengua oficial, però sense territori afiliat. L’ienix és el sociolecte o argot dels ienixos o viatjants alemanys (a Espanya serien els mercheros o quinquis) un poble seminòmada europeu d’origen incert que constitueix la tercera major ètnia migratòria del continent. No són els gitanos però porten un estil de vida similar. Deuen rondar els 300.000, establerts sobretot a Alemanya, Bèlgica, Àustria, Països Baixos, Suïssa i parts de Franca. Només Suïssa  els reconeix com  a minoria autòctona nacional; hi viuen uns 30.000, dels quals només uns 3.500 són encara nòmades. No hi inclouen a Antoine Griezmann, perquè és futbolista francès nascut a Mâcon, jugador de la Real Societat de Sant Sebastià (encara que vivia a Baiona) des dels tretze anys. Diu que es queda a l’Atlético de Madrid, però no us estranyi que li pesi la tradició nòmada i la de fer calés i, després de fer el show mediàtic estiuenc, faci cap al Barça. (més…)

Publicat a La Manyana el 01/06/2018

Fa vuit anys vaig obrir el meu primer bloc, Fragments. Eren els subratllats dels llibres que anava llegint. Llegia i retallava. La setmana passada em vaig  trobar amb aquest: És ben cert que el terrorisme d’Estat és una arma molt potent a la qual és molt difícil oposar-se; però també és cert que el poble espanyol, en el seu conjunt, ni tan sols va intentar oposar-s’hi. El feixisme existia abans de Franco, i ha sobreviscut, en formes evidents o disfressades, a la Transició. Arreu del món, allí on es comença negant les llibertats fonamentals de l’Home i la igualtat entre els homes, es va cap al sistema concentracionari, i és aquest un camí en què és difícil aturar-se. Un nou feixisme, amb el seu ròssec d’intolerància, de prepotència i de servitud, pot néixer fora d’Itàlia i ser-hi importat, tal vegada de puntetes i fent-se anomenar d’una altra manera. Aquestes paraules les va escriure Primo Levi  l’any 1976 a l’epíleg del llibre Si això és un home, 1946, pocs mesos després de sortir del camp d’Auschwitz.

Són les idees que anava explicant per les escoles quan els alumnes li feien preguntes sobre el seu llibre. He canviat només les tres paraules en negreta: italià, Mussolini i Segona Guerra Mundial, com en un exercici que feia amb els alumnes per crear textos nous. Continua Levi: El feixisme era ben lluny d’haver mort, només estava amagat, enquistat; estava fent la seva muda per aparèixer després amb un aspecte nou, una mica menys reconeixible, una mica més respectable, més adequat al nou món que havia sortit de la catàstrofe de la Segona Guerra Mundial que el mateix feixisme havia provocat. No puc evitar fer-me la pregunta: què pensaria el senyor Levi de la situació política actual d’Itàlia? Què en sortirà de la coalició del Movimiento Cinco Estrellas (M5S) i La Liga que els uneix el discurs antieuropeista i la xenofòbia contra la immigració; en la resta de programa electoral no es poden ni veure. Si fan govern, serà de tècnics que no representen els partits polítics. El president de la república italiana ha proposat que un ex-alt càrrec de l’FMI formi un govern provisional i neutral. I que condueixi Itàlia cap a unes noves eleccions a principis del 2019, però que no se’n vagi sense fer els pressupostos. Queda molt clar qui mana.

(més…)

Publicat a La Manyana el 05-05-18

En els meandres GROCS de lliris, verds de PAU,

… la nostra pàtria antiga.

Màrius Torres

Vivim en la construcció de dos relats que no tenen cap punt de trobada. Diuen que el poder estatal és la realitat que no es pot canviar sense transgredir les normes legals; els independentistes viuen en un Matrix de somnis o desitjos republicans que només portarà al no-res o a l’ensorrament de la societat. ¿Com sé què és realitat i què és somni? ¿Per què no pot ser al revés, Espanya com a malson i la Independència com a nova realitat que es va bastint? Quina idea tenen al cap el Presidente M. Rajoy i el MHP Carles Puigdemont? I la vicepresidenta S.S. de Santamaría i el vicepresident Oriol Junqueras? Els marcs mentals o les idees d’Espanya i Catalunya semblen anar per mons paral·lels, no es troben mai. Realitats paral·leles.

