Amigues i amics:
arribem al final d’aquesta tetralogia iniciada amb motiu del 80è aniversari de l’inici de la Guerra Civil. Aniversari evidentment silenciat pels qui tants anys després, encara gaudeixen d’aquella Victòria… que ara alguns elements amb poder, però encefalograma força pla sentint les justificacions que donen –i algú fins i tot va d’historiador– volen posar al pla del Born a fi de disminuir el significat històric que aquest té, i que pel que sembla es molesta. I molt.
I també silenciat per bona part dels qui, torno a dir que en el sentit ample del terme, cal considerar com part dels vençuts. Gent que pot tenir represaliats, exiliats i fins i tot afusellats en la seva família. Gent que va haver d’emigrar de les seva terra, que havia quedat sumida en unes condicions socials gairebé que medievals. Gent que havia militat en partits amb centenars d’afusellats i amb milers d’anys de presó si se sumaven en el seu historial tots els quaranta anys de dictadura.
Gent que ara mateix milita o forma part d’organitzacions que es proclamen o reivindiquen, quan convé, ser descendents per més que evolucionades –més aviat degradades– d’aquelles altres que amb tots els errors que vulguem, i això és també autocrítica, van mantenir el foc de l’oposició i del canvi davant d’una dictadura violenta i cruel. I que callen o justifiquen, quan no s’apunten, a aquesta manipuladora “operació Born”.
D’aquesta qüestió parlaré al final, però abans d’arribar a ell, vull recomanar-vos un contundent article de Dani Cortijo publicada a Vilaweb. Du el títol de Sobre memòries històriques ‘plurals’ i acomplexades, i és un d’aquells articles que et fa ràbia, una ràbia sana, llegir, perquè l’hauries volgut escriure tu.
I ara tornem a la qüestió que he anat desenvolupant en aquestes darreres cartes
La Victòria
Des del punt de vista estrictament militar, a Catalunya la guerra es pot donar com acabada el 10 de febrer de 1939.
La repressió, com ja s’ha dit anteriorment, no va ser tan massiva com la que s’havia fet, s’estava fent o es faria en ocupar territoris sense possible fugida. Però malgrat tots els milers que d’aquí van poder fugir, molts d’ells ja havien arribat aquí fugint dels més diversos llocs d’Espanya, Franco encara va poder donar el seu tètric «Enterado», que significava l’ordre per afusellar l’endemà mateix, a més de quatre mil persones. Des d’anònims militants de la FAI, POUM i PSUC, per posar una esquerra aleshores radical, fins intel·lectuals catòlics i moderats i sense cap militància, com Carles Rahola. I també militars que no havien volgut trair el seu jurament, alguns fins i tot fervents catòlics i d’ideari conservador, com els generals de la Guàrdia Civil José Aranguren i Antonio Escobar.
I alcaldes i regidors de ciutats i grans o petits pobles, alguns dels quals fins i tot havien salvat vides de gent de dretes, començant pel capellà del poble. Gent que fiant-se de les promeses fetes a: “aquellos que no tingan delitos de sangre”, no s’havien mogut de casa –la qual cosa va fer que la comparativament moderada ERC, fos la segona organització, la primera la CNT, amb més afusellaments–, o que havent tornat dels terribles camps de concentració francesos… es van trobar sotmesos a aquella macabra farsa que se’n deia Procedimiento sumarisimo de urgencia, pel que podien ser jutjats, en un mateix sumari, fins a quinze o vint acusats que res no tenien a veure entre ells. Excepte trobar-se acusats pels qui s’havien rebel·lat, d’un absurd i incomprensible delicte de ”auxilio a la rebelión”. En un judici que durava dues o tres hores i en el que les condemnes a mort o a trenta anys de presó gairebé que eren una tómbola.
Algunes xifres
L’exhaustiu treball de Josep Maria Solé i Sabaté La repressió franquista a Catalunya, publicat el 1985, és un exhaustiu treball que caldria se’l llegissin els qui ara mateix estan muntant aquesta paròdia de reflexió pedagògica al Born. És un treball, fet malgrat les moltes dificultats posades per massa gent –i no tots oficialment de dretes–, en el que estan recollits el nombre d’execucions conseqüència dels judicis sumaríssims: noms i cognoms, professió, edat, militància i lloc d’origen. Són 3.394, entre 1939 i 1953, per més que el més gran nombre correspon al període 1939-1943. Treballs posteriors han incrementant aquesta xifra fins arribar a quasi 4.000 els executats dels que hi ha constància documental. O sigui, que de ben segur que hi va haver més.
