Agafada al vol

No té gaire bona premsa, el pacte. Som forts si no claudiquem. Som forts si servem dret. Ho som si no hem de fer passes enrere. En canvi, no hi ha pau sense pactes: el que nosaltres volem més el que vosaltres voleu dividit pel que és possible. El que tu veus multiplicat pel que jo veig restant-li tots els angles morts. La fórmula sembla fàcil però no ho és gens.

Avui ha començat el curs a les escoles. Fa dies que hi ha maror de fons. D’aquí a pocs dies serà la Diada i hem fet protagonista el joc del mocador tibant per una banda i l’altra de l’estelada. Els microconflictes de deu centímetres de diàmetre cauen del cel en una pedregada sense precedents. Constantment rebem avisos que el panorama serà més negre. Saben que no sabem que la por no ha lligat mai amb el pacte.

També avui han començat a treballar els meus companys de faena. He estat una setmana i mitja sola a l’oficina, parlant només si sonava el telèfon o si algú guaitava per la porta. M’agrada tornar de vacances abans de finals d’agost perquè hi ha un trànsit suau entre la vida irreal de tants de dies festius i el ritme trepidant quan tot recomença. Ara bé, nosaltres no ens hem barallat per res. En realitat, ens hem exhibit els uns als altres els moments especialment memorables de l’estiu durant l’estona del cafè. Hem parlat de l’Amèrica Llatina perquè un company hi ha estat i jo també, i perquè una altra companya hi havia viscut. I hem convingut unànimement que allò és un altre món.

Del viatge, en tinc encara imatges molt recents. Damunt la taula en què escric hi ha dos totxets de fusta que vaig recollir en una platja del Carib, polits pel mar i procedents d’uns arbres que mai no sabré on són. Vaig agafar-ne uns quants que em van semblar bonics. També algunes fulles dels boscos tropicals, que s’han momificat entremig d’uns fulls de paper. Són souvenirs que guardaré com un tresor perquè tenen un origen enigmàtic i han travessat l’oceà per a arribar fins aquí. Per a mi el romanticisme es concreta amb gestos com aquests, que contenen amor pel que has vist o pel que has viscut.

Segurament, sense una imatge prèvia, molts de vosaltres no sabríeu de què estic parlant. Tenim interferències dialectals en alguns punts del vocabulari; aquí n’hi ha un: totxo o totxet per a una part dels parlants és un bastó de fusta més o menys gros i per a una altra part substancial és simplement un maó ordinari, conegut com a tovot en el meu cas. Desconec quina seria la distribució territorial dels diferents vocables que ens serveixen per a designar una “branca o tros de fusta prim i llarg que hom pot manejar fàcilment”. Probablement el nom va canviant en funció de l’àrea dialectal i de la utilitat principal que té: hi ha la vara de picar olives, la canya o la perxa per a fer caure les garrofes de les branques altes i tantes altres opcions que el Diccionari de sinònims de Softcatalà agrupa com a equivalents. En tot cas, el meu trosset de fusta no té cap més funció que no siga ancorar un record i ja em va bé batejar-lo amb el mateix nom que li dono a una branqueta trencada que arreplego del camí per a fer córrer els gossos darrere seu.

Siga com siga, no ens discutirem per això. Cadascú li pot dir el nom que vulga a l’objecte en qüestió. Només cal que ens coneguem prou entre nosaltres per entendre’ns; que tinguem prou informació els uns dels altres a través dels mitjans de comunicació o per la via dels diccionaris o llegint els missatges que els internautes van escampant pel món de les xarxes socials sense fronteres. A l’últim, el millor antídot per a les barreres lingüístiques és l’intercanvi constant d’una banda a l’altra de les marques que ens han dibuixat al mapa.

—

Fotografia pròpia