Connexions des de #Badalona

"Si jo hi sóc i tu també / la terra és meva i és teva." (Joan Argenté)

Arxiu de la categoria: O serem sostenibles...

De Guttenberg a la CNN

0
Un ministre britànic amb la cara plena d’un viscós líquid verd fuig de les càmeres. Confusió i flashos, i els primers teletips emprenen el seu singular viatge a través del món, els cinc minuts de glòria, versió ‘breaking news’. Un grup ecologista ‘ataca’ llençant un got ple de ‘crema anglesa’ a una de les cares destacades del govern de Gordon Brown, el ministre d’Empresa, Peter Mandelson. L’acció és ràpida i eficaç, i sorprenent! De fet, les imatges (aquí podeu veure el vídeo) mostren l”atacant’ mentre marxa tranquil·lament del lloc dels fets, tot obrint ben raonables dubtes sobre la seguretat del polític. L’acció vol denunciar la dèbil i contradictòria política del govern anglès respecte el canvi climàtic. Està signada per la gent de Plane Stupid. (.. continua..)

Però qui i què és Plane Stupid? Es tracta d’un grup d’activistes que fa temps que remou els camins del nou activisme del segle XXI i és observat per grups ecologistes arreu del món. El moviment Plane Stupid, nascut a Anglaterra fa uns pocs anys, prèn la fórmula de Greenpeace –l’acció com a eina de transformació- però l’actualitza dotant-la d’una suggerent urgència: la immediatesa de les xarxes socials, la realitat globalitzada, la cultura líquida… el cansament per les paraules buides. 
 
Plane Stupid és una plataforma sense líders visibles ni organització convencional, i que opera des de fa tres anys, extenent-se viralment, com una mena d’Al-Quaeda verda. Han actuat sobretot denunciant l’augment del trànsit aeri i l’ampliació i construcció de nous aeroports. El passat desembre, van fer una acció a l’aeroport d’Stansted que va provocar un gran debat al país perquè va paralitzar la instal·lació durant unes hores. La seva acció va ser defensada com a legítima per alguna de les veus més autoritzades de la premsa anglesa, tot un contrast amb el ‘linxament’ mediàtic que una acció com aquesta hagués provocat, amb tota seguretat, al nostre país. 
 
Rera Plane Stupid hi ha una nova manera d’actuar més dispersa, menys estructurada, però molt més radical, i segurament també molt més incòmoda. Molts dels activistes són gent de menys de 25 anys, molt vinculats  a col·lectius universitaris. Són la generació dels ‘vols low cost’, que ara ha decidit subratllar la cara fosca del model de negoci del qual tant va disfrutar. Podem defensar polítiques contra el canvi climàtic i no actuar contra l’expansió del trànsit aeri (amb els milers d’emissions de CO2 que se li poden vincular)? N’hi ha prou amb la tecnologia? N’hi ha prou amb el mercat d’emissions per gestionar aquest mercat a l’alça? Plane Stupid defensa que no… però porta l’argument més enllà de les paraules, visualitza l’oposició amb les estratègies d’ara. De Guttenberg a la CNN; del manifest al petit vídeo penjat a Youtube. 
 
Provoquem, impactem… a punt per al prime time. És la sintaxi de l’exclamació. El grup s’alimenta de la desconnexió entre la declaració d’intencions i la política concreta i hi actua, sense gaire pedagogia, sense gens de literatura, amb pressa, amb tota la pressa. I amb totes les exigències, també. Plane Stupid mostra el camí que seguirà, segurament, una part de l’activisme ambiental i/o social ben aviat. 

PUBLICAT A SOSTENIBLE.CAT 

Desconfiem de les solucions màgiques

1

L’Independent abordava fa uns dies un tema incòmode: la seguretat de les noves centrals nuclears. D’això, i d’alguna cosa més, va el meu últim article a Sostenible.cat.

L’editor de medi de l’Independent (compte, perquè no es tracta d’un becari) dedica la seva última columna a un tema incòmode: la seguretat de les centrals nuclears de nova creació. Geoffrey Lean explica els fruits d’una investigació del rotatiu britànic, gràcies a la qual s’ha pogut accedir a tota una colla d’informes (alguns elaborats per la pròpia indústria nuclear) que suggereixen que en cas d’accident les centrals nuclears afectades provocarien més radiacions radioactives que les antigues. Un fatal exemple apuntat pel consultor independent John Large assenyala que si comparem les conseqüències d’un accident a la nova central que s’està construint (a partir de la tecnologia EPR) a Normandia amb les de la instal·lació més antiga que hi ha a prop el número de morts passaria de 16.000 a 28.000. Quasi el doble. No m’escandalitza especialment l’exemple. Al capdavall, un cop tens 16.000 morts a la taula, poques coses et poden esgarrifar més, sincerament.

