Panxampla, bandoler ebrenc

Durant el cap de setmana vàrem poder veure per la tele l’emissió de la pel·lícula Serrallonga, sobre el mes famós dels bandolers catalans al voltant de la figura del qual s’ha anat creant tota una llegenda. L’emotiva cançó que li va dedicar Lluís Llach va humanitzar-lo davant del gran públic i va aprofundir amb el seu ideal de mite popular del segle XX. A les Terres de l’Ebre, també tenim la llegenda d’un bandoler, Joan Pujol i Fontanet, conegut popularment com a Panxampla. Era natural del poble d’Alfara de Carles, al mateix peu del Port, on es troba el cim més alt de Catalunya fora del Pirineu. La història de Panxampla s’ha anat explicant oralment generació rera generació. Antoni Castillo Velilla, un capellà que exercia a la seua població natal als anys 1950 i que era afeccionat a narrar històries sobre els idíl·lics indrets dels Ports, va publicar la primera història sobre aquest personatge de finals del segle XIX. El veterà poeta tortosí Gerard Vergés va incloure’l dintre del seu llibre “Tretze biografies imperfectes”, premi Josep Pla de 1985, i ens va permetre tenir una visió més poetitzada d’un individu al qual, posteriorment, l’escriptor Joan Josep Rovira i Climent li va dedicar el llibre “Panxampla, bandoler o fugitiu”, la primera anàlisi una mica més acurada sobre aquest mite de la serra. Avui dia, un famós restaurant dels Reguers, a la carretera d’Alfara, on es menja magníficament bé, porta el seu nom.
Personalment, li vaig dedicar un conte que vaig incloure a la meua novel·la “Vora l’Iber” (2002), ja que sempre m’ha encuriosit els seus quefers. A més, els meus iaios paterns eren dels Reguers, poble veí d’Alfara on Panxampla va passar algunes temporades a casa d’uns parents. Els cognoms dels meus besiaios i els de Panxampla coincideixen per les dos bandes!
De fet, des de fa molts anys m’han fascinat les històries de bandolers, potser induït per l’emissió televisiva de Curro Jiménez als anys 1980 o les històries de Robin Hood, que han creat la llegenda de robar als rics i donar als pobres. Algun dia em faria il·lusio penjar aquí al bloc el meu conte sobre Panxampla, el qual he de tornar a teclejar ja que es va quedar a l’ordinador vell que es va espatllar. Aquests són alguns paràgrafs:
“Joan Pujol i Fontanet, però tothom el coneixia amb el malnom de Panxampla, i així el cridaven tots els que no eren de família, perquè li agradava molt menjar i cada dia es feia una mica més grassonet. En Joanet, en un tres i no-res, es va convertir en un perdut. El van acusar d’haver robat quatre sacs de garrofes, encara que ell diea que no era veritat, que ho havia fet un amic d’ell, que aquí al poble coneixíem com Sinto “Lo coixo”, que mai no havia estat gens honrat; per cert, ja li venia de família, i això es porta a la sang perquè son pare era de molt mala calanya. Una vegada ens va robar a natros del magatzem un càntir d’oli, un sac d’olives i tres paques de la millor palla. Tenia vaques a casa i venia la llet mesclada amb aigua que no tenia gust a res.
Pos es veu que aquell poca-vergonya del Coixo el va enredar i en Joanet va “pagar el pato”. Llavors, en Joanet, que era de sang calenta, li va tirar un tret al clatell amb l’escopeta que son pare usava per anar a caçar conills, i va haver d’amagar-se a les muntanyes. allí va passar més gana que un gos pistol. Gana i fred, que a Caro fa molt de fred, a mi m’ho diran que l’any 1915 vam sembrar-hi patates perquè mon pare volia fer una mica d’hortet i fer plaçada per anar al mercat cada dissabte, i se’ns va gelar el planter i vam quedar-nos sense un ral. No te n’oblides mai d’aquestes desgràcies…”

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *