Amics i amigues:
passa que a mesura que he anat fent aquest seguit de cartes, les coses s’han anat complicant, he anat recuperant fets, dades que penso als quals penso que val la pena fer referència, si més no, perquè penso, n’estic convençut, que sense ells no és possible entendre una bona part de l’actuació del govern central. De la ideologia hereva d’aquella que abominava qualsevol mena de debat obert, qualsevol mena de plantejament de llibertat d’acció o expressió, que podem comprovar dia rere dia en el partit majoritari a Espanya, i també en les raons de què aquest partit sigui votat, també majoritàriament, en terres i territoris on als vorals de camins hi ha les restes de milers d’homes, dones i adolescents, assassinats sense ni tan sols haver perdut el temps fent cap farsa judicial. Terres on poden estar barrejats sindicalistes amb universitaris, mestres i fins i tot algun petit propietari amb a jornalers, intel·lectuals i fins i tot catedràtics amb dones i noies que tot just si havien fet l’ensenyament primari de l’època. Sobre aquest punt, recomano que es llegeixi, si es pot aconseguir, Doy fe… d’Antonio Ruiz Vilaplana, secretari judicial que era el 1936 de l’Ajuntament de Burgos, i que per tant anava a donar fe de la trobada dels cossos dels assassinats a les voreres dels camins que envoltaven la ciutat Gent de les més diverses classes i conviccions
Perquè, i cal insistir, el que es perseguia i es volia eliminar, i en bona manera es va aconseguir, era no tant, o no sols l’enemic de classe, que també, sinó que d’acord amb la cèlebre frase, dita a Ferran VII tot just per un rector de la Universitat de Cervera: “Lejos d’estos reynos la funesta mania de pensar”, era tot just això. La capacitat de pensar diferent del que volen determinats poders: polítics, eclesiàstics o econòmics.
I és tot just a partir d’aquí que podem entendre que, incapaços com són de plantejar-se d’una manera mímament racional i democràtica, i atenint-se a les causes, la desactivació de l’independentisme català, s’estigui utilitzant la grollera persecució que fa temps que s’està fent contra la idea i les persones.
Feta aquesta introducció excusa, segueixo.
Potser cal començar per dir que records, allò que se’n diu records, tant dels tres anys de guerra com de la més immediata postguerra no en tinc gairebé cap que sigui personal, i és que vaig néixer tot just tres mesos després d’iniciada. Però ja més grandet, amb la guerra oficialment acabada, recordo que estant a taula, de vegades de la mateixa manera s’explicaven històries i tafaneries del barri –aleshores a taula es parlava de tot, incloent-hi històries que avui diríem socialment incorrectes–, també podia fer-se una menció a algú, o alguns que eren “a França”. Una França que els nanos sabíem que era diferent de la França geogràfica que més o menys estudiàvem a l’escola. Una “França”, en la que podia ser que nosaltres mateixos també hi tinguéssim algú de la família. Jo mateix. I és que, fins i tot a la intimitat de la casa, moltes coses es deien amb mitges paraules. Amb sobreentesos.
I també recordo que de vegades es digués, quasi que com un fet normal: “l’Arcos”, o el Saludes, o el Segarra –cognoms reals de persones concretes– “ha tornat”. I malgrat que no es deia obertament, això volia dir que havia sortit de la presó, o del camp de concentració. Mes la cosa no es deia així, sinó que simplement, “ha tornat”. Cosa que també volia dir que hauria de presentar-se setmanalment a la comissaria de policia del barri… I fins i tot els petits sabíem que aquest “tornat” tenia alguna mena de significat molt diferent del normal. Per més que, ara pot semblar paradoxal, ens era “altra normalitat“. Uns podien tornar d’un viatge a alguna població, diguem que a Vic o a Manresa, i altres simplement “havien tornat”. I també recordo que per més que els poguéssim demanar encuriosits per com era la guerra, callaven. I molts es van adaptar a la nova situació i ja no van parlar mai més sobre ella.
