Connexions des de #Badalona

L’Independent abordava fa uns dies un tema incòmode: la seguretat de les noves centrals nuclears. D’això, i d’alguna cosa més, va el meu últim article a Sostenible.cat.

¿Has hagut de sortir de la dutxa tot ensabonat per canviar l’emissora de ràdio, cansat de la competició de cridanera ignorància en la qual s’havien engrescat uns esvalotats tertulians? ¿T’ha estranyat llegir en un diari que els ecologistes representen el nou pensament únic i has corregut a comprovar la correlació de forces al parlament i, sense entendre res, t’has adonat que, en efecte, no se t’havien passat per alt unes eleccions i que tot continua igual? ¿T’has sentit dir que formes part d’una minoria privilegiada que governa obscurament els destins de la gent de carrer (la pobre gent de carrer!) per la boca d’un poderós director de diari que mossega un rotund havà amb les dents mentre dicta editorials i titulars? (… continua llegint …)

“Vaig volar de Charlotte, North Carolina, a Amsterdam, Holanda, tot sabent que només tindria temps per visitar una coffee shop i veure alguns Van Goghs; vaig volar de Los Angeles a Nova York per contemplar la Cinquena avinguda i Central Park un vespre amb el sol objectiu d’admirar-ne la decoració nadalenca. En uns pocs minuts ja tornava a ser al JFK per agafar el vol de tornada. Vaig volar de San Diego a Las Vegas per quedar-m’hi 20 hores -no vaig necessitar ni hotel!- abans de prendre l’avió de tornada a casa. El meu nom és Michael i sóc addicte als programes de viatgers freqüents”. Los Angeles Times explica en el reportatge Hi, I’m a frequent-flier addict un fenomen que afecta centenars de persones usuàries de les opcions de fidelització que algunes companyies de vols tenen en marxa per captar clients. (… continua ….)

Aquestes empreses ofereixen als clients habituals programes de punts mitjançant els quals aquests poden obtenir descomptes o viatges de franc segons utilitzin i combinin els itineraris d’aquestes companyies i el seu núvol d’aliances. 

El reportatge en qüestió explica els trucs i les trampes que alguns d’aquests usuaris patològics s’empesquen per aconseguir el màxim nombre de quilòmetres sense pagar. El reportatge carrega les tintes aportant exemples certament extrems i molt cinematogràfics, moltamericans, vaja: gent que viatja milers de quilòmetres per passar un parell d’hores prenent un cafè… com en la pel·lícula més romàntica, com el tal Michael. Naturalment, si rebaixem el grau d’excentricitat tots hem fet -i fem- coses que ens recorden aquesta addicció. No són exclusives dels EUA, aquestes coses; el que és exclusiu dels EUA seria, en tot cas, la intensitat del fenomen.

Però és una addicció, realment? O hauríem de parlar, més aviat, del model social i dels oblits del nostre sistema econòmic -vet aquí l’os de la qüestió?- que faciliten aquestes opcions. L’hàbil periodista del rotatiu californià no tindria un material tan divertit, però potser el seu article allargaria la data de caducitat si fixés la mirada en el context. El món té, avui, fronteres més imprecises (menys les econòmiques, que, ai las, mantenen ben dretes les seves parets) i la mobilitat s’ha generalitzat i potser, d’acord, s’ha banalitzat. El nostre sistema econòmic obvia allò que tècnicament definim com a externalitats, però que col·loquiament podem descriure com els números vermells. És l’addicció al vol, o és l’addicció als preus irreals?

La petjada ecològica dels vols és massa potent per passar-la per alt, bé que durant molt temps hem fet com si res. Caldrà deixar de viatjar per ser respectuosos amb el planeta i el seu futur? Jo que sóc una mica addicte a l’avió fa temps que compenso les emissions… però n’hi ha prou? La crisi energètica -i el sentit comú- allarga una ombra inquietant sobre aquest món.

