Amics i amigues:
en les dues darreres cartes ha aparegut el mot magma. A la 38a, davant la cerimònia de la confusió que es preparava a Sant Boi es deia: “En aquest moment, el que de debò ha de preocupar als qui ens plantegem [la qüestió de la independència] tot just des de posicions d’esquerra, d’esquerra transformadora, és tot aquest magma que es va consolidant. L’Ada Colau amb el seu populisme indefinit, però cert, o Dante Fachin, i altres semblants“. I en la de la setmana passada s’insisteix sobre: “aquest magma grisós que comença a ser definit com a “comuns”.
Si anem al Diccionari de l’IEC, veurem que aquest defineix magma com “sediment, residu, espès i glutinós”, i com “massa fluida, mòbil i molt calenta constituïda per diversos materials, especialment silicats”. Aquesta és la definició científica, geològica. En el cas d’aquestes cartes el mot magma és, naturalment, una mena de metàfora que miraré de concretar una mica més la setmana propera. Ara, però, començaré per dir que si es parla de geologia, aquesta massa fluida no està composta per una única matèria, sinó que formada per diverses, ígnies, que avancen arrassant tot fins que acaben sedimentant-se. És a dir, que un cop en marxa, el magma geològic tindrà conseqüències objectivament previsibles, mentre que el polític –com al llarg del temps la història prou que ho demostra–, les conseqüències ja no són tan previsibles, per més que els resultats també poden ser catastròfics.
I ara, deixant-se de retòriques literàries, anem a la realitat real intentant fer un repàs el més objectiu possible a la realitat concreta. Expressada per la ciutadania en les dues darreres eleccions al nostre Parlament.
Els números concrets
En les del 2012, les dues candidatures declaradament independentistes, ERC i CUP, van aconseguir el 21,41% dels vots. Altra candidatura, la de CiU, composta per una Unió portaveu dels grans poders econòmics catalans que d’una manera ample podríem definir com els del Foment del Treball, evident delegació regional de la CEOE, i obertament antiindependentista, i una Convergència que després del sotrac de Pujol ja evolucionava en aquest terreny, però encara ambigua, va obtenir el 30,70%. A l’altra banda de l’espectre polític, els partits declaradament partidari de l’Espanya una i indivisible, PSC, PP i CiU, sumaven el 34,89 per cent dels vots. Deixo de banda IC que en aquesta qüestió sempre ha estat ni carn ni peix.
En certa manera era l’avís de què algunes coses estaven canviant.
Tres anys després, a les eleccions del 27 de setembre de 2015, ara farà tot just un any, el canvi ja es va fer present, començant per una participació de més del 74 per cent. Inèdita en unes eleccions autonòmiques, cosa que expressava que ja no es tractava d’unes simples eleccions “regionals”.
En elles, el que ja es coneixia com “el procés” no sols es clarificava, sinó que va avançar sòlidament. Per una banda, els partits ara sense ambigüitats pro Espanya una i indivisible: PP, Ciutadans i PSC-PSOE o PSOE-PSC, obtenien el 39,18%, mentre que la coalició electoral de Junts pel Sí, i la CUP, que duien en el seu programa avançar ràpidament cap a la independència, obtenien el 47,8 per cent. I l’ambigua Catalunya Sí que es Pot, el 8,94.
Anem per parts
Com veureu, no parlo de diputats, perquè la Llei D’Hondt afavoreix les candidatures majoritàries i perjudica les minoritàries, amb la qual cosa el respectiu nombre de diputats no sempre expressa la veritable realitat. I aquí es tracta d’intentar plantejar-se objectivament la realitat de la composició ciutadana. Que és la que compta si parlem d’un referèndum i no d’una alegre declaració parlamentària.
I d’aquesta realitat, el primer que cal destacar és que tants Junts pel Sí com CUP no presentaven ambigüitats respecte de la voluntat independentista immediata. Al final dels propers divuit mesos, fet més voluntarista que no pas coherent. O sigui, que els seus votants sabien prou bé què votaven. I aquí cal recordar que no fa ni deu anys un resultat així davant una proposta com aquella, estava en el regne de la utopia. En aquest punt es pot afirmar que és indiscutible que la concepció independentista –en bona part gràcies a l’estúpida, i suïcida, col·laboració dels governs espanyols, incloent-hi els del PSOE– ha superat l’element emocional, francament minoritari, per passar a la concepció, ample i en molt diversos àmbits, de què Espanya és un pes mort, del que cal deslliurar-se. Així de senzill.
De totes totes, no és bo ignorar que el 2015 les candidatures d’España una i no cuarenta y una, obtenien un percentatge lleugerament superior al del 2012, un 4,29% més, que en part cal atribuir a votants d’Unió que en cops de passar al PP –com normalment feien a les generals–, van voler fer un vot útil. I altre aspecte interessant d’aquests tres partits és que mantenint una suma de nombre de votants pràcticament igual entre les dues darreres eleccions, Ciutadans es va disparar a costa dels altres dos. La qual cosa fa, em sembla a mi, que plantejar-se i teoritzar la força de l’unionisme comparant les magnes manifestacions al crit d’independència amb les magres reunions de quatre amiguets sota la bandera bibarrada, és un error de perspectiva.
