Amics i amigues:
per començar, dues explicacions. La primera és que, per raons de força major que no fan el cas, trameto aquesta carta dos dies després del que tinc per costum. La segona és que un cop més interrompo una carta que té dues parts per abordar altra qüestió. En aquest cas fins i tot utilitzant, o evocant, alguns records personals.
Vuitanta anys d’una rebel·lió que ens ha marcat
Aquesta setmana s’ha complert el 80 Aniversari del sagnant cop d’estat contra la República. Organitzat i executat per una bona part de l’Exèrcit –especialment els dits africanistes–, amb la col·laboració activa d’amples sectors del clergat, la participació d’una Falange en aquells moments més que minoritària, dels sectors carlins organitzats militarment i dits requetès, més altres grups de molt diversa classificació, com podien ser a Andalusia els components de les hermandades rocieras. Anys després tan exaltades per una certa i despistada esquerra.
Un conglomerat més aviat dispar, per més que unit per un motiu bàsic: el govern de la República format amb el triomf electoral del Front Popular, era la negació dels valors en els quals, encara que des de diferents punts de vista, tots hi participaven: control de les masses obreres i camperoles, fèrria unitat territorial, primacia de la doctrina de l’Església sobre la societat i les possibles legislacions, radical negació de la llibertat de pensament i d’impremta…
Un conjunt de forces que sota la direcció, comandament i disciplina militar es va llançar al carrer entre els dies 17 i 20 de juliol. I que contra el que esperaven els seus organitzadors, no sols no va ser un èxit rotund, sinó que va fracassar a molts llocs. Iniciant-se així una guerra que duraria pràcticament tres anys i a la que seguiria una postguerra que duraria molts més. Aquestes són les dades objectives.
Vist el cas a distància, però, és fàcil veure que el segle XX europeu ha estat pròdig en cops d’estat del més divers signe i formes. Incloent la formació de règims totalitaris, i brutals, també del més divers signe. Però en caure o desaparèixer aquests règims s’han obert els seus arxius més secrets, s’han sabut històries. Noms de víctimes i també de botxins. Però això no ha passat pas aquí.
I és aquesta una important qüestió, perque quaranta anys després de la mort del dictador, setanta-set, després del final d’aquella guerra, malgrat haver hagut al llarg de força anys governs que es definien com d’esquerres, governs d’un partit, el PSOE, que encara té molts militants seus o de l’UGT enterrats en tombes anònimes i ignorades, segueix havent-hi un espès silenci, oficial, sobre molts aspectes de l’Espanya que es va definir a si mateixa com nacional i la seva acció com de cruzada. Segueixen havent-hi massa arxius, militars i judicials, vedats a la investigació. I que ningú no s’enganyi. Això no afecta sols que als historiadors, perquè aquests silencis ens afecten a nosaltres, els ciutadans, ja que té un origen, i unes conseqüències socials i polítiques, que en bona part provenen de la cruzada. Són part dels interessos i de la forma de funcionar de l’estat. I un cop més repeteixo que quan parlo d’estat ho faig no com un ens territorial, sinó que en la concepció marxista d’instrument de govern i de control de la societat.
Quin caràcter tenia aquella revolta?
Ara bé, ¿quin caràcter hem de donar a aquella acció que havia de ser ràpida i contundent en el projecte del general Mola, principal organitzador i dirigent en la seva preparació a través del que va definir com instrucciones reservadas, que signava com El director, però que va acabar sent una guerra que va durar tres anys, quant a conflicte armat. Molt més quant a un país dividit en vencedors, absoluts, i vençuts, també absoluts?
Una guerra que, com un dia em va dir el meu sogre, un senzill pagès de l’Alt Camp, van fer els rics contra els pobres, i que la van guanyar els rics. No era una anàlisi massa científica, massa elaborada, és cert, i amb elements que cal matissar, perquè en la banda perdedora hi havia molta gent que calia considerar com pertanyents a classes fins i tot altes, però sí que dramàticament certa i filla com era de l’experiència. Però si va ser una guerra en defensa d’un món, d’una societat, d’uns valors potser no ben bé de rics, però sí que de posseïdors. D’amos amb total i absolut sentit de la propietat. Sobre coses i també sobre persones.