L’article de Lean defuig el tremendisme, cosa que s’adiu amb la sòbria capçalera que l’acull. Però assenyala de forma clara l’augment de la capacitat destructora de les nuclears (bé que també reconeix que amb la nova tecnologia un accident és més difícil). Lean desemmascara als accionistes d’una indústria que ha sabut situar-se, inexplicablement, a la lleixa de les energies netes. El debat sobre les nuclears no s’ha d’evitar, però ens hi hem d’aproximar sense ‘oblits’ sospitosos: els residus, els riscos, la difícil gestió en el territori… La nuclear és, de fet, una tecnologia usada en moltes parts del món i que forma part del mix energètic de molts països, també el nostre. És pertinent i necessari parlar-ne. L’article de l’Independent és un oportú recordatori que cal desconfiar de les solucions màgiques.

Una altra de les indústries que s’apunta al ‘greenwashing’, la paraula que els anglesos han hagut d’inventar per descriure l’ecologisme com a eslògan publicitari, és la del carbó. Al Guardian, fa uns dies, es creuaven dos contundents articles sobre les polítiques verdes d’Escòcia… o, millor, sobre les polítiques pretesament verdes d’Escòcia. L’autor d’un dels espais més interessants del sempre recomanable rotatiu anglès, el Fred Pearce’s Greenwash, denunciava que el govern escocès es vol presentar com a líder de l’energia neta al món, però que ho fa sense renunciar a la potent indústria del carbó present, històricament, en la vella  -i ben verda- nació europea. Pearce recorda que la tecnologia de captura de carbó, defensada pel govern Salmond, es troba en un estat molt incipient -i que per tant no es pot vendre encara com a alternativa- i remarca també que és cert que les noves centrals de carbó contaminaran menys que les antigues, però tot i així continuen embrutant més que altres tecnologies disponibles. És agosarat, prematur i cínic parlar del carbó com una energia neta, per tant. La columna de Pearce ha estat resposta pel ministre de medi ambient, Jim Mather. La polèmica entre Pearce i Mather està tractada amb molta cura pel diari: el lector pot contraposar una i altra visió, però no ho fa sol: un seguit d’enllaços a pàgines específiques del diari (per exemple, aquesta) l’orienten i l’ajuden a formar-se una opinió. El lector no és el mer espectador que es mira la discussió perplex i progressivament desanimat, sinó que és el ciutadà que s’interessa i fa ‘clic’ per saber-ne més, cada cop més compromès.

L’ecologista acorralat

2

¿Has hagut de sortir de la dutxa tot ensabonat per canviar l’emissora de ràdio, cansat de la competició de cridanera ignorància en la qual s’havien engrescat uns esvalotats tertulians? ¿T’ha estranyat llegir en un diari que els ecologistes representen el nou pensament únic i has corregut a comprovar la correlació de forces al parlament i, sense entendre res, t’has adonat que, en efecte, no se t’havien passat per alt unes eleccions i que tot continua igual? ¿T’has sentit dir que formes part d’una minoria privilegiada que governa obscurament els destins de la gent de carrer (la pobre gent de carrer!) per la boca d’un poderós director de diari que mossega un rotund havà amb les dents mentre dicta editorials i titulars? (… continua llegint …)