El viatge és oportunitat, és tolerància, és progrés… i tanmateix ¿pot ser una de les víctimes de la nova cultura de l’energia, una nova cultura que a aquestes altures demana comprensiblement i amb justificada urgència, polítiques decidides, canvis transcendents en la nostra quotidianitat? Les emissions relacionades amb el trànsit aeri estan creixent sostingudament en el mateix moment que tots ens omplim la boca amb grans paraules contra el sobreescalfament de la terra. Té sentit, això? Té sentit que fem com si res? Però si hi hem de fer alguna cosa… què podem fer? Apujar els preus, per intentar apropar-nos al preu real? Encaminar-nos cap a un model turístic que primi l’afeccionat per la diferència al mer col·leccionista de llocs? Millorar les tecnologies per fer xarxa debusiness a cop de teclat? 

El viatge és un valor, però no es compta pels quilòmetres recorreguts. El viatge pot ser també un viatge en tren, o en autobús, fins i tot un viatge al poble del costat. El viatge és en la mirada, no la brúixola. Però mira, cada avió que agafem agreuja una mica més el problema (són més emissions) i a la vegada ajuda a solucionar-lo (enriqueix el nostre argumentari). Una paradoxa de difícil resolució. Una paradoxa… engrescadora?

ARTICLE PUBLICAT A SOSTENIBLE 

Les persones afectades per l’empitjorament dels temporals podran denunciar les companyies petroleres i del sector de l’energia que, amb les seves emissions, han contribuït a empitjorar l’efecte d’hivernacle, el qual, a la vegada, pot estar portant a un increment de la intensitat dels fenòmens climatològics extrems. Així ho sostenen almenys un grup d’experts de la Universitat d’Oxford, a Anglaterra, al rotatiu britànic The Guardian. Les primeres denúncies es produirien en la pròxima dècada, sostenen els citats experts, i a mesura que les eines per mesurar l’impacte (la culpa!) de l’activitat humana en el canvi climàtic es facin més precises. L’equip del professor Myles Allen ha fet servir una nova tècnica per valorar fins a quin punt el canvi climàtic va empitjorar les inundacions de la tardor de l’any 2000, que van perjudicar 10.000 propietats i que van comporar l’evacuació de 11.000 persones. De moment, la tècnica consisteix a creuar dues simulacions: una assumeix les actuals emissions, l’altra fa com si la revolució industrial -amb tots els gasos que va deixar anar- no hagués passat mai. Els científics han d’afinar una mica les seves tècniques, –perquè a ningú se li escapa que ‘fer com si la revolució industrial no hagués passat mai’ ha de tenir, forçosament, importants interrogants metodològics. El que ens mostra aquesta notícia, però, és que la pilota del canvi climàtic no està només en la teulada de l’acadèmia científica o dels polítics. El canvi climàtic als tribunals? Als EUA segur que ja estan “esmolant ben bé les eines”. [PUBLICAT A SOSTENIBLE.CAT]

La revista Time i les seves llistes anuals conformen un dels millors exemples de màrqueting periodístic del món. La seva ‘Person of the year’ es converteix cada any en reclam de la pròpia capçalera en els mitjans d’arreu del món… però al seu darrera hi ha llistats diversos, alguns de ben específics. Time no es troba sola, en aquest temps de balanços, però les seves classificacions tenen una rendibilitat enorme en el mercat de la repercussió mediàtica. El ‘hit parade’ que aplega les notícies ambientals de l’any l’encapçala Barack Obama (també és la person of the year), el president electe dels Estats Units d’Amèrica, definit com el primer president autènticament ‘verd’. Bé, això si, és capaç de mantenir les seves promeses, puntualitza assenyadament la gent de Time. De moment, una de les decisions més significatives de les preses pel president electe convida a l’optimisme. Obama ha incorporat al seu equip per a dirigir la cartera d’Energia el premi Nobel de Física, Steven Chu. En el número 10 de la llista, el mitjà nordamericà es fa ressò d’un neologisme que no trigarà a arribar aquí: hypermiling, una forma verbal que es conjuga amb eficiència i responsabilitat. És l’acció de optimitzar la conducció per tenir el mínim consum de combustible. Els sona? Queda bé, oi? A veure quan temps triga a arribar aquí. [PUBLICAT A SOSTENIBLE]

Sense ànim d’aigualir el vi, crec que l’enquesta és prou recent, però no prou com per polsar l’actual percepció de crisi, que es va fer més patent a finals de novembre i fins ara. Potser el generós percentatge que en l’informe prioritza el canvi climàtic per damunt de l’economia global seria una mica menys vistós a hores d’ara.

