Bloc de notes

Un passeig a prop del riu m’ha regalat la visió d’una tortuga (de riu?, d’estany?) parant el sol a les Deveses d’en Bru, just a la bassa:

He estat pensant amb el que en Xevi (manteniment Deveses) em deia sobre la contaminació. Vaig estar cercant depuradores a internet perquè ell deia que els pobles petits no en tenien i d’això en deduïa que l’aigua de la Llémena baixa bruta. En vaig localitzar dues Llémena amunt: a St Esteve i a St Gregori. Tanmateix, l’escuma que a vegades s’acumula a la resclosa d’en Joga em fa sospitar que deu tenir part de raó:

Amb la MJ hem sortit a la tarda. Hem anat un pèl més amunt del Pas d’en Prats, a la sorrera per on a vegades travessem el Ter, i hem descobert que l’herbei (no sé si és ben bé això, potser és un alguer) ha crescut molt des de l’hivern i això fa que no puguis veure on trepitges. No sé pas si ara gosaria travessar aquest indret amb gaire tranquil·litat.

Avui hi ha hagut l’últim claustre del curs, que ha servit per acabar de tancar els calaixos que quedaven mig oberts o amb algun informe mig escrit. També per anunciar públicament la jubilació d’en Robert i la meva.

Davant la jubilació sento una barreja d’emocions que em vénen per la part personal i també per la social, si és que ho puc dir així. El primer sentiment és d’incredulitat: encara no acabo de creure’m que no cal que treballi mai més per tenir un sou a final de mes. El segon és de gratitud a la societat que em fa aquest tracte. Em sento molt afortunat d’haver nascut al tros de món que m’ha tocat i d’haver tingut uns pares i avis i en general conciutadans més grans que jo que han lluitat perquè jo i altra gent com jo puguem gaudir d’aquest dret. Hi ha molta altra gent que haurà de treballar fins a ser més gran que jo i encara no cobrarà tant com la meva pensió, sobretot en altres indrets del món però també aquí mateix.

També per això mateix em sento en deute: aquesta pensió no és pas perquè sí, no és pas per la generositat de les elits dirigents. A la societat on m’ha tocat néixer i on he triat de viure s’ha arribat a un pacte que permet de cobrar sense haver de treballar quan s’arriba a una edat determinada. Aquest acord diu que tu t’estàs uns anys de la teva vida treballant i part del teu esforç, dels teus impostos, se’ls queda l’Estat i els inverteix en un bé comú, i que quan siguis gran seràs tu que gràcies als impostos que paguen els altres podràs gaudir de cures i atencions que la societat procurarà per a tu en retorn dels serveis prestats. Dit així sembla molt clar però com es poden calcular de manera justa aquests serveis prestats? Per anys treballats? Per la feina feta? Feina a quins àmbits i amb quins assoliments? Feina en entitats útils socialment? Quines feines i per què unes sí i altres no tant? I per què jo puc gaudir de la jubilació pagada mentre altres conciutadans no poden encara que potser hagin treballat més temps que no pas jo? O que les seves feines hagin tingut més impacte social que no pas la meva?

Sigui com sigui, el premi, la pensió, no és pas pel que estic o estem fent ara mateix sinó gràcies als nostres pares, avis i besavis. Van ser ells que van lluitar a les trinxeres contra el feixisme, que van fer vagues per no haver de treballar més de vuit hores cada dia, que van lluitar a les barricades i van passar gana perquè les nenes de 10 o 12 anys no haguessin de treballar a les fàbriques. És a tots ells a qui estic agraït i amb qui em sento en deute.

Avui, doncs, no he pas anat al claustre. Em fa vergonya que m’aplaudeixin per haver fet la feina que m’agrada fer i per la qual he cobrat. Tampoc no estic segur d’haver-la fet com cal, però això ja és una altra història. En qualsevol cas, quan la MJ sàpiga que no he anat al claustre em dirà que sóc un malagraït i que estic privant els meus amics, o gent que m’aprecia, d’expressar la seva gratitud o reconeixement a la feina compartida durant tants anys. Jo penso que no mereixo cap honor pel fet d’haver fet la feina que jo mateix he triat de fer.

