Amigues i amics:
en les tres cartes posteriors a les dues votacions que hi ha hagut al parlament: moció de confiança a Puigdemont i de política general, he estat donant la meva opinió sobre algunes de les forces polítiques presents en el Parlament d’una manera més aviat lligada als resultats, més que previstos, d’aquestes dues sessions. I dic forces polítiques i no grups parlamentaris, perquè aquesta definició oficial no deixa de ser un sofisma. Els grups parlamentaris no tenen cap autonomia com a tals, i sempre voten disciplinadament allò que han decidit prèviament normalment al marge dels qui després votaran seguint les instruccions del seu cap grup. Aquell que alça primer una mà, i després un, dos o tres ditets… no sigui que alguna ovella esgarriada, o simplement despistada, premi un botonet que no toca.
I, amics i amigues, aquestes unanimitats unànimes en el vot passa en tots els grups. En tots. Siguin de la dreta més monolítica, cosa que és lògica i natural, sigui de l’esquerra més antisistema. En aquest cas una contradicció entre les declaracions programàtiques sobre la superació de les velles formes de la política, i l’acció real a l’hora de votacions, contradictòriament unànimes. Una d’aquelles contradiccions que no fan avançar la història, per cert.
Parlem ara una mica dels grups en si mateixos
PP, C’s i PSC
Respecte a la qüestió del dret d’autodeterminació, la posició de dues forces polítiques, PP i Ciutadans(/Ciudadanos, les més a la dreta políticament i socialment sens cap dubte, és clara. I honesta. Ni parlar de la qüestió, i muts i a la gàbia. O sigui, no és sols que no siguin partidaris d’una possible independència de Catalunya, cosa absolutament democràtica i respectable, sinó que s’oposen frontalment a què es consulti la ciutadania sobre aquesta qüestió. La qual cosa expressa a bastament el menyspreu i la por, a parts iguals, que tenen tant a la democràcia com a la ciutadania.
Dins d’aquest grup, però no del mateix paquet, hi ha una tercera força, el PSC. De sempre embolcallat en la seva tradicional indefinida ambigüitat sobre aquesta qüestió: ni sí ni no sinó que tot el contrari. Tot just aquest ni sí ni no, els ha dut a ficar-se de quatre potes en un terreny pantanós, palúdic i ple de contradiccions i paranys interns –que és tot just el que els faltava! I tant és així que un tal Julio Villacorta, d’agitada carrera: ex PSC, ex Ciudadanos i ex UPiD s’ha presentat públicament encapçalant un grup o plataforma de militants i ex militants del PSC. Un grup, bàsicament de la reserva espiritual del Baix Llobregat, que partint de la tesi que el PSC està fent una deriva de subordinació (sic!) al nacionalisme català, ha presentat l’alternativa de recuperar aquella Federación Catalana del PSOE tan influïda pel lerrouxisme, que va fer que Rafael Campalans marxés fastiguejat d’ella i fundés la Unió Socialista de Catalunya.
Les declaracions de Villacorta, que inclouen la proposta de la desaparició de les autonomies si calgués, posen els pèls de punta. I com que segons La Vanguardia altres membres d’aquesta plataforma han fet la mateixa carrera que el seu líder, i a més han declarat estar en contacte amb el PSA andalús, tan espanyolíssim ell, o sigui amb el “susanisme”… tot plegat fa pudor d’una descarada infiltració.
En aquest poti-poti antireferèndum, de l’oposició frontal a la possibilitat d’expressar-se, també cal parar compte amb un conjunt de moviments aparentment petits i fins i tot aparentment contradictoris, com són Federalistes d’Esquerres, Societat Cívica Catalana, Asamblea Cívica Catalana i altres similars. Amb components molt bé inserits en llocs com el món universitari amb professors i catedràtics, món de la cultura amb escriptors i assagistes, fundacions diverses, etcètera. I dic que cal parar compte, perquè de vegades em fa la impressió que hi ha una mena de plantejament que ha teoritzat que això de fer la independència el setembre del 2017, per més que encara seria millor fer-la al juliol, és quasi que com bufar i fer ampolles. I no. Penso que encara hi ha molt de terreny a córrer, i que hi ha molts espais a guanyar, que és imprescindible guanyar si de debò es vol avançar. Perquè la societat catalana no és tan unànime com alguns, tancats en el seu petit món, pensen i creuen.
