Amigues i amics:
deia a la carta anterior, que el 80 aniversari d’aquell cop d’estat que s’ha convingut fixar en el dia 18 de juliol, em permetia parlar dels silencis oficials que l’han envoltat tot just a partir de recuperar el règim democràtic. La dictadura, dic ara, prou que ho celebrava, commemorava i ens el refregava pels nassos, però després de mort el dictador s’ha creat un prudent silenci, un escandalós oblit. De manera que les coses que ara se saben, es deuen a moltes automomies més a la voluntat i esforç de moviments socials voluntaris, sovint descaradament boicotejats tant per ajuntament i diversos governs autonòmics com el central, tan de signe PP com PSOE.
També deia que aquest aniversari em serviria per parlar d’alguns records que possiblement permetrien entendre el perquè, les raons, de tants silencis vuitanta anys després d’aquella data, quaranta de la mort del dictador. Records que acompanyats d’algunes històries que semblen més que oblidades fins i tot en cercles indiscutiblement d’esquerres, i que poden ajudar a entendre què va ser bona part d’una llarga postguerra. Un llarg període de silencis fins i tot dins, en l’interior, de famílies que directament o indirecta havien patit alguns dels efectes de la repressió, i que s’havien vist obligades a optar per l’oblid, fins que efectivament, havien oblidat. De soterrades pors que marcarien, i molt, la societat. Tant, que penso que segueixen marcant-la ara mateix. Com miraré de dir per finalitzar.
Cal començar, però, insistint en el caràcter de la revolta organitzada i encapçalada per un sector molt concret de l’exèrcit, bàsicament els dits africanistes. Els quals cal insistir, no tenien cap projecte social ni polític que enllacés amb els moviments feixistes que estaven triomfant a Europa. El seu projecte era simplement eliminar de soca-rel no sols els que podrien ser definits com a enemics purs del seu concepte de societat: comunistes, anarquistes, separatistes…, sinó que tot aquell que no pensés estrictament com ells. Dividint el país entre bons, nosaltres, i enemics a eliminar, físicament tots els altres sense distinció. Ja que per a ells no hi havia neutrals.
I això queda prou palès en la “instrucció reservada” escrita pel general Mola. Que ja vaig reproduir a la carta anterior, i que val la pena tornar a fer-ho: “Es necesario crear una atmósfera de terror, hay que dejar sensación de dominio eliminando sin escrúpulos ni vacilación a todo el que no piense como nosotros. Tenemos que causar una gran impresión, todo aquel que sea abierta o secretamente defensor del Frente Popular debe ser fusilado”. Cosa que va ser aplicada des del primer moment i al peu de la lletra als llocs on la rebel·lió va triomfar. De dues maneres.
Per una banda estaven els afusellats pels militars de manera pública i amb assistència d’espectadors. Els primers dies sovint als carrers, deixant els morts estesos durant hores. Hi ha fotografies. Per altra els també nombrosos assassinats en els tràgics paseos fets per escamots de diversos signes: falangistes, carlins, germandats ultracatòliques, señoritos, els temuts caballistas andalusos i extremenys, cacics castellans… cadascun amb un objectiu i una motivació diferents, ja que es barrejava l’eliminació del “sin Dios”, que fins i tot podia ser gent benestant, amb propietats i conservadora políticament, però pertanyent a qualsevol lògia maçònica o simplement agnòstics. O mestres que volien una escola laica. O intel·lectuals o artistes simplement cercadors d’altres camins, tant d’expressió com de continguts. I, evidentment, tot aquell que fes pudor de resistència a uns poders socials encara amb esperit medieval. Tot allò que fes pudor d’anarquisme, comunisme, socialisme, separatisme… Que acabada la guerra a Catalunya s’afusellés sota l’acusació d’anarcoseparatismo, ja dóna bona idea que la definició política o ideològica no era pas una qüestió que preocupés gens ni mica. L’evident contradicció entre tots dos adjectius o definicions quedava compensada per que tant anarquistes com separatistes eren enemics per un igual. I l’afusellament solucionava la contradicció.
