Amigues i amics: en les tres cartes posteriors a les dues votacions que hi ha hagut al parlament: moció de confiança a Puigdemont i de política general, he estat donant la meva opinió sobre algunes de les forces polítiques presents en el Parlament d’una manera més aviat lligada als resultats, més que previstos, d’aquestes dues
Amics i amigues: alhora que aquí estem fent la nostra discussió al Parlament català –imprescindible fer-la, que quedi clar–, la situació política està complicant-se d’allò més al Parlament espanyol. Si mirem les coses fredament, no amb imparcialitat –pretendre-ho seria autoenganyar-me– però sí que amb un mínim de distanciament, ens trobem amb què els dos partits
Amigues i amics: dimecres i dijous s’ha celebrat al Parlament la sessió de moció de confiança convocada pel president Puigdemont. El resultat, com estava previst, ha estat aconseguit, per més que la meva impressió ha estat que equívocament provisional i que les espases segueixen aixecades. Aquesta sessió, certament important, em du a ajornar la qüestió
Amics i amigues: en les dues darreres cartes ha aparegut el mot magma. A la 38a, davant la cerimònia de la confusió que es preparava a Sant Boi es deia: “En aquest moment, el que de debò ha de preocupar als qui ens plantegem [la qüestió de la independència] tot just des de posicions d’esquerra,
Dijous, 15 de setembre de 2016 39a carta: Què hi feien Junqueres i Gabriel a Sant Boi? Amigues i amics: la carta de la setmana passada definia la Diada d’aquest any com complexa i conflictiva. Cosa que mantinc per més que allò que he pogut viure personalment, i després veure per televisió i fotografies, pot
Amics i amigues: després d’un petit període descans, tornem a la feina. Deixo penjades les reflexions que venia fent sobre la situació real del capitalisme, amb senyals més que evidents de trobar-se en un veritable atzucac, o sigui carreró sense sortida, per aventurar-me a parlar d’altra situació. La nostra concreta, que també sembla estar
Amigues i amics: arribem al final d’aquesta tetralogia iniciada amb motiu del 80è aniversari de l’inici de la Guerra Civil. Aniversari evidentment silenciat pels qui tants anys després, encara gaudeixen d’aquella Victòria… que ara alguns elements amb poder, però encefalograma força pla sentint les justificacions que donen –i algú fins i tot va d’historiador– volen
Amics i amigues: passa que a mesura que he anat fent aquest seguit de cartes, les coses s’han anat complicant, he anat recuperant fets, dades que penso als quals penso que val la pena fer referència, si més no, perquè penso, n’estic convençut, que sense ells no és possible entendre una bona part de l’actuació
Amigues i amics: deia a la carta anterior, que el 80 aniversari d’aquell cop d’estat que s’ha convingut fixar en el dia 18 de juliol, em permetia parlar dels silencis oficials que l’han envoltat tot just a partir de recuperar el règim democràtic. La dictadura, dic ara, prou que ho celebrava, commemorava i ens el
Amics i amigues: per començar, dues explicacions. La primera és que, per raons de força major que no fan el cas, trameto aquesta carta dos dies després del que tinc per costum. La segona és que un cop més interrompo una carta que té dues parts per abordar altra qüestió. En aquest cas fins i
Amics i amigues: abans que res, una fe d’errades. A la carta de la setmana passada comentava que hi ha empreses i entitats tan grans, que cap govern seriós es pot permetre que facin llufa, i començava citant la nord-americana Lehman Brothers… que sí que en va fer! Feta a corre-cuita i amb
Amics i amigues: acabava la carta anterior prometent que en la d’aquesta setmana comentaria l’atac frontal, desqualificador per antidemocràtic, a la utilització de la democràcia directa, o sigui al referèndum, que s’està organitzant amb l’excusa del brexit. Atac que té un descarat rerefons: la possibilitat d’un referèndum d’independència a Catalunya. Ha saltat, però, l’escàndol de
Amigues i amics: hem tingut les segones eleccions espanyoles de la temporada, amb els resultats ja coneguts i que agradin o no són els que valen. Davant d’elles, però, hi ha algunes qüestions que intentaré anar plantejant, opinió. Per començar, coincidint expressa o casualment amb les eleccions ha aparegut al diari digital Público i per
Amics i amigues Historia universal de la infamia és el títol d’un llibre de narracions breus de José Luis Borges. Un títol que m’ha vingut al cap a mesura que he anat llegint la transcripció d’unes gravacions. Les de les dues converses entre un ministre d’Interior espanyol i un cap de l’Oficina Anticorrupció del Parlament
Amigues i amics: vuit anys després d’haver oficialment esclatat, la crisi global de l’economia segueix sent d’allò més viva i està ben present en el món de la punyetera realitat. Fet lògic perquè és una crisi sistèmica. No pas de cap sector determinat, sinó que de tot el model econòmic dominant. Ja a 9a carta