Amigues i amics: i ja per acabar aquest seguit de cartes fet a partir d’una dita que va donar títol a un film del gran Bergman. I preneu paciència, que és un final llarg. És indiscutible que les coses han arribat a un moment en el qual el govern espanyol, menyspreant i saltant-se de
Amics i amigues per anar acabant aquest seguit de cartes fent menció, permeteu-me evocar François Villon. No, no és cap polític, sinó que un gran continuador d’aquella poesia ara dita de l’experiència. Que parteix no d’elucubracions mentals ni d’exhibicions personals, sinó que de vivències i experiències personals. De Villon se sap que va néixer el
L’ou de la serp 7 – I què s’ha votat votant Ciutadans? i b) Amigues i amics: sóc conscient que aquest seguit de cartes pot donar la impressió que són una mena de rabiolada personal, perquè cap a un 25 per cent dels ciutadans –de fet la majoria quant a opció de candidatura– que van
Amics i amigues: aquesta havia de ser la penúltima carta d’aquesta sèrie sobre què podem veure, si és que volem mirar, dins l’ou de la serp que tenim davant nostre: una bonica i innocent serp d’aigua, un perillós escurçó o una mortal cascavell. I, atenció, quan parlo de l’ou de la serp com a
Amics i amigues: a la carta anterior em referia al fet que dels 73 barris en què està dividida Barcelona, a 35 d’ells Ciudadanos havia estat la candidatura més votada. Amb un ben contradictori tret. D’aquests trenta-cinc, trenta-un, tot just els de més baix índex de renda familiar de Barcelona, tot just els normalment definits
Amigues i amics: a la carta anterior em referia a algunes de les contradiccions que si no es va amb un esquema rígid, si no és que petrificat, és fàcil trobar entre els interessos objectius de la majoria, i les opcions polítiques que vota majoritàriament aquesta mateixa majoria. No es vegi en això cap desqualificació
Amics i amigues: deixo avui de banda el gran Bergman i m’acullo al mestratge dels dos barbuts, Marx i Engels. I cito tots dos perquè per una banda malgrat que el primer apareix com el gran creador d’això que en diem marxisme, és impossible saber on acaba un i comença l’altre. I també perquè em
Amics i amigues: la carta anterior, i primera d’aquesta sèrie, podia fer la impressió que intento fer una comparança entre l’Alemanya dels anys vint, o pre nazi, i els anys previs de l’Espanya actual. No. La història mai no es repeteix de manera mecànica. Simplement volia recollir la idea que s’expressa tant al film de
Amigues i amics davant tot el que està passant, recupero la tramesa d’aquestes cartes. I ho faig partint del títol d’una pel·lícula d’Ingmar Bergman, el gran Bergman, filmada el 1977. Aquest títol, L’ou de la serp, recull una dita, quasi que metàfora, que partint del fet –o la creença popular, no sóc gens expert en
Amigues i amics. El proppassat 9 de novembre, i per motivacions estrictament personals, donava per acabada –per més que provisionalment– aquestes cartes. Però l’actitud i acció d’Esquerra Republicana de Catalunya, i sota l’impuls de la Mercè, que ja sabeu qui és, m’han motivat a fer una carta oberta, de la que els he tramès còpia
Amigues i amics: fa molts anys enrere, quan malgrat totes les persecucions i marginacions oficials es parlava amb tota, i segons com es miri paradoxal, normalitat un català viu, davant una situació com la de dimecres, 8 de novembre a les 0 hores i un minut, s’hauria dit allò de: Que Déu ens en guard
Amigues i amics: arribo al final d’aquestes cartes en un moment força excepcional. Un moment en què escrigui el que escrigui sobre l’actualitat més immediata, de ben segur que quan acabi no la carta sinó que el paràgraf, ja haurà succeït alguna cosa o fet nous que faran que hagi escrit el que hagi escrit,
Amics i amigues: el 9 d’octubre, ara fa divuit dies, us trametria una carta que havia de ser la penúltima d’aquestes Noves cartes per a qui les vulgui llegir. De fet la següent, i darrera, ja estava força avançada i per a la seva redacció definitiva sols em calia que tenir a les mans
Amics i amigues: ja tenim els resultats oficials del referèndum. Resultats que per una banda responen a allò que ja vaig escriure a una carta anterior: la brutal intervenció de la policia ha aconseguit que el resultat en termes de nombre de votants hagi passat a ser una qüestió secundària, alhora que per altra
Amigues i amics: seguint amb aquesta llarga carta-comiat. Ara ja hem entrat en una fase decisiva de la nostra batalla –no de tots ni de tothom, siguem conscients, però sí que d’una més que important majoria–, sobre una ruptura amb l’Espanya creada per Castella. I cal dir-ho així. En cartes anteriors ja he recollit el