Amics i amigues
Historia universal de la infamia és el títol d’un llibre de narracions breus de José Luis Borges. Un títol que m’ha vingut al cap a mesura que he anat llegint la transcripció d’unes gravacions. Les de les dues converses entre un ministre d’Interior espanyol i un cap de l’Oficina Anticorrupció del Parlament de Catalunya, que estan sent publicades al diari digital Público. Veritable història contemporània de la infàmia. No sols pel que tenen de conxorxa, que no d’acció política més o menys oportunista, a fi d’atacar de manera força miserable el moviment sobiranista català, i de pas destruir amb mentides alguns dels seus més representatius polítics, sinó que també pel que té de menyspreu a un mínim concepte de democràcia.
No entraré, però, a comentar el que ja es va sabent de les converses entre Fernández Díaz i el seu escolanet, Daniel de Alfonso. “Soy muy español!”, diu amb orgull al ministre. Cosa que és veritat, perquè ja hem vist que com els hijosdalgo castellans, malgrat tot el que està apareixent ha dut al que sembla que és per ell un parlamento regional, aquella orgullosa divisa de mantenello y no emmendallo. I a més ha fotut bronca als diputats.
Tampoc no entraré en detalls, perquè les transcripcions literals –o sigui, no editades–, es comenten per si soles. El llenguatge, les opinions, les afirmacions i la profunda amoralitat que d’elles es desprén queden prou paleses. I l’amoralitat sempre és molt més perillosa i infame que la simple immoralitat, que normalment tant ofèn gent com el ministre d’Interior, tan missaire ell, i suposo que també De Alfonso qui es declara com “molt creient”. Creient? En què? En allò que España es una unidad de destino en lo universal? En la democracia orgánica, vista la seva actitud de menyspreu envers els diputats i els partits per ells representats?
Sí que val la pena remarcar, però, que diaris d’altres països: francesos, anglesos, nord-americans, alemanys… recullen el que ara s’ha sabut com el que és, un veritable i gran escàndol polític. Posant en primer terme que es tracta d’un obert atac al sobiranisme català, o sigui, no sols a uns polítics i partits catalans, sinó que també a una gran majoria de ciutadans de Catalunya que han votat aquests partits. I ho recullen amb molta més amplitud i contundència que no pas ho fan els que es publiquen a Madrid. A banda de Público, esclar.
Amb el d’avui, divendres, s’han publicat quatre lliuraments, i encara hi falten alguns més pel que sembla, i a cada nou que es publica la merda creix, i és més pudent. Tant, que fins i tot dos sindicats, un de la Policia Nacional i l’altre de la Guàrdia Civil, han expressat el seu rebuig a ser utilitzades com eina de xoc per fer maniobres polítiques. I en aquest punt val la pena recordar les més que grolleres denúncies a Mas i Trias, utilitzant materials amb membret de l’UDEF, que eren falsificats… sense mai haver-se pogut trobar el responsable. I ara hem sabut que també van intentar anar contra Homs, Vila d’Abadal, després contra Carme Forcadell… i el que se seguirà sabent. Tot just en el lliurament d’avui es parla d’aquestes acusacions, fallides. I també que la policia judicial ha anat a requisar les gravacions… sense cap mandat judicial.
Caldria fer algunes reflexions
Amb tot això a la mà, potser calgui que algú faci una reflexió profunda. Aquesta guerra bruta que no és d’ara sinó que ve de lluny, contra la possibilitat d’intentar que s’arribi a proclamar una república catalana, cal tenir molt clar a quina banda de la trinxera hi som. I a partir d’aquí, quins són els qui estan a la banda que estem nosaltres, i per tant al nostre costat. I també quins són els qui estan a l’altra banda.
I ara, sabent la història de l’atac a Mas a fi d’apartar-lo de la presidència de CDC, i l’intent de substituir-lo per Gordó enemic confés de tot el que faci pudor d’esquerra –sols hauria faltat que al mes de desembre, en cops del per en aquell moment desconegut Puigdemont, s’hagués substituït Mas per Gordò!–, agradi o no, el que ara em pogut saber amb dades fefaents, fa que algunes coses hagin pres una nova dimensió. I aquí val la pena recordar la lamentable història del sectarisme, dirigit per Stalin, del Partit Comunista Alemany els anys trenta del segle passat. I que quan és va entendre que s’havia estat fent, inconscientment, el joc al veritable enemic i es va intentar muntar un front amb la burgesia democràtica, ja va ser tard massa tard.