Ara bé, el que va quedar clar el 2015 és que l’opció pel procés, obertament independentista, no sols no espantava els ciutadans normals i amb seny, sinó que les grans manifestacions de la Diada no eren una simple i divertida festa, sinó que es confirmaven, políticament, a les urnes. De manera que les dues candidatures que duien la independència com a element programàtic bàsic, Junts pel Sí i CUP, obtenien 72 diputats sobre 135, i les d’Espanya una i indivisible 52. D’aquests, 25 eren de Ciutadans de manera que els dos principals partits al Parlament espanyol, PP i PSC, esdevenien testimonials a Catalunya.
I per acabar aquest ràpid repàs als resultats de les darreres eleccions al Parlament a fi d’arribar al magma que s’està formant, ens queda una heterogènia coalició, Catalunya sí que es Pot, la qual malgrat les expectatives –en aquells moments un dels seus integrants, Podemos, estava en ascens arreu– i l’ambigua actuació de Colau, també s’hi quedava en testimonial amb 11 diputats. Una coalició ara mateix sense un programa definit, i que malgrat la seva aparent marginalitat, vivint més de les glòries de Podemos –ara cada cop més conflictives, per cert– que no de la seva veritable possibilitat d’intervenció i acció política catalana, està esdevenint el centre impulsor de la formació d’aquest magma del qual vinc parlant.
I qui forma ara mateix aquest pre magma? Dos independents, un dels quals, Franco Rabell –perquè s’avergonyeix el seu cognom patern?–, més o menys proper a IC exhibeix aquesta ambigüitat, més aviat hipòcrita, de proclamar-se sobiranista però no independentista, quan en termes polítics independència i sobirania són sinònims. I que ara, anant més enllà ja ha començat a dir que la independència generarà violència. Un militant d’EUiA, que ben poca cosa aporta. Quatre d’IC, un partit històricament contrari al dret d’autodeterminació d’acord amb la trajectòria del PSUC. i finalment Podem, que com ja he dit abans, passa com amb les granotes, respecte al dret d’autodeterminació no se sabia el 2015, ni tampoc no se sap ara mateix, si és carn o peix.
Potser haurà sorprès l’afirmació sobre el PSUC –Colau declara que vol formar el PSUC del segle XXI… i també ha escrit a El País que el partit que està gestant vol reformar Espanya–, però cal recordar que Comorera, per ordre del PCE, va ser marginat i expulsat del partit. Acusat de titisme per les seves postures “nacionalistes” en proclamar l’autonomia del PSUC respecte del PCE. Autonomia oficialment reconeguda per la III Internacional, per cert.
En la clandestinitat, la qüestió del dret d’autodeterminació va quedar reservat per les colònies del món capitalista. I després de la legalització, partint de la delirant teoria d’”una mateixa taronja” llançada per López Raimundo: una taronja encara que estigui partida en dos trossos no són dues taronges diferents, sinó que els grills d’una part i l’altra segueixen sent de la mateixa taronja –un sofisma com una casa de pagès!–, va marginar el dret d’autodeterminació, era una aspiració de la burgesia catalana, de manera que quan el 1982 es produeix la ruptura que donarà pas a la formació del Partit dels Comunistes de Catalunya, un dels elements que es recuperen del vell PSUC és la incorporació al programa del dret d’autodeterminació.
I no sols es va incorporar aquest dret al programa, sinó que en un primer temps jo mateix vaig anar sovint a diverses cèl·lules a explicar les raons d’aquest dret, especificant que incloïa la independència. En aquestes explicacions, mai no vaig usar l’ambigu, i equívoc, text de Stalin El marxisme i la qüestió nacional –que fa un temps vaig veure amb sorpresa que sí que s’usava a un dels diversos components de la CUP–, sinó que utilitzava elements del debat de Lenin amb Rosa Luxemburg, enemiga declarada del dret d’autodeterminació dels pobles. I recordant algunes afirmacions d’aquell: a) Els problemes nacionals no són de classe, sinó que democràtics. b) tot just oblidar-se d’això és la millor forma de deixar-los en mans dels partits de dretes, de les burgesies. Cal dir que en totes les cèl·lules el debat era més que positiu i que hi va haver anècdotes divertides i gratificants, que no vénen al cas.
Doncs bé, pel que sembla, els quatre diputats d’IC ara ja s’han posicionat obertament contra el dret d’autodeterminació portat, lògicament, a les seves darreres conseqüències: la independència si així la majoria ho decideix. O sigui, sense límits ni barreres imposades per altres. I aquí cal recordar que el 2014, mentre que es feia aquella gran cadena que anava des del Voló fins a Vinaròs, els heroics iniciatius van anar a assetjar la seu de la Caixa a la Diagonal. Una operació força més ridícula que si simplement s’haguessin quedat a casa
Sobre les dues formacions que tenen en el seu programa aconseguir la independència de Catalunya. Un, la CUP, està format per una amalgama de grups que per una banda són d’un independentisme radical i sense ambigüitats, però que per altra tenen una trajectòria més aviat erràtica. I Junts pel Sí, que havia aconseguit acoblar dins de les seves candidatures un conjunt d’independents francament interessants… però.
Això ja toca la setmana vinent. Així que, amigues i amics, rebeu una cordial salutació i fins a la setmana vinent.
Francesc Font
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!