Agafada al vol

Un viatge el desitges, el vius intensament i l’aboques al sac dels records. Hi anem disposats a fer una recol·lecta tan gran de curiositats i de vivències que fins i tot ens transmuta la noció del temps. Viatjar és viure en un xip. Per això, tornar a lloc de vegades ens costa.

Diumenge passat vaig arribar de Bolonya després d’haver-hi passat només tres dies però tenia el cap ple a vessar de paraules estrangeres i de fets per a rebobinar. Coneixia la ciutat d’abans, perquè hi havia anat al 2018 amb les meues estupendes amigues. Ara, en canvi, l’expedició tenia com a objectiu l’assistència a la Giornata Scientifica de REALITER. El programa ens oferia un dia i mig d’immersió en exposicions de recerques terminològiques panllatines: en italià, francès, romanès, portuguès o castellà. Entre la cinquantena d’assistents, hi havíem acudit quatre catalans i dues professores romaneses que parlaven un català perfecte. A les llengües de les exposicions previstes, s’hi sumava el català com a mínim.

Per sort, vam disposar també d’estones lliures per a contemplar l’enorme patrimoni d’arquitectura medieval i renaixentista que ens envoltava. Malgrat tot el turisme que rep la ciutat, encara hi ha carrers que acullen formes de vida quotidiana: per exemple, al Mercado di Mezzo hi arribes des dels carrers adjacents pel reclam potent de l’olor de peix. La clientela es reparteix al voltant de les caixes de peix fresc i esperen el seu torn mentre trien la peça que més goig els fa. Amb el Francesc, ens hi vam aturar encuriosits per l’abundant oferta d’espècies. Jo li vaig assenyalar un peça enorme d’escrita i ell em va entendre de seguida perquè tenia l’espècimen just al davant i perquè al cartellet en italià hi posava: Razza fresca. Ah, una rajada —em va asseverar. Al poble on visc en diuen raiada perquè són ieistes. Ningú no ens va sentir, gràcies a Déu.

Vam continuar caminant i estirant la corda sobre l’origen que devia tindre la variant que usem en tortosí per a designar aquest peix del gènere Raia. Ens vam imaginar que el nom li venia potser de la forma aplanada i de la pell dibuixada, com si l’animal fos un paper escrit. Tenim intuïció. Segons el GDLC, escrita ve d’escriure. I segons el DCVB, aquest peix es caracteritza “per tenir l’esquena tacada de puntets o ratlles de diverses formes, a manera de lletres”. D’altra banda, morfològicament, aquesta peça és el resultat de la nominalització d’un participi passat femení com altres formes equiparables: una estimada (petó); una dita (sentència); una feta (acció assenyalada) o una cagada (un error). A tall de conclusió, escrita és una forma que es mereixeria poder explicar moltes batalletes als seus nets.

En realitat, aquí només he narrat una de les converses metalingüístiques que vam dur a terme durant aquesta escapada bolonyesa. N’hi van haver moltes altres; ens sortien les frases fetes per les orelles fins al punt que semblava que haguéssem decidit fer una competició per a veure qui en sabia més. Entremig de les nostres interaccions, vam reservar també un moment de glòria per a altres vocables com ara l’adjectiu femení malgaitada (malhumorada) —que vaig dir jo— o el verb escarabassar-se (caure de cap) —que va dir el Francesc. Les altres dues filòlogues del quartet també hi anaven sucant pa; no ho cal dir. Va ser divertit.

Fa uns quants dies que som a lloc. Tenim el viatge al sac dels records ja. I a part de les fotografies que vam fer i dels llibres que vam comprar, ens guardarem els mots curiosos d’aquest relat com a estendard del nostre viatge, com si fossen trossets deliciosos d’una mortadel·la immortal.

—

Fotografia de Joachim S. Müller a Flickr