Doncs bé, quan parlem de burgesia catalana, cal entendre que no és un tot homogeni, perquè hi ha dos sectors netament diferenciats. La veritable gran burgesia: la de Foment del Treball fidel aliat de la CEOE i de tot el que gira al voltant de l’Ibex35, molt espanyols, així com també una bona part d’Unió, que són amb els qui De Alfonso i Fernández Díaz hi comptaven per fer el seu ridícul pseudo cop d’estat a CDC, i de retruc desmantellar la seva perillosa deriva independentista, i una altra que és molt diferent. Conservadora, de dretes, amb els seus interessos i tot el que vulgueu, sí, però amb caràcter netament democràtic, i a més no tan pendent del capital i interessos espanyols. Ignorar, oblidar-se o menysprear això, és un greu error. Més encara si a més no es té suficient força per encapçalar cap moviment de masses. De debò, vull dir. Cosa que per més que alguns ho somiïn, està ben lluny no sols de la realitat, sinó que també de les possibilitats.
I per acabar aquesta part, vet aquí una interessant història de fa anys. Que va passar en les eleccions municipals de 1983 o 1987. A Sant Vicenç dels Horts, el Partit dels Comunistes de Catalunya era un nucli sòlid, amb militants marxista-leninistes del morro fort, que van aconseguir, si no recordo malament, tres regidors. Els acords del Comitè Central del PCC eren no donar de cap manera suport a candidatures de dretes, i a Sant Vicenç PSC i CiU estaven igualats amb un regidor més els primers. L’alcaldia depenia del vot dels regidors del PCC i… sorpresa! van decidir donar els seus vots al convergent. Gran sorpresa al partit. I van donar la seva raó. El convergent era de dretes, conservador i tot el que vulgueu, però era un bon home, honest, dialogant, i es podia comptar amb ell si la causa era bona, mentre que el del PSC, era un gàngster. Finalment es van abstenir, va ser alcalde el socialista, i es va poder comprovar que, efectivament, era un gàngster…
Aquest cas em va fer reflexionar i adonar-me’n que, com explica Brecht a Aquell que diu que sí, aquell que diu que no, la realitat és dialèctica, i no doctrinària.
No ens limiten, però, al nostre cas, però
Ara bé, en tot aquest afer, penso que ens equivoquem, o que ens enganyem que encara és pitjor, si ens limitem al nostre cas, al cas català. Ben cert que les dues converses reproduïdes són exclusivament sobre Catalunya. Però el tarannà, la concepció ideològica del conjunt del govern espanyol, de la més gran part dels òrgans polítics i de direcció, regional, provincial i municipal del PP, respon als mateixos paràmetres que hi trobem en aquest cas. I molt temo que bona part dels seus votants, hi participen d’ells, perquè a aquestes alçades és ingenu pensar que els vots que reben són producte d’una hipnosi col·lectiva. No siguem ingenus. Respon a unes concepcions socials que se senten representades pel Partit Popular, així de senzill.
Això fa que la qüestió vagi més enllà, i molt, dels nostres límits territorials. A la 26a carta feia al títol una pregunta, retòrica, ¿Es Espanya un estat de dret? I la resposta, a partir de dades objectives, era que no ho és pas. I aquest afer ara descobert, permet anar una mica més lluny. ¿És Espanya un país democràtic d’acord amb els paràmetres normals del que cal considerar com estat democràtic burgès? Doncs, tampoc. I no és pas un cas de “deficiència democràtica”, com alguns diuen, cosa que fa riure a la Mercè –la meva senyora, ja sabeu– quan ho llegeix o ho sent dir. Perquè una deficiència del que sigui, significa l’existència d’una més gran part en condicions. I no és aquest el cas.
No. El problema, el gran problema és l’existència d’un estat –estat en el sentit marxista del terme–, d’arrels i elements totalitaris mal solucionats per una transacció, que no transició, que va mantenir massa elements, ideològics i també físics, del franquisme en espais i llocs de poder. I el que encara és pitjor, amb capacitat legal d’interpretació de la legalitat. Del què és legal… i també del que és il·legal. Amb tendències totalitàries llarg temps somortes, sí, però cada cop més acusades. I no sols en el PP, perquè si repassem la història del PSOE… Déu-n’hi do!
