Ah!, NO EXISTEIXO

Quan la Conxa i dues filles, en la novel·la de Pedra de Tartera de Maria Barbal, tornen al poble després de passar cinc setmanes desplaçades a un poble de l’Aragó i haver perdut el marit i pare afusellat, un tinent coronel nacional li diu: “Se ha acabado la vergüenza de este país. Gracias a Dios estamos salvados. Esperamos que su conducta no tenga mancha desde ahora. Si sois buenas españolas, nada tenéis que temer”. Aquesta escena de la Guerra Civil és fàcilment comparable en l’actualitat amb alguna dels polítics catalans interrogats pels jutges de l’Audiencia Nacional o del Tribunal Supremo: “Por la sagrada y constitucional unidad de España, confío que renunciéis a vuestras ideas separatistas y podamos vivir en paz”.

La Conxa també pensa: “Arribava un instant que no sabíem si fèiem front a una desgràcia o a una culpa, semblaven esperar que ens donéssim per vençuts i que ens mostréssim, escarmentats, inferiors, que demanéssim perdó com a pobres sobrers el tracte normal de les altres persones”. Ara no hem de dubtar, és una desgràcia sentir-nos tractats com ho fa l’Estat espanyol. Empresonar homes i dones que defensen unes idees de forma pacífica no és defensar la llei ni cap Constitució, és empresonar persones.

No sé quines anormalitats fem els catalans. Sí que sé que som iguals als espanyols com a individus i inferiors en una cosa: ells tenen un estat i nosaltres el patim. Ells són els supremacistes en fer ús indiscriminat de l’Estat. Els que diuen que els catalans són culpables -no poden anar contra la llei- no només incorren en un perillós disbarat, sinó que cometen un acte de supremacisme a la inversa; la seva supremacia els serveix per autojustificar-se pels insults, les agressions, els menyspreus i els silencis de la població espanyola enfront de la realitat catalana. Els dona una sortida sobre la seva irracionalitat, una fugida de la realitat. Diuen que ens sentim superiors, ens culpen per no voler compartir el seu relat gangrenat i corrupte. No vull el seu Estat. Vull un Estat català.

El filòsof Xavier Antich publicava el passat dia 6 un article amb el títol, “No és la llei, és una guerra”. És així, seguim així. L’Estat espanyol és el violent des de l’1 d’octubre (tot i que ve de molt més lluny). És qui dicta presó preventiva a activistes civils i a polítics electes; és qui dicta interlocutòries per manifestacions i les anomena actuacions tumultuàries que poden provocar explosions de violència; és qui aplica l’article 155 per limitar l’ús de determinades paraules als mitjans de comunicació i associacions d’advocats i fins i tot obligar a escriure en castellà comunicats interns de les conselleries ocupades (volia dir intervingudes, senyora Colau); prohibeixen banderes, cartells i el color groc; és qui dicta una euroordre contra el President i els Consellers exiliats per després haver-la de retirar per no caure en vergonya jurídica internacional. He escrit tres vegades la forma verbal “dicta”, a aquest pas arribarem a la dictadura.

Cal recordar el pensament d’Hannah Arendt quan ens diu:“el poder correspon a l’essència dels Governs, però no la violència”. La violència utilitza policies, jutges, notícies manipulades, editorials dels mitjans de comunicació, lleis per moure seus d’empreses, publicitat, determinats programes de televisió -tu ja m’entens. “La violència és un instrument que necessita algú (un Estat) que el guiï i una justificació fins a aconseguir el fi que es persegueix”. D’aquest fi, els de l’article 155 en diuen recuperar la normalitat. Escriu l’esmentada politòloga alemanya d’origen jueu al llibre Sobre la violència: “El poder no necessita justificació, necessita legitimitat que no li pot venir justificada en l’ús de la violència. La violència pot ser justificable però mai legítima. La violència pot destruir el poder; però en ella mai hi llucarà el poder, la violència no pot crear poder”. Si el poder es basa en porres, policies, falses notícies o interessos econòmics obtindran el imperio de la ley -així ho diuen ministros, presidentes i aspirants constitucionalistes; només obtindran l’imperi de l’autoritat.

L’Estat català, en el context que ens trobem, arribarà de forma moralment pacífica o no arribarà. No ens podem enfrontar a las Fuerzas y Cuerpos de Seguridad del Estado, ni als seus tres exèrcits. Ja és prou complicat i desigual la lluita contra una violència mitigada, esmorteïda per l’exercici de la política de partits. Només tenim dos factors a favor: el primer, la DIGNITAT, que és el dret innat de les persones a ser tractades de manera justa i a reconèixer la seva vàlua en tant que humans. Pot veure’s amenaçada pel tracte vexatori, sigui en el cas de la discriminació, de la tortura, l’esclavatge o les condicions físiques que impedeixin la vida amb un mínim benestar. El segon, la FORTUNA, enlloc exerceix la sort, l’inesperat, fins i tot si voleu, l’atzar, un paper tan fatal dins dels afers humans com en el camp de batalla. La imprevisibilitat quan estem tan propers o immersos en el domini de la violència fa que no hi hagi cap certesa. Ni tan sols en les properes cent cinquanta-cinqueneistes eleccions que presumptament han d’aportar legitimitat a la legitimitat intervinguda. ¿Tornarà el President o dimitirà el Presidente?

PS: mentre acabo d’escriure el text s’està produint el saqueig al Museu de Lleida. Vencidos y derrotados, ¿què més us puc dir? Persistirem.