Junts pel SÍ
La Mercè –la meva senyora, ja sabeu–, m’ha retret més d’una vegada, que parlo més dels contraris i dels ambigus, que dels declaradament partidaris no sols del referèndum –que aquí inclouríem altres ambigüitats, sinó que de la independència. I penso que ha arribat el moment, perquè de fa un temps m’ensumo, ens ensumem tant ella com jo, que alguna cosa trontolla en aquest àmbit. Però comencem pel començament.
En primer lloc està Junts pel Sí, que en les darreres eleccions al nostre Parlament va obtenir el 39,54% dels vots. JxS és una coalició que en el moment d’aquelles eleccions estava formada bàsicament per dos partits, CDC i ERC, més altres dos petits grups, Demòcrates per Catalunya i Moviment d’Esquerres, més, i això és important, independents. Alguns amb un veritable pes social, i que seria una llàstima que es perdessin. I no parlo sols, ni principalment, de Lluís Llach.
CDC és, era, un partit de dretes –dit no com a qualificació, no com a desqualificació– Amb forts trets conservadors. Defensora del liberalisme econòmic i de l’economia de mercat, de la primacia de la propietat privada sobre la pública, etcètera. Ara bé, i també és just dir-ho, sense comparació amb l’economia “de cortijo” del PP, i en alguns aspectes també del PSOE, també. I a més amb una concepció democràtica burgesa que tampoc no té gaire a veure amb els trets sovint totalitaris de la dreta espanyola. I, també alguns alts comandaments del socialisme espanyol, també.
Tampoc no tenia ni la descarada supeditació a la Conferència Episcopal de la dreta espanyola. Ni els seus descomunals i curosament dissenyats, fins i tot amb un guia d’us i instruccions de funcionament per gent poc preparada, com ara s’ha sabut, de saqueig dels diners públics. Consti que fa ja una pila d’anys, quan treballava a L’Avant, l’òrgan del PCC, vaig escriure més d’una vegada que la convergentada en aquells moments: Pujol, Subirà, Alavedra, Cullell i alguns més, entenien patriotisme per patrimoni. I ho segueixo mantenint. Però cal posar les coses, totes, al ser veritable nivell.
El viratge fet per Convergència cap a l’independentisme i el, per alguns, pacte contra natura de Mas amb la CUP –aquella pública abraçada amb David Fernández, i després aquell amistós debat de tots dos dalt d’un escenari!– va fer perdre a CDC ja abans de les eleccions de setembre el llast d’Unió. I també la simpatia i confiança dels Fainé, Brufau, Alemany, Oliu, Almirall, Bonet, Godó, Lara…, o sigui, Caixabank, Abertis, Banc Sabadell, Freixenet-Castellblanch, La Vanguardia, Planeta… o sigui, els prohoms del Fomento Nacional del Trabajo, Círculo Ecuestre, Club de Polo i voltants. La veritable alta classe dominant de Catalunya, enemics mortals de la seva independència, i que van començar a veure Convergència com una mena de traïdors al catalanisme ben entès.
I ara, liquidada aquella Convergència pactista i autonomista amb la creació del Partit Democràtic Europeu Català, que simplificaré amb PDC, ha fet que un bon gruix de prohoms de la seva banda més liberal, intentin sota l’impuls de Fernández Teixidó –ex camarada Damian de l’LC, per cert–, muntar un nou partit. El qual sens dubte rebrà la benedicció, i ajuts que calgui, dels prohoms i entitats abans mencionats.
I què puc dir d’ERC? El nou PDC és un partit de dretes indiscutiblement, per més que cal puntualitzar que de dretes democràtiques. Però ¿és d’esquerres ERC? Si entenem això de ser d’esquerres sols que com una definició respecte d’altre que està més a la dreta, sí, ben cert. Però si definim esquerra com un moviment no necessàriament revolucionari, però sí que transformador, impulsor de canvis de debò en les estructures socials i econòmiques, ho sento, però ERC no respon a aquesta definició. El seu pas pel tripartit no es pot que fos brillant i el seu paper en la miserable defenestració de Maragall va ser més aviat vergonyós. Com també ho va ser el dels altres dos components del trio.
