Amics i amigues:
acabava la carta anterior prometent que en la d’aquesta setmana comentaria l’atac frontal, desqualificador per antidemocràtic, a la utilització de la democràcia directa, o sigui al referèndum, que s’està organitzant amb l’excusa del brexit. Atac que té un descarat rerefons: la possibilitat d’un referèndum d’independència a Catalunya. Ha saltat, però, l’escàndol de Vueling i com que rectificar és de savis, canvio.
I és que ens trobem davant un cas sobre el qual penso que val la pena fer una reflexió. Seriosa. Més enllà d’ell. I per damunt de tot, que no es quedi en els hipòcrites escarafalls que tant s’estan prodigant al voltant del mal tràngol que estan passant les víctimes, els passatgers. Ni en les buides especulacions sobre si es tracta d’una mala previsió o de la simple inutilitat dels directius i gestors de l’empresa. Amb la qual cosa el què es fa és evitar-se abordar, per qui fa els escarafalls, la veritable responsabilitat i les veritables causes d’una immensa estafa, de milions d’euros. Quan ens trobem davant uns fets que permeten fer una reflexió que vagi més enllà de la casuística, diguem que canònica, d’aquells més amics de la protesta que d’entendre contra què es protesta. I és que ens trobem davant un cas que presenta, penso, una qüestió molt de fons que, hauria d’interessar per un igual a dos corrents de pensament social i econòmic.
Per una banda interessa, hauria d’interessar, als qui malgrat tot, però basant-nos en realitats evidents, creiem que el mode de producció dit capitalista ha arribat al límit de les seves possibilitats. No sols d’expansió –que és una part de la qüestió, i també està en l’arrel del brexit, encara que no ho sembli–, sinó que també de la capacitat de regenerar-se, d’aprendre dels errors propis. Que és tot just el que permet a qualsevol forma viva de modificar comportaments que han demostrat ser equivocats o contraproduents fins i tot per la pròpia existència.
I després de, si fa no fa dos-cents o dos-cents cinquanta anys de plena existència, aquest mode de producció ha arribat a aquest punt de possible no retorn perquè, paradoxalment, els interessos i manipulacions dels grans poders econòmics ja no són part integrant del poder, sinó que estan molt per damunt d’aquest. De la capacitat de les institucions polítiques, llegeixes governs, de defensar l’interès general, llegeixis ciutadans, en benefici tot just de l’estabilitat social i de la continuïtat del model econòmic.
I això ha quedat prou palès en casos com els de Lehman Brothers, de Bankia, i d’altres a molt diversos països. Empreses i entitats que per causa dels seus actes entren en crisi, i hi ha l’amenaça de la seva desaparició. Però com que resultar que són tan grans, cap govern, per poderós que sigui, no pot permetre la seva caiguda perquè amb ella massa coses s’ensorrarien també. I aleshores en cops d’aplicar amb coherència les lleis del pur liberalisme econòmic aque aquesta mateixos governs proclamen –el laissez faire, laissez passer que sí que s’aplica a les petites– i aplicant una mena de keynesisme a l’inrevés, se sostreuen diners públics d’espais d’interès general… a fi de taponar ficcions, quan no veritables diarrees, econòmiques causades per pèssimes gestions. Quan no veritables estafes.
I per parlar d’això respecte a Vueling, compto amb l’inestimable suport de Niño Becerra. Aquest economista que no sé ben bé quina és la seva filiació ideològica, però sí que té la gran capacitat d’anar per lliure i, com deia la meva àvia, dir al pa pa i al vi vi. Anem-hi, doncs.
Està Vueling controlada per uns inútils?
Aquesta és una fàcil, i força convenient, impressió primera. Però, a veure. Quan algú contracta un viatge per avió, ha de tancar, o sigui pagar, aquest viatge amb antelació. I quan es tracta de període de vacances, normalment no improvisat a darrera hora, a més amb força antelació. Per la qual cosa això de mala gestió o de previsió deficient no em quadra. En absolut. La companyia, els seus gestors i directius, sabien, també amb força antelació, el nombre de bitllets venuts i les destinacions d’aquests bitllets. I per tant, el nombre d’avions que necessitava per complir amb el compromís, ja cobrat, contret amb els seus clients. Així com el mes, el dia, l’hora, el punt de partida i la destinació de cada passatger, etcètera.
