Mediocritat estructural
encarat la crisi dels sobres ha posat clarament de manifest la brutal
incompetència de la casta que ens governa. Ja entenc que no és un tema fàcil
d’abordar, en qualsevol cas, però crec que, des del punt de vista de la
comunicació, és molt difícil fer-ho pitjor de com ho ha perpetrat el Sr Rajoy.
Dubtar, farfullar, embarbussar-se, quequejar, fer l’ullet (en el pitjor
moment), llançar el bolígraf… És possible mostrar públicament menys
sinceritat i més discapacitat comunicativa?
-pel cap baix- amb més d’un centenar d’assessors (segur que alguns d’ells, fins
i tot tenen el graduat escolar). Com és possible, doncs, que ho faça tan
malament com si li ho hagueren encomanat a algú sense cap experiència en
aparicions públiques o en explicar mentides?
que emergeixen del sistema espanyol. Tant la llei de partits com la llei
electorat han tingut l’efecte de generar uns partits sobredotats, convertits en
oficines de col·locació, i d’una verticalitat insuportable. Uns partits en què,
per tal de progressar, cal ocultar qualsevol mena d’esperit crític, aprendre a
alinear-se amb les opcions guanyadores, i a no mostrar-se –en cap sentit- com
una possible amenaça per als qui manen en cada moment. És a dir, uns partits en
què la manera de progressar és ser (o començar semblant-ho per acabar sent-ho)
profundament mediocre.
governants que han ocupat la Moncloa els darrers anys, però una repassada per
les cúpules dels dos partits del nacionalisme espanyol ho mostra amb una
claredat particularment cruel. Els partits espanyols són maquinàries de
selecció inversa; estructures nefastes que garanteixen que el talent no puga
passar de les capes més baixes de l’accés al poder, mentre que les més properes
als centres de decisió queden en mans d’individus tristament grisos, mancats de
qualsevol mena de talent, que han arribat on són gràcies a una radical carència
d’escrúpols i un menyspreu salvatge de qualsevol mostra d’ètica.
individu mediocre tendeix a rodejar-se de gent que és –o ho sembla- encara més
mediocre que ell mateix, s’encarrega d’acabar d’arrodonir la perversitat
estructural. En comptes d’assessors especialitzats en diversos àmbits
(economia, comunicació, xarxes socials…) es rodegen d’aduladors diversos que
no tenen res més a aportar que la suavitat de les seues llengües obsequioses.
els llocs clau no hi ha més que inútils que hi han arribat a base de llepar les
mans (com a mínim) dels qui tenien per damunt. L’estructura és profundament
inoperant. Tant, que no té capacitat de reacció ni tan sols quan és
imprescindible per a la seua pròpia supervivència.
és una perfecta nul·litat, una oda a la incompetència suprema, una exaltació de
la imbecil·litat. I amb aquesta matèria primera és impossible construir res que
pague la pena de mantenir. Crec que la corrupció podria reduir-se dràsticament
amb la simple -però efectiva- aplicació sistemàtica del codi penal vigent.
Tanmateix, el mal estructural de l’estat que patim no és només el seu grau de
corruptibilitat sinó la mediocritat desmesurada que exhibeixen -sense ni tan sols avergonyir-se’n- els qui manen..
si pretén de veritat modificar aspectes essencials de l’actual statu quo
que està massacrant la societat, ha de tenir com a prioritat essencial la de crear un
sistema de partits capaç de seleccionar qualitats positives, en comptes de
potenciar l’estèril mediocritat que ens veiem obligats a patir ara mateix. És
descoratjador pensar que qui haurà d’impulsar aquest canvi són els m mateixos mediocres
lamentables que ara com ara ocupen la immensa majoria de les esferes de poder que
existeixen.