D’altra banda, crec que hi ha un error de plantejament, subtil però transcendent. El titular contraposa la lluita contra el canvi climàtic i l’economia, quan és ben clar que una i altra cosa hauran d’anar clarament relacionades. Als Estats Units estan plantejant un canvi en la indústria de l’automòbil amb aquesta clau. L’aposta per les energies renovables i l’eficiència es presenta com la solució al problema, no com l’emprenyadora obsessió dels quatre verds de sempre. L’enquesta sembla plantejada amb una dicotomia que la societat comença a superar, i més ràpid del que sembla!

El New York Times de fa uns dies dedicava a la General Motors un irònic article en el qual es citava una de les apostes de la gegant companyia automobilística. El Chevrolet Volt és un híbrid que permet la càrrega per a electricitat i que podria ser una realitat per a l’any 2010. Els de la multinacional fan el trist paper del nou convers. Asseguren que aquest cotxe canviarà la indústria, bé que l’horitzó és llunyà i, sembla, el preu de partida de venda serà astronòmic. Difícilment tindrà un impacte gaire significatiu. Rere tota aquesta faramalla de declaracions i intencions hi ha la por que el Congrés nord-americà no aprovi el finançament per reflotar la situació. Aquest queda vinculat a les polítiques d’innovació i valor afegit.

És per això que els de General Motors s’han tret de la màniga el Volt.
Per a la General Motors la lluita contra el canvi climàtic i l’economia global comença a ser la mateixa cosa. Ja no pot triar entre una i altra, com si que han pogut fer les persones preguntades en l’enquesta.

ARTICLE PUBLICAT A SOSTENIBLE.CAT

Laurence Caramel, el periodista de Le Monde que signa l’article “L’Afrique centrale cherche à monnayer sa forêt tropicale”
parla, encertadament, d’eqüació injusta. Aquest continent oblidat,
desconegut, apassionant i imprescindible emet menys que l’estat de
Texas, als Estats Units d’Amèrica, i en canvi és un dels més
vulnerables als efectes del canvi climàtic. La precarietat de la seva
economia i la dependència dels recursos primaris el converteixen en
potencial víctima climàtica. (…)

La Conca del Riu Congo, amb més de 227
milions d’hectàrees, és la segona extensió de bosc tropical del
planeta, just darrera la de l’Amazones. Aquest territori bigarrat i
francament inestable té una de les claus del futur del planeta. La
desforestació és responsable del 18% dels gasos que provoquen l’efecte
hivernacle a l’atmosfera. Què passaria si la conca del Congo visqués un
procés de desforestació com viu l’Amazones? Ens ho podríem permetre?
No. L’impacte seria enorme. Però no només a l’Àfrica. L’impacte seria
planetari. El canvi climàtic és també un canvi global, convé no
oblidar-ho.

Avui comptem el que no és tangible -el CO₂
n’és l’exemple més eloqüent-, i li donem un valor. La comptabilitat
s’ha convertit en una ciència tan incerta com apassionant, un repte
majúscul del qual depèn en una significativa part la lluita per salvar
el planeta. El cas és que si comptem el cost de la contaminació… i
definim uns preus que, d’acord amb un mercat d’emissions, s’han de
pagar si hom emet més CO₂ o equivalent del que està
definit… no hauríem de comptar també el cost d’oportunitat de deixar
determinats espais en pau? És a dir, no hauríem de premiar els que
garanteixen que el problema no es faci més gran?

El millor moment de les polítiques públiques és el de l’anunci. Vegem el cas de les ‘ecociutats’. Aquesta mena d’urbanitzacions han viscut un bon moment com a ‘idea’, almenys fins l’arribada de les vaques magres: combinaven innovació i necessitat amb un accent de novetat especialment atractiu. Al capdavall, al polític li agradava poder-ne parlar perquè encara no havia començat la molesta fase de les pliques i les complicades revisions d’obres. Anunciar el projecte per construir una ecociutat, un ecobarri o un ecoedifici permet fer rodes de premsa ben reeixides, en les quals es pot tallar una cinta i contemplar una maqueta pulcra i prometedora… o millor encara, es pot prémer el play i fer aparèixer una presentació virtual lluminosa i… sí, encara més prometedora. Tot plegat, però, era tan llaminer com vulnerable. La crisi ha ensenyat la poteta… i al Regne Unit, explica el Guardian, ja es comença a discutir l’ambiciós pla del govern de Gordon Brown per construir diferents assentaments amb criteris sostenibles. Les discussions sempre són bones, si saben polsar les preguntes correctes: Dermont Finch, director de Centre for Cities, es pregunta en un article al rotatiu britànic si no seria millor optar per l’eficiència i la reforma del parc d’habitatges existents, també amb criteris de sostenibilitat, s’entén. És el camí que va del món de color de rosa de certes projeccions virtuals a la realitat del blanc i negre. Només que en aquest cas podem ser, a més, una mica més eficients! Incidir en la rehabilitació i l’aprofitament de les trames urbanes ja existents redueix impactes i millora economies d’escala. Resultarà que la crisi ens pot ajudar a plantejar una mica millor les polítiques urbanístiques. [PUBLICAT A SOSTENIBLE.CAT]

Els
camins de la nostra vida cada vegada conflueixen més en els petits
dispositius electrònics que portem amunt i avall, a la butxaca o a la
bossa: els diguem mòbil, PDA, BlackBerry o iPhone. Una nova companyia
anglesa ha presentat un software que permet calcular la nostra petjada en emissions de carboni
allà on estem… i a temps real! Un programa no apte per a gent amb mal
de consciència. El software fa servir el GPS que ja duen alguns
d’aquests aparells per mesurar la velocitat de l’usuari. Amb aquesta
dada, s’infereix si el ciutadà en qüestió va en cotxe, metro o avió i
associa les emissions de CO2 relacionades. Hi ha limitacions
evidents: per començar, només es mesura el vector emissions relacionat
amb l’ús del transport. Però fins i tot en aquest cas hi ha algunes
llacunes: i si la persona en qüestió viatja en autobús? El programa ho
pot confondre l’altruisme i l’egoisme perquè la velocitat d’un autobús
o d’un cotxe en una ciutat és similar. D’altra banda, en l’hora punta
potser un pot arribar a anar més ràpid que el riu inmòbil de vehicles
de la calçada motoritzada. I aleshores? Tindrà en compte el complicat
algoritme que fa anar aquest programa l’esforç del vianant caminador?
Bé, diguem que en aquest cas un cert marge d’error és inevitable, i
tampoc ens n’hauríem de lamentar tant. L’important és la tendència
general, i en això sembla que aquest software ofereix resultats prou
justos, sobretot a mesura que es va acumulant informació. El nom del
programa és Carbon Diem, no sé si una referència irònica a
aquell tan celebrat Carpe Diem, ara en rigorosa revisió. Viu, sí, però
vigila la teva petjada. T’estem vigilant. [PUBLICAT A SOSTENIBLE]

Torna l’ecologista escèptic. Fa uns dies, el Guardian publicava un nou article de Björn Lomborg, el pretès conservacionista, convertit en un dels flageladors més coneguts del pensament més benintencionat. Com sempre, trobem coses interessants en el discurs de Lomborg. D’acord, hi ha moltes incongruences en les polítiques públiques per fer front al canvi climàtic i és evident que la lluita contra el sobreescalfament de la terra requereix -i requerirà encara més- un finançament de tamany monstruós. El danès ho denuncia amb el seu estil directe i hàbilment informat en les mitges veritats. Però es queda a mitges. Com sempre. Lomborg, al capdavall, fa un plantejament reactiu. El seu discurs no pretèn fer-nos pensar, sinó que busca que no pensem més: potser és millor no fer res, –ve a dir el danès–, que tot va bé, en el fons; i que aquella mà invisible de l’Adam Smith continua tenint cura de nosaltres. Conservacionista? Conservador! Lomborg denuncia només les vergonyes d’una de les parts, i ho fa aprofitant el rebuig –la por!–que els canvis culturals provoquen en el ciutadà de peu plà. Es queixa de les inversions per aturar el canvi climàtic, tot reclamant inversions concretes en, per exemple, la millora de la captació de l’aigua, vist que l’augment de la temperatura portarà l’aridització en moltes parts del planeta. El que no diu és que en aquestes inversions de les quals es queixa tant, també es preveuen moltes actuacions d’adaptació a la nova realitat. No és cap error, però. En Lomborg ho sap perfectament. Tots els vells règims -i Lomborg n’és un espavilat portaveu- intenten sembrar la desconfiança i el recel per les transformacions requerides. [PUBLICAT A SOSTENIBLE.CAT]

Així ho ha dit el jutjat de Midstone. El jutge ha absolt sis membres de Greenpeace que l’any passat van danyar, per valor de 35.000 lliures esterlines, una planta d’energia alimentada amb carbó, a Kingsnorth, Kent. La decisió s’ampara en una llei de 1971 que justifica l’ús de la força contra una propietat privada en el cas que això pugui prevenir d’un dany major. Els autors de la llei pensàven en el cas d’haver de trencar una porta en cas d’incendi… però resulta que una interpretació posterior del text legal valora que entrar il·legalment en una instal·lació privada per pintar el nom del primer ministre Gordon Brown en una de les xemeneies està justificat perquè el potencial dany del canvi climàtic sobre el planeta és immensament més gran que les 35.000 lliures que va costar repintar la xemeneia! Els polítics i empresaris britànics es deuen haver quedat amb un bon pam de nas, diu l’Independent en aquesta notícia, tot movent-se incomodament en les seves poltrones. Si l’acció directa està justificada, quin serà el pròxim objectiu? Ja posats, però, ¿per què no fer alguna cosa més útil que un graffit gegant amb el nom d’un impopular primer ministre? [ARTICLE PUBLICAT A SOSTENIBLE.CAT]

“Una quarta part de les morts al continent africà estan relacionades amb factors ambientals. 2,4 milions d’aquests traspassos podrien ser evitats si aquests factors ambientals s’abordessin”. Ho diu la doctora Maria Neira, directora del departament de sanitat pública i medi ambient de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) a Le Monde. A finals d’agost, 80 ministres de sanitat i medi provinents de 53 estats africans van signar la Déclaration de Libreville. Les raons de la pol·lució a l’Àfrica no tenen a veure amb el creixement i el consumisme -o almenys, no directament, ja que el continent és també l’abocador furtiu de molts productes del primer món!-, sinó amb la precarietat. Una precarietat suspesa en el temps, que a nosaltres ens pot recordar una època borrosa, de llums d’oli damunt la taula. De fet, un 77% de la població escalfen i cuinen amb fusta i carbó en focs fets dins les pròpies cases, ja que els èxodes a les ciutats els han reduït de forma dràstica l’espai exterior on el feien fins al moment. Les fumarades interiors causen 400.000 morts a l’any. Aquest i altres fenòmens similars poden ser abordat només amb una declaració signada per ministres de segon rang? Difícilment. Però no és un fet menor, tot i que és clarament insuficient, que a l’Àfrica la política multilateral es comenci a desenvolupar, dient les coses pel seu nom, i en una taula compartida. [PUBLICAT A SOSTENIBLE.CAT]

Hi ha notícies que són el somni de tot articulista. El municipi de Bombay, a la Índia, ha adquirit 42.000 litres de desodorant per fer front a la persistent pudor que emana de dos dels principals abocadors amb que compta. Ho diu el Times Online, en una peça signada pel corresponsal de la publicació britànica, Rhys Blakely. Tens un problema amb els residus? El capitalisme et convida a visitar el passadís pertinent al centre comercial. Escombres? Draps per treure la pols? Productes multi usos? Bé, això potser s’hi aproparia. Però no. Ara, aquí. Desodorants. Això és. Faci-me’n una comanda. En vull 42.000. Això per començar. La notícia serveix una metàfora tan òbvia, que fa cosa fins i tot escriure-la. La política com a maquillatge, la política com a pedaç. Tu tira-hi el desodorant, qui dia passa… any empeny. [Article publicat a SOSTENIBLE]