Amigues i amics:
hem tingut les segones eleccions espanyoles de la temporada, amb els resultats ja coneguts i que agradin o no són els que valen. Davant d’elles, però, hi ha algunes qüestions que intentaré anar plantejant, opinió.
Per començar, coincidint expressa o casualment amb les eleccions ha aparegut al diari digital Público i per capítols –ja portem onze i sembla que ja ha estat publicat l’últim– la transcripció de les de gravacions que s’havien fet –un veritable misteri– de les dues trobades d’aquests dos Fouché, de pacotilla però no menys tètrics, que són Fernández Díaz i De Alonso. Gràcies a ells, hem pogut saber com el ministre suposat guardià de la llei i la legalitat, planejaven amb el seu escolanet no la neutralització i possible eliminació del terrorisme gihadista, la tracta de blanques o el narcotràfic. Molt menys la immensa corrupció del mateix PP, sinó que les del perillosíssim independentisme català. Però pel que sembla, això no ha passat factura
És cert que les maquinacions tan cruament expressades pel ministre de l’Interior i el seu acòlit, sumades a les tan obertes discrepàncies entre els sondejos previs, molt especialment la gran pífia de l’enquesta feta a peu d’urna ha aixecat algunes sospites. El sarcàstic Cotarelo ja havia demanat prèviament la presència d’observadors internacionals, i ara mateix hi ha una campanya de recollida de signatures a fi de fer un nou recompte.
Ara bé, si fem memòria dels nombrosos resultats finals que han deixat amb el cul enlaire moltes altres enquestes de moltes altres eleccions, el sorprenent és que encara s’escriguin tants articles, es facin tants debats i anàlisis i es treguin tantes conclusions a partir d’un producte que de sempre s’ha demostrat que la seva data de caducitat absoluta, és a dos quarts de deu del vespre del mateix dia d’eleccions
Així que tot el que segueix, és donant per certs els resultats. I si aquests han diferit tant del que s’havia previst, pot ser que seria més útil, força més econòmic i fins i tot molt més saludable per la ciutadania del carrer, encomanar els presagis i les premonicions electorals a tarotistes experimentats, i els debats i anàlisis radiofònics i televisius a aquells firaires que tant saben de pregonar les excel·lències dels melons o de les samarretes que ofereixen. Per sospitós que sigui el seu origen, no ho farien pitjor que els tertulians que tertulien per ràdios i teles. I també més divertits i en alguns casos força menys tòxics. I ara anem a comentar algunes cosetes.
I per acabar aquesta presentació, prou sé que els resultats de Catalunya difereixen de manera absoluta dels d’Espanya, fet que explica moltes coses i moltes realitats. Aquí, però, parlo bàsicament d’Espanya, el Parlament de la qual és, agradi o no, qui té la paella pel mànec. Segueixo
Dretes i esquerres
Una qüestió que he expressat en les cartes posteriors a les dues darreres eleccions que hem tingut, setembre i desembre de 2015, que un element molt important d’unes eleccions, és que a banda del resultat final, amb les conseqüències d’un repartiment d’escons adulterat per la suma de dos factors: llei D’Hondt i irracional distribució provincial disfressada de circumscripció electoral, el que es força interessant d’elles és que si fem una suma del percentatge de vots aconseguits per cada partit, ens trobem amb una força clarificadora, radiografia de la societat veritablement existent. De la realitat sociopolítica del conjunt de ciutadans. Molt més exactes que no la que dóna la distribució d’escons.
La setmana passada deia que calia tenir clar que els votants dels partits de dreta, ho feien no pas per cap cas d’hipnosi col·lectiva ni tampoc per cap estranya abducció –ho dic perquè de vegades m’arriben pamflets plens d’indignació dient que els qui voten opcions de dretes és perquè estan enganyats. Doncs no, qui vota aquestes opcions és perquè d’una manera ample, i si volem fins i tot difusa, hi participen en bona part dels valors i concepcions socials que aquests partits representen i defensen. Fins i tot en aquells casos en els quals es diu que s’ha votat tapant-se el nas, en realitat mai no es fa per una candidatura que sigui entesa com a enemiga o contrària de les idees pròpies.
