Amics i amigues:
abans que res, una fe d’errades. A la carta de la setmana passada comentava que hi ha empreses i entitats tan grans, que cap govern seriós es pot permetre que facin llufa, i començava citant la nord-americana Lehman Brothers… que sí que en va fer! Feta a corre-cuita i amb un petit problema físic –res d’especial, sortosament– se’m van creuar no els cables, però sí la memòria, i vaig confondre la Lehman amb Goldman Sachs, la qual estant en una situació força delicada, tot just va provocar des de la Reserva Federal dels EUA, la decisió a la què em referia. Un cop feta la rectificació, recupero el que havia escrit a la 31a carta sobre l’atac al referèndum com mode de democràcia directa saltant per damunt del Parlament. Anem-hi, doncs.
L’endemà mateix d’haver-se celebrat el brexit –cal reconèixer la capacitat de l’anglès per crear neologismes, i encara més per fer-los esdevenir en quinze dies formes i paraules d’ús comú en les més diverses llengües–, que ja va començar a ser utilitzat per justificar dues qüestions, o dues vessants d’un mateix problema. Nostre. D’aquí. Per una banda hi va haver l’atac directe al referèndum quant a consulta oberta al conjunt de la població sobre qualsevol qüestió d’interès general. I per altra a un possible referèndum de debò –no aquesta absurda fugida cap al no-res que és el RUI– sobre el futur de Catalunya. Qüestió que ja va aparèixer la mateixa nit a càrrec de Manuel Millán i Francesc Granell al programa de Cuní, i després l’Enric Juliana. Tots tres de la quadra Godó . El mateix Godó que havia foragitat José Antich, per massa simpatitzant amb un referèndum, i aquesta setmana al seu germà, Xavier Antich, per qualificar Jorge Fernández Díaz d’indesitjable com a ministre d’Interior.
Després de després diversos mitjans de distorsió pública d’aquí i d’allà han recollit el rebuig al referèndum quant a instrument polític.
La teorització, o excusa
L’excusa és interessant. Segons es pensava –i d’aquí l’oportunista decisió de Cameron de convocar un referèndum que seria un nou èxit en la seva ben irregular carrera política–, dels sis-cents cinquanta diputats que hi ha als Comuns, el Parlament britànic, sols cap a uns dos-cents eren obertament contraris a l’UE. La majoria de partidaris de seguir formant part de l’UE era per tant, aclaparadora… Més entre els diputats que no entre els ciutadans, com es va poder comprovar a l’hora del recompte de vots. La qual cosa fa evident, s’al·lega aquí, que el resultat del referèndum sobre aquesta qüestió no reflecteix la veritable voluntat del poble britànic… representada únicament que pels seus diputats. I per tant no pel poble, cal deduir.
Partint d’aquesta teorització –la voluntat del poble la posseeix el Parlament, no el poble–, es llança, aquí, un atac molt de fons al referèndum definint-lo com un procediment sospitós de ser molt poc democràtic. I com no podia ser menys, ha sortit allò del suposat referèndum que va convocar Hitler l’any 1934 sobre la seva acció política. Escric suposat, perquè allò que va convocar Hitler va ser un plebiscit i, sense entrar en subtileses politico-semàntiques, el plebiscit demana l’opinió, sols que l’opinió dels ciutadans, sobre una qüestió. O sigui, no és executiu. Mentre que el referèndum serveix perquè el ciutadà aprovi o refusi una proposta, llei o el que sigui, que li presenta el govern. La confusió entre els dos termes no és casual.
En aquest punt anem a pams. Treure el plebiscit convocat per Hitler, cosa que ja fa temps que s’està fent –l’ha fet fins i tot Sáenz de Santamaria!– a fi de desacreditar un possible referèndum a Catalunya, i a més definir-lo com una eina pròpia de les dictadures, com he pogut sentir i llegir, demostra parlant clar i català una baixesa moral absoluta. Però la qüestió encara és més de fons. És no tant el què ha passat al Regne Unit, avui una mica menys unit, sinó que podria passar amb Catalunya i el seu possible referèndum. Cosa de la qual abominen tots els qui, omplint-se la boca de democràcia, han descobert que aquest procediment de donar la veu a la ciutadania, sense intermediaris, pot ser un arma “que carrega el dimoni”, vella dita que s’ha repetit força aquests dies.
On resideix la sobirania d’un poble?