I aquí un altre record que pot semblar anecdòtic, però que no ho és. Al meu barri, el Poble Nou, de Barcelona, hi havia una forta i històrica arrel llibertària. I això s’expressava en les nombroses cooperatives, amb noms com La Flor de Maig, ben claverià, per cert, L’Artesana o Pau i Justícia. I també amb els noms personals, especialment de les nenes, nascudes durant la guerra. Així, al carrer vaig començar a jugar amb alguns nens i nenes –perquè en aquells primers anys jugaven plegats a molts jocs– que es deien: Flor, Llibertat, Urales, Violeta i coses semblants. Nens i nenes que de sobte, un dia, et deien “Ara em dic Antònia…”, o Josep. Era el preu, obligat, per poder anar al col·legi… després d’haver-se batejat com Déu i el nou règim manaven. Pot semblar una mica frívol comparat amb altres coses que la setmana vinent comentaré, i ho vaig trobar normal però anys després vaig recordar-ho adonant-me que això també havia estat un element de repressió. De canviar elements que formaven part de la identitat personal, i també col·lectiva, d’un món vençut. Dels fills dels vençuts. Incloent fins i tot cognoms.
Trobada amb la realitat
I aquí entra altre record personal, molt posterior, que en certa manera va ser important per mi. A fi d’entendre’l avui, val la pena dir que fins als anys 70 aquí ni es publicava ni es llegia res sobre la guerra que no fos la versió oficial de la dictadura. I la gent, fins gent que tenia un bon historial, seguia callant. Se sabien coses… A casa s’havien explicat històries… Sabia dels afusellaments al Camp de la Bota… Però tot això estava com emboirat. Com un passat llunyà que era millor oblidar. I una gran majoria de perdedors, incloent-ne moltíssims represaliats, s’havien adaptat a la nova situació. Una situació anormal que per a nosaltres, joves que havíem crescut dins de la dictadura, era tot just la normalitat
El 1958 em va tocar fer la mili, a Ceuta. Allà es feia una petita temporada musical i passat l’estiu vaig assistir al primer concert, de força més qualitat del que jo m’esperava. L’endemà al diari local, El Faro de Ceuta, no hi havia cap comentari i se’m va acudir escriure una crítica a veure què passava. I la van publicar. Esdevenint així crític musical oficial d’El Faro.
Explico aquesta història, perquè això em va permetre accedir a l’hemeroteca del diari, on vaig poder mirar els números corresponents al 18 de juliol de 1936 i dies següents… I veure que el dia anterior, o sigui el 17, els militars sublevats havien detingut i afusellat immediatament civils: l’alcalde, el delegat del govern, algun sindicalista, i militars. El llistat d’aquestes execucions estava a la portada del diari. Ben a la vista i ben emmarcat. I així l’endemà, i l’altre… perquè les matances van seguir. Amb forta publicitat, com també passaria arreu on triomfava el cop militar. Mola ja havia donat instruccions sobre que calia crear un règim de terror i afusellar tothom que no penses com ells, deixant ben clar des del primer moment, que allò no era ni el cop d’estat primoriverista ni la sanjurjada.
Després vaig parlar amb un vell redactor que em va explicar algunes històries. La que més em va impressionar va ser la del comandant d’aviació Ricardo del Pozo Bahamonde, cosi germà de Franco per part de mare. El fet em va ser explicada aleshores, però les dades concretes que segueixen són trobades a internet. Era tres anys més jove que el seu cosí, i a El Ferrol s’havien criat junts perquè pràcticament vivien casa per casa. Ja a la revolta d’Astúries, 1934, alguna cosa es va trencar entre ells. Mentre Franco va encapçalar una repressió brutal a càrrec de tropes d’Àfrica, Legió i Regulares, el seu cosí es va negar a què l’esquadrilla que comandava bombardegés els miners. I Franco indignat el va fer destituir.
El 17 de juliol, Ricardo del Pozo estava a Ceuta. Va ser un dels militars que es van oposar i fet presoner. El seu cosí estava a Tetuan. Els qui tenien l’aviador van dubtar, però Franco es va limitar a dir: “Feu el que calgui fer”. I el van afusellar. Aquesta va ser una de les causes per la qual pare de Franco va renegar del seu fill i va acabar morint sol a una petita pensió de Madrid. I això va ser l’inici de començar a lligar, molt lentament, cal dir-ho, altres històries que d’una manera deslligada m’havien anat arribant.
Aquesta i moltes més històries expressen que va ser molt més que una simple guerra de classes, amb dos bàndols ben definits. Ho va ser també de dues concepcions de societat. Com també està passant ara mateix, i que és on vull arribar.
