“Tocaven les dotze del migdia, finalment Françoise entrava a la meva habitació. I durant mesos seguits, en aquell Balbec que jo havia desitjat tant perquè l’imaginava batut per la tempesta i perdut entre la boira, el bon temps va ser tan esclatant i tan estable que, quan ella venia a obrir la finestra, jo, sense
“Els qui en tenen la possibilitat –és clar que aquests són els artistes, i feia molt de temps que estava convençut que jo mai no ho seria-, tenen també el deure de viure per a si mateixos. Però l’amistat els proporciona una dispensa d’aquest deure, una via per a abdicar del propi jo. Ja la
“Ara de bona gana em quedava a taula mentre la desparaven i, si no era una hora en què les noies de la colla poguessin passar, ja no era només cap al mar que mirava. Des que n’havia vist en unes aquarel·les d’Elstir, buscava trobar en la realitat, apreciava la part poètica que hi ha en el
“A vegades, a la meva finestra de l’hotel de Balbec, un efecte del sol em feia prendre una part més fosca del mar per una costa allunyada, o observava amb plaer una zona blava i fluïda sense saber si pertanyia al mar o al cel. (…) La pintura d’Elstir era feta d’aquests rars moments en què
“Ni entre les actrius, les pageses o les senyoretes de pensionat religiós, no havia vist mai res de tan bonic, tan impregnat d’un món desconegut, tan inestimablement preciós, tan versemblantment inaccessible com les noies que acabaven de passar (…). M’adonava, amb una satisfacció de botànic, que no era possible trobar reunides unes espècies més rares
“Sol davant del Grand-Hôtel, esperava l’hora d’anar a trobar l’àvia, quan, casi a l’altra punta del passeig marítim, vaig veure que es posava en moviment una taca singular formada per cinc o sis noies, tan diferents, per l’aspecte i les maneres, de la gent habitual de Balbec com ho seria un estol de gavines, desembarcat
(Proust deia que tots tenim, a més de la nostra realitat conscient, una ànima profunda on rarament podem accedir. Per a ell, els únics instants veritables són els que passem al fons de nosaltres mateixos. La porta d’entrada a aquesta anima profunda és el que ell anomena “memòria involuntària”: evocar voluntàriament el passat no funciona;
“Jo anava i venia, fins a l’hora de dinar, de la meva habitació a la de l’àvia. La seva no donava directament al mar, com la meva, sinó que s’obria a tres costats diferents -amb vistes a un extrem de l’escullera, a un pati i a camp obert-, i els seus mobles eren d’un altre
(Primera nit l’hotel de Balbec, amb l’àvia) “Sobretot –em va dir l’àvia– no t’estiguis de picar la paret si et cal alguna cosa aquesta nit; el meu llit és costat per costat del teu, l’envà és molt prim. Ara, quan ja siguis al llit, prova-ho per veure si ens entenem bé.” I, en efecte, aquella
“Tal com havia decidit la tarda en què Gilberte m’havia fet patir tant, vaig enviar-li una carta per Cap d’any, en què li deia que la nostra antiga amistat desapareixia amb l’any que acabava, que oblidava tots els greuges i les decepcions i que a partir de l’1 de gener bastiríem una amistat nova (…).
Ideal/particular (o “me la imaginava més gran”) El meu pensament, que havia dreçat una Verge del porxo independent de les fotografies que jo n’havia vist, protegida de les vicissituds que poguessin amenaçar les seves reproduccions, que es mantindria intacta encara que fosssin destruïdes, ideal, dotada d’un valor universal, es sorprengué de veure aquella estàtua que jo havia
Les sortides de sol us acompanyen en els llargs viatges en tren, com els ous durs, els diaris il·lustrats, els jocs de cartes, els rius on alguna barca s’escarrassa sense avançar. Estava fent recompte dels pensaments que m’havien ocupat durant els minuts precedents per a comprovar si havia dormit o no (i la pròpia incertitud
No hi vaig faltar cap vegada durant aquell mes de maig. Arribava a l’Arc de Triomf cap a migdia. Feia guàrdia a l’entrada de l’avinguda sense perdre de vista la cantonada del carreró per on Odette Swann, que vivia a pocs metres, venia de casa seva. Com que ja era l’hora en què molts passejants tornaven
Els escriptors s’han referit sovint a l’atractiu de la dona que passa, de les belleses entrevistes fugaçment pel carrer. Proust, després d’analitzar acuradament la qüestió, arriba a una sòlida conclusió: “En general, els encants de la dona que passa són directament proporcionals a la rapidesa amb què passa”. Per a ell, la bella fugissera és com un
1. “Em trobava davant d’una d’aquestes conjuntures difícils que generalment es repeteixen vàries vegades a la vida i que, encara que no haguem canviat de caràcter, de natura –la nostra natura, que és qui crea els amors i casi les dones que estimem, i fins i tot els seus defectes- no afrontem sempre, o sigui