Anem una mica més lluny, però. Si menys de dos terços de la Cambra dels Comuns britànica eren partidaris de sortir-se’n de la UE, i a l’hora de la veritat una mica més del 51 per cent dels ciutadans han votat que sí que ho vol, és evident que alguna cosa falla. Què, però? Qui? El Parlament o els ciutadans? La tesi dels antireferèndums és molt clara, i l’han estan pregonant a tort i dret. La veritable autoritat política d’un país democràtic la té el Parlament, elegit democràticament per la ciutadania, per la qual cosa el resultat d’un referèndum no té, no hauria de tenir, cap autoritat. Pot semblar incongruent, però així s’ha dit i s’ha escrit.
Anant més enllà, al darrere hi ha una tesi que alguns han presentat cruament. És la següent. La qüestió i les conseqüències de sortir de l’UE –com ho seria sortir-se’n d’Espanya en el nostre cas–, són tan complexes i poden tenir conseqüències tan considerables, que no es pot deixar al ciutadà corrent que pugui decidir sobre aquesta acció. Interessant aquesta mostra de demagògic elitisme democràtic. Ara bé, és un argument al qual és fàcil, hauria de ser-ho si més no, donar-li la volta i demanar-s’hi ¿és que sí que ho estan de preparats els 650 parlamentaris, incloent-hi Cameron, Johnson, May i Farage –ja veieu que poso dues patums de cada opció– per resoldre una qüestió com aquesta? I més enllà, i veient l’actuació i les coses que s’aproven als diferents parlaments vàlidament democràtics d’arreu, començant pels nostres, la resposta és més aviat negativa.
El nostre model electoral
Parlem seriosament. Els nostres diputats, els dels dos parlaments, ¿de qui, i fins i tot de què, són representants? Llista tancada que en els llocs factibles d’obtenir escó, és la descarada expressió d’equilibris interns dels partits, o gratificació a fidelitats. I un cop al Parlament, i amb l’acta de diputat que acredita ser representant democràticament elegit per uns electors que han votat, sense cap capacitat de modificació, un llistat de noms que excepte els dos o tres primers la resta els són del tot desconeguts, disciplina quasi que legionària a les ordres del cap de rengles.
Si mireu la retransmissió d’una votació parlamentària, veureu que a l’hora de la veritat el cap de rengles de cada grup parlamentari aixeca la mà amb un, dos o tres dites estesos: sí, no i abstenció respectivament. I els diputats voten disciplinadament, perquè si no es queden sense postres. La majoria ¿saben de debò què i perquè pitgen aquest botonet o l’altre? ¿Les conseqüències de la seva acció? I n’he conegut algun.
I aquesta submissió té un exemple ben clar. Quan una delegació del Parlament de Catalunya va anar al d’Espanya a fi de demanar que aquest autoritzés fer un plebiscit consultiu, i no un referèndum, demanant als ciutadans de Catalunya si volien o no avançar cap a la independència, els diputats del PSC, malgrat que en el seu darrer congrés s’havia aprovat estar d’acord amb fer una consulta, van votar disciplinadament, obeint les ordres del cap de grup parlamentari del PSOE –Partido poco Socialista nada Obrero i muy Español, que cantava Javier Krahe– que no. És aquesta una trista realitat que val la pena recordar a Iceta i a Escarp, ara que van dient que el PSC és un “partit diferent”. A no ser que vulguin dir camaleònic.
És ben cert que ll nostre sistema electoral és radicalment diferent del britànic, que és l’origen d’aquestes reflexions, però això ho deixarem per la propera carta. Així que rebeu una cordial salutació i fins a la setmana vinent.
Francesc Font
PD. Ahir va saltar la notícia dels salvatges sistemes d’explotació dels treballadors, fent-los esdevenir falsos cooperativistes d’algunes falses cooperatives càrniques de l’Osona. Un punt fort de vots tant per l’ara dissolta CiU com ERC, tots dos formant govern a Catalunya, per cert. I faig remarca, perquè consultant la premsa de la comarca, tot apunta de què és aquesta una qüestió que ve de lluny, que era coneguda sembla que en secret per tothom no s’ha sabut públicament fins que uns treballadors no s’’han decidit a fer una acampada als afores de Santa Eugènia de Berga, on hi ha una de les més brutals falsa cooperativa, la qual pel que sembla tracta els seus treballadors pràcticament en règim de servitud medieval.
En parlarem més a fons més endavant, perquè coses així, obliguen a demanar-se a quin model de Catalunya aspiren gent amb influència i poder.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!