Agafada al vol

Som les paraules que diem

3 de desembre de 2022
2 comentaris

Extremat

La gent celebra coses. Avui 3 de desembre de 2022 hauran sortit de l’úter matern uns quants nadons. Algunes persones hauran deixat de respirar per sempre més en algun punt exacte de les vint-i-quatre hores d’aquest dia irrepetible. Igualment, milers d’efemèrides menors seran motiu de celebració en aquesta data precisa però, per a la majoria de la humanitat, serà un lapsus de temps que no deixarà cap rastre. Ni el calendari no té el mateix significat per a tothom.

Confluir en acords no és fàcil. En tot cas, per a viure sense calibrar en tot moment el sentit profund del que diem algú es va inventar els estereotips. Dels patrons culturals, per tant, en surten les definicions que atorguem a les paraules. Per exemple: convenim que algú és considerat extremista quan té opinions que atempten contra allò generalment acceptat com a normal. Ara bé, entre nosaltres, els consensos estan en hores baixes i una mateixa etiqueta la podem veure aplicada indistintament al reu i al damnificat. La semàntica ha esdevingut gairebé un esport extrem.

Divaguem una mica sobre els sentits que prenen els mots que s’han generat a partir de la forma extrem, que presenta diverses accepcions en el diccionari. En la parentela que n’ha proliferat hi destaca la idea de “portar a l’extrem”: tant en el verb extremar com en els adjectius extremat extremada o extremista i en l’adverbi extremadament. Però també usem extremat extremada aplicat a una cosa que crida molt l’atenció, tal com recull el DNV. A més, almenys en tortosí, gastem un altre adjectiu, extremer extremera, amb un significat indocumentat quan ens referim a algú que fa molts extrems, és a dir, que exagera en la manera de dir o de reaccionar davant d’un fet. Una frase típica de ma iaia quan em queixava perquè m’havia fet mal era: Vinga, va, no sigues extremera!

Per exemplificar amb una anècdota personal aquest sentit concret d’exageració que tant m’agrada, sapigueu que fa un parell de mesos em vaig fer fer unes ulleres noves i, en el moment que les vaig triar, em van semblar unes ulleres extremades. Sempre n’he gastat de ben discretes i aquestes contenien una especial voluntat decorativa. I, tot i que dubtava, finalment me les vaig quedar perquè el xic que m’atenia hi va insistir. Ara estic contenta d’haver-li fet cas perquè a mesura que caminem cap a l’extrem de la vida se’ns van diluint les dèries. I qualsevol que tinga de cinquanta per amunt sabrà que no hi poso més pa que formatge.

A l’últim, malgrat que exagerar o portar a l’extrem no tenen bona consideració, advocaré sempre perquè les paraules siguen el vehicle perfecte de les nostres passions. Mostrem-nos-hi, a través seu, perquè per a això ens van ser donades.

Fotografia de Kyra60 [Flickr]

Parlamenta
05.08.2018 | 7.33
Esgolar-se
04.06.2016 | 10.45
Llord
10.08.2014 | 12.44

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.