Si no passem d’aquí, incapaç com sembla haver estat la direcció de Vueling d’haver muntat els elements necessaris, que cal suposar que tenen normalment la resta de companyies d’aviació, i que permeten calcular la quantitat de taquilles obertes i de personal i avions necessaris per atendre uns milers de passatgers que no vindran de sobte i per lliure, sinó que d’acord amb el dia i l’hora que tenen assignats, sí que amb una considerable dosis d’ingenuïtat, sí que podríem Incapaç com ha estat de muntar els sistemes informàtics, pensar en una inutilitat gairebé que congènita d’aquests directius. Però això tampoc no encaixa, perquè hi ha sistemes i professionals informàtics pels qui, a banda de la capacitat intel·lectual dels directius, aquests càlculs són una simple rutina. El problema, penso, està en altra banda. Possiblement que en altra operació. Anem per aquesta.
Alguna altra operació fallida, potser?
M’ha costat força trobar la xifra de passatgers afectats, perquè el que és notícia és “el drama humà”, d’aquests fent cues d’hores, etcètera. Finalment he trobat que El Mundo ha parlat de cap a 74.000, i que La Vanguardia arriba als 80.000. Que ningú s’estranyi per aquestes quantitats que semblen exorbitades. A banda dels del Prat, han estat afectats passatgers de molts altres aeroports d’arreu. Amb passatgers d’aquí que sortien, i passatgers de fora que venien.
Havent trobat això, la pregunta és, hauria de ser, òbvia. ¿Quants diners ha cobrat Vueling d’aquests milers de viatgers? Bastants milers de milions. I aquí rau el moll de l’os de la qüestió. Del que no s’ha parlat gens ni mica als mitjans de comunicació. Aquesta xifra cobrada per antelació per Vueling, obtinguda de qualsevol entitat financera tindria els lògics interessos. Que seria un bon pic. I aquí no sols s’ha fet el préstec –s’ha pagat per avançada–, gratis, sinó que el servei no s’ha complert d’acord amb el compromís… i tot acaba amb un trist comunicat dient que ha estat un error i demanant perdó. I salta la pregunta. Aquests milions, cobrats trinco-trinco per un servei posterior no complert ¿on han anat a parar? ¿han estat usats en una operació que no ha funcionat, i d’aquí el fracàs del conjunt d’operacions? ¿La manca d’avions disponibles? ¿La manca de personal de tota mena?
Arribats aquí, ¿poden els ardents defensors de la llibertat d’empresa i de mercat –que com Adam Smith ja va apuntar fa més de dos segles, qualsevol disputa entre competidors sempre acaba anant en contra del comprador–, explicar com és possible que això acabi de manera tan greument perjudicial pel client, i tan beneficiosa per l’empresa incomplidora? I aquí entra Niño Becerra, que l’altre dia a Can Cuní deixava anar una evidència.
Malgrat la magnitud del desastre, deia l’economista, no hi haurà conseqüències més enllà d’alguna sanció administrativa més aviat simbòlica. La raó és tot just aquesta mateixa magnitud. I és que Vueling com altres empreses, d’aquí de fora d’aquí, ficades en operacions que quasi cal descriure com de delictives: la immensa mentida comptable del ja citat Lehman Brothers respecte a la situació financera de Grècia, i la posterior venda de bons grecs per banda de molts bancs que prou sabien que era paper mullat; la sortida a Borsa de Bankia; la venda de vehicles trucats per Volkswagen… totes elles amb greus conseqüències per milions de ciutadans, al final han quedat en ben poca cosa.
I és que, com també va dir Niño Becerra, aquestes empreses tanmateix com moltes altres amb funcionament més que discutible amb el Codi Mercantil i fins i tot el Penal a la mà, produeixen PIB. I en aquests temps en els quals els grans, si no és que immensos, dèficits públics es contrasten amb el PIB que es produeix, cap govern té capacitat de permetre que desapareguin, ni tan sols posar-les-hi una sanció veritablement exemplar… amb la conseqüència de perdre la part de PIB per elles generada. Penso que era això el que volia dir l’economista.