¿Et sobta llegir en dos de cada cinc articles les frases “l’ecologisme és una nova religió” i “estem immersos en el totalitarisme del ‘bonisme'”, mentre penses que si l’ecologisme és una religió tan popular, i realment estem immersos en la dictadura de les bones causes, com és que les emissions de CO2 continuen a l’alça i les muntanyes de residus cada vegada són més altes? ¿Has escoltat gent que deia, en una conversa de cafè, que els petits canvis no importen i seguidament mirava escrutadorament si, en sortir, agafaves el cotxe o la bicicleta com si tu, només per defensar un món més raonable, haguessis de ser una mena de sant immaculat? ¿T’han volgut donar lliçons de ‘com funcionen les coses’ els mateixos que les han espatllat tant?
¿Algú t’ha dit ‘jipiprogre’ quan ha vist que t’informaves del consum de la teva futura rentadora, o del teu futur cotxe, a la vegada que et retreia que això era només un ‘capritx’ de ric? ¿No t’has trobat amb gent que obria la teva nevera i en veure-hi un auster tros de tofú t’ha mirat amb cara de no entendre res tot denunciant en veu alta: però a qui vols enganyar, si a tu t’encanta la carn!? I tu li has respost, amb aplom, “si, em fonc davant d’un bon entrecot, però he decidit reduir-ne el seu consum… vols veure les dades de la petjada ecològica de la indústria càrnica?”, li has proposat, mentre aquesta persona et mirava amb condescendència i sense dir-ho et deia: a veure amb què em surts ara?
¿Trobes a faltar les raons dels tècnics i els científics quan es debaten temes relacionats amb el medi? ¿T’has preguntat si seria possible un debat sobre medicina o química sense les veus, i els arguments, de químics i metges; i t’has adonat meridianament que a ningú se li passaria pel cap oblidar-se’ls a la taula? ¿No t’ha semblat que, en els últims temps, hi ha molta gent opinant i massa poca informant i que la conversa s’ha convertit, finalment i tristament, en estèril discussió? ¿Com és que qualsevol proposta de canvi -potser t’has preguntat igualment- es saludada amb un sord cinisme i amb un frívol ‘a veure què han fet ara’ per un omnipresent exèrcit d’opinadors? ¿No t’ha vingut de gust discutir les polítiques públiques referents al medi -perquè penses que hi ha molt a discutir, i hi ha coses amb les quals no acabes d’estar d’acord-, i has callat, perquè el debat estava tan crispat, o era tan extrem, o era tan esbiaixat, que has cregut que no valia la pena? 
T’has fet alguna d’aquestes preguntes en els últims mesos? Ets un ‘ecologista acorralat’. Benvingut al club dels cansats que la seva manera de veure les coses sigui convertida en un fàcil i grotesc estereotip. Què és el que hi ha darrera tota aquesta broma i caricatura? Vet aquí el que hi ha: una còmoda invitació al cinisme; això és, a no fer res. Vet aquí el que hi ha, també: la por al canvi, a un món que arriba al final d’un cicle, tot obrint una gran caixa de pandora plena de dubtes i incerteses (d’acord), però també, perquè no?, farcida d’oportunitats. 
L’hemeroteca, arribats a aquest punt, és sempre un bon aliat: els que fa uns anys reien del reciclatge ara riuen de la limitació de la velocitat, però ja han incorporat com a ‘normal’ la separació de residus; i fins i tot els contraris al canvi climàtic, que abans pagaven científics perquè maquillessin informes diuen ara que si, que d’acord, que el canvi climàtic és culpa de l’home, i en tot cas discuteixen percentatges (però cada cop menys el concepte). Els que et deien ingenu quan els parlaves d’un tal Obama, ara es llegeixen amb atenció la seva política de nova economia promoguda com a flamant 44 president del país més poderós de la terra.

Tot plegat, i malgrat el soroll ambiental reflectit en les preguntes amb les quals he iniciat l’article, ve a demostrar que les coses es mouen, que el consens social va avançant, malgrat tot, en la bona direcció. Els conservadors i els reaccionaris, que són els dos temps d’una mateixa cosa, van fent la seva des de les grans tribunes de l’opinió general: són els vigilants del castell… Els vigilants d’un castell en runes.  

PUBLICAT A SOSTENIBLE.CAT 

Addictes a l’avió

0

“Vaig volar de Charlotte, North Carolina, a Amsterdam, Holanda, tot sabent que només tindria temps per visitar una coffee shop i veure alguns Van Goghs; vaig volar de Los Angeles a Nova York per contemplar la Cinquena avinguda i Central Park un vespre amb el sol objectiu d’admirar-ne la decoració nadalenca. En uns pocs minuts ja tornava a ser al JFK per agafar el vol de tornada. Vaig volar de San Diego a Las Vegas per quedar-m’hi 20 hores -no vaig necessitar ni hotel!- abans de prendre l’avió de tornada a casa. El meu nom és Michael i sóc addicte als programes de viatgers freqüents”. Los Angeles Times explica en el reportatge Hi, I’m a frequent-flier addict un fenomen que afecta centenars de persones usuàries de les opcions de fidelització que algunes companyies de vols tenen en marxa per captar clients. (… continua ….)

Aquestes empreses ofereixen als clients habituals programes de punts mitjançant els quals aquests poden obtenir descomptes o viatges de franc segons utilitzin i combinin els itineraris d’aquestes companyies i el seu núvol d’aliances. 

El reportatge en qüestió explica els trucs i les trampes que alguns d’aquests usuaris patològics s’empesquen per aconseguir el màxim nombre de quilòmetres sense pagar. El reportatge carrega les tintes aportant exemples certament extrems i molt cinematogràfics, moltamericans, vaja: gent que viatja milers de quilòmetres per passar un parell d’hores prenent un cafè… com en la pel·lícula més romàntica, com el tal Michael. Naturalment, si rebaixem el grau d’excentricitat tots hem fet -i fem- coses que ens recorden aquesta addicció. No són exclusives dels EUA, aquestes coses; el que és exclusiu dels EUA seria, en tot cas, la intensitat del fenomen.

