Josep Arasa i Ferrer

Malgrat que les darreres pluges ens puguin donar una imatge distorsionada de la realitat, actualment ja ningú discuteix que l’aigua és un bé escàs al Penedès i que condicionarà el futur del territori.

El tòpic del Penedès, entitat uniformement plantada de vinyes, s’està dissolent amb el seu important desenvolupament industrial emmarcat entre les zones metropolitanes de Barcelona i de Tarragona i amb la recuperació de la vegueria que ens obliga a diversificar les anàlisis i ampliar el seu marc.

Fa poc l’ACA (2022) declarava l’estat de sequera pluviomètrica a l’Anoia i a l’aqüífer Carme-Capellades. Hi ha 21 municipis del Penedès vulnerables a la contaminació de nitrats procedents de fonts agràries o ramaderes, (Argençola, Bellprat, Sant Pere Sallavinera, Santa Maria de Miralles, Mediona, La Llacuna, Sant Martí Sarroca, Pacs, Vilafranca, Sant Pere de Ribes, L’Arboç, Banyeres, La Bisbal, Llorenç, Sant Jaume, Santa Oliva, Albinyana, Bellvei, Castellet i la Gornal, Castellví de la Marca (La Fura 2020). Hi ha deus d’aigua subterrània com la de la Falconera que estan contaminades, en aquests cas per l’abocador d’escombraries del Garraf. La dessaladora de Cunit, que preveia començar les seves aportació d’aigua de boca l’any 2009 i posteriorment l’any 2020, continua aturada.

El Penedès creix concentrant la seva població a la costa. Més del 45 % de tota la població penedesenca viu als 7 municipis costaners, creant grans desequilibris de consum estacionals. Tan sols a Sitges hi ha més de 6.000 places hoteleres i 1.000 apartaments turístics. Però no són tan sols els municipis turístics els grans consumidors d’aigua estival, s’estima que a Vilafranca hi ha 162 piscines, o al terme de Font-rubí n’hi ha 102. Un camp de golf de dimensions mitjanes consumeix tanta aigua com una ciutat d’uns 15.000 habitants i al Penedès hi ha 6 instal·lacions entre les de golf i pitch and putt.

Per al conjunt de Catalunya, i el Penedès no deu ser gaire diferent, els usos urbans de l’aigua, que incorporen el consum domèstic i l’industrial, representen un 27,4% del total (856 hm³/any). Els usos de tipus agrari, que inclouen el reg agrícola i el consum ramader, signifiquen l’altre 72,6% (2.267 hm³/any). A la part nord del Penedès proliferen les granges, una vaca necessita entre 70 i 110 litres d’aigua al dia, una ovella en necessita entre 40 i 70, i un porc beu de 20 a 30 litres d’aigua diaris. A la part central del Penedès predomina el conreu de la vinya, que alguns productors plantegen regar per fer-lo més competitiu, un cep necessita 200 litres d’aigua si el tenim en regadiu.

Amb el sistema actual no hi ha prou aigua per atendre tota la demanda. Entretant a molts pobles del Penedès es desaprofiten milions de litres d’aigües residuals i pluvials, quan  un nou món circular hauria d’estar a punt de néixer. Vivim en un sistema que consumeix sense fre els recursos de la natura. L’aigua juga un paper central en el canvi de model. La manera més sostenible d’ajudar la natura, protegir els recursos subterranis i adaptar-se als efectes del canvi climàtic és mitjançant la reutilització de les aigües residuals. La paraula clau és regenerar. Regenerar és sotmetre l’aigua depurada a un nou tractament perquè es pugui reutilitzar seguint un model circular.

Malgrat la sequera del Penedès -l’actual i la previsible-  no s’obté aigua regenerada. Aquesta manca de sensibilitat es pot constatar especialment a l’estació depuradora de Vilafranca que depura les aigües residuals de 13 municipis. Aigües que de la depuradora van a parar al riu Foix, el riu més contaminat de Catalunya.

