Amigues i amics:
dimecres i dijous s’ha celebrat al Parlament la sessió de moció de confiança convocada pel president Puigdemont. El resultat, com estava previst, ha estat aconseguit, per més que la meva impressió ha estat que equívocament provisional i que les espases segueixen aixecades.
Aquesta sessió, certament important, em du a ajornar la qüestió del magma –que pel que sembla es va consolidant– i veure de parlar una mica d’aquesta moció de confiança. Començant per un comentari breu, que intento que sigui objectiu, sobre Puigdemont. Té talla d’estadista. Així de senzill. Lligada a un llenguatge planer, proper a la gent. Se l’hi entén tot allò que ell vol que se l’entengui, i és força possible que hagi vingut per quedar-s’hi una llarga temporada. Sobre aquesta qüestió dels polítics joves que va apareixent en partits vells, caldrà parlar amb més tranquil·litat. I ara anem per la moció de confiança.
Comentaris sobre les dues sessions
Com era d’esperar, els contraris a qualsevol idea de referèndum: PP, PSOE-PSC i Ciutadans –paradoxalment aquests darrers, tan defensors de la llengua espanyols com són, es presenten habitualment amb el pseudoanglicisme macarrònic de C’s–, que eren conscient que aquell partit no era el seu perquè en realitat es jugava entre Junts pel Sí i la CUP, però que alguna cosa havien de dir. I van acabar deixant anar algunes absolutes imbecil·litats. Així de senzill. Destacant el pintoresc Albiol que quasi que va oferir suport a Puigdemont si abandonava l’absurda idea del referèndum i la mala companyia de la CUP.
Una i grossa mostra de cretinisme polític –més o menys explícita en uns i més o menys subliminar en altres–, va ser la insistència en dir que com que les dues candidatures amb la independència al programa, Junts pel Sí i la CUP, s’havien quedat fregant els dos milions de vots i Catalunya arriba als set milions i mig, les matemàtiques “demostraven” de manera indiscutible que més de cinc milions estaven en contra. Va ser una llàstima que davant una argumentació tan imbècil, Puigdemont no els convidés a unir-se a la seva petició de referèndum. I així derrotar en les urnes, de manera democràticament contundent, l’absurd i impopular somni independentista. Jo ho hauria fet.
Un fet curiós, del que Puigdemont com és lògic es va aprofitar, és que al llarg del debat els portaveus dels tres partits mencionats van insistir en la divisió, o divisions, existents en el camp de l’independentisme, i van furgar en el tema Junts pel Si-CUP, i de manera més sibilina algú entre ERC i PDC. Fa un temps enrere era aquesta una carta a jugar, evidentment, però ara mateix, amb els problemes que comença a tenir C’s per no haver obtingut res ni a Galícia ni a Euskadi; els que té el PP que ha perdut cap a setanta diputats al Parlament espanyol ha retrocedit a Euskadi i que a Catalunya és testimonial i que a més té una pila de gent de pes i de dirigents navegant pels jutjats, i alguns ja a la presó, etcètera, etcètera, i no parlem ja del PSOE, on per Ferraz ja es circula amb la navalla oberta, és de recomanar que abans de parlar de segons què, llegeixin els diaris.
Ara bé, pel meu entendre, i el de la Mercè, la cretinada estrella la va protagonitzar l’Eva Granados, del PSC, la qual en la valoració posterior de com havia vist el seu grup parlamentari la intervenció de Puigdemont, va deixar anar sense que se li pugessin els colors a la cara, i cito textualment, que: “Hem vist un president feble, suplicant confiança, intentant justificar els nou mesos de mandat que no han estat en cap cas exitosos…”. Una mica exagerat, oi? I veient les cares que posaven els diputats de la CUP, de ben segur que no ho havien vist tal com deia l’Eveta. Però la cosa encara era més ridícula perquè- ho estàvem veient pel Canal33, i mentre ella anava dient allò, per sota de la seva imatge s’estava informant que disset membres de l’Executiva, els 50 per cent, havien dimitit. O sigui, que s’havia iniciat l’anunciada implosió. Que va a més.
O pressupostos o eleccions
I ara, el tema de fons. Sobre la qüestió central d’aquesta moció de confiança, que no era Puigdemont sinó que els propers pressupostos, la CUP era el grup parlamentari estrella. De tots els altres ja se sabia què votarien i sols hi havia que la incògnita de CSQP, que fins i tot podria ser que s’abstingués, no probable, però. I malgrat que pel que va dir Granados el PSC havia vist un president feble i suplicant, els qui ens ho miràvem amb ulleres d’òptica normal i no tintades de ves a saber quin color, l’havien vist dur i desafiant: o pressupostos o eleccions, així de taxatiu. I la CUP, penso jo que sap perfectament que unes eleccions li serien fatals, entre altres coses perquè a fet no accions d’oposició d’esquerres sent l’única esquerra homologable del Parlament, sinó que simples propostes, molt mediàtiques i algunes francament ridícules, però ningú mai no l’ha vist a les lluites socials de debò. Però això ho deixarem per la setmana vinent.
En la seva intervenció, llegida i per tant oficial com va assenyalar l’Anna Gabriel, no es diu ni sí ni no sinó que tot el contrari, respecte de la qüestió central. Quedant les espases alçades. Una part de la intervenció em va agradar, sí, però en conjunt em va semblar una acumulació de llocs comuns. Molt vistents i molta declaració de principis, però poca cosa més. Diré per què.
