estereofònicx

Lori Meyers

El tros que m’agrada més és quan canta ella. I diu coses com:

"No sóc la Ventafocs i no espero cap príncep que em salvi."

La Lori Meyers vivia al pis de dalt.
Els nostres pares eren vells amics.
Cada tarda jugàvem a jocs prohibits.
Als nou anys no hi ha prohibicions.

No la vaig reconèixer per la cara,
sinó per una taca de naixement.
Vaig comprar revistes i més cintes:
La prova del delicte. La volia salvar.

"Qui ets tu per dir-me com he de viure?
No venc el meu cos,
només el meu temps.
No sóc la Ventafocs
i no espero cap príncep…
que em salvi. Estic molt bé.

Sé el que és sentir-se degradada.
A la planta d’una fàbrica.
On treballava abans.
Ara tinc el control i no he d’obeir ningú.
Gasto els 50.000 dòlars que guanyo cada any com vull.
On és el problema?"