Però és una addicció, realment? O hauríem de parlar, més aviat, del model social i dels oblits del nostre sistema econòmic -vet aquí l’os de la qüestió?- que faciliten aquestes opcions. L’hàbil periodista del rotatiu californià no tindria un material tan divertit, però potser el seu article allargaria la data de caducitat si fixés la mirada en el context. El món té, avui, fronteres més imprecises (menys les econòmiques, que, ai las, mantenen ben dretes les seves parets) i la mobilitat s’ha generalitzat i potser, d’acord, s’ha banalitzat. El nostre sistema econòmic obvia allò que tècnicament definim com a externalitats, però que col·loquiament podem descriure com els números vermells. És l’addicció al vol, o és l’addicció als preus irreals?

La petjada ecològica dels vols és massa potent per passar-la per alt, bé que durant molt temps hem fet com si res. Caldrà deixar de viatjar per ser respectuosos amb el planeta i el seu futur? Jo que sóc una mica addicte a l’avió fa temps que compenso les emissions… però n’hi ha prou? La crisi energètica -i el sentit comú- allarga una ombra inquietant sobre aquest món.

El viatge és oportunitat, és tolerància, és progrés… i tanmateix ¿pot ser una de les víctimes de la nova cultura de l’energia, una nova cultura que a aquestes altures demana comprensiblement i amb justificada urgència, polítiques decidides, canvis transcendents en la nostra quotidianitat? Les emissions relacionades amb el trànsit aeri estan creixent sostingudament en el mateix moment que tots ens omplim la boca amb grans paraules contra el sobreescalfament de la terra. Té sentit, això? Té sentit que fem com si res? Però si hi hem de fer alguna cosa… què podem fer? Apujar els preus, per intentar apropar-nos al preu real? Encaminar-nos cap a un model turístic que primi l’afeccionat per la diferència al mer col·leccionista de llocs? Millorar les tecnologies per fer xarxa debusiness a cop de teclat? 

El viatge és un valor, però no es compta pels quilòmetres recorreguts. El viatge pot ser també un viatge en tren, o en autobús, fins i tot un viatge al poble del costat. El viatge és en la mirada, no la brúixola. Però mira, cada avió que agafem agreuja una mica més el problema (són més emissions) i a la vegada ajuda a solucionar-lo (enriqueix el nostre argumentari). Una paradoxa de difícil resolució. Una paradoxa… engrescadora?


ARTICLE PUBLICAT A SOSTENIBLE 

 

Querelles per a les petroleres? Aviat, aviat

0
Publicat el 8 de gener de 2009

Les persones afectades per l’empitjorament dels temporals podran denunciar les companyies petroleres i del sector de l’energia que, amb les seves emissions, han contribuït a empitjorar l’efecte d’hivernacle, el qual, a la vegada, pot estar portant a un increment de la intensitat dels fenòmens climatològics extrems. Així ho sostenen almenys un grup d’experts de la Universitat d’Oxford, a Anglaterra, al rotatiu britànic The Guardian. Les primeres denúncies es produirien en la pròxima dècada, sostenen els citats experts, i a mesura que les eines per mesurar l’impacte (la culpa!) de l’activitat humana en el canvi climàtic es facin més precises. L’equip del professor Myles Allen ha fet servir una nova tècnica per valorar fins a quin punt el canvi climàtic va empitjorar les inundacions de la tardor de l’any 2000, que van perjudicar 10.000 propietats i que van comporar l’evacuació de 11.000 persones. De moment, la tècnica consisteix a creuar dues simulacions: una assumeix les actuals emissions, l’altra fa com si la revolució industrial -amb tots els gasos que va deixar anar- no hagués passat mai. Els científics han d’afinar una mica les seves tècniques, –perquè a ningú se li escapa que ‘fer com si la revolució industrial no hagués passat mai’ ha de tenir, forçosament, importants interrogants metodològics. El que ens mostra aquesta notícia, però, és que la pilota del canvi climàtic no està només en la teulada de l’acadèmia científica o dels polítics. El canvi climàtic als tribunals? Als EUA segur que ja estan “esmolant ben bé les eines”. [PUBLICAT A SOSTENIBLE.CAT]

Hi ha més coses rera la ‘person of the year’

0

La revista Time i les seves llistes anuals conformen un dels millors exemples de màrqueting periodístic del món. La seva ‘Person of the year’ es converteix cada any en reclam de la pròpia capçalera en els mitjans d’arreu del món… però al seu darrera hi ha llistats diversos, alguns de ben específics. Time no es troba sola, en aquest temps de balanços, però les seves classificacions tenen una rendibilitat enorme en el mercat de la repercussió mediàtica. El ‘hit parade’ que aplega les notícies ambientals de l’any l’encapçala Barack Obama (també és la person of the year), el president electe dels Estats Units d’Amèrica, definit com el primer president autènticament ‘verd’. Bé, això si, és capaç de mantenir les seves promeses, puntualitza assenyadament la gent de Time. De moment, una de les decisions més significatives de les preses pel president electe convida a l’optimisme. Obama ha incorporat al seu equip per a dirigir la cartera d’Energia el premi Nobel de Física, Steven Chu. En el número 10 de la llista, el mitjà nordamericà es fa ressò d’un neologisme que no trigarà a arribar aquí: hypermiling, una forma verbal que es conjuga amb eficiència i responsabilitat. És l’acció de optimitzar la conducció per tenir el mínim consum de combustible. Els sona? Queda bé, oi? A veure quan temps triga a arribar aquí. [PUBLICAT A SOSTENIBLE]

