“És clar que, quan s’acostava el matí, ja feia estona que s’havia dissipat la breu incertesa del meu despertar. Sabia en quina habitació em trobava realment, l’havia reconstruïda al meu entorn en la foscor, i –orientant-me només amb la memòria o bé ajudant-me, com a senyal, d’una feble lluïssor sota la qual jo situava les cortines del balcó- l’havia reconstruïda i moblada del tot com un arquitecte i un tapisser que respecten les obertures originals de portes i finestres. Però tan bon punt el dia –i ja no el reflex d’una última brasa sobre una barra de coure que jo havia confós amb el dia- traçava en la foscor, com un guix, la seva primera ratlla blanca i rectificadora, la finestra amb les seves cortines abandonava el marc de la porta on jo l’havia situat per error, mentre que, per fer-li lloc, l’escriptori que la meva memòria havia maldestrament col·locat allà es salvava a tota velocitat, enduent-se per davant la llar de foc i apartant la paret del passadís; un celobert regnava on un instant abans encara es pressentia el lavabo, i l’habitació que jo havia reedificat en la tenebra s’havia anat a afegir a les habitacions entrevistes en el remolí del despertar, foragitada per aquest pàl·lid senyal que el dit alçat del dia havia traçat sobre les cortines.”
(Pel cantó de Swann)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!