(“Poca gent comprèn el caràcter purament subjectiu d’aquest fenomen que és l’amor, i la mena de creació que comporta d’una persona suplementària i diferent d’aquella que du el mateix nom en el món, de la qual la major part dels elements provenen de nosaltres mateixos.” (MP)) “Però quan arribava als Champs-Elysées –on de seguida podria
“Swann no anava errat en creure que la frase de la sonata existia realment. La frase pertanyia a un ordre de criatures sobrenaturals que nosaltres no hem vist mai però que malgrat això reconeixem encisats quan algun explorador de l’invisible n’arriba a captar una i ens la porta, des del món diví on ell pot accedir,
“En el vestíbul on temps enrere, quan era un home mundà, Swann entrava embolicat en l’abric per a sortir-ne en frac sense haver-se adonat de què hi passava, perquè durant els pocs instants que s’hi estava tenia el cap o bé a la festa que acabava de deixar o ja a la festa on l’anaven
“De sobte, sota la petita línia del violí, minsa, resistent, densa i directriu, havia vist intentar elevar-se en un clapoteig líquid la massa de la part del piano, multiforme, indivisa, plana i entrexocada com l’agitació malva de l’onatge que captiva i bemolitza el clar de lluna. Llavors, captivat tot d’una, sense poder distingir netament un
“És clar que, quan s’acostava el matí, ja feia estona que s’havia dissipat la breu incertesa del meu despertar. Sabia en quina habitació em trobava realment, l’havia reconstruïda al meu entorn en la foscor, i –orientant-me només amb la memòria o bé ajudant-me, com a senyal, d’una feble lluïssor sota la qual jo situava les
“Solitaris, elevant-se sobre el nivell de la plana i com perduts en camp ras, pujaven cap al cel els dos campanars de Martinville. Aviat en veiérem tres: venint-se a col·locar davant d’ells amb una virada audaç, un campanar tardaner, el de Vieuxvicq, s’hi havia afegit. Els minuts passaven i anàvem de pressa però els tres
(El narrador passeja amb els pares pels voltants de Combray:) “Aviat el curs del Vivonne queda obstruït per plantes aquàtiques. Primer n’hi ha d’aïllades, com un nenúfar col·locat de través en una posició dissortada, a qui el corrent deixava tan poc repòs que, com una barcassa accionada mecànicament, només d’abordar una riba ja tornava cap
“Però altres vegades arribava la pluja amb què ens havia amenaçat el caputxí que l’òptic tenia a l’aparador; les gotes d’aigua, com ocells migratoris que s’envolen tots alhora, baixaven del cel en estretes fileres. No se separen gens, no van a l’aventura durant la ràpida travessa sinó que, sense moure’s del seu lloc, cadascuna atrau
“A vegades en el cel de la tarda passava la lluna blanca com una nuvolada, furtiva, sense llum, com una actriu que encara no ha d’actuar i que, des de la platea, vestida de carrer, mira un moment els seus companys, camuflada, sense voler cridar l’atenció.” (Pel cantó de Swann)
“Quan dic que, fora d’esdeveniments molt rars, com aquell part, la rutina de la meva tia no tenia mai cap variació, no compto les que, pel fet de repetir-se sempre idèntiques a intervals regulars, no feien sinó introduir en la uniformitat una mena de subuniformitat. Així, tots els dissabtes, com que la Françoise anava a
“Un copet al vidre, com si alguna cosa hi hagués topat, seguit d’una ampla caiguda lleugera com de grans de sorra que haguessin deixat anar des d’una finestra de dalt, després la caiguda que s’estenia, es regulava, adoptava un ritme, esdevenia fluïda, sonora, musical, innombrable, universal: plovia.” (Pel cantó de Swann)
El dilema del “ni contigo ni sin ti”, Proust el planteja en aquests termes: sense ella som en el buit; amb ella perdem “la solitud i el pensament”. La pega és que sense solitud i pensament no és possible assaborir la vida amb plena consciència ni, per tant, fruir de l’amor. Proust sosté que els plaers que has pogut
Cada persona té, a més de la seva realitat conscient, una ànima profunda on només pot accedir en moments comptats. Segons Proust, la pàtria d’un artista és l’ànima interna; els seus únics instants verdaders són els que passa en aquell indret remot. La resta de la vida és com un exili: l’artista sap que du
Cada llengua té el seu dring, cada paraula és un món. El castellà, per exemple, és una llengua dura. Dir-ne mujer d’una dona ja denota que no estan per musiques. Diu Josep Pla: els ocells volen una mica, i sens dubte per això les millors llengües europees els han donat noms bellíssims: bird en anglès,
Les obres de Proust i Wagner tenen en comú la seva vastitud magmàtica, sense contorns, gairebé oceànica, que a vegades pot semblar literalment monòtona. Aquesta ampla superfície llisa de les obres de tots dos artistes ha fet que, en elles, hi hagi petits fragments, partícules casi insignificants, que destaquen com un estel, com una petxina