Bloc de notes

Aviat tindrem els cumquats prou madurs per menjar-ne algun. M’agraden molt per la barreja de dolç i àcid que tenen, i a més s’hi posen molt bé perquè es deixen menjar amb pela i tot!

Per altra banda, les frèsies ja s’han obert del tot i estan esplèndides. La Maria està contenta i n’està molt orgullosa; és una bona jardinera!

També han sortit molt bé unes altres flors que la Paz i ella cuiden al pati de casa però aquestes no sabem com es diuen.

Des que el govern i la por al virus ens tenen reclosos a casa que sortim més al pati i l’aprofitem més. Com que a l’estiu no hi solem ser gaire perquè ens agrada viatjar ja havíem decidit de no fer hortet enguany, però sembla que ens hi tornarem a posar mal que sigui per distreure’ns amb alguna activitat que ens ajudi a passar aquestes setmanes de reclusió.

De moment, hem tret una part de la terra del compostador per barrejar-la amb la del sòl que tenim al costat, en el pati. L’any passat vam recollir albergínies, carbassons i un bé de déu de tomates, per exemple, tot i que les pastanagues no van acabar de funcionar bé. Pel que fa a la fruita, si bé la pomera i la prunera es van portar més que dignament, el premi va ser pels dos kiwis, que ens van oferir una collita espectacular i encara n’estem menjant. La poda que va fer la Maria i les cures que els ha dedicat han anar molt bé!

Però quina merda és aquesta??? Cinquanta per cent de bonificació en segona llicència de gossos potencialment perillosos??? Que s’han begut l’enteniment??? De debò que pensen que és això el que s’ha d’incentivar???

I sisplau que no em diguin que el que volen és que la gent declari els gossos que té perquè si no els tindrien igualment però sense declarar. Que facin passejar la policia municipal pel parc del Rec i que demanin llicències per tenir els gossos potencialment perillosos que s’hi passegen amb els seus amos realment perillosos.

Acabem d’encetar el març i la pomera del pati de casa ja sembla que vol treure les primeres flors. Més d’un mes abans del que tocaria!

Els dos kiwis també van avançats però en aquest cas no sabria dir fins a quin punt perquè no conec aquesta planta. A més, els vaig tenir molt descuidats fins que la Maria va arribar a casa. A ella li agraden les tasques de jardí i ara estan molt ben cuidats. Cada any fan més de fruits però entre els mals anys que van passar i els canvis produïts pel canvi climàtic no em veig amb cor de dir si van molt o poc avançats.

D’acord, no és ben bé nova, però avui hem sortit a fer un passeig per l’illa de la Pilastra i ens ha costat de reconèixer-la. El riu és viu, ja ho sabem, i al llarg de la seva vida el Ter les ha vistes i pintades de tots colors, ha canviat molt i també ha fet canviar el seu entorn, tant el paisatge natural com l’humà. L’evolució i progrés de Salt, per exemple, com molts altres pobles de la riba, han anat lligats a l’aigua del riu.

Ja fa anys que el riu no crea illes noves, ni nous aiguamolls o meandres (si no se n’anés l’aigua que se’n va a Barcelona potser se’n tornarien a formar) però sigui com sigui avui hem anat a conèixer un espai nou, doncs, que té el nom de l’illa que ocupava el mateix espai però que no és ben bé la mateixa cosa. Al costat del bosc d’àlbers, freixes i verns que hi coneixíem i que a molts indrets tocava el riu hem trobat una platja farcida de rierencs, branques i troncs. I residus, també s’ha de dir.

Com que estan fent obres a la sèquia i han tallat l’aigua del bracet de riu que l’alimenta, aquestes setmanes és relativament fàcil saltar a l’illa i admirar un paisatge nou. A més dels canvis diem-ne naturals encara hi ha moltes restes de l’enginy que els humans hem fet servir per intentar superar, o al menys conviure, amb el riu. Aquest canaló gegant és un dels que aguantaven el passallís situat fins al mes passat al costat de la granja de l’entrada de Bescanó. N’hem vist quatre més llera amunt o llera avall.

És curiós de veure que mentre en alguns llocs l’aigua s’ha endut tot el que ha trobat, en altres llocs de la riba ha afegit material al que ja hi havia i el perfil de la ribera s’ha enlairat.

I és que la quantitat d’aigua que va baixar és difícil de concebre. A l’última foto que penjo es pot comparar el nivell actual de l’aigua amb el de fa un mes: s’hi veuen algunes de les fulles i branquetes que encara queden penjades als arbres i van ser arrossegades per l’aigua .

