Las al jaç

Les obres de Proust i Wagner tenen en comú la seva vastitud magmàtica, sense contorns, gairebé oceànica, que a vegades pot semblar literalment monòtona. Aquesta ampla superfície llisa de les obres de tots dos artistes ha fet que, en elles, hi hagi petits fragments, partícules casi insignificants, que destaquen com un estel, com una petxina lluent enmig de la duna.

De Wagner, un exemple arquetípic és “les delícies del Divendres Sant”, del Parsifal. De Proust, un dels més celebrats és “el raig de sol al balcó”.

En aquest fragment, el narrador de la Recherche recorda com, de menut, el duien cada tarda (si no plovia) a jugar una estona als Champs Élysées. Allà hi trobava Gilberte, una nena que el tenia enamorat. Per això ell, des de bon matí, no parava de consultar el cel:

(CONTINUA)

“Havent dinat, jo no separava les meves mirades ansioses del cel, tapat i incert. Continuava núvol. Rere els vidres, el balcó era gris. De sobte, veia en la seva pedra freda, no un color menys apagat sinó un esforç per atènyer un color menys apagat, la pulsació d’un raig vacil·lant que voldria alliberar la seva llum. Un instant després el balcó era pàl·lid i reflectant com aigua matinal, i mil reflexos del ferro forjat de la barana havien vingut a instal·lar-s’hi. Una bufada de vent els dispersava, la pedra tornava a ser ombrívola, però, com domesticats, els reflexos tornaven; la pedra, imperceptiblement, tornava a aclarir-se i com en un d’aquests crescendos continus que, en música, al final d’una obertura, porten una sola nota fins al fortíssimo suprem fent-la passar ràpidament per tots els graus intermedis, jo veia com la pedra arribava a l’or inalterable i fix dels bons dies”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!