Amics i amigues:
després d’un petit període descans, tornem a la feina. Deixo penjades les reflexions que venia fent sobre la situació real del capitalisme, amb senyals més que evidents de trobar-se en un veritable atzucac, o sigui carreró sense sortida, per aventurar-me a parlar d’altra situació. La nostra concreta, que també sembla estar en un carreró. No sé si sense sortida, penso i espero que no, però sí força estret. I en el que està entrant, o colant-se, una gent que pot semblar que ajuda a omplir, però que més aviat pot acabar impedint avançar. Fins i tot moure’s.
Havent dit això, també he de dir que aquesta carta d’avui anirà signada per dues persones. Una la Mercè –a qui de vegades cito, amb un punt d’humor, com “la meva senyora, ja sabeu”– i jo. És perquè fa uns dies ella va tenir la idea de trametre a ERC, ANC i Òmnium un petit treball donant-les-hi, la seva opinió sobre com estan algunes coses en aquest moment. Hi vaig col·laborar amb alguns elements. I després vam arribar a la conclusió que aquell escrit ben bé podia ser la base de la carta, aquesta, que seria prèvia als actes de la Diada d’enguany. Amb alguns elements afegits, esclar
Feta aquesta presentació, anem per feina.
Comença la carta oberta de la Mercè, dient a les entitats mencionades: “us trameto aquest escrit perquè necessito dir-vos que estic molt decebuda, i penso que no sóc l’única, per la forma amb què s’estan portant les coses darrerament, especialment l’organització de la Diada incloent això de l’alegre espectacle de les cartolinetes, que ben poc s’adiu amb la realitat del moment que s’està vivint. I ja només faltava que la inqualificable operació de Sant Boi, marginant un partit, l’antiga CDC dels actes previstos”.
Una marginació on hi ha un clar element d’injustícia. Ens agradi o no, gent de l’antiga Convergència, ara PDC, i també d’UCD, quan va caldre se la va jugar. Més que qualsevol altre partit o organització que de vegades baladreja molt… i no passa d’aquí. I aquí estan els possibles judicis pendents.
Una acció, o marginació que ha acabat sent preocupantment paradoxal, i que hauria de preocupar també a alguns dels seus organitzadors –no als podemistes, comuners i altres “sobiranistes”, parlem clar– perquè ha acabat coincidint amb la decisió del Ministeri de l’Interior espanyol d’aturar la legalització del nou partit successor de CDC. Aturar-lo no sols pel legalisme, solucionable, del nom, sinó que bàsicament per una raó molt més de fons. Perquè els estatuts del nou partit incorporen la voluntat d’anar cap a la independència, sense renunciar si cal a la via unilateral. Cosa aquesta darrere que seria fàcilment i democràticament solucionable pel govern espanyol, que es declara pomposament estat de dret, sols amb què permetés fer un referèndum. Però ja vaig escriure no fa gaire que Espanya no és pas un estat de dret.
Fins aquí una anormalitat previsible, i del tot d’acord amb l’actual bel·ligerància del govern contra alguns noms que estan en la direcció de l’ex CDC, avui PDC. Bel·ligerància, per cert, més agressiva cap a ells que la que s’exerceix damunt partits també declaradament independentistes, i sobre el paper socialment més radicals. La paradoxa preocupant és que aquest mateix partit atacat pel Ministeri de l’Interior, hagi estat marginat dels actes organitzats per una esquerra molt esquerrana a Sant Boi a fi, segons diuen, de commemorar aquell mític 11 de Setembre de 1976.
De debò se’l commemora?
Doncs bé, pot ser sí que es coincideix en la data, però tant la Mercè com jo, i altra gent pel que hem pogut llegir i sentir, creiem que s’hi traeix l’esperit. I que a més alguns ho fan induïts per uns força sospitosos companys de viatge, miraculosament apareguts de sobte. Cosa que em va confirmar ahir mateix un d’aquests companys de viatge, Dante Fachin, del sobiranista (?) Podemos, en una entrevista que li feien al Canal 33. En la qual no sols es va embolicar força, sinó que va demostrar una clara intenció de dividir el moviment independentista entre purs i impurs, entre reaccionaris i revolucionaris, i a més el més absolut desconeixement de què va ser aquella Diada, de fa quaranta anys. I nosaltres ho podem dir així perquè hi vam ser i la vam viure.
