Las al jaç

Cada persona té, a més de la seva realitat conscient, una ànima profunda on només pot accedir en moments comptats. Segons Proust, la pàtria d’un artista és l’ànima interna; els seus únics instants verdaders són els que passa en aquell indret remot. La resta de la vida és com un exili: l’artista sap que du a dins un país on la vida és més dolça però no troba el camí per a tornar-hi.

Perquè no és qüestió de voluntat, accedir a l’ànima interna. S’esdevé quan, per un mecanisme difícil d’atrapar, aconsegueixes que allò que sents en el fons de tu mateix t’arribi en la seva essència, sense barrejar-se amb res que provingui de la teva circumstància concreta. Hi ha estímuls que et poden ajudar a arribar-hi (les drogues, la música…) però no hi ha un camí traçat.    (CONTINUA…)

La via que feia servir Proust era el que ell anomenava la “memòria involuntària”. Evocar voluntàriament el passat no li funcionava; havia de ser un record no buscat, com el que explica en el passatge de la magdalena. És prou conegut: el narrador, al seu pis de París, suca una magdalena en una tassa de te i, en tastar-la, se sent traslladat de cop trenta anys enrere, als seus estius d’infantesa a Combray. El llampec es produeix perquè ell ja havia percebut aquell aroma en un moment molt distant de la seva vida i perquè, quan tasta la magdalena, no és conscient d’aquell record llunyà. Gràcies a això, el món que la vella olor ha fet renéixer li arriba en la seva pura essència, sense cap contaminació contingent: els estius de Combray compareixen amb un realisme cristal·lí.

Així trobava Proust una porta per entrar a l’ànima interna, però amb això no hagués pogut escriure la Recherche. Lucien Daudet explica que un dia que ell i Proust sortien d’un concert on havien escoltat la novena simfonia de Beethoven, Daudet, intentant expressar l’emoció que acabava de sentir, taral·lejava algunes notes i va exclamar: “Aquest fragment és meravellós!” Proust li va respondre: “No és el teu pum, pum, pum el que podrà expressar aquella meravella. Faries millor d’intentar explicar-la.” Daudet confessa que per a ell, com a escriptor, aquell comentari va ser una lliçó que no oblidà.

Per a escriure la Recherche cal haver accedit al fons de tu mateix però sobretot cal saber traduir a llenguatge verbal les impressions que hi has sentit. I Proust diu que això és tan difícil com intentar descriure amb paraules un motiu musical, perquè aquelles “sensacions veritables” són tan alienes al món intel·ligible com ho és la música.

Proust sap pouar allò que sent més endins i sap expressar-ho amb paraules. Comença fent l’exercici de descriure un motiu musical o una olor, i acaba descrivint la seva ànima.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!