“En la vida quotidiana, la duquessa de Guermantes tenia els ulls abstrets i lleugerament melancòlics. Només els feia brillar amb una flama d’intel·ligència quan havia de saludar algun amic, talment com si l’amic hagués estat un comentari enginyós, un tret encantador o un regal per a paladars delicats la degustació del qual hagués deixat una
“El cèlebre brollador d’Hubert Robert es veia de lluny, en una clariana envoltada per uns arbres imponents -alguns dels quals eren tan vells com ell-, esvelt, immòbil, rígid, permetent només a la brisa d’agitar la caiguda més lleugera del seu plomall pàl·lid i trèmul. El segle XVIII havia depurat l’elegància de les seves línies, però,
(Penjo un text llarg, que vénen vacances. Són fragments del capítol 1 de Sodoma i Gomorra, un capítol -breu pels paràmetres proustians: no arriba a quaranta pàgines- que jo trobo commovedor. Fa cent anys, quan Proust el va escriure, no era gens habitual parlar de l’homosexualitat amb aquesta llibertat. A glopades, amb frases més llargues
“Una exaltació que, com que era artificial, només podia desembocar en malenconia, és el que vaig sentir quan finalment vaig haver sortit de casa de la Sra. Guermantes, en el cotxe que m’havia de conduir al palauet del Sr. Charlus. Podem escollir entre lliurar-nos a una o altra de dues forces: l’una sorgeix de nosaltres
“L’únic punt en què els Guermantes i els Courvoisier coincidien era l’art -infinitament variat, d’altra banda- de marcar distàncies. Les maneres dels Guermantes no eren completament uniformes entre ells. Però, per exemple, tots els Guermantes realment dignes d’aquest nom, quan hi éreu presentats, procedien a una mena de cerimònia que feia que semblés que el
“Quan vaig ser davant dels quadres d’Elstir, em vaig oblidar completament de l’hora del sopar; de nou, com a Balbec, tenia al davant els fragments d’aquell món de colors desconeguts que no era sinó la projecció de la manera de veure particular d’aquell gran pintor. (…) Entre aquells quadres, alguns dels que la gent mundana trobava més
Pairolí: “Lentament, la lluna ha anat alçant-se. A mesura que remuntava la volta del cel ha anat canviant de color, s’ha anat aclarint. El roig ha pres un to de mandarina; després s’ha tornat d’una grogor covada, intensa, de codony, que ha anat empal·lidint fins a una blancor un punt matisada de gris. Al cap
“Em vaig tornar a rentar les mans una última vegada i, en el passeig que els nervis em feien fer per tot el pis, me les vaig eixugar al menjador en penombra. Em va semblar que aquest estava obert a l’avantcambra il·luminada, però el que havia pres per l’obertura lluminosa de la porta –que, al contrari,
(Fragments de l’episodi de la mort de l’àvia) “Ai! filla meva, és horrible quedar-se al llit amb aquest sol que fa, quan el que voldria és anar a passejar. Em fan plorar de ràbia, les vostres prescripcions.” Però l’àvia no podia impedir el gemec de la mirada, la suor del front, el sobresalt convulsiu, reprimit
“Si almenys hagués pogut començar a escriure! Però, fossin quines fossin les condicions en què jo abordava aquest projecte (de la mateixa manera, ai las!, que el de no tornar a prendre alcohol, ficar-me al llit d’hora, dormir i trobar-me bé), ja fos impulsivament, metòdicament, de gust, privant-me d’una passejada, ajornant-la i reservant-la com a recompensa, aprofitant una
“Com que al matí sortia després d’haver passat tota la nit desvetllat, havent dinat els pares em deien que m’estirés una estona i mirés de trobar el son. Per a trobar-lo, no cal gaire reflexió sinó que el més útil és el costum, i fins i tot l’absència de reflexió. Però a aquella hora em faltaven
“Vaig marxar de Doncières perquè la meva única preocupació era tornar prop de l’àvia. Fins aquell dia, quan pensava què devia fer l’àvia tota sola al pis de París, me la representava tal com era amb mi, però suprimint-me a mi i sense tenir en compte els efectes que aquesta supressió podia tenir en ella.
“Un matí, Saint-Loup em confessà que havia escrit la meva àvia per a (…) suggerir-li la idea, donat que hi havia servei telefònic entre Doncières i París, de parlar amb mi. En resum, aquell mateix dia ella em trucaria a l’aparell, i m’aconsellà de ser a Correus cap a tres quarts de quatre. En aquella època,
“Si volia entrar o sortir de l’hotel sense prendre l’ascensor ni ser vist a l’escala principal, una altra escala més petita, privada, que ja no s’utilitzava, m’oferia uns graons tan destrament disposats l’un rere l’altre, que semblaven tenir una gradació amb aquell tipus de perfecta proporció que en els colors, en els perfums o en
(El narrador és al teatre i, des del seu seient de platea, mira la llotja on hi ha dues belles cosines: la duquessa i la princesa de Guermantes) “I quan jo adreçava la mirada cap aquella llotja, molt més que si la duia al sostre del teatre on hi havia pintures de fredes al·legories, era