Connexions des de #Badalona

PUBLICAT A SOSTENIBLE.CAT

* Foto: Detall a Beverly Hills, Califòrnia. Per veure la foto més gran, aneu al meu compte de flickr, aquí. 

Estem de vacances… i a Los Angeles Times ens parlen d’un tour turístic extrem. És el que ofereix Pat Welle, propietari del Columbia Kayak Adventures. Cada mes, almenys tres grups de persones recorren el riu Columbia per apropar-se a les restes del complex nuclear més contaminat dels EUA. Això passa a Hanford Reach, a l’estat de Washington, al nord-oest dels Estats Units, paradoxalment enmig d’un entorn natural plè d’interés. Actualment, les velles instal·lacions nuclears, que encara es troben en fase de desmuntatge, estan envoltades per un perímetre generós, on s’ha mantingut una necessària moratòria que ha portat a un enfortiment de la vegetació i la fauna. De fet, l’any 2000, prop de 200.000 acres van ser declarades monument nacional. Ara es parla de permetre l’entrada a l’històric reactor B, on es va preparar el plutoni per a la bomba després es va llençar a Nagasaki. Tanmateix, està clar que no ens trobem davant d’un espai visitable qualsevol. Aquesta indústria va portar un milió de morts amb un sol click. [NOTÍCIA EXTRETA DE SOSTENIBLE.CAT]

L’autoritat britànica de regulació de la publicitat (ASA) ha prohibit l’emissió d’un anunci en el qual el grup petrolier Shell qualificava de pràctica sostenible l’extracció de petroli a partir del tractament de sorres bituminoses o asfàltiques a la regió d’Alberta, a Canadà. Aquesta pràctica, explica Libération, té forts impactes sobre el medi, tant pel que fa a l’afectació de zones naturals d’interès com pel que fa a l’emissió de gasos que provoquen l’efecte d’hivernacle. La decisió de l’ASA s’ha donat arrel d’una queixa de World Wild Fund (WWF) a Anglaterra i suposa un cop important, i ben significatiu, atesa la importància del grup empresarial, al màrqueting verd. Ara caldria demanar a aquesta autoritat, a més de la contundència i claredat demostrades, regularitat. Regularitat en la denúncia d’aquesta oportunista pràctica de neteja d’imatge corporativa. Caldria demanar-ho a l’ASA… i a les autoritats equivalents en la resta de països. També, naturalment, el nostre.

Article publicat a Sostenible.cat.

A Greenpeace no cal que li parlin de tempos periodístics… els domina a la perfecció, de fa anys, sense discussió. La seva última pensada té la forma d’un vídeo de youtube (el podeu veure, aquí) i crema, literalment. Mostra els arbres d’un bosc en explícita actitud amorosa: fulles i branques que juguen a besar-se. Es van fent pessigolles i la cosa va animant-se i, finalment, en un divertit crescendo, acaben fent l’amor arbres, arbustos i altres elements vegetals. La metafòrica orgia verda subratlla eloqüentment el poder de fèrtil transformació que tenen els boscos. Diuen els de Greenpeace, informa Liberation, que amb el vídeo volen pressionar els polítics europeus que, al setembre, han de discutir una legislació que afecta la protecció dels boscos tropicals contra la tala il·legal. Veurem aleshores l’eficàcia d’aquests boscos libidinosos. De moment, però, l’oenegé ecologista per excel·lència ja ha aconseguit situar el seu nom als diaris. De nou.
[ARTICLE PUBLICAT A SOSTENIBLE.CAT]

Los Angeles Times dedica un complet article  al ‘dissabte negre’, que va col·lapsar les carreteres de França el primer cap de setmana d’agost. És un article força complet, en general ben escrit, i que comença de forma impagable, recordant el tantes vegades citat conte de Julio Cortazar. Aquell de la caravana del judici final, la que converteix els conductors atrapats en els fundadors d’un nou ordre social… El periodista del principal diari californià, Sebastián Rotella, entrevista alguns dels enginyers que, a l’estat veí, tenen cura del sistema de mobilitat. Una qüestió complexa, aquesta. El periodista passa per alt la perspectiva europea. Els Estats Units tenen complexe d’illa. Això es nota en la mirada de Rotella. Els països que conformen la Unió Europea no són pas cap illa, formen part d’un continu indiscutible. Els llegendaris embussos a l’autorroute du soleil poden atribuir-se al particular -i pintoresc, suposo, a ulls d’un californià- caràcter dels francesos. Però formen part d’un fenòmen clarament transnacional, que sobrepassa les fronteres dels estats: els ciutadans d’arrel africana, per exemple, aprofiten aquestes dates per tornar a casa, els europeus assedegats de sol que fan cap a la península ibèrica o itàlica no són només francesos, sinó belgues, holandesos, alemanys… I la concentració de les vacances en unes poques setmanes no és tampoc un problema únicament francès. Avui la ‘societat’ nascuda del col·lapse circulatori imaginada per Cortazar seria clarament políglota. [ARTICLE PUBLICAT A SOSTENIBLE.CAT]