Tot just començar la pel·lícula Origen (títol en anglès, Inception, 2010) de C. Wolan, Cobb (Leonardo DiCaprio) es pregunta:

– “Quin és el paràsit més resistent? Un bacteri, un virus, o un cuc intestinal?

Ell mateix es respon:

– Una IDEA, resistent, molt contagiosa, que s’ha apoderat del cervell, és quasi impossible erradicar-la”.

El tema principal de la pel·lícula és la confusió entre realitat i somni. Només pels efectes especials ja paga la pena mirar la pel·lícula. El protagonista té l’objectiu d’entrar en els somnis de l’hereu d’una gran empresa per implantar-li la idea d’acabar amb ella. ¿Es pot entrar en la ment del jutge Llarena, del periodista Federico Jiménez Losantos, dels jutges del cas La Manada o  del secretari general del partit VOX, Javier Ortega, quan diu que els afusellaments de la Guerra Civil s’havien fet “amb amor”? Veig molt difícil ficar-se al cap d’una persona i fer-la canviar d’idea.  I si es pogués modificar, no seria amb paraules. (més…)

Publicat avui a la Manyana de Lleida

El sistema polític que li va més bé al capital per gestionar aquest món és qualsevol mutació de l’autoritarisme, sigui en forma de populisme americà o d’autoritarisme postdemocràtic europeu. Davant del triomf de la globalització econòmica, cultural i política havíem arribat a pensar que la democràcia, que segons Aristòtil és el millor sistema polític sempre que es busqui el bé comú, s’escamparia per tot el món com evolució més natural. Però resulta que no, es veu que amb el sistema liberal global hem generat un fonamentalisme econòmic que més aviat afavoreix a ben pocs.

El neoliberalisme és el fonamentalisme del capitalisme financer. El model a seguir seria la Xina, on l’economia s’alia amb molta comoditat amb el partit únic. Hi ha una tendència global cap a un model polític més autoritari. A Europa, on les democràcies liberals no tenen ni cent anys, tot just es van començar a implantar després de la Primera Guerra Mundial i especialment de la Segona, anem cap a l’autoritarisme postdemocràtic, com li he sentit explicar al filòsof Josep Ramoneda. Vol dir que hi ha una democràcia que evoluciona no cap a majors quotes de llibertat o participació política, sinó cap a formes de control més restrictives. El vincle entre la democràcia social i el capitalisme s’ha trencat. En el millor dels casos ens trobem amb una democràcia demagògica radical on hi ha un abús de poder que no vetlla per la comunitat, sinó que genera un increment de les desigualtats i afavoreix els interessos d’elits econòmiques, de castes polítiques i arribistes d’ambdós costats. (més…)

Me cago’n la verge Maria Santíssima del Canyeret quan era fadrina o el simple me cago’n deu són paraules en perill d’extinció. Les paraulotes contra la religió fa temps que són expressions buides, excepte per a la justícia espanyola que encara viu en el fonamentalisme medieval i, si et senten blasfemar, pots fer cap a la presó una temporada. Són tan buides que quasi han desaparegut. Ens apanyem amb un hòstia, un collons i poca cosa més, ‘Ndéu.

No m’agraden les paraulotes, més ben dit, no m’agrada dir paraulotes. Se m’escapa algun cojones per la meva etapa militar a Sevilla i algun cony o coi. Suposo que és un trauma infantil no superat de la meva educació catòlica, cristiana i rural. Després, per guanyar-me la vida de professor he hagut d’aprendre i intentar ensenyar des de Sarrià fins a l’Hospitalet de Llobregat, que totes les paraules de la llengua són igual de bones o dolentes. La llengua és neutra, les persones no. I el pitjor que li pot passar a una llengua és perdre paraules. L’única llengua dolenta és la que no es diu, la que deixa de parlar-se. Sentència de mort. Les paraulotes han d’existir perquè són part del registre col·loquial-vulgar que és una manera més de comunicar-nos amb els altres.

