Dijous, 15 de setembre de 2016
39a carta: Què hi feien Junqueres i Gabriel a Sant Boi?
Amigues i amics:
la carta de la setmana passada definia la Diada d’aquest any com complexa i conflictiva. Cosa que mantinc per més que allò que he pogut viure personalment, i després veure per televisió i fotografies, pot semblar que ho contradiu. Són espectaculars. Ben cert. Però no, no la contradiuen.
Abans de seguir amb aquesta qüestió, i a fi d’evitar confusions, recordaré que m’he definit diverses vegades com marxista, partint de la base que això que en diem marxisme no és una doctrina, ni una creença, ni una qüestió de fe, ni una guia salvadora que il·lumini res ni ningú, sinó que bàsicament una eina que permet abordar la realitat no com un bloc homogeni, sinó com un fet complex i contradictori. Perquè una realitat que no sigui complexa i contradictòria, és irreal. Com es va poder comprovar a aquells països que s’exhibien en processó grans fotografies tant de Marx com d’Engels amb un esperit semblant al que fa que en altres s’exhibeixin Verges Maria o ves a saber quin sant..
I aquí trauré un Sant Cristo gros. Lenin definia el marxisme com l’anàlisi objectiva de la realitat concreta. I cal parar compte que la realitat concreta massa sovint no respon a la que voldríem i ens agradaria que fos. Però si de debò és que volem canviar-la, transformar-la, és imprescindible abans que res intentar mirar-la cara a cara. De la manera més objectiva possible. Cosa que sempre és difícil.
Certament espectacular
Doncs bé, un fet objectiu és que els organitzadors de la Diada van optar per una certa prudència, de manera que l’espai barceloní d’aquest any era força més reduït que aquell del 2014, la Gran Via des de la Plaça Cerdà a la de les Glòries i que després seguia per la Diagonal fins Francesc Macià, i encara més amunt. I també que el que l’any passat, que ja es va reduir, que anava des de Torres i Bages fins al Parc de la Ciutadella al llarg de tota la Meridiana.
Si les altres quatre concentracions han servit per igualar o no les anteriors, és un debat que no té sentit. I no el té, perquè la realitat concreta és que per cinquè any consecutiu l’assistència ha estat impressionant. I la gent estava exultant bo i demanant independència –com afirma el sempre contundent Cotaruelo, allà ningú no demanava referèndum concertat–. I també és objectiu que els quatre o cinc mil cupaires que no es van voler barrejar amb la massa de ciutadans sospitosos de no ser prou desobedients ni radicals i van decidir fer la guerra pel seu compte, no van ser trobats a faltar.
I ara un apunt subjectiu alhora que també molt objectiu. Quan tot acabat la Mercè i jo tornàvem cap a casa, a l’alçada de la Plaça Universitat van veure, barrejats amb els qui tornaven de la concentració, una dona amb un nano de cap a vuit o deu anys que destacaven per la considerable negritud de la seva pell. ¿Què feien allà, al bell mig d’aquella gent? Doncs era ben fàcil veure-ho. Ella duia la cartolina rodona per fer allò de cor que batega, i el nen una bandera quadribarrada lligada al coll i caient-li per l’esquena. Eren dos més dels qui havien estat. Eren una mostra, i no l’única que hi va haver a la concentració, dels novíssims catalans que deia la setmana passada. I també de què l’independentisme català no és de base ètnica, per la qual cosa a les manifestacions i concentracions nacionalistes catalanes hi cap tothom que vol ser-hi. La qual cosa demostra l’absoluta estultícia i misèria moral i política dels Albiol, Franco Rabell, Arrimades, etcètera que afirmen que era un acte excloent…
El que fins aquí he escrit pot semblar com si cantés la palinòdia sobre el que deia a la carta anterior. Però no, perquè és ben cert que el moviment independentista és exemplar quant a consciència social i política, i constància… Un deu per la ciutadania assistent a les cinc manifestacions, els quals no són ni de bon tros els únics que estan d’acord amb les motivacions i objectius d’elles. Ara bé, aquesta actes que per la seva espectacularitat tant de ressó tenen a l’estranger, i que el mateix Rivera es veu obligat a dir que alguna cosa representen, no es podem repetir any rere any a fi d’aconseguir la foto per l’àlbum dels records.