Una falsa tria

0

Malgrat
la tenebrosa perspectiva de la recessió econòmica, una enquesta
internacional revela que el 43% de persones preguntades considera que
la lluita contra el canvi climàtic és més important que la situació
econòmica global. Es tracta d’un ambiciós estudi, del qual es fa ressò el diari The Guardian,
i que està promogut per una coalició que aplega el banc privat HSBC i
organitzacions no governamentals de pes, com ara WWF, Climate Group,
Earthwatch Institute i l’Institut Smithsonian de Recerca Tropical.
S’han entrevistat mitjançant un qüestionari electrònic 12.000 persones
a 12 països, entre finals de setembre i principis d’octubre. El 77% de les respostes indiquen, a més, que la ciutadania creu que els
seus governants ha de retallar les emissions de gasos d’efecte
d’hivernacle al que els pertoqui segons la normativa de Kyoto o més,
amb l’objectiu de, entre d’altres, ajudar els països en vies de
desenvolupament. Un 62% dels enquestats a la Xina van mostrar-se a
favor d’una reducció de les emissions i només un 4% va demanar que no
hi haguessin límits per al creixement. Respostes similars s’han donat a
Mèxic, Brasil i fins i tot als EUA. En aquest país, un 72% de les
persones preguntades va argumentar que el seu propi país havia de
reduir les emissions, almenys en la línia que també ho fessin els
altres països.

Sense ànim d’aigualir el vi, crec que l’enquesta és prou recent, però no prou com per polsar l’actual percepció de crisi, que es va fer més patent a finals de novembre i fins ara. Potser el generós percentatge que en l’informe prioritza el canvi climàtic per damunt de l’economia global seria una mica menys vistós a hores d’ara.

D’altra banda, crec que hi ha un error de plantejament, subtil però transcendent. El titular contraposa la lluita contra el canvi climàtic i l’economia, quan és ben clar que una i altra cosa hauran d’anar clarament relacionades. Als Estats Units estan plantejant un canvi en la indústria de l’automòbil amb aquesta clau. L’aposta per les energies renovables i l’eficiència es presenta com la solució al problema, no com l’emprenyadora obsessió dels quatre verds de sempre. L’enquesta sembla plantejada amb una dicotomia que la societat comença a superar, i més ràpid del que sembla!

El New York Times de fa uns dies dedicava a la General Motors un irònic article en el qual es citava una de les apostes de la gegant companyia automobilística. El Chevrolet Volt és un híbrid que permet la càrrega per a electricitat i que podria ser una realitat per a l’any 2010. Els de la multinacional fan el trist paper del nou convers. Asseguren que aquest cotxe canviarà la indústria, bé que l’horitzó és llunyà i, sembla, el preu de partida de venda serà astronòmic. Difícilment tindrà un impacte gaire significatiu. Rere tota aquesta faramalla de declaracions i intencions hi ha la por que el Congrés nord-americà no aprovi el finançament per reflotar la situació. Aquest queda vinculat a les polítiques d’innovació i valor afegit.

És per això que els de General Motors s’han tret de la màniga el Volt.
Per a la General Motors la lluita contra el canvi climàtic i l’economia global comença a ser la mateixa cosa. Ja no pot triar entre una i altra, com si que han pogut fer les persones preguntades en l’enquesta.

ARTICLE PUBLICAT A SOSTENIBLE.CAT

Àfrica i clima: vulnerabilitat, oportunitat

0

Laurence Caramel, el periodista de Le Monde que signa l’article “L’Afrique centrale cherche à monnayer sa forêt tropicale
parla, encertadament, d’eqüació injusta. Aquest continent oblidat,
desconegut, apassionant i imprescindible emet menys que l’estat de
Texas, als Estats Units d’Amèrica, i en canvi és un dels més
vulnerables als efectes del canvi climàtic. La precarietat de la seva
economia i la dependència dels recursos primaris el converteixen en
potencial víctima climàtica. (…)

La Conca del Riu Congo, amb més de 227
milions d’hectàrees, és la segona extensió de bosc tropical del
planeta, just darrera la de l’Amazones. Aquest territori bigarrat i
francament inestable té una de les claus del futur del planeta. La
desforestació és responsable del 18% dels gasos que provoquen l’efecte
hivernacle a l’atmosfera. Què passaria si la conca del Congo visqués un
procés de desforestació com viu l’Amazones? Ens ho podríem permetre?
No. L’impacte seria enorme. Però no només a l’Àfrica. L’impacte seria
planetari. El canvi climàtic és també un canvi global, convé no
oblidar-ho.