Aquest matí, doncs, per comptes d’embarbussar-me davant un públic fàcil, de plorar d’emoció o rebre abraçades, aplaudiments o reconeixements immerescuts, m’he estimat més de fer una volta per les Gavarres i ho he aprofitat per afegir algunes fotos a una ruta que tinc penjada. Destacaria un parell de coses de la ruta. Una, el pilonet de suro que alguna colla de bosquetans deu haver amuntegat després d’haver recollit unes quantes escorces. No n’havia vist mai cap de tan gran.

I segona, les restes d’un senglar que he trobat a la via verda entre Monells i Madremanya:

A altres pedalades he trobat tota mena d’animals vius i morts a la vora de camins i pistes, des de cabirols a teixons passant per conills, àligues i eriçons, però és el primer senglar mort que trobo tan a prop del camí. Alguns dels seus conciutadans salvatges n’han fet un bon tec.

Així, doncs, aquest darrer dia oficial de feina ha esdevingut el primer dia d’un estiu que -espero- durarà anys.

Avui m’he aixecat d’hora per poder fer un volt en bici. D’hora perquè a migdia comença l’assemblea i vull anar-hi. He seguit una ruta que ja he repetit moltes vegades i que no deixa d’agradar-me. Osor sempre hi és.

També m’agrada travessar el riu. Avui ho he tornat a fer per la resclosa d’en Joga, com ara fa una setmana amb en C.

Abans, però, les espigues de Constantins m’han regalat un ball encisador que malauradament no es pot apreciar a cap foto.

L’assemblea ha estat sota unes carpes que ens protegien d’un sol abrusador. Tan abrusador que al final hem decidit de dinar al casal per comptes de fer-ho a la plaça, tal i com tot primer havíem pensar de fer. En X ha descongelat el sofregit que no vam poder utilitzar el desembre i ens hem llepat els dits després d’una paella de verdures exquisida. Gràcies!

Sortim a passejar per Temps de Flors. Feia anys que no hi venia. En P m’explica amb il·lusió els seus plans i projectes més immediats, ara que demà passat ja se’n torna cap a Suïssa amb la idea d’estar-s’hi com a mínim quatre mesos.

El que escolto em fa pensar en un futur incert mentre la pedra que veig em recorda un passat poc clar. Sempre ha de ser així?

Neu al maig? Com passa cada primavera, el pol·len juga amb els ulls i els vol fer veure el que no és, ens fa somiar el que podria ser.

Quant fa que no neva?

Avui tots dos hem sortit a passejar cap al riu. Feia temps, mesos, que no ens hi acostàvem, i és que condicionar la casa i després fer-hi el trasllat ens ha robat molt de temps.

Però finalment hi hem tornat, i a més avui estem de bona lluna -no sé si això es pot dir- i no sé si és perquè ja veiem el final del túnel (arranjar la casa) o perquè tenim el nostre satèl·lit més a prop que mai, gran i rodó.

Qui sap si les vaques que pasturen a prop del riu també senten la presència de la lluna. No ser-ne conscients no vol pas dir no rebre’n la influència.

En els animals és diferent però en el cas dels humans es pot dir (pregunto) que no verbalitzar un estat anímic vol dir no sentir-lo? En qualsevol cas, creure que ens afecta segur que ajuda a percebre-ho amb més força (placebo!) i si a més a més es verbalitza deu ser com accedir a la versió “plus” o “premium”.

Escapada a Camprodon i Ulldeter per tocar neu. Hem caminat fins a dalt, al refugi, i hem recordat la nit que hi vam passar tots quatre, ara deu fer cap a dos anys.

Igual que llavors, hem trobat una natura pletòrica i exultant. Què ho deu fer que la neu sigui tan guaridora? Més encara en dies assolellats. Quan baixavem teníem els esperits més alegres i plens que a la pujada.

En canvi, els esperits d’aquests quatre ratolins que hem trobat congelats a la neu ja deuen ser al walhalla dels rosegadors.