Aquesta tarda m’he trobat amb un parell d’hores lliures que he aprofitat per resseguir les dues ribes del Ter entre Fontajau i Bonmatí, els dos ponts més propers a Salt que el temporal Glòria d’aquest gener ha deixat dempeus.

He fet la ruta en el sentit contrari al de les agulles del rellotge -suposo que algú dels que llegeixin aquest post recordarà què eren les broques dels rellotges. És a dir, he anat des de les hortes i deveses de Salt cap a Girona per les hortes de Sta Eugènia fins al pont de Fontajau, on he travessat el Ter i per la riba esquerra he tirat riu amunt per Domeny fins al final de tot del polígon; aquí he passat per sota l’autopista. Després ve el veïnat de les Cases Noves, St Gregori i cap a l’Argilaguet fins a una cruïlla que ens indica Constantins cap a l’esquerra. A partir d’aquí he seguit la carretera que porta pel costat del Ter fins a Constantins, després per davant de can Casademont i finalment a Bonmatí per travessar el pont del riu i cap a Salt falta gent tot seguint la via verda.

Res de l’altre món però voldria deixar dues fotos. Una, i ja sé que em faig pesat, del pas de la riuada del mes passat. Ho sento, és que fa unes setmanes que tenim un riu nou i no em canso de fer fotos dels espais que vaig descobrint, encara que de moment hi hagi sobretot arbres caiguts, rierencs amuntegats i sorrals nous.

I l’altra, una en què m’enlluerna la brillantor de la resclosa d’en Joga i a més a més es veuen, és clar, arbres a terra, platges noves, etc. La foto és fosca però m’agrada, què voleu que us digui.

El curs del Ter ha fet un canvi important des del temporal de fa quinze dies perquè el “Glòria” va fer baixar molta més aigua de la que baixa habitualment. Per una banda va escombrar els marges del riu i per l’altra va aportar sediments, sobretot sorra i rierencs (còdols), que han fet canviar tant l’alçada i aspecte de les ribes com la mateixa llera del riu.

Quan hi vam anar la setmana passada, el canvi del paisatge ens va impressionar. El passeig d’avui ens ha fet veure-ho d’una manera menys dramàtica. El Ter no ha canviat pas gaire respecte el de fa una setmana però ja entenem què vol dir que el riu estigui viu.

A la passejada d’avui m’he aturat a peu de camí per resoldre necessitats fisiològiques i m’he estat una bona estona fixant-me en les heures que tenia a la vista. Concretament, en tenia una molt a prop que ha fet com una bufanda tot al llarg del tronc d’un plàtan. Una abraçada vegetal, en podríem dir. No crec que li faci cap mal (al plàtan) i en canvi segurament protegeix l’arbre dels vents freds i a vegades violents d’aquests nostres hiverns. A canvi, l’arbre acompanya l’heura i l’ajuda perquè es pugui enlairar i acostar-se més al sol, la seva font d’energia principal. Em sembla que la gent de ciència en diu simbiosi, d’aquesta mena de relació. En termes humans, seria una parella? Un equip?

Després, a casa, he trobat un post de Limnos que en parla.

Avui tenia ganes de pedalar i quan he deixat el cotxe de lloguer he volgut tornar de l’aeroport a casa per Riudellots i Fornells. La sorpresa ha estat quan poc després del veïnat de Mas Serra he passat per sota la via del tren i m’he trobat el pas barrat:

Resulta que la forta ventada d’aquests dies que hem estat al Pirineu ha fet caure més d’un arbre, i no pas només al Pirineu. Però això no ha estat pas tot. He hagut de carregar la bici a pes per pujar dalt la via i poder continuar, però un cop a dalt m’he trobat que això de “més d’un arbre” anava de debò. Tot el tram que va des d’aproximadament Mas Goy fins a l’ermita de Sta Maria del Castell (però per l’altra costat de via, és a dir, entre la via del tren i l’Onyar), uns 500 metres, era impossible de seguir degut a la gran quantitat d’arbres caiguts. He fet alguna foto des de dalt la via:

Tants arbres en el mateix costat de via és estrany, i suposo que l’explicació és que els operaris de Renfe han arrossegat al camí tots els arbres que el vent havia fet caure damunt la via del tren. Aquests arbres afegit als que ja devien haver caigut al camí han fet un tap de mig quilòmetre que ha barrat el pas pel camí. M’imagino que ben aviat algú l’obrirà al pas.

Més concretament, tot això ha estat al llarg d’un tram de via al voltant d’aquest senyal, que suposo que indica el quilometratge del ferrocarril.