I és cert que de repressions hi va haver a les dues bandes. Però són dues magnituds absolutament incomparables. Avui dia es tenen xifres sòlides sobre les dues repressions i l’efectuada en territori de la República va ser de cap a 50.000 persones, mentre que la feta pels qui es deien que s’havien alçat per salvar Espanya, va ser de cap a 150.000 durant els tres anys de guerra, i cap a 50.000 un cop acabada. I un apunt interessant sobre aquesta qüestió. Mentre que en territori republicà, les morts van ser causades per grups veritablement incontrolats. Per reaccions viscerals. molt sovint després de les terribles i provocadores intervencions radiofòniques de Queipo de Llano, i que fora d’algun cas excepcional van acabar ser controlades al cap de quatre o cinc mesos, les del bàndol dit nacional eren, com ja s’ha vist, part integrant del programa insurreccional. I van durar pràcticament fins al 1944 en causes que corresponien als tres anys de guerra.
La repressió com arma de guerra i de control social
Del caràcter de les execucions massives dels primers moments, dona fe una llarga nota del Gabinet de Censura i Premsa de Valladolid apareguda el 25 de setembre de 1936 al diari de El norte de Castilla. A aquesta ciutat, les execucions es feien a un lloc dit la Pradera de San Isidro, i hi assistia molta gent del que es deia d’ordre. Famílies senceres, incloent “gentiles señoritas”, que insultaven els condemnats. La festa era tan complerta, que hi havia parades on es venien copes d’anís, xurros, refrescos i llaminadures. La nota diu que un dels motius “del glorioso Movimiento al que se ha lanzado el Ejército español, secundado con todo entusiasmo por el pueblo sano“, es recuperar la noblesa de sentiments i la generositat envers els vençut. Això du inclosa, segueix la nota: “la triste misión” d’eliminar les males herbes. Però passa que s’han trobat que allà “donde se verifican estos tristes actos”, hi va molta gent “que a veces pierde el respeto que se debe a los desgraciados, víctimas de sus yerros, en tan supremo trance”, i entre els que hi van hi ha “niños de corta edat, muchachas jóvenes y hasta algunas señoras”. La nota, que insisteixo és llarga, acaba dient que nens, senyoretes i senyores s’haurien de quedar a casa. Allò era un espectacle sols que per homes.
Evidentment, Valladolid, Burgos, Salamanca, Granada, Sevilla, Saragossa, Navarra, Canàries, Mallorca… i altres ciutats o territoris on la revolta va triomfar, van acabar esdevenir molt, però que molt de dretes. En bona part per l’eliminació física de qualsevol alternativa. I també perquè els qui no combregant del tot amb el model social dels vencedors, en el millor dels casos van passar al silenci. Al que es diria exili interior. I molts ja no hi van sortir d’ell mai més.
Dues repressions en accions de guerra
Després, a mesura que s’anava conquerint territoris, allà on les tropes “nacionales” entraven, el primer era instal·lar l’ordre de la nova Espanya i fer tota la neteja possible d’elements indesitjables. Incloent sovint bona part dels oficials, suboficials i soldats que s’havien rendit. Els casos més coneguts, no els únics però, són Màlaga i Badajoz.
A Màlaga, en la primera setmana, del 8 al 14 de febrer de 1937, van ser executades 3.500 persones sense judici. Després, restablerta “la normalitat” i amb Arias Navarro com a fiscal general, fins al 1944 altres 16.952 persones fan ser jutjades, condemnades a mort i afusellades. Amb la qual cosa Arias Navarro va merèixer el sobrenom de Carnicero de Málaga. Malgrat això, ha quedat en la memòria històrica com aquell ridícul individu que tot somicós va dir per televisió allò de “Españoles, Franco ha muerto”.
