Las al jaç

El blog de Marcel Campà

9 de novembre de 2009
0 comentaris

La Recherche, pàgines selectes 2

“Quan dic que, fora d’esdeveniments molt rars, com aquell part, la rutina de la meva tia no tenia mai cap variació, no compto les que, pel fet de repetir-se sempre idèntiques a intervals regulars, no feien sinó introduir en la uniformitat una mena de subuniformitat. Així, tots els dissabtes, com que la Françoise anava a la tarda al mercat de Roussainville-le-Pin, dinàvem una hora abans. I la meva tia s’havia habituat tant a aquella derogació setmanal dels seus costums, que es cenyia a aquella rutina tant com a totes les altres. S’hi havia “costumat” tan bé, com deia la Françoise, que si un dissabte hagués hagut d’esperar a l’hora habitual per a dinar, això l’hauria “pertorbat” tant com si, un altre dia, hagués hagut d’avançar el seu dinar a l’hora dels dissabtes. D’altra banda, aquest avançament del dinar donava al dissabte, per a tots nosaltres, un aire particular, indulgent i molt simpàtic. En el moment en què normalment encara ens quedava una hora per viure abans del recés de l’àpat, sabíem que, en pocs segons, veuríem entrar unes endívies prematures, una truita graciable, un bistec immerescut. L’arribada de l’asimètric dissabte era un d’aquests petits esdeveniments interiors, locals, gairebé cívics, que, en la vida tranquil·la i les societats tancades, creen una mena de lligam nacional i esdevenen el tema preferit de les converses, de les bromes, de les històries que hom exagera amb ganes; hauria estat un embrió apropiat per a un cicle llegendari si algú de nosaltres hagués tingut mentalitat èpica. Des de bon matí, abans de vestir-nos, sense motiu, pel simple gust de comprovar la força de la solidaritat, ens dèiem els uns als altres amb bon humor, amb cordialitat, amb patriotisme: “No perdem el temps, no oblidem que és dissabte!” mentre la meva tia, conferenciant amb la Françoise i considerant que la jornada seria més llarga del normal, deia: “I si els fessis un bon tros de vedella; com que és dissabte”. Si a dos quarts d’onze algú, despistat, treia el rellotge dient “Té, encara falta una hora i mitja per dinar”, els altres estàvem encantats de respondre-li: “Però on tens el cap, que no veus que és dissabte!”; i un quart d’hora després encara rèiem i ens prometíem de pujar a explicar aquest lapsus a la meva tia perquè també en pogués riure. (CONTINUA…)

Fins l’aspecte del cel semblava un altre. Havent dinat, el sol, conscient que era dissabte, vagarejava una hora més a dalt del cel i quan algú, pensant que fèiem tard per a la passejada, deia: “Com? Només són les dues?” en veure passar els dos tocs del campanar de Saint-Hilaire (que no solen trobar ningú pels camins, encara deserts a causa del dinar o la migdiada, ni tampoc al llarg del riu alegre i blanc que fins els pescadors han abandonat, i passen solitaris pel cel buit on només queden alguns núvols mandrosos), tothom li contestava: “T’has confós perquè hem dinat una hora abans, com que és dissabte!”. La sorpresa d’un bàrbar (anomenàvem així a tothom que desconeixia la particularitat del dissabte) que un cop va venir a les onze a parlar amb el meu pare i ens va trobar entaulats, era una de les coses que havien fet més contenta la Françoise en la seva vida. Trobava divertit que el visitant no sabés que el dissabte dinàvem més d’hora, però, sobretot (compartint, en el fons, aquest xovinisme estret), que al pare no se li hagués acudit que aquell bàrbar pogués ignorar-ho i hagués respost, sense altra explicació, a la seva sorpresa per haver-nos trobat ja al menjador: “Però que no veieu que és dissabte!”. Quan el relat de la Françoise arribava a aquest punt, s’eixugava les llàgrimes de tant riure i, per tal d’allargar el seu goig, prolongava aquell diàleg i inventava la resposta del visitant, a qui allò del “dissabte” no deia res. I nosaltres, en comptes de queixar-nos d’aquests afegitons, encara no en teníem prou i li dèiem: “Però m’ha semblat que el visitant havia dit alguna cosa més. Era més llarg, la primera vegada que ho has explicat”. Fins i tot l’àvia deixava la labor i mirava per sobre el pinçanàs.”

(Pel cantó de Swann)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!