Ja ha arribat, ja és aquí. Les fulles ja fa dies que van caient i les que encara tenen prou força per arrapar-se a les branques estan cada cop més esgrogueïdes. Les de terra formen tantes catifes com diversitat de fulles d’arbres hi ha al poble.
L’heura del pati també canvia els colors i el verd intens que ha tingut fins ara ja fa dies que ens ha dit adéu.
Avui ens hem proposat de banyar-nos al riu, que fa molt que no ho fem tots plegats. Dissortadament, quan hem arribat al Pas d’en Prats hem descobert que gent a cavall hi ha arribat abans i ens hi han deixat un regalet per treure’ns les ganes de ficar-nos a l’aigua en aquest punt. Quina ràbia! Estic tip d’aquestes hípiques que tenim. Això no és via verda i no se’ls pot prohibir que hi vinguin a cavall, però saben que en aquest lloc sol haver-hi gent i diu molt d’ells que no busquin un altre itinerari o ni tan sols posin un sarró al cul del cavall.
Un passeig fins al riu dóna l’oportunitat de mostrar unes fotos que poden voler dir algunes coses. Food for thought.
Diu que quan ens morim les ungles continuen creixent en el cadàver. La primera foto seria l’equivalent vegetal d’aquest fet tan inquietant. En una planta, però, el fenomen no em fa gens d’angúnia.
La segona va d’una soca que es resisteix a morir. Resistència, fortalesa, perseverància, resiliència… fins quan?
I la tercera fa fàstic, el mateix que ens fa quan anem passejant pel Carrilet i ens trobem cagarades de cavall al mig del pas. Ara que em fixo en el lloc on tenen tancats els cavalls, el que m’estranya és que hi hagi tan poques tifes a la via verda.
Quina pujada! Feia molt que no havia de baixar de la bici per acabar d’arribar a dalt del pendent però avui he hagut d’acceptar que no podia. Al menys quan he sigut a dalt he pogut contemplar una vista ben maca.
M’ha agradat passar pel costat de Pi d’en Xana, a la sortida de Palamós, perquè hi havíem passat amb els nens quan eren petits. Recordo una excursió especialment memorable perquè tot passejant no gaire lluny d’aquí vam veure un esquirol al mig del camí. Els nens van al·lucinar i encara ara ens en recordem.
País de dòlmens i monuments megalítics. He de fer un recorregut sistemàtic per les Gavarres amb l’objectiu de repassar aquest llegat. Per exemple, avui he passat pel costat del dòlmen de la Roca de l’Aglà.
També m’ha impressionat el castell palau de la Bisbal, que no coneixia.
Avui m’ha sortit una truita boníssima d’escarxofes, que és com sempre n’hem dit a casa. Recordo que de petit en solíem menjar i a tots ens agradaven molt, sobretot a la meva mare, però ara feia anys que no en tastava i amb els ous de la truita han quedat genials! M’ha agradat tant que dimecres miraré de comprar-ne més a mercat, i més encara després d’assabentar-me de totes les propietats que té aquesta hortalissa mediterrània.
Una de les sorts que tenim a Salt és la de viure a prop de les Gavarres. A vegades en diem només “Sant Daniel” o “Els Àngels” perquè no anem més enllà però el que tenim al costat és un massís de primera categoria.
Les Gavarres van arribar a estar molt humanitzades, si ho puc dic així, amb tot de gent vivint a masies escampades pels seus 350 quilòmetres quadrats i treballant els camps, prats, boscos i amb el bestiar de les valls, turons i muntanyes.
He de reconèixer que jo també les tinc molt abandonades. Sí que a vegades hi vaig a fer un volt en bici o alguna ruta a peu però no en conec detalls importants ni d’història ni de riquesa natural ni de gairebé res. He de buscar temps per dedicar-lo a esbrinar-ne més detalls. Les Gavarres m’interessen i m’atreuen; alguns dies, quan hi passejo a peu o en bici, gairebé m’embruixen, alguns paratges m’hipnotitzen. El problema és que hi ha tantes coses interessants a tot arreu que no dono l’abast; tot i això, avui he sortit i m’he escapat cap al Puig Estela i St Miquel.
Un passeig per la vall de St Daniel per confirmar que encara existeix el pulmó principal de Girona i un espai natural essencial de l’àrea metropolitana malgrat totes les bestieses que s’hi han fet. Em sap greu, però cada cop que hi vaig no puc evitar de lamentar les tones de ciment i asfalt que ens hi van encolomar.
Aquest matí hem sortit a passejar cap al riu i ens hem trobat que l’aigua ha anat modelant tot un altre paisatge a resultes del Glòria. El Ter conserva tot el seu encant però no és pas el mateix riu.
Ens ha sorprès agradablement veure-hi tants ocells; es nota que la primavera va fent la seva feina malgrat vents i tempestes. Això sí: el Glòria va arrossegar tot d’andròmines i galindaines i trastos poc desitjables que s’haurien d’anar a retirar. Nosaltres n’hem arreplegat uns quants i els hem deixat al costat del camí perquè se’ls endugui la brigada municipal quan faci la ronda.
Sembla mentida que aquesta estampa tan bucòlica pertanyi a un dels municipis més densament poblats de Catalunya que a més a més pateix un procés de suburbialització dramàtic. Però sí, això és a Salt, amb prou feines a quinze minuts a peu de casa.
