Las al jaç

El dilema del “ni contigo ni sin ti”, Proust el planteja en aquests termes: sense ella som en el buit; amb ella perdem “la solitud i el pensament”.

La pega és que sense solitud i pensament no és possible assaborir la vida amb plena consciència ni, per tant, fruir de l’amor. Proust sosté que els plaers que has pogut viure durant un dia no els gaudeixes plenament fins que tornes a estar sol i evoques per a tu mateix allò que has viscut: “Amb les alegries -escriu- passa com amb les fotografies. La que fas en presència de l’estimada és un clixé negatiu que revelaràs més endavant, a casa, quan tinguis a la teva disposició aquesta cambra fosca interior que només es pot obrir quan no hi ha gent al davant.”

Per això, quan vius amb l’estimada, la seva presència t’impedeix de “tenir un instant per a pensar en tu i fins i tot et priva de pensar en ella, ja que la tens al costat”.

Però si sense ella som en el buit, i amb ella perdem la solitud i el pensament, quina solució ens queda? Proust apunta que, quan la tens a casa però adormida, ella  adquireix una condició vegetal que és un terme mig interessant:

“El poder de somiar que jo només tenia quan ella no hi era, el tornava a trobar en aquells moments al seu costat, com si, adormida, s’hagués convertit en una planta. El seu son feia possible, en certa mesura, la possibilitat de l’amor: sol, no la posseïa; amb ella present, li parlava però jo estava massa absent de mi mateix per a poder pensar. Quan ella dormia, jo no havia de parlar, sabia que ella no em mirava, ja no em calia viure en la superfície de mi mateix.”

Em ve al cap aquell vers de Maragall: “Un gran sospir travessa el dormir d’ella / com onada del mar, i s’aquieta.”

El problema és que quan la trobes així, plàcidament adormida, les galtes una mica enceses, els pits pujant i baixant al compàs, qui pot resistir l’instint de príncep blau?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!