Colofó contemporani d’aquesta història, l’ajuntament de Màlaga, majoria absoluta PP, ha instal·lat un pipicà –un espai per pixar i cagar gossos–, damunt d’una de les diverses fosses sense obrir, la número 8. En la que es considera que hi ha les restes de cap a 2.000 assassinats. Com es pot veure, a Màlaga, com a altres molts llocs, aquella guerra no és cosa del passat. Encara hi ha vencedors i derrotats.
Altra acte de barbàrie. Badajoz. On el general Yágue va dir responent a la pregunta feta per John T. Whitaker, del New York Herald Tribune sobre les execucions massives, cap a 4.000, dels defensors de la ciutat: “Por supuesto que los matamos. ¿Qué esperaba usted? ¿Que iba a llevar cuatro mil prisioneros rojos conmigo, teniendo mi columna que avanzar contrarreloj? ¿O iba a soltarlos en la retaguardia y dejar que Badajoz fuera roja otra vez?”, confirmant-ho. Les matances de “rojos”, definició que incloïa tota classe d’enemics. Tant a la ciutat com a pobles de la província els afusellaments, i algunes execucioms al garrot, van seguir encara mesos després. Incloent gent que havent fugit a Portugal eren retornats.
Aquests actes de barbàrie van que que representants de dos aliats dels “nacionales”, van arribar a expressar el seu disgust. Un va ser Galeazzo Ciano, gendre de Mussolini, pel fet que militars republicans que s’havien rendit als italians,els quals els havien tractat com presoners de guerra, després havien estat sistemàticament afusellats pels espanyols. L’altre, després de Badajoz, va ser el general alemany Hans von Funck, agregat militar, qui va escriure a Berlín desaconsellant que s’enviessin tropes regulars alemanyes perquè: “davant tal salvatgisme de les tropes expedicionàries de l’Àfrica –legionaris i harkas–, els soldats alemanys s’hi desmoralitzarien” (!)
Acabada la guerra, als ports de València i d’Alacant milers d’homes i dones que esperaven poder fugir per mar, van quedar tancats en una macabra bossa. Les matances van ser sistemàtiques i continuades. Encara no se sap ben bé on van ser llançats milers de cossos. Sí se sap, però, que sobre una gran fossa comú que hi ha al cementiri de València, Rita Barberà va fer construir milers de nínxols. Amb la qual cosa els qui allà hi eren van quedar enterrats per partida doble.
A la gran i sistemàtica brutalitat de la repressió i a l’aparició de l’exili interior, cal afegir el gairebé mig milió de persones que fan fugir a França. Allò que es va conèixer amb l’eufemisme de “la retirada”, quan va ser una desesperada fugida de milers i milers de persones de tota classe, edat i condició, la més gran part de les quals van estar dies passant per davant de casa. El carrer de Pere IV a Barcelona, aleshores i durant molts anys després conegut com Carretera de Mataró.
No tots eren d’aquí, milers i milers d’ells havien pogut fugir de la sistemàtica neteja feta a molt diverses regions espanyoles. Amb ells marxava, fugia, també una gran part del pensament avançat, lliure, amb voluntat de formar una societat no necessàriament revolucionària, però sí més avançada, més justa i democràtica d’acord amb els paràmetres de l’època.Tot just allò que volien eradicar, eliminar, els vencedors. Altra part d’aquesta gent, d’aquestes idees, quedava sota terra. En llocs encara avui ignorats. I també en presons i camp de concentració en espera de ser jutjats. O depurats, en el llenguatge dels vencedors.
Sí no es para compte en tot això, més l’ambient opressiu de la postguerra, difícilment es podran entendre moltes actuacions actuals del govern espanyol, i aquí incloc al PSOE quan ha estat govern. Cosa que deixaré per la tercera i darrera part d’aquestes cartes.
I prou per avui, amigues i amics. Rebeu un cordial salut i fins a la setmana vinent. Cordialment
Francesc Font
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!