Val la pena recordar que un element que diferencia el cop d’estat que s’havia preparat sota la direcció estricta dels militars, d’altres que s’havien esdevingut a diferents llocs d’Europa, aquest nostre estava basat en una brutal i programada repressió prèvia. Amb llistes de gent a eliminar immediatament i sense contemplacions perquè era l’enemic. I també que aquest enemic a eliminar no pertanyia a un grup o ideologia definida, sinó que era múltiple i força dispar. La repressió no era sols contra els qui s’hi poguessin resistir, sinó que partia de l’assassinat sistemàtic del màxim nombre possible de components de grups i sectors socials que havien estat definits com a enemics. S’hi resistissin o no. Obrers i camperols molestos, sindicalistes de qualsevol signe, lluitadors socials i culturals aliens a la influència de l’Església, polítics demòcrates també de qualsevol signe, militars amb consciència democràtica i fidels al seu jurament fet, intel·lectuals progressistes i gent simplement simpatitzant amb el Front Popular. Gent de molt diferents classes, i fins de ben contradictoris plantejaments. Des dels qui volien fer una transformació radical de la societat, fins als qui simplement pensaven que Espanya havia començat a deixar enrere segles d’obscurantisme, de caciquisme, de senyors i serfs…
Heus aquí el veritable caràcter
I per a qui pugui trobar una mica exagerat algunes coses aquí escrites, val la pena reproduir un parell, la primera i la darrera, de les “instruccions reservades”,escrites i trameses per un individu fred i sanguinari com era Mola. La primera del 25 d’abril de 1936, deia. “Seran encarcelados todos los directivos de los partidos políticos, sociedades y sindicatos no afectos al movimiento, aplicándoles castigos ejemplares a dichos individuos para estrangular los movimientos de rebeldia y las huelgas”. I la darrera, ja al mes de juliol, va ser molt més explícita: “Es necesario crear una atmósfera de terror, hay que dejar sensación de dominio eliminando sin escrúpulos ni vacilación a todo el que no piense como nosotros. Tenemos que causar una gran impresión, todo aquel que sea abierta o secretamente defensor del Frente Popular debe ser fusilado”.
Fixem-nos en aquest “secretamente”, ja situa la simple sospita com a element condemnatori. I explica com els militars que no van obeir l’ordre de rebel·lar-se, o que eren sospitosos de què no ho farien, no van ser empresonats i prou, o simplement apartats de la carrera, sinó que erem afusellats sense escrúpuls. Sovint en execucions comandades per altres militars que havien estat amics seus, companys fins i tot a les guerres del Marroc.
I també hi ha els casos de Carrasco i Formiguera fugint dels anarquistes a Catalunya i afusellat pels “nacionales” a Burgos, el de Miguel Hernández morint a la presó mentre que el seu pare, que feia avals per treure de la presó a republicans, es negava a fer-ne al seu fill si no renunciava públicament a les seves idees comunistes. El de Manuel de Falla, resident a Granada, col·laborant el 1937 amb José Maria de Peman en diverses cançons i un himne marcial per “aixecar la moral de les tropes nacionals,“ quan ja el que havia estat gran amic de tots dos es podria al Barranco de Víznar junt els d’altres dos assassinats. Dos modestos banderillers anarquistes.
Escric tot això perquè de vegades des de l’esquerra ens oblidem que milers de militars, des de generals fins sergents, fidels a la República que havien jurat defensar no van ser expulsats de l’Exèrcit, sinó que sistemàticament afusellats. Que la professió més delmada va ser la de l’ensenyament, des de l’humil mestre de poble que va ser acusat d’haver tret el crucifix de l’aula, i d’intentar fer que els nens i nenes aprenguessin a pensar per ells mateixos, fins catedràtics. I també periodistes, acusats d’enverinar les ànimes de la gent amb els seus escrits.
I aquí està la pregunta
Dit això ¿com és que a hores d’ara, quan en teoria estem dins un estat de caràcter democràtic i l’exèrcit ja no és aquell que va ser durant més de quaranta anys, segueixen havent-hi tants silencis? Tantes zones immerses dins una densa boira? Tants espais, accions i figures que s’amaguen darrere una calculada foscor? ¿Per què hi ha tanta gent amb poder, controlant àrees de poder, que impedeixen que s’obrin els arxius, civils i militars, tant de la guerra com de tot el període de la dictadura? ¿Que les restes dels afusellats siguin lliurades als seus descendents, que encara els ploren? De què tenen por? De què i perquè s’avergonyeixen?
I torno a dir-ho. No és aquesta una qüestió que sols afecti que als historiadors, perquè és de temer que els descendents, uns físics, altres ideològicament identificats amb els qui van guanyar la guerra, son conscients encara sigui no d’una manera expressa, que és aquest un passat vergonyós. I volen, necessiten, que els enterrats de qualsevol manera per qualsevol camí, segueixin allà. En un espai perdut. Sense cap làpida ni cap signe que els recordi. Que assenyali on van ser assassinats. I molt especialment per qui i perquè. I també que els documents que donen fe d’aquells vergonyosos judicis militars acabin sent destruïts pel pas del temps.
Són preguntes, aquestes, que trobo a faltar quan es parla de tots els obstacles oficials que es posen a l’hora de dur a terme allò que assenyala la Llei de la Memòria Històrica. Obstacles tant des de la dreta, del PP, com també des del PSOE.
Però això, ho deixaré pel dijous vinent en una carta que servirà, si no és que hi ha una novetat inesperada –i l’ordinador no em deixa penjat–, per tancar la temporada.
Rebeu, amigues i amics, una cordial salutació com sempre
Francesc Font
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!