Agafada al vol

L’eloqüència fascina. Potser se’n pot aprendre, fins i tot, de ser eloqüent. Però l’espontaneïtat, l’expressivitat i la seducció desinteressada d’un parlant que només pretén captar l’audiència per simple entreteniment ens provoca una gran satisfacció. Trobar-se bons intèrprets de la paraula és una sort.

Estem a punt de tancar l’agost, que ha estat un mes llarguíssim, ple d’hores inacabables de calor sufocant. Durant les últimes setmanes, s’han aixecat al vol tantes peces peculiars i curioses al meu voltant que n’he perdut el compte i ha costat decidir-me a triar-ne una. Trio rodar perquè ha aparegut —que en tinga consciència— en un parell de converses on ha brillat una dècima de segon abans de desaparèixer. D’entrada, us pot semblar que aquest verb no té res d’especial. El trobem en tots els diccionaris amb accepcions diverses; per exemple, té cinc subentrades en el DIEC2. Aquí em vull fixar només en aquesta definició com a verb intransitiu: “Donar voltes com fa una roda al voltant del seu eix”. En el parlar que gastem al poble, la posem en escena en una frase molt plàstica i una de les meues amigues la va deixar anar un dels dies que vam sopar junts amb la colla quan tot just s’havia begut mitja copa de vi:

Tota rodo!

Ens va fer riure perquè ella és expressament una mica pallassa. I, arran d’això, a mi em va quedar enganxada l’expressió en algun punt pròxim a la pista de sortida perquè al cap d’uns dies jo també la vaig soltar en un context en què quedava bé. Si la teniu a mà, us serà útil si us heu passat un pelet amb el beure o si encara feu voltes quan baixeu d’una atracció o si alguna sensació potent us ha torbat els sentits. La funció expressiva esclata amb força en només aquestes dos parauletes si la sabeu acompanyar d’un to prou entusiasta.

D’altra banda, aprofitarem per a fer una petita dissecció sintàctica d’aquesta construcció. Es tracta d’una oració simple l’estructura profunda de la qual seria: Jo rodo tota. Només el fet d’elidir el subjecte —com fem gairebé sempre— i de col·locar el predicatiu davant del verb impregna el resultat d’una força evident. Aquesta petita permutació fa brillar la frase. De fet, moure les peces d’una banda a l’altra de l’oració no és gairebé mai insubstancial.

Al final, quan ens agrada escoltar algú com parla és perquè posa en joc malabarismes subtils que criden la nostra atenció per damunt del significat literal del que ens explica. No exagerarem dient que això és un art però ens atrevim a dir que aquesta habilitat té molta gràcia.

—

Fotografia de Carlos Ruiz a Flickr