Avui comptem el que no és tangible -el CO2
n’és l’exemple més eloqüent-, i li donem un valor. La comptabilitat
s’ha convertit en una ciència tan incerta com apassionant, un repte
majúscul del qual depèn en una significativa part la lluita per salvar
el planeta. El cas és que si comptem el cost de la contaminació… i
definim uns preus que, d’acord amb un mercat d’emissions, s’han de
pagar si hom emet més CO2 o equivalent del que està
definit… no hauríem de comptar també el cost d’oportunitat de deixar
determinats espais en pau? És a dir, no hauríem de premiar els que
garanteixen que el problema no es faci més gran?

La conca del Congo no té la pressió que té el seu cosí germà, a l’altra
banda de l’oceà, però… i si els 65 milions de persones que ara
depenen d’aquests boscos per la seva subsistència decideixen fer-ne un
aprofitament més intensiu? O si, sent més realistes, algun confús
conglomerat empresarial decideix invertir-hi per extreure fusta o,
posem per cas, minerals? A hores d’ara, un 6% del producte interior
brut dels països de la conca prové de l’explotació forestal… en
definitiva, i si augmentés aquest percentatge? 

Aquestes
reflexions disfressades de pregunta retòrica estan rera una de les
línies que, pretesament, han de formar part de l’estratègia mundial per
a l’endemà de Kyoto. Els països que conserven boscos tropicals o verges
han de veure reconeguda la seva feina de conservació. Així es va
decidir a la conferència de Bali i així s’està discutint ara en
diferents fòrums i trobades. La darrera de les quals va ser fa unes
poques setmanes, a Brazzaville i n’informa, precisament, Le Monde.

Reconèixer
la conservació del paisatge com un bé planetari vol dir articular ajuts
econòmics? I si és així: qui en serà receptor? De quants diners estem
parlant? Ja es veu que també són preguntes potents, i que no tenen
resposta ràpida. Ni fàcil. A la reunió de Brazzaville es va concloure
que cal afinar bé en les respostes, no sigui que la solució tingui
efectes colaterals negatius, o que el plantejament concret deixi de
fora les peculiaritats africanes. Al capdavall, com es calcula l’estat
de salut d’un determinat sector forestal? De quines eines disposem? Per
altra banda, els ajuts són genèrics o són a partir de polítiques
concretes? I en aquest cas, qui les determina i com les vehicula? La
història recent de l’Àfrica és la de les millors intencions, refredades
per una realitat que es resisteix a la transformació.

La lluita
contra el canvi climàtic té a l’Àfrica un camp de batalla decisiu. En
comencem a prendre consciència, però encara tenim massa preguntes per
respondre.

 

PUBLICAT A SOSTENIBLE.

Ecociutats en risc

0

El millor moment de les polítiques públiques és el de l’anunci. Vegem el cas de les ‘ecociutats’. Aquesta mena d’urbanitzacions han viscut un bon moment com a ‘idea’, almenys fins l’arribada de les vaques magres: combinaven innovació i necessitat amb un accent de novetat especialment atractiu. Al capdavall, al polític li agradava poder-ne parlar perquè encara no havia començat la molesta fase de les pliques i les complicades revisions d’obres. Anunciar el projecte per construir una ecociutat, un ecobarri o un ecoedifici permet fer rodes de premsa ben reeixides, en les quals es pot tallar una cinta i contemplar una maqueta pulcra i prometedora… o millor encara, es pot prémer el play i fer aparèixer una presentació virtual lluminosa i… sí, encara més prometedora. Tot plegat, però, era tan llaminer com vulnerable. La crisi ha ensenyat la poteta… i al Regne Unit, explica el Guardian, ja es comença a discutir l’ambiciós pla del govern de Gordon Brown per construir diferents assentaments amb criteris sostenibles. Les discussions sempre són bones, si saben polsar les preguntes correctes: Dermont Finch, director de Centre for Cities, es pregunta en un article al rotatiu britànic si no seria millor optar per l’eficiència i la reforma del parc d’habitatges existents, també amb criteris de sostenibilitat, s’entén. És el camí que va del món de color de rosa de certes projeccions virtuals a la realitat del blanc i negre. Només que en aquest cas podem ser, a més, una mica més eficients! Incidir en la rehabilitació i l’aprofitament de les trames urbanes ja existents redueix impactes i millora economies d’escala. Resultarà que la crisi ens pot ajudar a plantejar una mica millor les polítiques urbanístiques. [PUBLICAT A SOSTENIBLE.CAT]

