una entre tants

Bel Zaballa Madrid

Antònia Font, punt i principi de viure sense tu

Deixa un comentari

El primer cop que vaig sentir el seu nom va ser a través d’un company de classe mallorquí. Érem a primer curs de Dret i abans que arribés el professor de torn l’Àlvaro se’m va acostar i em va passar dos CD Verbatim gravats. ‘Escolta’ls, ja veuràs com t’agradaran’. En retolador hi havia escrit els títols: ‘Antònia Font’, ‘A Rússia’. I allà va començar el meu idil·li amb la veu de Pau Debon i les lletres i melodies de Joan Miquel Oliver. Viatges en tren amb el mode repetició automàtica del discman (sí!, us en recordeu?) i llargues estones de salts a l’habitació esperant de tenir-los dalt d’un escenari al davant.

Va arribar l’Alegria i el colossal Taxi, i ja no podíem viure sense ells. Ens donaven benzina i vitamines, i una bona dosi de patxanga, que la vida és això. Ens feien volar cap a Saturn i refugiar-nos dins d’iglús, tan descongelats. I per no deixar-nos escapar, ens van submergir en un ‘batiscafo’ amb calàpets, nenúfars, princeses i un llit de penombra i llençols. Ens van fer reviure Cortázar, amb ‘todos los puercoespines’ i un passeig per París amb l’Oliveira i la Maga i tots els mecanismes del seu paraigua esqueixat.

Ens cantaven en català salat, com el nostre mar. I van fer treure prejudicis a tot de grups que mica en mica van anar abandonant l’anglès i l’espanyol per cantar en la llengua amb què parlaven i pensaven. ‘He resolt tots els problemes dient tanmateix.’

Van aplegar robots, cafeïna, astronautes, portaavions, niguls, amazones, suc de taronja, coales i coals, extraterrestres, amors que destrossen mútuament les vides, trenta mil dematins de calor, canya de sucre, mousse de iogurt, i els van guarnir amb una simfònica, com si allò fos bufar i fer ampolles. O ‘coser i cantar’.

Fa dos anys, inspirats per Clint Eastwood, trencaven el silenci amb un altre llarg reguitzell de paraules. Lletges, guapes, curtes, llargues, fàcils i difícils. I satisfeien amb escreix la necessitat que molts teníem d’escoltar-los nous. A les portes de l’infern i amb plans de futur, o enfilant cap al far de Ses Salines. Però potser sense saber-ho ja ens avisaven: D’aquí a dos anys me retir.

Ens diuen adéu i molts els diem gràcies. Per tots aquests anys de cançons que ens han omplert i ens han fet volar, riure, gaudir i pensar. La seva irrupció, evolució i influència fan que la música actual del país no s’entengui sense ells.

I deixen un cràter per sempre
dins sa meva vida.

Aquesta entrada s'ha publicat en Música el 1 de desembre de 2013 per Bel Zaballa

  1. Brillant, l’article, Bel!

    Els AF han forjat part de  la banda sonora de moltes generacions, d’una època i d’un país.

    A mi em costa pair-ho, però tot s’acaba i se n’ha anat en el punt més àlgit de la seva carrera. Comença, ara, el mite.

    Cosmètics i Margartet Astor…oh, yeah!

    Pere

    (Manacor) 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.