Ells es defineixen de vegades com a socialdemòcrates, la qual cosa els faria ser el veritable partit socialista –en el sentit clàssic de la definició, perquè el PSC-PSOE…– català. Però, i amb tots els respectes, la socialdemocràcia a escala europea és un moviment polític i econòmic caducat quant a impulsor de canvis i plenament integrat al sistema. La socialdemocràcia alemanya no se sap per on navega, del partit socialista francès més val no parlar-ne…
Per altra banda el seu model econòmic és si fa no fa el mateix que el del PDC. Integració, o continuïtat, en una UE en hores baixes. Creu fermament en la llibertat d’empresa i de mercat. Mai no he llegit ni sentit presentar cap proposta seva transformadora de res, i això que ha estat formant part de dos governs. Cap proposta de rescabalar privatitzacions de sectors econòmics estratègics, de crear-ne empreses públiques o amb capital públic en aquells sectors. De reduir el nombre d’escoles i serveis sanitaris concertats…
No es vegi en tot el que he escrit cap mena d’atac a partir de dèries ni manies personals, que no són possibles, perquè ERC mai no m’ha decebut ja que mai no he cregut massa en ella. Molt menys, esclar, m’ha decebut la desapareguda Convergència, com no ho farà el nou PDC, ja que no estan en el meu ideari. Simplement he intentat situar alguns elements de realitat en dos partits, dues formacions, que en aquest moment són imprescindibles si és que es vol avançar de debò cap a la formació d’una República Catalana. Una república que un cop formada, pugui començar a superar alguns dels elements que he assenyalat com a negatius segons les meves concepcions polítiques i econòmiques.
Però possiblement, ara i en aquest moment Junts pel Sí encara sigui més que necessari. I intentar trencar-lo és un error. Més encara si es pel que sembla d’un somni d’hegemonia més que equivocat. Adonem-nos que ha passat a les eleccions al Parlament espanyol. S’ha regalat un triomf a En comú-Podem, i també impedit la formació d’una minoria catalana sòlida que en aquest moment de confusió parlamentària espanyola, seria més que útil per Catalunya. Però això ho deixarem per la setmana vinent.
Així que, amigues, com cada setmana rebeu una forta salutació, que ja ens trobarem a la vinent.
Francesc Font
PD. Ha mort Dario Fo, un home de teatre que feia teatre “per mantenir la dignitat dels oprimits”. Un teatre que va patir, i molt, la censura de la teòricament democràtica Itàlia.
Radicalment social, d’esquerres, i no menys radicalment divertit, i punyent. En aquest moment en el qual l’espectacle ha vençut la cultura; que triomfen les formes que fabrica una indústria que sols pretén que obtenir grans i ràpids beneficis amb models d’encefalograma pla d’usar i llençar; que una cultura que sigui un element de reflexió i de coneixement molesta totes les entitats públiques, governs i ajuntaments, partits i sindicats per un igual, perquè s’ha imposat allò de “lejos destos reynos la funesta mania de pensar”, molt temo que Dario Fo, i Franca Rame morta ja fa temps, dos grans buffos en el sentit més gran i noble d’aquesta definició, no són més que dos noms pràcticament desconeguts.
En saber la notícia, en el fons esperada, jo i la Mercè, hem recordat les divertidíssimes, alhora que demolidores i que tant molestaven el poder, Mort accidental d’un anarquista, Aquí no paga ningú, Bam, bam, ¿qui és? La policia! I molt especialment aquell delirant Mistero bufo, parlat en unes llengües que sonaven a francès, a italià, a llatí, o a anglès, sense acabar de ser-ho… però que s’entenia, i tant que s’entenia! tot.
Sí, Dario Fo, com Franca Rame, eren gent d’un altre temps que avui ja no interessen. Dissortadament.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!