Ara estem tan dessacralitzats i secularitzats que la religió no ens serveix per cabrejar-nos. Tampoc l’entorn urbà ha generat unes paraulotes tan sòlides com ho havia fet la vida del camp. S’ha dit que els infants de la capital quan li dius la paraula pollastre se l’imaginen desplomat i penjat a la botiga del mercat. Estic segur que als nens de la primera àrea metropolitana catalana, quan es pronuncia la paraula burro no li ve la imatge mental del mamífer utilitzat com animal de tir, lo ruc de Ponent; més aviat pensarà amb algun company que li ha fet la punyeta a l’hora de l’esbarjo. (més…)

Mariano Rajoy és el polític que més temps porta al poder des de la mort de Franco -que també era gallec però “Caudillísimo”.. Ara com ara, són uns 5000 dies (13 anys i  6 mesos) al Gobierno empalmant les etapes com a titular de cinc Ministerios amb Aznar (2.677 dies) i com a Presidente (2.250 i sumant). Ha superat el rècord de Felipe González, el senyor X, que va ser tan enginyós que es va inventar una  nova abreviatura de Presidente del Gobierno (PG.) -improvisació hispànica o mediocritat lingüística, perquè la RAE diu ben clar que ha de ser Pdte.

Ha sobreviscut a dues derrotes electorals, l’abdicació d’un Rei, Bárcenas, Gürtel, Lezo, Púnica, una crisi econòmica sense precedents, el rescat bancari, un interregne d’un any en funcions i el desafiament separatista català. També a un accident de trànsit, que li va causar ferides a la cara i per això sempre porta barba, i a un accident d’helicòpter amb Esperanza Aguirre. Ell sempre queda, l’únic. Gràcies a la seva refinada contenció, a la seva absoluta falta de caràcter i a la seva impertorbable falta de conviccions. La tècnica de saber callar “no nos metamos en eso”, i a l’art magistral de l’autoocultació (compareixences en TV plasma). L’home amb sang de peix, estén els fils des del despatx fins a la sala del Tribunal que calgui, atrinxerat darrere d’expedients i registres, pega de forma sibil·lina, sense que se l’esperi ni ser vist, és la seva tàctica. És la LEY. (més…)

Publicat a La Manyana el 3-2-18

El primer Presidente del Consejo de Ministros de España va ser Víctor Damián Sáez y Sánchez Mayor confessor privat de Ferran VII. Eclesiàstic i polític tant ultraconservador que el van cessar durant el Trienni Liberal (1820-1823) i el van posar de canonge de Toledo. Amb la caiguda del règim constitucional va tornar a ser Secretari d’Estat. Va dirigir la reacció absolutista amb tal rigor, que va motivar la sol·licitud de la seva dimissió;  se’n va salvar perquè el mateix dia del desembarcament del rei a Espanya (1 d’octubre de 1823), el monarca el va ratificar. El 19 de novembre el Rei Ferran dicta un decret dirigit a Víctor Damián, pel qual es crea el Consejo de Ministros i l’anomena Presidente . Amb l’arribada del monarca a Madrid va ser cessat el 2 de desembre – va durar dues setmanes- i el van nomenar bisbe de Tortosa on està enterrat.

El primer President de la Generalitat de Catalunya va ser Berenguer de Cruïlles (1359–1362) bisbe de Girona. Fou nomenat per les Corts de Cervera primer representant del braç eclesiàstic. Des de la presidència va vetllar pel compliment de l’acord que la Cort de Cervera havia signat amb el monarca Pere III el Cerimoniós per ajudar-lo en la guerra dels Dos Peres. Bon diplomàtic, enèrgic, defensor de la inquisició i preocupat per l’heretgia. Es coneixen les seves accions decidides en contra de la corrupció de l’època. Va impulsar la redacció del Llibre verd dels feus que comportava la substitució dels impostos arbitraris anteriors a un únic impost legal i estable. (més…)