Amigues i amics:
vuit anys després d’haver oficialment esclatat, la crisi global de l’economia segueix sent d’allò més viva i està ben present en el món de la punyetera realitat. Fet lògic perquè és una crisi sistèmica. No pas de cap sector determinat, sinó que de tot el model econòmic dominant.
Ja a 9a carta vaig recollir aquell breu i contundent: Decepcionant! amb el que va respondre Christine Lagarde a la pregunta de com seria, econòmicament, l’any 2016. I a la 12a carta, el no menys contundent crit contra les retallades d’Antón Costas, qui des d’una postura més o menys keynesiana –economista cada cop més reivindicat, per cert–, deia a un article seu a La Vanguardia que: “La desigualtat impedeix l’existència d’una societat decent, afebleix la democràcia i assassina el capitalisme”.
Aquest mateix més de juny, tres economistes de primera línia de l’FMI han publicat un article en la publicació interna del Fons, en el que després de qualificar de neoliberals –paraula nefanda fins ara en aquella institució–, les diferents mesures econòmiques que s’estan duent a terme, expressen el seu escepticisme sobre els beneficis que s’atribueixen oficialment a la política d’austeritat. La qual, diuen, ha incrementat les desigualtats, sense veure’s cap mena de recuperació en l’horitzó.
Però encara hi ha més. Com és sabut, aquests darrers dies hi ha hagut un nou daltabaix a les borses. La Fed nord-americana, o sigui la Reserva Federal, està desconcertada i no sabent que fer, si pujar o baixar tipus, de moment no fa res esperant esdeveniments, i el ministre espanyol d’Economia, Guindos, ahir mateix va llançar un gerro d’aigua freda sobre les grans declaracions de Rajoy, avisant que pot arribar una nova fase –i van…!– d’inestabilitat financera. Això, dit per un ministre en funcions al bell mig d’una campanya electoral…
Com podem veure, la cosa està que crema, pel qual, i deixant una mica de banda la immediatesa més immediata nostra –posem per cas la qüestió, per no dir disbarat, dels pressupostos, seguida d’aquesta veritable fugida cap endavant que és l’invent d’avui per demà de la RUI–, torno al món real de les realitats reals. Un món que existeix, i tant que existeix! i que per més que alguns ho vulguin ignorar és en el que ens trobem i actuem. I unes realitats que també existeixen i que afecten ben directament en la nostra vida diària. Més la de la gent senzilla, normal, de sota, com som la gran majoria, que no els de dalt de tot. Que són la minoria… però que ara per ara és la que decideix.
Una concepció social
Un món i una realitat, amics i amigues, en els que ara, en aquest moment, determinades teories econòmiques, amb conseqüències socials –o teories socials, amb conseqüències econòmiques– imposen, ens imposen, la seva llei. I és important, penso que ho és, saber que en bona part que el que està passant no és pas obra de la casualitat, ni de la mala sort. Ni tan sols de la mala llet de ningú, sinó que són el fruit i la conseqüència d’una concepció de com ha de ser i desenvolupar-se la societat perfecta.
Aquestes teories que tant condicionen a la gran majoria, són descendents directes de tres economistes de la que es coneix com escola austríaca de pensament econòmic, els quals no es limitaven a fer complexos càlculs i anàlisis tècnics l’objectiu dels quals era aconseguir un millor desenvolupament de les forces productives, encara que fos amb la finalitat d’obtenir més i millors beneficis pels posseïdors de capital. No. El seu objectiu era principalment social. El seu objectiu era combatre les idees socialistes que des de finals del segle XIX ja s’estaven desenvolupant i consolidant a Àustria, i també a Alemanya. I fer-ho desenvolupant al màxim les concepcions econòmiques més ultraliberals que no simplement liberals. Debatent entre altres amb socialdemòcrates com Otto Bauer o Karl Kautsky, que vistos an perspectiva i sense prejudicis, no sols fan dels Gonzàlez, Zapatero, Hollander i companyia unes tristes i ridícules paròdies, sinó que tenien uns projectes socialment molt més revolucionaris que els qui fan la seva revolució cremant contenidors, caixers automàtics o trencant vidres d’aparadors.
