Amics i amigues:
alhora que aquí estem fent la nostra discussió al Parlament català –imprescindible fer-la, que quedi clar–, la situació política està complicant-se d’allò més al Parlament espanyol.
Si mirem les coses fredament, no amb imparcialitat –pretendre-ho seria autoenganyar-me– però sí que amb un mínim de distanciament, ens trobem amb què els dos partits que de fa trenta-quatre anys han dominat la política espanyola exercint un sòlid bipartidisme –sovint amb l’ajut del nacionalisme regionalista de dretes basc i català, cal dir-ho tot–, que han exercit un no menys sòlid control polític i econòmic d’acord amb el que ha manat i decidit això que es diu Ibex 35 –tots dos tenen per igual una pila d’ex polítics confortablement instal·lats en uns sucosos consells d’administració, que ningú sap què dallonses administren–, i altres poders econòmics, i que es presenten i defineixen com els únics amb sentit d’estat i per tant amb capacitat per governar… estan donant un espectacle no ja trist, sinó que miserable.
Per una banda hi ha un PP tancat en si mateix, sense perspectives ni alternatives als molts i greus problemes socials i econòmics existents. Un partit –amb massa aspectes d’organització de delinqüents habituals–, dels quals ja hi ha uns quants alts dirigents polítics que han estat jutjats, condemnats i en presó o en tercer grau penitenciari. Condemnats per simple i pura corrupció econòmica, en favor tant del partit com de la seva pròpia butxaca. Algunes desenes ja són carn de judici ara mateix, i cal esperar que de presó aviat. I per si era poc, altres molts estan embolicats en investigacions policials. El nombre total, centenars, és demolidor.
Aquí cal dir que si bé un dels judicis massius ara en marxa, el de la Gürtel, és purament i estrictament de gent del PP, en el de les “targetes black” els del PP no estan sols, sinó que hi ha una ben variada gamma que abasta pràcticament tots els exemplars de la fauna política hispano-madrilenya. I deixeu-me afegir que entre ells hi ha Moral Santín, ex PCE primer, ex PCPE després, i de qui recordo haver tingut alguna converses sobre qüestions de cultura abans de derivar cap a IU. I dic de passada que si acaba a la presó, serà el segon conegut de vells temps que hi va a ella no pas per causes polítiques –d’aquests n’he conegut alguns– sinó que de simple i miserable corrupció econòmica. De lladronici. Aquest altre és Rafael Blasco, i ja veurem si encara i haurà un tercer. La seva dona, la Concepció Ciscar. Quines coses, oi? Segueixo.
Per altra banda tenim el PSOE. Amb un passat que presenten com brillant i exemplar, però que té espais més que foscos: des d’escandaloses corrupcions econòmiques fins els GAL, el cas Almeria i altres històries més que tèrboles. Partit que està donant un espectacular espectacle de desgavell, fractura interna, baralles, manipulacions i fins i tot alguna venjança personal. Amb un Sánchez avui presentant-se quasi que com màrtir, però que sembla que ha deixat algun cadàver pel camí, per la qual cosa no tots els dits crítics són uns venuts al PP. I una Susana Díaz que ha fet una enèrgica neteja de dirigents a Andalusia. I no precisament dels que estan inclosos en l’escàndol dels ERE.
Però el veritable problema és que malgrat tot això, que ve de lluny i era i és prou conegut per tothom, elecció rere elecció PP i PSOE han estat els dos partits més votats a Espanya. I ara mateix es tem que si es fa una altra, de la més que previsible ensorrada electoral del PSOE podria sortir un enfortiment del PP. La qual cosa és una extraordinària expressió de quina mena de bestiar corre més enllà del Cinca i de l’Ebre.
I, de pas, obliga a demanar-se de quina matèria política estan formats aquells que aquí, a Catalunya, veient com és la realitat política espanyola, i també la forma més que majoritària de pensar la unitat que domina sigui a Múrcia, Castella i Lleó o la Rioja, encara pensen, creuen i proclamen que és possible bastir cap mena de forma d’estat federal. Parlo de gent de bona fe, esclar. No dels altres.
I arribem al magma
Havent fet un esment, obligat, a la situació que s’ha creat allà a la capital del Centre, anem per això del magma. És aquesta una definició, una idea que va començar a rondar-me pel cap a mesura que Podem anava consolidant posicions a Catalunya gràcies a CSQP. Que a Madrid Iglesias passejava un més aviat gris Domènech, promocionant-lo descaradament per més que les seves intervencions públiques ni eren ni són com per caure de cul. I també veient les estranyes maniobres, més oportunistes que populistes, de l’Ada Colau.