La teva petjada ecològica, al mòbil

0

Els
camins de la nostra vida cada vegada conflueixen més en els petits
dispositius electrònics que portem amunt i avall, a la butxaca o a la
bossa: els diguem mòbil, PDA, BlackBerry o iPhone. Una nova companyia
anglesa ha presentat un software que permet calcular la nostra petjada en emissions de carboni
allà on estem… i a temps real! Un programa no apte per a gent amb mal
de consciència. El software fa servir el GPS que ja duen alguns
d’aquests aparells per mesurar la velocitat de l’usuari. Amb aquesta
dada, s’infereix si el ciutadà en qüestió va en cotxe, metro o avió i
associa les emissions de CO2 relacionades. Hi ha limitacions
evidents: per començar, només es mesura el vector emissions relacionat
amb l’ús del transport. Però fins i tot en aquest cas hi ha algunes
llacunes: i si la persona en qüestió viatja en autobús? El programa ho
pot confondre l’altruisme i l’egoisme perquè la velocitat d’un autobús
o d’un cotxe en una ciutat és similar. D’altra banda, en l’hora punta
potser un pot arribar a anar més ràpid que el riu inmòbil de vehicles
de la calçada motoritzada. I aleshores? Tindrà en compte el complicat
algoritme que fa anar aquest programa l’esforç del vianant caminador?
Bé, diguem que en aquest cas un cert marge d’error és inevitable, i
tampoc ens n’hauríem de lamentar tant. L’important és la tendència
general, i en això sembla que aquest software ofereix resultats prou
justos, sobretot a mesura que es va acumulant informació. El nom del
programa és Carbon Diem, no sé si una referència irònica a
aquell tan celebrat Carpe Diem, ara en rigorosa revisió. Viu, sí, però
vigila la teva petjada. T’estem vigilant. [PUBLICAT A SOSTENIBLE]

Les trampes de Björn Lomborg

1

Torna l’ecologista escèptic. Fa uns dies, el Guardian publicava un nou article de Björn Lomborg, el pretès conservacionista, convertit en un dels flageladors més coneguts del pensament més benintencionat. Com sempre, trobem coses interessants en el discurs de Lomborg. D’acord, hi ha moltes incongruences en les polítiques públiques per fer front al canvi climàtic i és evident que la lluita contra el sobreescalfament de la terra requereix -i requerirà encara més- un finançament de tamany monstruós. El danès ho denuncia amb el seu estil directe i hàbilment informat en les mitges veritats. Però es queda a mitges. Com sempre. Lomborg, al capdavall, fa un plantejament reactiu. El seu discurs no pretèn fer-nos pensar, sinó que busca que no pensem més: potser és millor no fer res, –ve a dir el danès–, que tot va bé, en el fons; i que aquella mà invisible de l’Adam Smith continua tenint cura de nosaltres. Conservacionista? Conservador! Lomborg denuncia només les vergonyes d’una de les parts, i ho fa aprofitant el rebuig –la por!–que els canvis culturals provoquen en el ciutadà de peu plà. Es queixa de les inversions per aturar el canvi climàtic, tot reclamant inversions concretes en, per exemple, la millora de la captació de l’aigua, vist que l’augment de la temperatura portarà l’aridització en moltes parts del planeta. El que no diu és que en aquestes inversions de les quals es queixa tant, també es preveuen moltes actuacions d’adaptació a la nova realitat. No és cap error, però. En Lomborg ho sap perfectament. Tots els vells règims -i Lomborg n’és un espavilat portaveu- intenten sembrar la desconfiança i el recel per les transformacions requerides. [PUBLICAT A SOSTENIBLE.CAT]

El canvi climàtic i les lleis relatives…

0

Així ho ha dit el jutjat de Midstone. El jutge ha absolt sis membres de Greenpeace que l’any passat van danyar, per valor de 35.000 lliures esterlines, una planta d’energia alimentada amb carbó, a Kingsnorth, Kent. La decisió s’ampara en una llei de 1971 que justifica l’ús de la força contra una propietat privada en el cas que això pugui prevenir d’un dany major. Els autors de la llei pensàven en el cas d’haver de trencar una porta en cas d’incendi… però resulta que una interpretació posterior del text legal valora que entrar il·legalment en una instal·lació privada per pintar el nom del primer ministre Gordon Brown en una de les xemeneies està justificat perquè el potencial dany del canvi climàtic sobre el planeta és immensament més gran que les 35.000 lliures que va costar repintar la xemeneia! Els polítics i empresaris britànics es deuen haver quedat amb un bon pam de nas, diu l’Independent en aquesta notícia, tot movent-se incomodament en les seves poltrones. Si l’acció directa està justificada, quin serà el pròxim objectiu? Ja posats, però, ¿per què no fer alguna cosa més útil que un graffit gegant amb el nom d’un impopular primer ministre? [ARTICLE PUBLICAT A SOSTENIBLE.CAT]