Atenció. Quan es parla de la repressió franquista a Catalunya, gairebé sempre es parla d’El Camp de la Bota, on la petita làpida que hi ha –ni tan sols al lloc dels afusellaments i encara per iniciativa popular– és una veritable vergonya tant per l’Ajuntament de Barcelona com per la Generalitat. Ara bé, en ell sols hi van ser executats que cap a 1.717 condemnats entre 1939 i 1943, que és quan de fet s’acaben les causes directament vinculades al període de guerra. La resta, fins a quasi quatre mil, ho van ser a altres llocs on també es van establir tribunals. I sobre aquestes xifres, cal parar compte que la població de Catalunya d’aleshores no arribava als tres milions.
I queden a banda d’aquestes xifres, els milers condemnats a llargues penes de presó. Alguns “gracias a la clemència del Caudillo”, després d’haver estat condemnats a mort i passar-se setmanes i setmanes esperant que els cridessin a fer el seu darrer viatge.
Aquells tètrics camions
I aquí van els dos darrers records. No ben bé personals, però sí explicats a casa. Especialment per la mare i molts anys després després, per més que van ser fets que tothom sabia. Però en secret.
El primer és el dels tètrics camions. A Barcelona, excepte uns pocs militars d’alta graduació –generals, tinents coronels i comandants de l’Exèrcit republicà–, que es feien a Montjuïc, les execucions eren al Camp de la Bota. Aleshores força separada dels límits urbans de la ciutat per camps de conreu, i on sols s’arribava que pel carrer de Pere IV, que aleshores tothom del Poble Nou coneixia com Carretera de Mataró, o simplement, la Carretera. En els primers dos o tres anys, els afusellaments eren sovint setmanals, de vegades fins i tot bisetmanals, i als qui anaven a afusellar, hi havia dies que podien ser fins i tot més de fins a quinze condemnats, els duien en camions militars més aviat petits. Descoberts. Dempeus, a fi que tothom els veies, i custodiats per guàrdies civils. Sortien de la Model a una hora que feia que cap a les vuit del matí passessin pel carrer dels Almogàvers i després per Pere IV.
Tot estava ben calculat. Aleshores tots dos carrers estaven plens de fàbriques i tallers. I també de botigues. I els homes i dones que anaven a treballar els veien passar. I sabien on i a què els duien. I també de vegades els sentien cridar: ”Ens porten a matar…!”. Després, cap a les dotze, tornaven. Amb el camió aparentment buit. Però si feien alguna frenada una mica forta o en passar per damunt d’algun clot del paviment, del camió queien regalims de sang que quedava damunt les llambordes.
Però aquests no eren els únics morts. Les presons estaven més que atapeïdes, i les morts per malaltia no curada, ferides rebudes als interrogatoris i infectades, arriben en el llibre de Solé i Sabaté a 714. Documentades també amb noms i cognoms. De ben segur que va ser més.
El Cànem
I aquest és el segon record, rebut a casa també anys després.
Els empresonats en espera de judici eren milers. I omplien no sols la Model, que estava més que atapeïda, sinó que diversos altres llocs improvisats. Al Poble Nou, al carrer de la Llacuna, avui Roc Boronat, entre Enna i Wad-Ras, avui Ramon Turró i Doctor Trueta, els Godó de La Vanguardia tenien una fàbrica dita el Cànem. Un edifici de dos pisos formada que eren dues grans naus. El 1939, aquesta fàbrica va ser una de les habilitades com a presó prèvia. Les naus eren grans, però en elles hi havia una mitjana de 900 presos, en unes condicions d’amuntegament molt pitjors que les que veiem als camps de concentració nazis. Mal alimentats, sotmesos a interrogatoris sàdics i amb un índex de mortalitat per malalties i deteriorament físic elevadíssims. Sovint conseqüència dels maltractaments fets sistemàticament. Però no sols era això. Fora, el carrer estava ple de gent que intentava veure i parlar amb els seus familiars tancats a el Cànem. I el presos estaven amuntegats els uns damunt dels altres, enfilats a les reixes dels dos pisos de la fàbrica. Tot al bell mig d’una cridòria indescriptible. Això va ser així quasi que dos anys, penso. I la gent del barri que ho veia sense tenir ningú allà dins, anys després encara s’esgarrifava recordant-lo
Aquestes històries, amics i amigues, i moltes altres que es van viure a pobles i petites ciutats, expliquen ben clarament que s’establís en els nuclis que podríem dir vençuts, encara que no ho fos personalment, un dens mantell de silenci. Creat per un instint de supervivència mental, però també físic. Un mantell que va dur molta gent a no voler parlar de res. Tant del què havia passat com del que estava passant. Silenci que s’allargaria fins molts anys després, fins més enllà dels seixanta, en sectors molt diversos de la societat. .
