Els lliris del pati de casa estan en la seva màxima esplendor. «Qué relindas!», que diu la Maria. La meva àvia n’era una fan i trobo que el fet que li agradin tant a la Maria fa dels lliris un pont entre el meu passat i el meu futur. Per cert, la Maria els troba “lindas” i no pas “lindos” perquè ella no en diu pas lliris sinó cales. A mi em semblen iguals; sóc un ignorant també en botànica, què hi vols fer!
El final de la primavera (més que el començament de l’estiu) és una època de l’any que convida a seure al pati de casa a la tarda, quan el sol comença a baixar, per llegir, vigilar com creixen les tomateres o contemplar el cel. Avui m’ha sorprès veure com volaven les orenetes, molt i molt baix.
Ja sabia que les orenetes que volen baix indiquen que s’acosta pluja, però avui he llegit que això és perquè els mosquits i altres insectes de què s’alimenten les orenetes volen alt quan hi ha anticicló, i en canvi quan hi ha baixes pressions volen baix; si volen baix, les orenetes que volen cruspir-se’ls també han de volar baix per empaitar-los.
Resulta que quan l’aire està carregat d’humitat les fines ales dels mosquits s’humitegen i això els dificulta el vol, de manera que no volen a tanta alçada. És a dir, que en el temps que les orenetes són entre nosaltres, posem-hi entre St Jordi i la Diada, abans de ploure podem veure les orenetes que volen arran de terra per capturar els mosquits que ja pateixen la pluja abans que comenci!
Ei, això em fa pensar que seria bo que aquests ocellets fessin nius a prop de casa. Cada cop hi ha més de mosquits a l’estiu! Miraré si hi ha alguna manera d’atreure les orenetes perquè construeixin casa seva a prop de casa nostra!
Cada cop que mirem les Deveses elles ens observen des d’uns ulls nous.
Les pluges d’aquests dies han tornat a canviar la vora del riu, que ara baixa amb molta aigua. La piscineta que havíem fet amb les nenes a la zona del Pas d’en Prats ha quedat colgada per l’aigua; aviam què en quedarà quan les pluges se’n vagin.
Tota la riba ha quedat tocada i sobretot el Pas d’en Prats, que és el lloc que visitem més del riu. Aquests arbres són d’aigua i no pateixen amb les inundacions però em fa por que l’aigua no s’endugui terra i es desarrelin.
Avui hem anat a Edinburg, una les ciutats que porto al cor. Hem coincidit amb el festival i això ens ha permès de veure alguns petits espectacles al carrer. En un d’ells inclús m’han fet sortir (cercaven gent guapa del públic) i quan m’han preguntat d’on sóc i he dit “I’m from Catalonia” de seguida s’han sentit alguns aplaudiments entre el públic.
Hem pujat a l’Arthur’s Seat, al parc de Holyrood. Al vespre, tren i tornada a Glasgow. Abans d’entrar a casa hem vist una guilla que sortia corrents del pati. Es veu que en aquest veïnat n’hi ha moltes, sobretot al vespre; escorcollen els cubells d’escombraries per veure si hi troben menjar.
Cabirol probablement atropellat. Pobra bèstia. Me’l trobo a peu de carretera al costat de la via verda, a prop del pou de glaç de Vilanna.
Anava seguint la senzilla Z-126 quan de cop i volta, mentre pedalava tranquil·lament, s’ha transformat en una autovia ampla i moderna, de manera que n’he sortit a la primera oportunitat que he trobat i he anat a petar a un poble de mala mort, no recordo com es diu. Demano indicacions a un avi per tornar a la carretera i ens entretenim llargament en una conversa molt maca. Al final se m’acomiada amb un “Adiós, majete!”.
El milllor recorregut fins ara, per carreteres secundàries tranquil·les i (a Navarra) ben enquitranades.
Bardenas Reales impressionants, i això que només les volto pel perímetre i no hi entro. Per cert, dos voltors una mica inquietants van volant tot fent cercles damunt meu. Abans he trobat uns paisatges de pel·lícula; podria trobar-me en territori navajo o a punt d’entrar en alguna ciutat subterrània a Capadòcia.
A Tudela m’agrada especialment la plaça De los Fueros, un lloc per recordar. Tudela (Tutera) ja no parla euskara però el carrerer encara ens en fa memòria: Gaztambide, Sarasate, Iribarren, Satrústegui… Espero que els catalans no ens hi trobem mai i que en el futur no haguem de recordar la nostra llengua només pel carrerer o els topònims.
Surto del càmping a tres quarts de nou (un rècord matiner) i vaig a buscar la piste cyclable, que és a uns centenars de metres. M’hi poso i vinga pedalar, que avui vaig embalat. Encara hi ha bromes escampades una mica pertot arreu, però més lleugeres que ahir, i el sol s’esforça per sortir.
Pel camí em trobo una bona colla de pelegrins, gent que fa el Camí de Sant Jaume. Ja m’havia fixat aquests darrers dies que bona part del meu recorregut coincidia amb una ruta que està marcada per arribar a Santiago de Compostel·la.