Per cert, hi ha molta aigua corrent per sota la neu. Passarà per Salt si no cau a les trampes que li han parat a Sau, Susqueda o el Pasteral.

I al vespre, una bona passejada per Camprodon.

En Nus va millorant i ja fa més bona fila des que li han posat punts i la ferida ja no li supura.

Suposem que en Nus devia barallar-se amb algun gat (potser amb aquell gat negre amb qui sempre s’encara), o potser el que veiem és el resultat de la topada de fa quatre dies, però la qüestió és que va venir amb un bony bastant important al coll.

La veterinària ens va dir que era una bossa de pus que s’havia de rebentar i que quan ho fes potser s’hauria de cosir. Efectivament, avui l’hem vist amb un forat que déu-n’hi-do, bastant fastigós, però molt més bé d’ànims. I sí, s’haurà de cosir.

Avui hem trobat aquesta abella esbudellada a la taula del pati.

Hem cercat a internet i hem trobat que es tracta d’una de les temibles abelles asiàtiques. Devia clavar el fibló a algun desprevingut i ho ha pagat amb la vida. Del desprevingut no en sabem res del cert, tot i que avui en Nus s’ha presentat amb el coll tot inflat…

Aquest any tindrem una bona collita de kiwis, al menys en quantitat. Potser el tamany dels que han sortit no és tan gran com els de l’any passat però la quantitat de fruita ho compensa.

La MJ, que és qui els cuida encara que no en pugui menjar, diu que el tamany de cada kiwi depèn de les vegades que hagi estat pol·linitzat. És veritat que aquest any no hem pas vist tantes abelles com l’any passat, de manera que la cosa lliga.

Estem passant la major part d’aquest estiu a Salt i tres o quatre tardes cada setmana ens acostem a la riba del Ter. Aigua i còdols (aquí en diem rierencs), molts de verds, pocs mosquits, algun pescador (en Pep), cap llúdriga, un parell de coipús, algun visó, moltes petjades de senglar…

Pel que avui he descobert potser podríem dir que el cactus que tenim al balcó té la pell dura però el cor tendre.

El procés de les colònies d’aquest estiu avança. Ja he rebut la confirmació d’onze nois i noies, la qual cosa és un èxit perquè em pensava que no passaríem de mitja dotzena. Faré unes quantes trucades més.

Per altra banda, l’E ha començat amb les piragües i sembla que li va de meravella. No tan sols li agrada sinó que està canviant el caràcter: de tant en tant somriu i ja no fa mala cara per a tot! Comprovat: a l’adolescència va bé activitat física per esbargir-se, i sobretot ella, que és molt més física que no pas la seva germana, o m’ho sembla; fa temps fantasiejava amb ser professora d’Educació Física de gran.

Temps de vacances i relax per a tothom. Fins i tot en Nus es relaxa al seu cistell de paper, un dels més grans que va fer la MJ amb pàgines de diaris i revistes ja llegits i una mica de cola. Per cert, ara fa temps que no en fa cap.

Avui sí que he pogut fer el recorregut tranquil·let sense les presses de l’altre dia. He fet algunes fotos i les he penjades a wikiloc amb algunes de les altres escapades que faig.

Aproximació des de casa en bici, que deixo lligada al bloc de bústies de Montfullà i camino cap a la riera de Muç per pujar a la Miquela. Segueixo més o menys la riera fins a can Turon i després pujo a can Vendrell. Després del mirador de cal Porxo arribo a la Miquela i mitja volta fins gairebé can Casalets.

Avui baixo pel costat del pobre Suro de la Berruga fins a can Manel i després can Rigau. Aquí em desvio a l’esquerra per veure la Torre Ferrana i m’endinso de seguida a la urbanització per sortir-ne per l’avinguda de Mas Pol, que és on he deixat la bici.

Ara que estem acabant el curs no tinc gaire temps d’entretenir-me a llegir ni escriure. Aviam si més endavant puc allargar aquest post. Tinc curiositat per buscar informació del Suro de la Berruga (“la Prenyada”) i la Torre Ferrana.