El resultat de tot allò, d’aquella llarga, dura per la majoria i en molts casos també cruel postguerra, va ser que la Victòria que ara es vol exhibir al Born, fos certa. I efectiva. Que com a conseqüència de tants morts, empresonats i exiliats. I també de la gran quantitat de mestres, professors, periodistes, professionals diversos que va ser depurats, marginats i silenciats. I també de gent que trencades les seves esperances va voler oblidar, la societat espanyola va perdre la més gran part dels referents avançats i progressistes del passat més immediat. El de la República. Idees, actituds, formes de pensament i modes d’avenç progressistes i democràtics van ser brutal i sistemàticament eliminats. I veient moltes actituds i formes de pensament de gent que ben mirat és ara mateix víctima dels diferents poders existents per causa d’aquella guerra, penso que en gran part no s’han recuperat.
I arribem als silencis
El segle XX han estat pròdig en brutalitats. D’un signe i altre, no ens enganyem Però penso que cap d’elles no havia estat tan prèviament dissenyat, i a més tan brutal i sistemàticament practicat, com el que van crear els militars espanyols sublevats i els seus companys de viatge. Carlins i falangistes principalment, però no els únics.
I és possiblement per això que mentre que en caure els diferents règims totalitaris s’han obert els arxius, s’han sabut històries. Noms de víctimes, i també de botxins, aquí no hi ha hagut res de semblant. Ben al contrari. Ha seguint havent un espès silenci oficial que ha estat la més absoluta continuació del que existia en vida del dictador. Sols alguns esforços aïllats, a títol quasi que personal. Com els dels diversos grups de voluntaris que han anat aconseguint dades certes gràcies a esforços personals, superant el sistemàtic silenci i boicot oficial. Però que no poden, posem per cas, obrir les foses existents i recuperar les restes que en elles hi ha. I és que són una acusació concreta a persones concretes ara existents. I amb poder. I no sempre de la dreta pura i dura, però sí descendents directes dels assassins de fa vuitanta anys.
I torno a demanar-me. Per què aquests silencis? Penso que perquè mentre que altres règims totalitaris d’una manera o l’altra van caure, van desaparèixer, l’espanyol no. El 1976 es van fer una transacció. Els enemics del règim van, vam, ser perdonats. S’hi va poder deixar de moure’s en la clandestinitat més o menys tolerada dels darrers temps del franquisme, encara que sempre amb l’espasa de Dàmocles d’una “caiguda” i passar-te les setanta-dues hores de rigor a ”laietana” o qualsevol caserna de la Guàrdia Civil. Sí. Es va instaurar una democràcia formal. Però els vencedors de 1939 van seguir sent vencedors. Van seguir sent poder. Polític, industrial, financer, social, legislatiu…
I ara mateix, molts dels seus descendents, amb cognoms fins i tot, segueixen tenint poder en moltes àrees de l’estat i del que es diu “alta administració”, la qual decideix més que no els polítics que oficialment governen. I aquests poders no poden permetre que certes històries familiars, que inclouen haver-se quedat propietats d’afusellats o exiliats, surtin al llum del dia.
O que se sàpiga que aquests antecessors potser comandaven aquells piquets d’afusellaments massius, o encapçalaven aquells grups d’afusellament selectiu. Tot amb la finalitat de depurar Espanya de la púrria esquerranosa que volia tenir un lloc al Sol. Un Sol que era, i segueix sent seu, de la seva propietat. O que van formar part d’aquells vergonyosos tribunals militars. I es clar, no es pot permetre que certes històries surtin a la llum de la veritat. Que es puguin obrir i consultar els lligalls d’aquells judicis sumaríssims en què els defensors, sovint militars també, ni tan sols sabien quines eren les acusacions que es farien als seus teòrics defensats. I on fiscals i jutges llançaven totes les mentides, exabruptes i insults que volien sobre els acusats.