Aleshores, i posant la radiografia a la vista, si sumem els vots dels tres partits espanyols que en aquest moment podem considerar que, diguin el que diguin oficialment, són proclius a trobar formes de participació, si més no de col·laboració, en la governabilitat de la legislatura vinent –PP, PSOE i Ciudadanos–, veurem que la suma de tots tres ens dóna el 68,75 de votants. Quasi que dos terços dels vots emesos. I respecte de la seva voluntat d’entendre’ns, sols cal veure com abans de començar les possibles converses, tots tres han coincidit a impedir que el nostre petit Fouché en funcions comparegui davant la Comissió del Parlament espanyol a fi donar explicacions sobre una acció que des d’una perspectiva mínimament democràtica i honesta hauria de ser vergonyós i inexplicable.
I incloc en aquest trio al PSOE, perquè dir que tant socialment com en alternatives de política econòmica és un partit d’esquerres, o sigui, amb actituds políticament i socialment transformadores, no és ni tan sols una mentida pietosa, sinó que un greu error conceptual. Per no dir un sarcasme. Ja heu vist l’actitud de González, Borrell, Zapatero i altres històrics sobre cap acord amb Podemos.
Deixo de banda el 3,27 per cent de les dues dretes nacionalistes, CiU i PNB –la qual cosa ens donaria un total de 72,02 per cent de vots que anirien des d’aspectes inquietantment d’ultradreta i feixistoides fins al conservadorisme moderat–, i em quedo en la lectura de què els sectors de la societat espanyola amb posicions que es poden considerar d’esquerres, no sols no arriben ni al 30 per cent, sinó que s’han reduït respecte de desembre de 2015.
El fantasma del comunisme
Com saben tots els qui s’interessen per aquestes coses, el Manifest Comunista, (1848) un text que va fer que, entre molts altres, Pierre Vilar, Eric Hobsbawm o Josep Fontana esdevinguessin historiadors i també marxistes –ells mateixos ho han explicat–, comença amb aquella brillant frase que diu: “Un espectre –l’espectre del comunisme– plana damunt d’Europa”. I indicativament, cent seixanta-vuit anys després de la seva primera edició, i vint-i-set després de l’ensorrament de les societats que es deien comunistes, aquest espectre també ha planat damunt de les eleccions que estic comentant.
A fi que s’entengui el que vull dir, permeteu-me una petita història. Durant llargs anys, els qui sota la dictadura franquista d’una manera o l’altra s’incorporaven a algun dels diferents partits que es definien com comunistes, molt sovint –i especialment si per la raó que fos es passava a la clandestinitat– amagaven la seva militància a molta gent, fins i tot amiga i familiars. No sempre per cap por a ser denunciat, que en alguns casos també, sinó que simplement perquè podria ser que no ho entenguessin, ja que al llarg dels anys el règim havia aconseguit que per a molta gent de bona fe ser comunista tingués connotacions més aviat negatives.
Va morir el dictador, i tot es va normalitzar. Fins i tot en àmbits gens proclius se’t respectava, fins i tot amb cordialitat: “El món a què aspires, és bonic, però fals. Mira les dictadures comunistes…”, i coses semblants. Anys després, amb l’ensulsiada de tot aquell món, els qui se seguien definint com comunistes, van passar a ser peces de museu… d’aquelles que estan desades al soterrani. Fins i tot gent amb la qual s’havia militat en temps difícils et podia dir: “Però, tu encara ets comunista…?”. Els de la meva edat que no havíem renunciat a les bases fonamentals del que havia estat el comunisme presoviètic, fins i tot l’impulsor de la revolució de 1917, havien passat de terribles i perillosos enemics de la pau i l’ordre, a ser uns pobres, i inofensius, il·lusos als qui el rellotge de la història se’ls havia aturat feia massa temps… Però vet aquí que de sobte ha aparegut l’espectre del comunisme!
Des de la dreta més reaccionària i manipuladora, i també des d’alguns àmbits del PSOE, ha saltat el qualificatiu desqualificador. Podemos s’ha aliat amb els comunistes! Bé, definir Izquierda Unida com comunista és, si se’m permet, una llicència poètica, o política. Però la qüestió que interessa és que sembla com si s’estiguessin recuperant vells mètodes, idees i ideologies. I el trist és que tant Errejón com Iglesias s’han apressat a desmarcar-se. Vaig ser-ho, però ara ja no, han dit. Han madurat. Ser comunista no va ser res més que un pecat de joventut. Un fet ja superat. I fixem-nos que fins i tot dins de Podemos i les seves franquícies, aquest pacte estrictament electoral ha muntat merders i està causant problemes. Com si hagués estat un pacte contra natura.