Silencis escandalosos
I per acabar, algunes preguntes. Capcioses, ho reconec. ¿Com és que ni la CUP, que sempre que pot pregona el seu anticapitalisme abrandat i radical, ni alguns dels components d’aquest sopa de sigles que formen CSQP: EUiA, en la que s’hi troben antics camarades i fins i tot amics, o ICV, no han alçat la veu? Uns i altres, comptant com compten amb coneguts economistes, amb més capacitat i més coneixements que jo, i amb més possibilitats de contactes per la seva situació al Parlament ¿com és que estan tan calladets? ¿No és per ells un tema polític? ¿Algú podria explicar-me el gran silenci davant el tràngol dels milers de ciutadans que han estat, i estan, ocupant, en aquest cas ben involuntàriament i sense usar la k, l’aeroport?
I ara, petites notes bancàries
Recordareu que per dues vegades he citat a aquestes cartes la seca resposta que va donar Christine Lagarde quan al desembre de l’any passat se li va demanar com seria, econòmicament parlant, l’any 2016. La resposta va ser lacònica: “Difícil”. També recordareu que, referint-me al mític Deutsche Bank,la 12a carta es titulava: Capitalisme 4 El Titànic alemany amenaça fer aigües. He de dir que després vaig dubtar sobre si m’havia passat una miqueta, però no. També he comentat que a l’aquelarre d’aquest any a Davos, la possibilitat d’una ensulsiada econòmica general va estar present des del primer dia. No es tracta pas de què tingui cap mena d’informacions confidencials, sinó que llegeixo els diaris, burgesos per cert. I de lligar les coses.
I vet aquí unes petites notes. En els darrers sis mesos, les accions del Deutsche Bank han perdut el 50% del seu valor en borsa, el 4,8 el passat 24 de juny, sent ara considerat com un dels instituts de crèdit amb més risc del món. Això significa que milions de petits inversors d’arreu del món, han perdut en sis mesos el cinquanta per cent del què tenen invertit en aquest banc sigui directament, sigui en formes de pensions provades, sigui… No, no m’havia passat en la carta de l’11 de febrer.
Segueixo. Una bona part de la banca italiana està també fent aigües. Molt especialment el Monti dei Paschi, el més antic banc del món, que amb una caiguda del 20 per cent fa un parell de dies ha arribat al 80 per cent de davallada, i les seves accions sols valen que el 8 per cent del seu valor comptable. I tornem a recordar als qui depenen d’aquestes accions. I a aquest grup amb problemes s’anuncia que s’ha afegit el Banc Santander, al qui la seva forta presència al Regne Unit, amb la caiguda de la lliura esterlina, més les seves grans inversions a un Brasil en oberta davallada, comencen a situar-lo en una zona perillosa.
I per compensar, una bona notícia
Tot no són males notícies, però. També s’ha sabut que la setmana passada George Soros, aquest gran especulador financer que el 1992 va provocar la fallida del Banc d’Anglaterra, guanyant així mil milions de dòlars en l’operació, el divendres passat va guanyar una gran aposta. No era sobre que la lliura baixaria en el cas de tenir èxit el brexit, com així ha estat, sinó que qui baixaria seria un gran banc alemany. Com que sí que va passar, va guanyar 100 milions d’euros. Pel que sembla, Soros és l’única persona del món que aquest any ha guanyat diners gràcies al Deutsche Bank.
Per cert, en una entrevista que vaig llegir fa anys, Soros deia que havia llegit molt atentament El capital, de Marx, i això l’havia servit de molt. Cap als anys setanta, davant una proliferació de marxista-leninistes que s’alimentaven de quatre frases tretes de context, ja hi havia alguns que deien que els únics que havien llegit El capital, i a més l’havien entès, eren alguns capitalistes…
I prou per avui, amigues i amics. Rebeu com sempre una forta salutació, i fins dijous vinent.
Francesc Font
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!