L’ocupació de Catalunya
El cop militar fa fracassar a punts molt importants, i va esdevenir en una guerra civil en la qual Franco es va veure ajudat obertament per tres estats feixistes, Itàlia, Alemanya i Portugal, i indirectament per països que es definien com democràtics amb la política de No Intervenció, i així les tropes franquistes van anar avançant i avançant, conquerint territoris.
El 15 d’abril de 1938, van arribar a Vinaròs i dos o tres dies després ocupaven la part de Tortosa que està a la banda dreta del riu. Aturant-se allà, ja que els dos ponts que donaven pas a la banda esquerra, havien estat volats, igual que el de Móra d’Ebre. Amb la visió carpertocèntrica que tenen molts, incloent-hi bona part de l’esquerra d’aquí, es diu que amb aquesta acció Catalunya havia quedat aïllada, quan en realitat qui va quedar aïllada era la cada cop més reduïda zona republicana. Tres mesos després, el 25 de juliol, tropes republicanes inicien el pas del riu i comença la batalla de l’Ebre. Que durarà quatre mesos i serà d’una duresa excepcional.
El 2 de novembre els “nacionales”, fan un gran esvoranc en un sector del front i deixant enrere Cavalls-Pàndols baixen fins a Pinell de Brai, o entren sense cap resistència L’endemà arriben fins a la riba dreta i arreu del front comença la retirada, per no dir desbandada, republicana. Sortosament els altres estan tan delmats i cansats per la llarga batalla, que malgrat les ordres rebudes no tenen capacitat per impedir aquesta retirada. I a més alguns nuclis de resistència encara van poder frenar l’avenç franquista. El 15, però, en la pràctica no queden tropes republicanes en la riba dreta, i l’endemà els nacionales inicien el pas del riu, que fan per diversos punts quasi que sense problemes. Un cop passat el gruix de les tropes, i després d’un breu període de descans dels soldats i de reorganització d’unes unitats molt delmades i desorganitzades per quatre mesos de dura batalla, comencen a avançar. Primer amb una certa lentitud, en part pel mal temps, en part perquè l’experiència de la batalla anterior fa témer l’existència d’una resistència que aviat comprovaran que no existeix, o que és molt dèbil.
L’inici del final
El què sí que hi ha a la banda republicana és l’inici del què es diria la retirada. Milers de persones de les comarques tarragonines marxen per camins i carreteres, de vegades atacats per l’aviació franquista. Robert Capa, que havia estat a la Batalla de l’Ebre, té unes punyents fotografies d’aquest èxode que havien quedat inèdites. Entre elles una sèrie que demostra com aquesta aviació ataca una columna de fugitius, i la desesperació d’una pagesa quan li maten el cavall que tirava del carró en el que duien totes les pertinences de la família.
Paral·lelament el front del Segre s’ensorra el 3 de gener, i aleshores l’ocupació de Catalunya esdevé un passeig. Com ho demostra que el 15 s’ocupa Tarragona, el 26 Barcelona i el 10 de febrer s’arriba a la frontera. Les raons són òbvies, després de la batalla de l’Ebre a Catalunya ja no hi havia un exèrcit organitzat i amb capacitat de fer una defensa, també organitzada, del territori.
I és que deixant a banda coplas heroic triomfalistes, però gens ajustades a la veritat, si el comandament republicà en cops de llançar en el que havia previst una batalla de diversió que havia de distreure l’enemic mentre es preparava una gran ofensiva al front d’Extremadura –que mai ni tan sols es va començar a preparar– milers de soldats, la majoria massa joves i sense cap mena d’instrucció militar, mal armats, mal vestits i pitjor calçats, contra tropes ben abastides i que duien una gran experiència de guerra, hagués format un exèrcit de Catalunya amb una sòlida base d’instrucció militar –hi havia temps més que de sobres–, i hagués organitzat una bona defensa en profunditat, començant-la darrere d’un riu tan ample com és l’Ebre, les coses de ben segur que haurien estat diferents. No iguals si més no. I de ben segur amb molts menys milers de soldats republicans morts.
Una prova és que la defensa del Segre, ben organitzada, va ser efectiva durant mesos i sols va cedir quan es van trobar sense reforços per anar cobrint les baixes. I a més amb les tropes franquistes avançant ràpidament per darrere seu, sense que hi hagués ningú capaç d’aturar-les. I és així com arribem a la repressió a Catalunya, amb la que, i ara de debò, acabara aquest treball.
Així que fins a la setmana vinent. Ben cordialment,
Francesc Font
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!