Las al jaç
El blog de Marcel Campà
Cada llengua té el seu dring, cada paraula és un món. El castellà, per exemple, és una llengua dura. Dir-ne mujer d’una dona ja denota que no estan per musiques.
Diu Josep Pla:
els ocells volen una mica, i sens dubte per això les millors llengües europees els han donat noms bellíssims: bird en anglès, vogel en alemany, oiseau en francès, ucello en italià… En canvi en castellà la paraula és de cartó: Pájaro!”
I és veritat. Si voleu que el nen s’acabi la sopa, no cal invocar l’home del sac. Digueu-li que vindrà un pajarraco i veureu com s’hi posa.
Proust s’encantava davant d’un nom. El narrador de la Recherche mira els mapes i dóna a cada ciutat el color que el seu nom desprèn. Des que ha llegit La Chartreuse, té moltes ganes d’anar a Parma:
en una casa llisa, compacta, malva i dolça, perquè l’imaginava només amb l’ajuda d’aquesta síl·laba feixuga del nom de Parma, on no passa cap aire, i de tot el que jo li havia fet absorbir de dolçor stendhaliana i del reflex de les violetes”.
Amb aquest esperit repassa l’itinerari del tren que el durà de París a Balbec, el poble de la costa normanda on passarà les vacances d’estiu:
Bayeux, tan alta en la seva noble randa rogenca, amb el cim il·luminat per l’or vell de la seva última síl·laba; Vitré, on la fusta negra de l’accent agut omple de rombes el vitrall antic; la suau Lamballe, amb una blancor que va del groc closca d’ou fins al gris perla; Coutances, catedral normanda que el diftong final, gras i groguejant, corona amb una torre de mantega; Lanion, amb la remor, dins el silenci vilatà, del carro seguit per les mosques; Questambert, Pontorson, risibles i ingènues, plomes blanques i becs grocs escampats per la carretera…”
La realitat, és clar, no sempre s’ajusta al presagi. Quan han de presentar-li el príncep d’Agrigent, el narrador veu en aquest nom de ressonàncies sicilianes “una vidriera transparent, rere la qual es veuen, colpejats a la vora del mar violeta pels raigs oblics d’un sol daurat, els cubs roses d’una ciutat antiga“.
Però:
El vulgar borinot a qui vaig ser presentat i que saltironejà per a saludar-me amb una feixuga desimboltura que ell trobava elegant, era tan independent del seu nom com d’una obra d’art que hagués posseït, sense dur-ne cap reflex al damunt, potser sense haver-hi fet mai un cop d’ull”.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Tens raó amb això de la “J”: bird “boerd”, vogel “fogel”, oiseau “uasò”, ucello “ucel·lo”, ocell o aucell en català suggereixen la sensació de vol, mentre que pájaro és la violència de l’enlairament o la urpada sobre la presa. La J amb so fort és agressiva.
Contra l’oblecte que designa? pájaro, mujer, majo, joder. Mereix un estudi psico-socio-linguístic. Segur que hi ha qui l’ha fet.