Agafada al vol

Som les paraules que diem

26 de setembre de 2022
4 comentaris

Helicònia

No repetir-se costa. Quan transites pels mateixos camins i perseveres en els vincles, costa no repetir-se. L’originalitat cotitza a l’alça però només ens sembla original allò que no podem comparar amb el que ja ha existit perquè ho desconeixem. D’altres vegades, la il·lusió d’originalitat és simplement producte de la desmemòria. Esborrem per a reescriure damunt del traç difuminat que queda al fons de la tauleta on han escrit els altres abans. Per això, descobrir de veritat per primera vegada té un valor incalculable.

Ens repetirem una vegada més, doncs. Tornaré a escriure aquí una petita crònica d’un viatge, perquè les sortides ens fan tornar carregats a casa: més rics tot i que amb menys diners. De l’itinerari de tres dies pel País Valencià d’aquest cap de setmana, se’m fa difícil fer una tria significativa de les experiències més fèrtils. Anàvem a explorar un paisatge i hem anat a trucar portes també. Enlluernats per l’Any Joan Fuster, volíem visitar Sueca. I allí i prop d’allí hi teníem altres interessos humans. A Algemesí vam beure unes cerveses rosses amb l’Imma Cerdà i el Vicent Climent, que ens van obsequiar amb una conversa intensa, regals inesperats i complicitats a muntó —copiant la mateixa expressió que ella exporta arreu. A Sueca teníem previst visitar el Museu Joan Fuster però al mateix temps havia buscat l’ocasió per a conèixer Manuel Baixauli, que fa anys que segueixo amb admiració. Entrar al seu taller i descobrir l’espai on crea ha estat una cosa que mai no oblidaré.

He llegit tots els llibres de Baixauli llevat d’un: Espiral. L’hi vaig dir i me’l va regalar, dedicat, amb aquelles lletres que dibuixa com si fos per a penjar el full de paper a la paret del menjador. Abans de marxar, li vaig demanar de fer-nos una foto i vaig triar com a escenari de fons un quadre que em recordava una helicònia; li vaig explicar per què. N’havíem vistes centenars a Costa Rica, cosa que m’evocava records idíl·lics. Ens la vam fer i la imatge quedarà com a prova que vam viure un tros de matí irrepetible.

Per a escriure aquesta crònica he remenat referències sobre el nom d’aquesta planta, que s’anomena helicònia per les fulles, les acolorides bràctees que embolcallen les seves flors. Aquest substantiu el trobem al Termcat però no apareix encara als diccionaris generals. Com s’intueix a primera vista, està emparentat amb hèlice, helicoidal o helicoide. L’origen de tota aquesta família es remunta a la forma del llatí tardà helix, -ĭcis ‘voluta de capitell’, i aquest, del grec hélix, -ikos ‘espiral’. Efectivament, una helicònia té forma d’espiral ; justament el nom del regal que m’enduia com a aval d’aquella cita. Quina preciosa coincidència, veritat?

En realitat, la connexió que he anat construint al llarg de l’última dècada amb el País Valencià també dibuixa ben bé una espiral. Naix d’un punt: aquest blog, que m’ha obert ponts cap al sud cada vegada més robustos. Al final, resulta que era molt fàcil estimar-nos —perquè parlem igual, tenim els arrossars en el nostre imaginari i ballem unes tonades que tenen les mateixes raïls— però hem viscut molts molts anys sense saber-ho. Ara que ho sabem, el nostre amor serà indestructible.

Autor de la fotografia: Justin Lebar – Treball propi, CC BY-SA 3.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=951141

Calcigar
06.03.2015 | 6.53
Menejar
03.07.2016 | 7.44
Pirahã
07.06.2013 | 9.26

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.