La mobilitat intel·ligent va fent camí

0
D’acord, és una funesta senyal que a un periodista ambiental com a mi m’hagi passat desapercebuda la Setmana per a la Mobilitat Sostenible i Segura. I no em passa per alt la dificultat de fer un post en clau positiva després d’una confessió com aquesta. A qui importa aquesta setmana, si ni tan sols les persones que professionalment hi són properes li fan gaire cas? Però no és de la Setmana que volia parlar. O millor dit: no és només de la Setmana que volia parlar. Crec que el que està en crisi és un model participatiu basat en ‘compromissos puntuals i retòrics’, que el que cansa són les declaracions d’intencions, la unidireccionalitat de determinades propostes, pensades de dalt a baix… i en aquest sentit la Setmana, com a tal, no només no arrenca sinó que va esllanguint-se, davant la justificada desesperació dels polítics i tècnics implicats. Que això sigui així, però, no vol dir que el missatge de la mobilitat intel·ligent estigui en crisi. Més aviat al contrari. M’explico: Barcelona és avui una ciutat ‘de bicis’, els arguments d’eficiència en el consum són subratllats en un nombre creixent d’anuncis de televisió, el debat sobre les infraestructures ha près un valor central en l’agenda política del nostre país, la decisió de prioritzar el vianant en moltes àrees de les nostres ciutats i pobles cada vegada és més celebrada i cada vegada són vistos amb més recel els conductors que sobrepassen els límits de velocitat. Tot això ha passat, malgrat els negres auguris de molts comentaristes i davant la foteta -i profundament conservadora- mirada dels ciutadans que temen tot canvi, especialment si ve de la mà d'”aquests nois, els verds”. És clar que cal regular les bicis a la ciutat, és evident que la indústria de l’automòbil se la sap molt llarga i és també claríssim que continuem tenint problemes amb la nostra actitud davant del volant. Però no és menys veritat que avui estem una mica més lluny en el trajecte del que estàvem fa vuit anys. La mobilitat intel·ligent va fent camí. Malgrat tot.

 

Publicat dins de O serem sostenibles... i etiquetada amb | Deixa un comentari

L’Àfrica es coordina contra els riscos

0

“Una quarta part de les morts al continent africà estan relacionades amb factors ambientals. 2,4 milions d’aquests traspassos podrien ser evitats si aquests factors ambientals s’abordessin”. Ho diu la doctora Maria Neira, directora del departament de sanitat pública i medi ambient de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) a Le Monde. A finals d’agost, 80 ministres de sanitat i medi provinents de 53 estats africans van signar la Déclaration de Libreville. Les raons de la pol·lució a l’Àfrica no tenen a veure amb el creixement i el consumisme -o almenys, no directament, ja que el continent és també l’abocador furtiu de molts productes del primer món!-, sinó amb la precarietat. Una precarietat suspesa en el temps, que a nosaltres ens pot recordar una època borrosa, de llums d’oli damunt la taula. De fet, un 77% de la població escalfen i cuinen amb fusta i carbó en focs fets dins les pròpies cases, ja que els èxodes a les ciutats els han reduït de forma dràstica l’espai exterior on el feien fins al moment. Les fumarades interiors causen 400.000 morts a l’any. Aquest i altres fenòmens similars poden ser abordat només amb una declaració signada per ministres de segon rang? Difícilment. Però no és un fet menor, tot i que és clarament insuficient, que a l’Àfrica la política multilateral es comenci a desenvolupar, dient les coses pel seu nom, i en una taula compartida. [PUBLICAT A SOSTENIBLE.CAT]

Desodorants per als abocadors

0

Hi ha notícies que són el somni de tot articulista. El municipi de Bombay, a la Índia, ha adquirit 42.000 litres de desodorant per fer front a la persistent pudor que emana de dos dels principals abocadors amb que compta. Ho diu el Times Online, en una peça signada pel corresponsal de la publicació britànica, Rhys Blakely. Tens un problema amb els residus? El capitalisme et convida a visitar el passadís pertinent al centre comercial. Escombres? Draps per treure la pols? Productes multi usos? Bé, això potser s’hi aproparia. Però no. Ara, aquí. Desodorants. Això és. Faci-me’n una comanda. En vull 42.000. Això per començar. La notícia serveix una metàfora tan òbvia, que fa cosa fins i tot escriure-la. La política com a maquillatge, la política com a pedaç. Tu tira-hi el desodorant, qui dia passa… any empeny. [Article publicat a SOSTENIBLE]