(El narrador passeja amb els pares pels voltants de Combray:)
“Aviat el curs del Vivonne queda obstruït per plantes aquàtiques. Primer n’hi ha d’aïllades, com un nenúfar col·locat de través en una posició dissortada, a qui el corrent deixava tan poc repòs que, com una barcassa accionada mecànicament, només d’abordar una riba ja tornava cap a l’altra, refent eternament la doble travessa. Empès cap a la riba, el seu peduncle es desplegava, s’allargava, s’estirava, atenyia el límit màxim de la seva tensió fins que arribava a la vora, on el corrent el tornava a prendre i el cordatge verd es replegava i duia de nou la pobra planta al que bé podem anomenar el seu punt de partida, ja que no s’hi quedava ni un segon sense tornar a marxar per una repetició de la mateixa maniobra. Me la trobava de passejada en passejada, sempre en la mateixa situació, que feia pensar en alguns neurastènics, entre els quals el meu avi comptava la tia Léonie, que ens ofereixen invariablement al llarg dels anys l’espectacle d’uns costums estranys que ells sempre pensen que són a punt d’espolsar-se però que mantenen sempre: presos en l’engranatge dels seus trastorns i manies, els esforços en què es debaten inútilment per sortir-ne només aconsegueixen fer anar el mecanisme de la seva dietètica estranya, ineluctable i funesta. Això mateix li passava al nenúfar, que també s’assemblava a un d’aquells dissortats el turment singular dels quals, repetit indefinidament durant l’eternitat, excitava la curiositat del Dant, que hauria demanat a les víctimes que li expliquessin més llargament les particularitats i la causa dels seus suplicis si Virgili, allunyant-se a grans gambades, no l’hagués forçat a apressar-se per atrapar-lo, com jo els meus pares.”
(Pel cantó de Swann)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!