De la gent madura a la por
I tornem al cas dels analistes. Un cop amb els resultats de debò damunt la taula, els professionals de l’anàlisi analític s’han vist obligats a fer jocs malabars a fi d’explicar, la per a ells estranya anomalia, de per què els electors no han votat d’acord amb les seves anàlisis. I així, a partir no del que hauria d’haver estat, sinó que tot just del que sí que ha estat, em permeto fer algunes puntualitzacions.
Primer argument: el creixement del vot al PP, quan estava cantat que en perdria, és a causa del vot de la “gent madura”. I a més ha estat el vot de la por.
Anem per la primera premissa. Ara resulta que la lluita d’edats, que cal no confondre amb conflicte generacional, ha substituït la vella lluita de classes. Per més que Foment, CEOE i patronals diverses estan aplicant ben a fons la de classes. I si no mireu com han baixat els índexs salarials alhora que s’han incrementat les hores treballades.
A banda d’això, ¿què és gent madura, però? Quan es passa, avui dia i de manera suficientment ample com per parlar de sector social, de ser jove a ser madur. Aquests dies estic rellegint Els miserables, de Victor Hugo, novel·la amb notables premonicions socials, i de vegades surt algun personatge que és definit com un ancià… de cap a 68 anys. I això és normal a la literatura del segle XIX. Ara s’és no ancià sinó que simplement vell als 80?
No, això de lligar el vot conservador a la gent madura, és una mala excusa a fi de poder explicar allò que no s’entén. Com ho és atribuir-les-hi decisius en l’augment del vot al PP, sense que n’hi hagi cap definició de sector mínimament acceptable. I a més, si es mira els mítings i grans concentracions del PP, podem veure entre els assistents molta gent jove.
I ara anem a allò de la por. Por a què? A què aquí hi hagi aquí també un brexit? Un espexit, per entendre’ns?, s’ha dit molt seriosament. Però passa que PSOE i Ciudadanos han perdut força votants malgrat que tots dos són ben entusiastes de la pertinença a la Unió Europea (que cal no confondre amb Europa). Per altra banda dubto força que una gran part dels votants, madurs o no, hagin escollit la papereta pensant en el tràngol, o l’alegria, que el resultat del brexit ha estat pels britànics.
O por als comunistes, com en els vells temps, i per això Podemos ha baixat per causa d’IU?
I arribo a la darrera premissa, i aquesta molt nostra. Ha estat un vot contra Catalunya. Aquí hi ha elements de probabilitat, evidentment. Però passa que tant PSOE com Ciudadanos són tan defensors de la unitat de l’Espanya eterna –una Espanya que si no eterna, sí que és la mateixa del quaternari com a poc– com ho és el PP.
Però molt temo que aquest increment del vot del PP a costa tant de Podemos-IU com del PSOE i Ciutadans, ni tan sols ha estat una reacció contra la possibilitat que Catalunya avanci en el procés de separació. No, la cosa és, si se’m permet dir-ho així, molt més tètrica. Si ens hi fixem bé, veurem que a la Comunitat de Madrid, malgrat tots els escàndols econòmics, amb membres destacats a la presó i una pila més investigats amb acusacions concretes de milions d’euros que s’han fet fonedissos, el PP ha incrementat vots.
I que al País Valencià, on la corrupció ha estat absoluta a totes les institucions i on també tenen polítics a la presó i altres amb grans possibilitats d’entrar-hi, o a les Balears amb Matas i els merders d’Eivissa el PP no sols segueix sent el primer partit, sinó que a més amb augment de vots.
No aquí la cosa és més complexa. I tètrica cm ja he dit. I una prova és, per una banda, que gent com Manuel Millán o Francesc Granell aprofiten el brexit per atacar el referèndum en quan a mode de demanar què pensa o vol el poble sobre casos concrets, titllant-lo de no democràtic. I també l’ascensió dels modes més o menys feixistes arreu d’Europa. Dos temes que intentaré abordar com a final de temporada.
I prou per avui, amics i amigues. Rebeu una forta, i com sempre cordial, salutació i fins a la setmana vinent.
Francesc Font
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!