No va ser una manifestació, per més que va acabar sent-ho quan havent finalitzat l’acte tots ens vam dirigir cap a l’estació lluint banderes encara prohibides, sinó que un acte “tolerat”. I allà, a aquella gran plaça, bo i sabent que la cosa podia acabar malament, perquè qui manava encara era qui era, tots teníem un esperit d’unitat. No abstracta, sinó que concreta perquè tots teníem un enemic comú. Allà hi érem tots, tots, sense distinció, els qui des de diferents posicions, més radicals o més conservadores, ens havíem oposat al règim imperant. Tots els que hi érem volíem un país diferent. Més democràtic i més lliure. I quan dic tots, parlo des de gent conservadora i de la dreta lliberal fins als que aleshores es deia extrema esquerra, que encara estàvem pràcticament en la clandestinitat. I alguns dels allí presents fins i tot encara amb alguna ordre de “busca y captura” damunt seu.
I malgrat les diferències, en alguns punts ben visibles, ningú preguntava a ningú altre què era ni què feia allà, perquè tothom sabia que les discrepàncies i fins i tot objectius de futur eren molt diferents, sí, però també –i això era molt important–, que en el present l’enemic de debò no era ningú d’aquella plaça, sinó que estava a un altre lloc. ¿És aquella diada la que de debò es vol fer veure que es commemora? Tots dos pensem que no.
En aquest moment, el què de debò ha de preocupar als qui ens plantegem, tot just des de posicions d’esquerra, d’esquerra transformadora –i els qui seguiu aquest bloc i l’anterior, prou sabeu de quin peu vaig coix– és tot aquest magma que es va consolidant. L’Ada Colau amb el seu populisme indefinit, però cert, o Dante Fachin, i altres semblants. Els quals han engegat una cerimònia de la confusió, més que dissenyada, que pot fer força mal. I pel que vaig sentir dir ahir mateix a Dante al Canal33, ell ha estat un dels promotors d’un acte commemoratiu en el que se seleccionen els participants. I aquest Lluís Franco Rabell –sí, Franco, ¿perquè cony s’avergonyeix del seu cognom familiar?– que per una banda diu que la Diada hauria de ser de tots… com excusa per no anar. És potser que demanen cap carnet per ser-hi? A nosaltres no ens ho han fet mai.
Més encara, a totes les diades que hem assistit, i ja van una pila des d’aquell 1976, hem sentit parlar català i també castellà amb tota normalitat. I ara, darrerament, també llengües que fa quatre dies eren exòtiques per les nostres orelles, i que ara ja formen part de la realitat catalana. Que són llengua materna de molts novíssims catalans. I és que a aquests actes sols s’exclou que a aquell que vol excloure’s perquè té altres alternatives i projectes.
I acabo tot just amb el final de la carta enviada per a la Mercè a les entitats ja mencionades.
“Amics, si volem ampliar l’independentisme, no anem a buscar dirigents d’unes alternatives que, i les seves declaracions i actituds públiques prou que ho expressen, tenen prou clar quins són els seus objectius i us volen fer el llit. El que més em preocupa de tot això, és que tenint com teníem un moviment independentista que havia estat capaç d’aglutinar molts i nous sectors ciutadans que fins ara no eren pas enemics de la independència, però si n’eren indiferents, al final siguem nosaltres mateixos qui per uns incomprensibles càlculs, ho fem malbé tot”.
I prou per avui, amigues i amics, bona Diada… i ja la comentarem la setmana vinent.
Amicalment com sempre, i avui per partida doble.
Francesc i Mercè.
PD. Una petita història personal. Ara fa quaranta anys, els militants d’alguns partits clandestins, no sols no sabien el nom “legal” de companys seus, sinó que segons en quin àmbit militaven, ni tan sols es coneixien de vista. I aquell dia, en el tren que anava a Sant Boi, i a aquella gran Plaça de Catalunya, es van veure per primeta vegada. Entre aquells que aquell dia es van trobar i conèixer estava la camarada Miren i el camarada Oliver… que després va resultar que ella no es deia Miren ni ell Oliver. I ja fa quaranta anys… Quines coses, oi?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!