Foto: Sara D. Davis per al The New York Times

L’excés de consum és pràcticament una religió americana. Amb aquesta frase tan provocativa comença ‘How to live with just 100 things’ (Com viure només amb 100 coses), l’article que la revista Time publicava fa un parell de setmanes, signat per Lisa McLaughlin. No és aquell clàssic article llegit tantes vegades. Vegeu: americans grassos i amb camises hawaianes, obsessionats amb l’acumulació en les seves formes més excèntriques. L’article, ben al contrari, mostra l’altra Amèrica, tan real com la dels ‘white trash’, i en canvi tan oblidada per una Europa indolentment segura d’ella mateixa. És l’Amèrica transformadora, incisiva, activista. Si el consum és una religió… l’autora ens presenta la reforma, els singulars Martí Luter i Calví de la societat de consum, la gent que opta per desprendre’s de coses i limitar no tant sols la compra, sinó la possessió. Es pot viure només amb 100 coses? [CONTINUEU LLEGINT L’ARTICLE A SOSTENIBLE]

A la pàgina 12 de l’Avui hi ha un article sobre la pressió internacional contra el dictador de Zimbàbue, Robert Mugabe. El periodista responsable de la peça, amagat sota un inconcret ‘redacció’, cita amb encert les paraules de Paddy Ashdown, exalt representant de l’ONU i de la UE a Bòsnia i Hercegovina. L’Ashdown parla del ‘silenci ensordidor’ del president sudafricà Thabo Mbeki. Silenci ensordidor… L’expressió m’ha acompanyat tot el dia i ara, a pocs minuts del final del dia, no em puc resistir a consignar-la. Hi ha silencis que clamen al cel, que són ensordidors, doncs, perquè sigui per indiferència o per mala fe confonen i ens enteranyinen les oïdes, com fa el soroll. I hi ha soroll, que és clar i lúcid, com el silenci.

He tingut algunes estones regalades per a la reflexió, aquests últims dies. Dalt del cotxe, dilluns passat, feia una enorme cua a la gasolinera del meu barri. Els minuts davant del volant immòbil els vaig dedicar a pensar sobre el cotxe i la publicitat. A través de la finestra veia un anunci gegantí amb un gran cotxàs que havia arribat no sé com, no sé per on i (sobretot) no sé perquè dalt d’una irreal muntanya de vistes vertiginoses. Hi ha un dia, pensava jo, que la publicitat deixa d’explicar qui voldríem ser per explicar el que érem. Malament. Les alarmes haurien de saltar, justificadament, en aquest punt. El país vivia la segona crisi de recursos en poques setmanes (primer l’aigua, després el combustible) i el nostre imaginari el teníem -i el tenim- de viatge al país dels paisatges impossibles! Aquest cotxe enorme que mostra la seva pesada confiança en ell mateix i que promet redimir-me des de l’altra banda de la finestreta… se’m presentava amb un imprevist patetisme, voltat de carreteres embussades i lleixes dels supermercats mig buides, com en una ex república soviètica. [Continueu llegint l’article a Sostenible.cat]

En Paul Krugman, articulista del New York Times, revela en el seu últim article que ha vist el futur, i que aquest funciona. El futur, explica Krugman, no està ni a la Xina ni a l’Índia, “que és on se suposa que l’has de veure, aquests dies”, sinó a la vella Europa. La vella Europa, quina forma tan americana de referir-se al nostre tan divers, convuls i complex continent! Bé, el cas és que en un article amable, i que crec que és només aparentment ingenu, el reputat opinador subratlla les virtuts de la ciutat compacta front a la ciutat extesa. Treballar, comprar i divertir-se sense haver d’agafar el cotxe, a un cop de metro, a un cop de bici. Un autèntic privilegi, als seus ulls “atrapats en la subúrbia”. Una suburbia que ja no és aquell món assèptic i segur idealitzat per l’Amèrica optimista sinó el reducte ineficient i poc pràctic dels embussos quilomètrics i el bidó de benzina trencant preus a cada moment. [VERSIÓ COMPLETA DE L’ARTICLE PUBLICAT A SOSTENIBLE]