Per cert: hem conegut aquest nou saltenc que acaba d’arribar al món en el nostre poble fa només uns minuts.
Avui, enormement agraït per les noves normes dictades pel govern espanyol, finalment he pogut sortir legalment de casa per “fer esport” (segons una de les eventualitats que el govern ara admet per poder sortir).
Com que el decret de confinament va arribar poc després del Glòria, no hi ha hagut temps de refer res del que el temporal va fer malbé. Tot i així, el Pla dels Socs continua essent allà mateix i encara és (i per molts anys!) un lloc esplèndid per una bona passejada, llegir un llibre o retrobar-se amb un mateix, la colla o la natura, per exemple.
I la vida continua! Amb temporal o sense, amb virus per aquí i per allà, el planeta continua girant al voltant del sol, i si no que li preguntin a l’euga que ha parit aquest poltre, que deu haver passat un embaràs ben tranquil·la mentre tots nosaltres ens estàvem preguntant a veure què podríem fer quan ens deixessin sortir.
Aquests temps foscos de confinament, recentralització i mals averanys econòmics i per a la llibertat també tenen llumenetes, com recull aquesta notícia tan bona per a la biodiversitat, pel Ter i per Salt, fruit (entre altres) dels treballs iniciats a la passada legislatura per la nostra súper-regidora d’Entorn Natural (gràcies, Marta!).
El cumquat de casa ja té molts dels fruits a punt de maduració. És una fruita deliciosa, amb un gust que podríem dir que barreja les mandarines amb unes gotes de llimona, dolç i àcid.
M’agrada menjar-me’ls acabats de recollir de l’arbre i a vegades en porto a l’institut. Suposo que deu haver-hi gent que en fa confitura; ho proposaré a les cuineres de casa.
Sí, en Nus hi ha tornat. Avui ens ha portat un pardalet acabat de caçar!
Sabem que fa dos anys hi havia unes 500 famílies ocupes a Salt, és a dir, famílies que vivien on vivien sense cap contracte legal. El nombre no deu ser pas gaire diferent del que hi ha ara perquè la situació econòmica no ha canviat pas gaire i les polítiques socials tampoc.
Amb la crisi del coronavirus, a aquestes famílies se’ls afegeix un altre problema perquè des que hi ha confinament és més difícil sortir al carrer a buscar aigua. Sí, aigua. Si no tens contracte de lloguer o propietat tampoc no pots tenir contracte d’abastiment d’aigua potable, de manera que o bé punxes l’aigua d’algú altre o bé vas a la font pública més propera i n’agafes. Segons diuen les autoritats sanitàries, mantenir bones condicions de salubritat i higiene és important per superar aquesta crisi; com es pot fer això sense aigua?
Hi ha ajuntaments que estan instal·lant “comptadors solidaris” per pal·liar aquesta situació però a Salt encara no es fa res, que jo sàpiga. Sí que sé que el regidor encarregat de policia municipal ha assegurat que no es multarà ningú per sortir de casa a la font, però només això i encara de paraula, res per escrit.
Per altra banda, l’estat d’alarma actual només permet sortir de casa per anar a comprar aliments, però què passa amb la gent que té un hortet precisament per treure’n una mica de menjar? No parlem pas simplement d’hortet com entreteniment, sinó font d’abastiment per a famílies que no tenen assegurat cobrar res a final de mes. Molts van plantar precisament per tenir menjar i ara no es permet anar-lo a cuidar i recollir; el menjar es farà malbé mentre la família passa gana? Deixen anar al súper però no pas a l’hort? No té pas gaire sentit.
No sé si en Nus s’ha solidaritzat amb el nostre confinament després d’estar tants de dies tancats a casa (per cert, sort del pati!) però darrerament es passa molt de temps quiet, aturat al costat del compostador, immòbil i en actitud alerta. Segurament ho fa perquè hi ensuma ratolins i de vegades en caça algun, però com més va més estones s’hi passa, a vegades hores, immòbil darrere del compostador.
És un gat àgil i llest, valent i curiós, manyac quan li ve de gust, sovint juganer. Quan té la sort o habilitat de caçar algun ratolí es dedica a martiritzar-lo jugant amb ell al pati, sovint fins que el ratolí mor d’esgotament o mutilat d’alguna manera. Diuen que la natura és sàvia però la veritat és que també és molt bèstia.
En Nus és un gat agraït i generós. Moltes vegades ens porta, ens ofereix, algun dels seus trofeus: un ratolí, una llagosta, un cuc… Fa poc ens va portar un pardal! Li agrada molt jugar i estar envoltat de gent, però (suposo que com tots els gats) no li agrada gaire que el maregin i li estiguin al damunt per fer-li manyagues; ell vol prendre la iniciativa i no pas fer el que li vingui de gust a algú altre. Quan té ganes de carícies se t’acosta i es posa bé, inclús et puja al damunt si estàs assegut al sofà o se’t remena entremig dels peus si estàs dret, amb aquest aire melós que s’atribueix a algunes gatetes… I això que és un mascle!
Quan està cansat i vol descansar o es vol aïllar una estona, un dels seus llocs preferits per fer-ho és sota la tenda que a vegades muntem al pati. S’hi amaga a sota i s’hi està fins que en té prou. Si no, li agrada seure en una cadira que ja guardem per a ell i s’hi asseu o s’hi estira per fer la migdiada.
