“De sobte, sota la petita línia del violí, minsa, resistent, densa i directriu, havia vist intentar elevar-se en un clapoteig líquid la massa de la part del piano, multiforme, indivisa, plana i entrexocada com l’agitació malva de l’onatge que captiva i bemolitza el clar de lluna. Llavors, captivat tot d’una, sense poder distingir netament un contorn ni donar un nom a allò que li havia agradat, havia intentat recollir aquella frase o harmonia –ni ho sabia- que passava i que li havia eixamplat l’ànima tal com algunes olors de roses que circulen en l’aire humit del vespre ens dilaten els narius. Potser és perquè no coneixia aquella música, que havia pogut sentir una impressió tan confusa, una d’aquelles impressions que tanmateix potser són les úniques purament musicals, inesperades, enterament originals, irreductibles a qualsevol altre ordre d’impressions. Durant un instant, una impressió d’aquesta mena és, per dir-ho així, sine materia. És clar que les notes que sentim en moments així ja tendeixen, segons la seva alçada i quantitat, a cobrir davant els nostres ulls superfícies de dimensions variades, a traçar arabescos, a donar-nos sensacions d’amplitud, de tenuïtat, d’estabilitat, de caprici. Però les notes s’esvaeixen abans que aquestes sensacions estiguin prou formades en nosaltres com per a no ser enfonsades per les noves sensacions que ja desvetllen les notes següents o fins i tot simultànies. I aquesta impressió continuaria embolcallant amb la seva liquiditat i la seva “fosa” els motius que per moments emergeixen, a penes discernibles, per submergir-se de seguida i desaparèixer, només recognoscibles pel plaer particular que donen, impossibles de descriure, de recordar, d’anomenar, inefables, si no fos perquè la memòria, com un obrer que treballa per establir fonaments duradors enmig de les ones, fabrica per a nosaltres reproduccions d’aquestes frases fugitives i ens permet de comparar-les amb les següents i de distingir-les. Així, tot just expirada la sensació deliciosa que Swann havia tornat a sentir, la seva memòria ja li n’havia fornit una transcripció sumària i provisional però sobre la qual ell havia clavat els ulls mentre el fragment continuava, de manera que, ara, quan la mateixa impressió revenia de sobte, ja no era inaprehensible. Ell se’n representava l’extensió, els agrupaments simètrics, la grafia, el valor expressiu; tenia al davant això que ja no és música pura sinó dibuix, arquitectura, pensament, i que permet de recordar la música.”
(Pel cantó de Swann)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!