I és així com tenim un estat amb un Parlament mesell, en el que al llarg d’aquests darrers quatre anys hem vist –qui ho hagi volgut veure, esclar– com un partit que governava amb majoria absoluta, ho feia massa sovint a través de Decrets-llei. O sigui, que malgrat tenir la total seguretat que digués el que digués l’oposició –en alguns casos tan lleial al govern del PP com sempre ha estat el PSOE quan es tractava de Catalunya–, els seus projectes de llei s’aprovarien per majoria absoluta, han optat massa sovint per estalviar-se el per a ells desagradable tràngol del debat obert. Allò de llum i taquígrafs. Això fins al punt que en aquesta legislatura, de 147 projectes de llei aprovats, 73 ho han estat a través d’un Decret-llei. Això, amics i amigues, no és pas una deficiència, sinó que una paròdia, força grollera, de democràcia.
I a més, i torno a parlar en l’àmbit d’arreu d’Espanya, ara tenim damunt nostre lleis com la de la Seguretat Ciutadana –o sigui d’inseguretat pel ciutadà o llei mordassa– que permet actuar a l’autoritat sense cap defensa del castigat ja que en molts casos la seva sanció no passa pels jutjats. Convido que llegiu els principals elements d’aquesta llei, la qual en cas de cop d’estat podria ser aplicada amb tota tranquil·litat sense haver de modificar ni tan sols una coma.
És per això que cal insistir que el que es descobreix en aquestes converses, expressa clarament una amoralitat política i personal que no sols ens afecta a nosaltres, els catalans que des de ben diferents posicions polítiques hem arribat a la conclusió que desenganxar-se, no separar-se sinó que desenganxar-se, d’Espanya és una necessitat no sols política, sinó que fins i tot higiènica. I els demagògics, sense cap sentit i amb perillosos elements de xenofòbia, atacs als catalans en conjunt per part de Susana Díaz i Albert Rivera a Andalusia. en són una bona mostra i raó
Però d’això ja en parlarem la setmana vinent, amb els resultats de les eleccions a la vista.
El resultat del brexit
De fet, una bona part de la carta d’aquesta setmana ja estava escrita, i estava dedicada a una reflexió prèvia a la celebració del referèndum sobre la sortida o no de la Gran Bretanya de la Unió Europea. Però l’aparició de les converses entre Fernández Díaz i De Alfonso, m’han fet canviar el tema.
Unes petites notes són, però, obligades, perquè aquest referèndum, tant si sortia el marxar com si sortia el quedar-se, penso que es força transcendental. I dic això perquè en si mateix assenyala la greu crisi, no conjuntural sinó que estructural, de la Unió Europea. I també que més enllà de l’UE afecta, i molt, el conjunt de l’economia mundial agreujant la crisi del capitalisme com mode de producció dominant arreu després de 1989. I una bona mostra és que amb el triomf del Sí a la sortida, no sols s’ha ensorrat la lliura esterlina i també l’euro. I també no sols les borses dels països de l’UE, sinó que la de Tòquio, les xineses i alguna altra més de l’Àsia i l’Amèrica del Sud . Però d’això ja en parlarem altre dia, perquè entra dins del llarg culebrot que us vaig trametent de manera una mica sincopada.
Ara bé, atenció a certs triomfalismes molt esquerranosos davant aquest triomf del Sí al brexit Perquè que si bé és cert que el No era en bona part l’opció de la City de Londres, i de tots els interessos que ella representa o en forma part d’arreu del món –que són tot just origen i causa de la crisi sistèmica del capitalisme, de la qual tot just el brixit és una expressió més–, el Sí no era pas l’opció d’avenç cap a una societat més equilibrada, més justa socialment, més a l’esquerra, perquè hi ha el ell massa elements pregonament reaccionaris, xenòfobs, d’ultra patriotisme anglès, més que no britànic, amb rivets de caràcter neofeixista. I sols cal veure que l’alegria amb què aquest resultat ha estat acollit per tota la ultradreta europea. És per tant un tema, com el del creixement a Europa d’aquesta mateixa ultradreta, que caldrà abordar aviat.
I prou per avui, amigues i amics. Així que rebeu una forta i cordial salutació meva, i fins a la setmana vinent.
Francesc Font
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!