Avui en Marc ens ha regalat unes quantes fotos esplèndides de les Deveses. Costa d’entendre que un poble tan maltractat per les administracions, per la indústria, per la premsa, pels partits… hagi estat capaç (o tingut la sort) de preservar aquest espai natural entre el nucli urbà i el riu.

Gràcies, Marc!

Recordo que el començament de viure on estic vivint va coincidir amb el pas d’una sèrie de persones curioses per la plaça (cada pocs mesos) que em preguntaven pels arbres que hi creixen. Són uns arbres preciosos, especialment a la tardor quan les fulles canvien de color i tot seguit cauen de les branques; formen una catifa multicolor que és l’enveja dels altres barris del poble.

Llavors no en sabia el nom i vaig estar un temps que cada vegada que algú em feia la pregunta jo em proposava mirar d’esbrinar-ho quan tingués un moment. Malauradament, quan tenia un moment pensava en altres coses i la qüestió dels arbres de la plaça es perdia entremig d’algun plec del cervell fins que alguna altra persona curiosa m’ho tornava a preguntar.

Finalment, un dia que vaig pensar-hi va coincidir que estava amb una amiga que és probablement la persona que sap més coses de l’entorn natural de Salt. Ella em va desvetllar el secret del nom dels arbres: es diuen liquidàmbars.

Curiosament, ara que en sé el nom ningú se m’acosta mai per preguntar-lo.

Per fi una sortida de cap de setmana que ha estat un èxit! Divendres vam llogar un cotxe i dissabte i diumenge hem estat per la Vall de Camprodon. De dia passejant entre Beget i Ull de Ter, i de nit amagats sota els llençols d’un hotelet de la vall.

M’ha fet molta il·llusió tornar a veure isards després de tant de temps de no veure’n cap. Tot pujant cap a Ull de Ter ja n’hem trobat pistes…

Però ha estat a la baixada quan hem interromput l’àpat d’un ramat que pasturava tranquil·lament. No ens han pas fet gaire cas i ells han continuat fent la seva mentre nosaltres hem estat una estona fent-los fotos (sense acostar-nos-hi gaire, també s’ha de dir).

Un parell d’excursions maques que ens han donat l’oportunitat de refer ponts trencats i de passada gaudir una natura que feia temps que ens esperava.

Aviam si un altre cap de setmana ben aviat hi podem tornar amb dos o idealment quatre dels nostres fills.

M’he fixat que a vegades sóc a la nostra habitació o a la cuina i coincideix que un gat és a l’altre costat de la porta que surt al pati, a fora. Normalment, el gat no s’adona que jo sóc a l’altra banda, per dins, encara que sembli que miri la porta i pugui intuir (sentir?) que hi ha alguna cosa que l’inquieta. Degut al reflex del vidre no em veu gairebé mai, i certament no em veu mai al començament o al final del dia quan l’habitació o la cuina són a les fosques i encara no he encès el llum.

En canvi, els ocells sempre em veuen sigui quina sigui la claror del dia o la de la part de casa on sigui. Si hi ha un vidre pel mig, els ocells veuen (perceben?) que hi ha algú a l’altre costat i sempre que algun de despistat o famolenc aterra a la terrassa o al balcó, només cal que jo giri el cap un mil·límetre cap a la porta perquè s’enlairi de sobte i fugi volant. Realment em veuen o tot just perceben que hi ha algú a prop?

Ja me n’he queixat moltes vegades, i he enviat mails i fotos a Vies Verdes, a l’Ajuntament i a les hípiques de Salt, però sembla que no serveix de res perquè els genets són reincidents i gaudeixen d’impunitat.     Avui, altra vegada, algú els ha engegat literalment a cagar a la via (verda).

Aquest cap de setmana som a Palamós i la MJ s’ha alegrat molt quan ha descobert que l’equip municipal de jardineria ha pensat a plantar una xicranda i un ceibo en una de les places, la que hi ha al costat de la biblioteca. Resulta que la flor de la xicranda és la flor nacional d’Argentina (la Maria en diu jacarandá), i el ceibo n’és l’arbre nacional.

No he fet cap foto de cap dels dos arbres i per això n’he buscat a internet per il·lustrar aquest post. N’he trobat una d’espectacular, i si no mireu aquest carrer de Buenos Aires.

Tanmateix, ja em sap greu però tot veient aquest carrer els ulls se me’n van cap a un altre costat per un pensament que em ve al cap: quant d’espai dedicat als cotxes! Si els carrers es dissenyessin per fomentar la convivència i regular la mobilitat de les persones i no pas facilitar el trànsit dels vehicles a motor, quin canvi que farien les ciutats!