El pensament econòmic ultraliberal
Aquesta escola –fixem-nos que es defineix com de pensament econòmic, la qual cosa ja inclou un vessant social no estrictament tècnica ni científica– havia aparegut a finals del segle XIX, i partia de la potenciació al màxim de la idea, bàsica de la societat capitalista, de situar l’individualisme, la propietat i l’acció privades com a claus úniques de la societat, i fer-ho davant la idea bàsica del socialisme de situar com a element clau el que és col·lectiu, incloent-hi l’acció i la propietat pública, la qual no pot existir en una societat basada en la més absoluta llibertat d’acció individual.
I si algú pensa què té a veure una escola de pensament nascuda al segle XIX amb la crisi actual, li recordaré tota la política de privatització d’empreses públiques, la constant externalització de tota mena de serveis públics, i un llarg etcètera de sistemàtic aprimament del conjunt de serveis definits com a propis de l’estat del benestar, com el que existia a bona part d’Europa.
Respecte dels tres economistes mencionats, un és l’austríac Ludwig von Mises (1882-1973), frontalment oposat als plantejaments econòmics i socials de la socialdemocràcia dels anys 20 del segle passat. La qual res no té a veure, com ja he dit, amb la trista paròdia que és l’actual, ja que aquella per més que la puguem titllar de reformista i coses semblants, era seriosa i honesta. Tornant a Mises. Les seves idees són recollides pel també austríac Friedrich von Haye (1881-1973), qui fugit del nazis a Londres, s’oposarà frontalment a Keynes. Després de la II Guerra Mundial, tant les idees de Mise com les de Haye, seran recollides per un tercer economista, Milton Friedman (1912-2006), gran inspirador de Henry Kissinger i de la seva sagnant Operació Cóndor. Així com de les polítiques econòmiques i socials ultraliberals de Margaret Thatcher i Ronald Reagan, que han acabat triomfant.
Són un conjunt d’idees socials i econòmiques que han rebut l’aparentment innocu nom de neoliberalisme, i que amb totes les variants que vulguem són les que s’estan aplicant ara mateix sobre el conjunt de l’economia mundial –perquè el mode d’economia capitalista ja té abast mundial–, i que podríem definir com, en primer terme, l’eliminació de l’estat i dels governs com a agents econòmics i socials amb capacitat d’intervenció. “Contra menys estat, millor”, sentenciaria Reagan. La qual cosa comporta l’eliminació d’inversions de l’estat en serveis públics de qualsevol mena; llibertat de mercat i llibertat de l’empresa; cap regulació de relacions socials entre treballadors i empreses, com ara i aquí ja han dit clarament no sols Rosell, CEOE, sinó que també el Banc d’Espanya. Aquesta mateixa institució que no va dir res del que estava passant en el sector que ella teòricament regula, però que sí parla de relacions laborals i ha demanat la setmana passada… incrementar la reducció dels salaris (¡).
Altre punt bàsic, aquest ja va ser teoritzat per Mises als anys 30 i va ser un dels elements de discussió amb Keynes, és combatre els dèficits públics i també la inflació sigui com sigui, a fi d’evitar disbauxes econòmiques, com les que ben certament hi va haver fins al 2008. Disbauxes que duen, i en això tenen raó, al caos. El problema és que qui ha de pagar les conseqüències de la disbauxa són bàsicament els qui menys, i sovint gens ni mica, s’han aprofitat d’ella. Els més dèbils, els de sota. I en aquest grup ara hi formen part segments de les petites burgesies i de les classes mitjanes.