La via verda no està prou bé; hi ha un tram d’una vintena de quilòmetres, entre Montech i Pompignan que en realitat és un camí de carros. Com que hi he trobat moltes pedretes i el camí no està en gaire bones condicions, el remolc em fa patir i decideixo sortir de la pista. Agafo la carretera D-110 fins a Finhan, i aquí la N-113 (o D813, segons el mapa) fins a Grisolles, on he dinat. Més ben dit: ho he intentat;resulta que ja no recordava que avui som diumenge i ho trobo tot tancat! Al final he trobat una épicerie oberta i hi he arreplegat tomates i formatge per acompanyar els panets que tenia d’ahir. La via verda torna a ser com cal tres o quatre després de Grisolles.
Poc després d’aquest poble he tingut el primer episodi desagradable de debò amb un altre ciclista i una bestiola. Tots dos devíem anar badant, o potser és que cap dels dos no ha tingut prou reflexos per esquivar l’altre, però la qüestió es que no sé si una abella o un tàvec o algun altre insecte proveït de fibló ha xocat amb mi, de manera que per un moment he perdut l’equilibri i he fet esses sincopàtiques (semblaven zetes) fins que l’he recuperat. En aquell moment un ciclista impresentable s’ha creuat amb mi, de manera que ha vist perfectament que jo tenia problemes i lluitava per treure l’insecte que s’havia quedat entre l’ull esquerre i les ulleres, ziga-zaguejant desesperadament sense control mentre mirava de frenar a poc a poc amb la mà esquerra (fre davanter), però m’ha escridassat i ni tan sols s’ha aturat per ajudar-me quan he pogut parar; vull creure que no s’ha adonat del que em passava. La picada ha estat brutal, i l’he sentida dolorosament dos o tres dies.
Amb tot això se m’ha fet llarg fins a Tolosa. Quan hi he arribat estava cansat; feia calor, havia pedalat força i l’episodi del bitxo m’havia deixat tocat, de manera que he parat a gairebé el primer hotel que he trobat: Etap Hotel Centre (al 27 Boulevard des Minimes, 43€ la nit per habitació fins a tres persones). No és barat, i menys si ho comparo amb els càmpings dels darrers dies, però precisament com que havia estalviat en allotjament, doncs una cosa va per l’altra. A més, avui m’ho mereixo, què collons!
Dormo com un soc i m’aixeco de bon humor. A més a més, d’hora (bé, les 9, tampoc no ens emocionem). Problema: l’inici del carril bici cap a Mios no està gens ben indicat, per variar. Comença a l’estació de tren de Biganos però s’acaba al cap dels primers 20 metres (!) i no torna a aparèixer fins 200 metres més enllà. L’enllaç entre aquests dos trams és una “vorera bici” (amb permís dels vianants, perquè res no ho indica) per sota d’un pont (el del tren). Llavors sí, ja no tens pèrdua perquè no es creua amb cap altre carril i és una línia gairebé rectilínia fins al final. De fet, hi ha trams que es fa pesadament avorrit i tot, gairebé interminable. Les esplèndides pinedes de les Landes són un regal per a la vista i per a tots els sentits en general, però al cap de 10, de 20, de 30 quilòmetres de pinedes la vista ja n’està cansada.
El sotabosc està farcit de falgueres altes, d’un verd brillant gairebé escandalós que avui que fa sol fa mal a la vista (us ho diu un daltònic!).
M’aturo al cap d’uns 40 km a Saint Symphorien, on conec un parella de Dijon que fan el camí invers al meu: del Mediterrani a l’Atlàntic. Fem un cafè al Bar du Commerce (jo hi acabava de dinar: plat du jour + verre de vin + cafè: 9’5 €). Tot xerrant m’expliquen que ells no només van sinó que també tornen en bici! Van i vénen de Montpeller, on un amic els va deixar i on els recollirà d’aquí a poques setmanes. Són una parella que no deuen tenir pas gaire més de 55 anys, i ja estan jubilats! No sé si l’economia del país es podria permetre gaires pre-jubilacions com aquestes, però si cal signar en algun lloc per demanar-ne una, digueu-me on.
Són simpàtics i tenen ganes de xerrar però em fa l’efecte que no els agrada (sobretot a ell) que jo els contesti en francès quan ells intenten parlar-me en castellà; ell s’empesca una excusa, s’aixeca i va a dins del bar, i no en surt fins que ella i jo no acabem la xerrada. Volia practicar espanyol? Volia ensenyar-me quant que en sap? Ja que no sé occità, a la Gironda jo vull parlar francès, i no vull que em parlin en castellà quan ja els he dit que no sóc espanyol. Per cert, l’amo del bar m’ha dit tot rient i fent veure que em renyava mentre m’assenyalava amb el dit: “ah, les Catalans! Vous êtes comme les Corses et les Basques…!”.
Faig una desena de quilòmetres més i trobo càmping a Villandraut (municipal, 6 euros). Faig un refresc a la plaça del poble (que es diu Gambetta, com totes les places de poble de l’Hexàgon) en el bar Le Medieval (4’40 euros per dues canyes!).