Sí, un deu per la ciutadania, ara bé, aquesta ciutadania ¿es mereix els polítics que té? No em refereixo, esclar, als qui pertanyen a partits que estan frontalment en contra, amb els qui la cosa està ben clara. Allà no hi havia votants del PP, ni de Ciudadanos i no sé si gaires del PSC i fins i tot dels diferents sectors d’aquest magma grisós que es comença a ser definit com comuns, sinó que als polítics que es defineixen obertament com a independentistes.
I aquesta és la qüestió de fons.
Sense himne ni estelada, vet aquí el conflicte
A la carta de la setmana passada em referia al aleshores prevista, i manipulada, commemoració a Sant Boi, de la Diada de 1976. Una primera Diada, organitzada des de l’Assemblea de Catalunya després de la llarga nit de la dictadura. Els qui hi vam ser recordem no sols la famosa consigna, ara equívocament manipulada a la pseudo commemoració de Jordi Carbonell, sinó que també la vehement direcció d’Oriol Martorell a la interpretació d’Els segadors. Himne en aquell temps pràcticament desconegut per la majoria dels assistents, i que els qui més o menys els coneixíem, mai no l’havíem sentit cantat per una coral, i molt menys l’havien pogut cantar en un gran espai obert.
Doncs bé, Els segadors, que no sols és l’himne nacional de Catalunya, sinó que té una lletra que qualsevol moviment que se’ns digui d’esquerres, fins i tot revolucionari, pot assumir i cantar amb entusiasme, va estar absent a l’acte del divendres a Sant Boi. Potser molestava alguns dels qui van organitzar la cosa allò de “bon cop de falç”?. I encara més, allò de: “quan convé seguem cadenes”? O potser allò d’“endarrera aquesta gent, tan ufana i tan superba“?.
El cert és que un himne del què alguns dèiem seriosament, fa anys, que quan tinguéssim la República Socialista Catalana, com també dèiem aleshores, el mantindríem sense tocar ni una coma, no hi va ser present a aquell acte que es presentava com de la veritable esquerra. Va ser substituït per una força pobra versió de L’estaca. A més cantada no a tall d’himne, que també ho és. sinó que per una noieta que va fer una desmaiada versió massa propera a un foc de camp escolta i que evidentment no convidava a la revolta. Recordem que L’estaca va ser cantada a Madrid en un acte oficial de Podemos. Aleshores va semblar una acció simpàtica. Ara comença a ser preocupant. Si més no per alguns.
Com tampoc no presidia l’acte de la nostra esquerra més revolucionària una estelada. Cap de les dues versions malgrat que allà estava el Junqueres, versió estel blanc sobre fons blau, i la Gabriel, versió estel roig. Va haver de ser un espectador qui mentre que dalt de l’escenari comuners, esquerra-republicans i cupistes, ben agafadets pel coll ballaven es movien feliços al ritme de L’Estaca els fes arribar una bandera no constitucional. Bandera que l’Anna Gabriel en cops de marxar amb aquella cara d’indignació que tant li agrada posar davant el que estava passant, va prendre somrient i se la va posar al damunt.
En conjunt, va ser un acte que a l’endemà alguns diaris van batejar com la presentació d’un futur nou tripartit, i que a nosaltres, la Mercè i jo, ens fa confirmar l’ascensió del magma que està creixent.
L’endemà, la intervenció de Xavier Domènech a Sant Boi, i l’article d’aquest mateix a La Vanguardia d’ahir, 14 de setembre, clarifiquen moltes coses. Així com també la reaparició estel·lar de l’Ada Colau enfrontant-se de manera més que oportunista a la Generalitat –que res no té a veure amb els desnonaments–, per causa d’un desnonament. Després de més d’un any d’haver-se oblidat d’aquesta qüestió que l’havia fet famosa.
Però això, que és part important del magma que està envaint, i molt temo que desvirtuant, la política catalana, ho deixarem, amigues i amics, per la setmana vinent.
Cordialment, com sempre.
Francesc Font
PD. Després s’ha sabut que al final de l’acte en el qual havien estat eliminats pels organitzadors Els segadors i l’estelada, Dante Fachin va fer-se unes fotografies amb Junqueres i Gabriel, sostenint l’estelada que un assistent a l’acte havia fet arribar. I també que aquesta foto ha emprenyat d’allò més un considerable, i amb pes polític, sector podemista. Fins al punt que Dante s’ha vist obligat a donar explicacions. Havia estat víctima, ha dit, d’una “entremaliadura”, textual, de Junqueres. Sobren comentaris sobre aquest aliat sobrevingut de sobte
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!