Idea que va començar a consolidar-se en aquella trobada a Sant Boi del 9 de setembre. Quan a la crida de Podem, autodefinint-se aquest com l’esquerra fetén i on emparant-se abusivament d’aquell històric i encertat toc d’atenció de Jordi Carbonell, algú va seleccionar qui tenia dret i qui no a estar allà. Curiosament, o significativament, la representació es va fer prescindint oficialment de l’estelada i d’Els segadors. La qual cosa va fer demanar-me en aquest mateix bloc què dallonses feien allà l’Oriol Junqueras i l’Anna Gabriel, tan somrients i feliços. I també pensar que cal anar amb cura amb segons quines companyies, no sigui que les preses i la incoherència també ens facin traïdors
Tres dies després de la Diada, el 14 de setembre, a La Vanguardia portaveu gens dissimulat no ja del sobiranisme ben entès, sinó que d’un cada cop més declarat unionisme, és quasi que una declaració de guerra. Començant pel títol, Una nova força política per a Catalunya, seguint per fer remarca que en les dues darreres eleccions fetes a Catalunya –van ser eleccions al Parlament espanyol, cosa que Domènech va preferir no constatar– confirmen que ells, que ja denomina els comuns, poden esdevenir força hegemònica no sols a la Catalunya metropolitana –llegeixis antic cinturó roig– “sinó que una força representativa real i present arreu de Catalunya”. I fa remarca dels resultats obtinguts a diversos llocs de Lleida, Ripoll, Olot, etcètera. I també que “l’opció aquí és construir el país des d’una àmplia majoria sobiranista que vol poder parlar de totes les sobiranies”.
Anem a pams
Que un partit polític, el que sigui, pretengui créixer i arribar a ser força hegemònica –si per hegemònic es vol dir el més important, no el que imposa la seva hegemonia– no sols no és criticable, sinó que respon a la més estricta lògica política. Ara bé la segona frase és curiosa, ja que si bé la podem deconstruir de quatre o cinc maneres diferents, sempre ens du –aparent paradoxa en un moviment que es presenta com a “nova política” si no revolucionari–, a un dels elements claus de la vella ideologia, i que ningú s’ofengui, regionalista. Per què dic això? Perquè un dels elements constants del regionalisme català, va ser la regeneració d’Espanya sota la idea que aquesta regeneració redundaria en el nostre benefici. Que finalment Espanya pensaria i sentiria com Catalunya. La història, però, prou que ens demostra que Espanya és irregenerable.
I també perquè independència i sobirania són mots sinònims. I si ens referim a un territori concret, tant si diem que és independent com si diem que és sobirà, estem dient que aquest territori no està sotmès a l’obediència ni el control de cap organisme extern, aliè. Excepte sí aquest control o obediència és voluntari i del que es pot renunciar: respecte i compliment de concretes lleis o acords internacionals que s’han assumit voluntàriament, posem per cas, Ara bé, ¿què passa si la paraula sobirania no és un sinònim sinó que un eufemisme? ¿Què vol dir aquest “poder parlar amb totes les sobiranies”? Això ja s’ha intentat al llarg de més d’un segle. Sense cap èxit. Sense ni tan sols cap resultat palpable. I de vegades fins i tot pagant amargues conseqüències.
Ara mateix, després d’un sistema autonòmic que tantes il·lusions i esperances havia desvetllat, la cosa està com està. Allò d’Espanya nació de nacions és fals. Una camàndula per enganyar innocents i il·lusos. A Espanya sols hi ha que una nació de debò, que no és Espanya sinó Castella i els seus vorals. Ella té la primacia política i el que cal no és sols obeir-la, sinó que acatar-la. I aquí està la llei Wert. ”Españolizar a los niños”, no vol dir que tots els nens espanyols tinguin nocions de castellà, català, gallec i eusquera, amb el resultat positiu que Espanya deixes de ser d’una punyetera vegada una “unidad de destino en lo universal” per passar a ser un conjunt de territoris diversos on tan espanyol és el castellà, com el català, el gallec i l’eusquera. Sense cap sagrada primacia per més que Espanya tingui mil anys d’existència. Segons Rajoy que possiblement ho va llegir al Marca.
Però no, no és així. Ja veieu la impossibilitat d’un finançament no ja just i equilibrat, sinó que simplement lògic. La sistemàtica recentralització que comporta imposar des de Madrid, on ja s’han carregat el petit comerç a fi d’afavorir les grans àrees, hores i dies d’apertura i tancament de botigues. O intents d’imposar els toros prohibits per un Parlament que per a ells és de joguina. Per cert, a Canàries també estan prohibits des d’abans que a Catalunya, i el Tribunal Constitucional mai no ha tingut res a dir.
I el magma es confirma a l’inici del citat article de Domènech, que diu que: “s’ha caminat molt des que Ada Colau va pronunciar la paraula confluència, convertida després en paraula d’ús corrent”. Curiosament, significativament, un magma està sovint format per diverses corrents en moviment, que acaben confluint.
Però això de la Colau és prou interessant ho deixarem per un altre dia. Així que, amigues i amics, rebeu una amistosa salutació i fins a la setmana vinent.
Francesc Font
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!