Una bona part d’ella no venia a tomb, no tocava ara. Ha d’anar al debat sobre política que es farà aviat. Però allà no s’hi val un memorial de greuges, sinó que cal presentar alternatives concretes i no pas declaracions de principis. Els quals, i que ningú no s’esveri tampoc no corresponen al debat de pressupostos. Aquests responen a dos factors. Un d’objectiu: els diners dels quals es disposa, i un altre més subjectiu: el mode econòmic i social, la concepció econòmica i social de qui els prepara. O sigui, com s’inverteixen aquests diners. I aquí està la veritable batalla de classe, incloent-hi un no radical, si cal –fixem-nos, dic si cal–, a aquelles partides que, efectivament, paren més compte en els interessos de les classes dominants –que no són “els més rics”, així, en abstracte– en detriment de les dominades. Votar i perdre, també si cal, havent explicat, partida per partida, les raons del vot negatiu.
A partir d’això, la intervenció de la CUP més aviat em va semblar respondre a una realitat més aviat pragmàtica. Davant l’amenaça d’eleccions, donarem el sí avui, però salvarem la cara deixant tot penjat. I embolicant-ho en un conjunt de qüestions molt vistents, sí, però que ni es debatien en aquell moment, unes, ni es debatran en el debat quan toqui pressupostos, altres. Qüestions que més aviat corresponen a la sessió de política general, que és on hi ha d’haver el veritable debat sobre les desigualtats socials, la degradació de les condicions salarials, de treball, del territori, la fam de determinades regions d’Àfrica i Àsia.i un llarg etcètera. I aleshores, i a partir no del que no és impossible perquè depèn de circumstàncies alienes –i per això la independència no és un fet simplement emocional, sinó que una necessitat social–, sinó que del què és possible malgrat que el mateix Junts pel Sí, presentar propostes, votar i perdre.
Això del capitalisme
I aquí hi ha una qüestió que penso és important deixar clar. Algú, el nom no fa el cas, se’m va queixar més d’una vegada dient que era massa crític amb la CUP. Doncs sí, ho sóc. Tot just perquè s’hi presenten i així són definits a diaris i televisions, com anticapitalistes. I tinc, tenim la Mercè i jo, la impressió que és una bonica etiqueta, però no pas una acció veritable. I que la gent de Pedralbes que presenten com l’exemple de maldat, dormen d’allò més tranquils malgrat estiguin al Parlament.
A veure, ser anticapitalista no és una qüestió de declaració de principis. El papa Francesc també ha fet grans declaracions contra el capitalisme, l’egoisme i crueltat del diner i tot el que vulgueu. Però no crec que ningú pensi seriosament que del Vaticà i les seves delegacions i franquícies surti cap moviment alliberador. Molt menys cap canvi de mode de producció, el qual és la base essencial d’això que en diem capitalisme. I aquí citaré l’amic Karl, el barbut Marx. No el citaré literalment, perquè no tinc a mà el text exacte, però sí el que volia dir. Criticant alguns moviments socialistes pseudohumanistes, deia que als treballadors no se’ls ha dir que estan explotats, sinó que explicar els mecanismes d’explotació. El papa Francesc és dels primers, diu que hi ha explotació i clama contra ella, però ser revolucionari exigeix el segon. Conèixer els mecanismes, no els resultats, i explicar el seu funcionament.
Tornant al Parlament. Dels qui allà hi van intervenir ni CDC o PCD, ni PSC, ni tampoc ERC, que molt em temo va relliscant cap al magma, són partits d’esquerres. Si entenem per esquerra una acció política transformadora en objectius i accions. El seu model social, polític i econòmic és el dominant a les societats democràtic burgeses avançades, i prou. Una mica menys de brutalitat seria desitjable i fins i tot faran tot el possible, però res de transformació.
Tampoc no ho és d’esquerres aquest magma que va prenent forma, i que de moment comença a dir-se podemos-comuns. Evidentment PP I C’s és la dreta pura i estan ben lluny cap idea no de transformació, sinó que de simple canvi. Tots ells tenen un model de societat, i és absurd denunciar-los i criticar-los tot just perquè són coherents amb aquest model que defensen. El que cal, en tot cas, és explicar desemmascarar aquest model. Però d’això parlaré la setmana vinent, que recuperaré allò del magma.
Fins aleshores, amics i amigues, rebeu una forta salutació.
Francesc Font
PD. Ja que he parlat del Papa Francesc. L’altre dia vaig llegir que havia dit que utilitzar la guerra i la mort en nom de la religió, és obra de Llucifer. Felicitats! Ja era hora que algú ho digués. Ara bé, t’has carregat mil anys de cristianisme, perquè després que el bon bisbe Arnau d’Amaurí digues als seus croats que perseguint càtars i que estaven a punt d’assaltat Besiers, que matessin tots els seus habitants, alguns milers, que Déu ja reconeixeria el bon cristià del càtar, o que la Santa Inquisició cremés vius un dos-cents càtars al Prat dels Cremats, sota Montsegur, la història del cristianisme és un seguit de brutalitats, tortures, execucions, moltes pel foc amb gran cerimònia pública i gran èxit de públic. És una història de guerres de religió amb l’eliminació de ciutats senceres, com va passar amb els vint mil habitants de Magdeburg. De capellans espanyols denunciant mestres per haver tret la creu de l’escola, i assistint després a la seva execució…
Ha estat, doncs, Llucifer qui ha estat dirigint el Vaticà? O sols parlava que dels terroristes islàmics?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!