Un actiu purgant dit crisi
I, atenció a aquest altra punt. ¿La crisi que estem vivint seria, segons aquest pensament, una calamitat? Doncs no, ben al contrari. Les crisis són imprescindibles pel bon funionament de les societats. J.Ch Sismondi (1773-1842), ja va adonar-se, i criticar, els cicles econòmics que es produïen. Després, F. Engels, anant més enllà va analitzar la inevitabilitat d’aquestes crisis en el context del mode de producció capitalista. Per molts altres economistes plenament identificats amb el capitalisme, però no amb l’ultraliberalisme, incloent-hi Keynes, les crisis són un defecte, fins i tot una calamitat. Però són perfectament possibles de corregir amb mesures que estan a l’abast de l’estat i dels governs. O sigui, amb intervenció pública. Però per l’escola de pensament econòmic que estic intentant sintetitzar, aquesta acció pública, no és que sigui intolerable, sinó que un error.
Per a ella, atenció!, les crisis periòdiques no sols no són un defecte del mode de producció capitalista, sinó que una necessitat higiènica. Una mena de gran purga de cavall que cal sigui aplicada periòdicament a les societats a fi de guarir-les dels empatxos causats pels excessos comesos en èpoques de bonança. I en una interpretació radical del laissez faire laissez passer, l’estat, els governs, no han d’intervenir en absolut en el procés de depuració, perquè això és anar contra la llibertat de comerç, d’empresa i la lògica de l’economia. De manera que és bo i necesari que, peti qui peti i caigui qui caigui, els cossos malalts, els cossos dèbils –llegeixis empreses i entitats– que han comès errors massa greus, desapareguin. Aconseguint-se així una societat més forta, més consolidada. Més sana. Sense parts malaltes que impedeixen el bon funcionament de tots els seus òrgans i membres. Naturalment, les empreses que eren sanes i han estat arrossegades cap al no-res per culpa de les malaltes, i els treballadors d’unes i altres, acaben sent això que ara es diu danys col·laterals.
I és que si algú pensa, i llegint coses que rebo penso que sí, que tota la política de sistemàtiques retallades no és més que una rebequeria personal de Merkel? Una fixació malaltissa de Junker?, unes ganes de tocar allò que no sona de Montoro i Mas? Una divertida orgia de polítics burgesos, etcètera, etcètera? qui això cregui, penso que està ben equivocat. Més encara, penso que si de debò fos així, possiblement que la cosa no seria tan greu com em sembla a mi que és. Tant de bo que fos així. Ja que aleshores sí que un dia o altre hi hauria alguna mena de miraculosa solució. I no, amics i amigues. El que està passant és molt de fons.
I perquè torno a donar voltes a aquest tema? Doncs perquè aquí, a Catalunya, sembla com si estiguéssim en un món paral·lel al de la resta. Hem entrat en una dinàmica d’aquelles que es defineixen com coure’s en la pròpia salsa. Una dinàmica d’estar més pendents, uns i altres, dels debats interns del més minoritari dels grups del Parlament. El qual per altra banda, i dissortadament, no sembla estar capacitat per mirar més enllà del seu petit món i davant tant de la crisi del mode de producció capitalista com de les seves conseqüències davant la majoria, obrir-se i presentar alternatives socials o econòmiques trencadores que vagin més enllà de debats estrictament casolans. Alternatives que engresquin cada vegada més i més diversa gent, a fi d’anar acumulant forces i simpatitzants a fi d’efectivament fer el salt endavant. No pas simples piruetes.
Perquè tant si es vol fer la revolució com la independència, més encara si el que es vol és fer les dues coses, cal tenir tropa, i molta. I també simpatitzants. I molts. Cal tenir milions de persones disposades a fer el pas amb totes les conseqüències. I per tenir aquestes alternatives, cal saber, i a fons en quin camp es juga el partit i quins són els veritables adversaris… I també quines són les pròpies forces.
I prou per avui, amigues i amics. Així que, com sempre, rebeu una forta abraçada i fins a la setmana vinent. Amicalment.
Francesc Font
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!