I també tenim, gràcies a aquella transició, que els valors que van guanyar aquella guerra i que van aconseguir matar, exiliar o emmudir milions de persones, han seguir vigents en determinades esferes. Tenim mostres. com un bon escriptor, Gonzalo Torrente Ballester, no fa gaire temps enardia a Salamanca –aquella Salamanca de la que hi ha fotografies amb desenes d’afusellats al bell mig dels carrers– que cridaven indignats contra la devolució als hereus dels propietaris els “papers de Salamanca”. I és que segons Torrente Ballester, aquells papers eren seus, de la gent de Salamanca, “por derecho de conquista”. I era cert, perquè van ser robats de cases particulars a punta de fusell.
O que una diputada del PP, Andrea Fabra, filla de Carlos Fabra, un delinqüent condemnat per la justícia per robatori de diners públics, quan al Parlament espanyol es discutien unes lleis laborals que perjudicarien els treballadors, llancé amb tota normalitat aquell contundent “Que se jodan!”, sense que a la seva bancada, ni després al seu partit, ningú no digués res. I és que era una expressió de la ideologia vencedora. Que també la trobem a declaracions de dirigents de la CEOE, o del governador del Banc d’Espanya, tot demanant salaris més baixos pels treballadors i més hores de feina.
I és la ideologia que també s’expressa en el la por a la cultura. La cultura entesa no com un espectacle fàcil i groller, fins i tot brutal elevat a la categoria d’art, i que fa oblidar els problemes mentre dura, sinó que com un element que diverteix, sí, però que ajuda a pensar. Que demana el coneixement, i ajuda a desenvolupar-lo. Cosa que sempre és perillosa pel poder. Qualsevol poder. I també s’expressa en el menyspreu que a molts, massa, àmbits de l’estat, i també dels qui controlen i dominen la societat, hi ha per la investigació científica. Aquell “Muera la inteligencia!” de Millán-Astray, va ser llançat contra un Unamuno que anteriorment havia cridat: “Que inventen ellos!”. Dos crits complementaris. I algun dia s’haurà d’explicar la veritable història d’Unamuno, que a Salamanca havia assistit sense immutar-se a les matances que hi va haver. Incloent entre els morts professors i estudiants de la seva mateixa universitat.
Sí, amigues i amics, aquesta és la societat, la mentalitat de les classes dominants que ens ha quedat. I perdoneu l’excessiva extensió d’aquesta carta, però és que aquesta qüestió calia deixar-la acabada abans de començar les vacances.
I per acabar, el cas Born
No, no és una gracieta sobre el nou mite cinematogràfic de Bourne, per més que que vistes les coses que han arribat a dir alguns dels seus promotors i valedors, podria ser-ho. I és que els organitzadors d’aquesta mala paròdia de reflexió sobre el passat que es pretén muntar al Born, i que semblen tenir un nivell de desenvolupament cerebral més aviat una mica pla vist com han organitzat la qüestió, en adonar-se’n que se’ls ha vist el llautó han parlat de pedagogia. Una cosa que massa sovint serveix tan per planxar un ou com per fregir una corbata.
Doncs bé, si de debò és això el que pretenen, espero que davant de l’estàtua de la Victòria feixista i de la que enalteix al dictador, plantin un mural com el que hi ha a molts llocs rememorant el nom de les víctimes fins i tot d’un simple accident. Un mural amb els noms de les víctimes a Catalunya d’aquella victòria que estarà alçant la seva corona de llorer davant d’elles. I d’aquell fred i cruel assassí que signava les condemnes a mort mentre prenia cafè. I si no saben cap nom, els trobaran al llibre de Solé i Sabaté.
A aquesta demanda espero que s’uneixi la veu, el crit. de la gent d’IC i d’EUiA. Tan prudentment calladets fins ara. I també, també d’ERC, que tampoc no piula massa.
I havent arribat aquí, sols em queda que demanar excuses, que no perdó, per la desmesura d’aquestes darreres cartes, però és que hi ha coses que fa massa anys que duc al pap. I també dir-vos que ara entrarem en un període de descans, i ja ens tornarem a veure, espero, cap a setembre.
Cordialment, com sempre.
Francesc Font
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!