Ja l’any 2003, res ha canviat fins ara, l’Agencia Catalana de l’Aigua, qualificava les aigües del Foix (48,3k) entre el seu naixement a la Serralada d’Ancosa fins a la confluència amb la riera de Llitrà d’una qualitat biològica relativament bona, amb incompliments de nitrats. A partir dels pèlags i les deus de la capçalera moltes parts d’aquest tram estan seques la major part de l’any.

La riera de Llitrà -afluent del Foix- recull les aigües residuals de Pacs. La riera de Llitrà és tan sols una claveguera a cel obert fins l’EDAR de Vilafranca, on a la riera, per si no n’hi havia prou, s’hi afegeixen les aigües teòricament depurades de 13 municipis, aproximadament 14 milions de litres diaris. Abocament que s’agreuja especialment els dies de pluja, quan la depuradora no pot contenir l’avinguda d’aigua en no disposar de dipòsits de contenció, ni existir als nostres pobles una doble xarxa de recollida, la pluvial i la d’aigües residuals. Dos kilòmetres més enllà de l’EDAR, a llevant d’Els Monjos,  la riera de Llitrà s’ajunta amb el Foix que desemboca al pantà de Castellet.

Des de la riera de Llitrà al pantà de Foix l’ACA diu que l’aigua té una qualitat biològica deficient. El Foix en aquest tram té com a principal recurs hídric les aigües de l’Estació Depuradora  de Vilafranca. Una depuradora  que està en obres de millora actualment, construïda l’any 1978, amb modificacions  els anys 1996 i 2001. Una EDAR que incorpora al riu moltes més sals de les que els organismes aquàtics poden suportar i alhora fa molt difícil de potabilitzar l’aigua. En el cas de l’amoni tot i tenir índex baixos, pot tenir risc de toxicitat depenent del PH i del temps de permanència. En el cas dels nitrits, els contaminants presents perjudiquen la biodiversitat d’organismes aquàtics i comporta un empitjorament de l’estat ecològic del riu. Si parlem de nitrats, l’excés de nutrients que porta l’aigua és una  de les principals causes del pèssim estat ecològic juntament amb nivells alts de fosfats.

L’estat ecològic (índex ECOSTRIMED) del riu Foix es pèssim en aquesta part, a més a més, incompleix les directrius de la Directiva Marc de l’Aigua d’Europa.

I aquesta aigua i les residuals de Castellet i la Gornal es recullen al Pantà de Castellet on les algues verdoses, són una de les mostres de la malaltia de l’aigua. Una gran quantitat d’algues degudes a l’abundància de fòsfor; aquestes algues provoquen falta d’oxigen en les capes inferiors i, per tant, problemes de potabilitat. La poca fondària del pantà, el fet d’estar mig ple de sediments i l’avaria de les comportes inferiors, no ajuden i s’ha trencat l’equilibri natural del zooplàncton i el fitoplàncton.

En el tercer tram, des de la presa del Foix fins a Cubelles, l’ACA diu que la qualitat biològica de l’aigua és deficient -carregada de fòsfor i nitrats- quan hi arriba aigua, malgrat que actualment des de el pantà ja es subministra un cert cabal ecològic que transcorre per zones amb moltes filtracions. La desembocadura del riu de Foix, a Cubelles, forma una zona d’espais humits. El 2006 la contaminació per aigües fecals del riu Foix a Cubelles, era nou vegades superior al que permet la llei, i res ha canviat malgrat els anys transcorreguts.

Per Santa Margarida i els Monjos passen La Riera de Llitrà i el riu Foix. El Foix, al seu pas pel centre d’Els Monjos, va sec la major part de l’any fins que a llevant del municipi hi desemboquen les aigües de la riera de Llitrà. La Auditoria Ambiental del municipi en el seu apartat 3.2 diu “L’estat ecològic del riu Foix i dels seus afluents al seu pas pel municipi no és bo: les aigües superficials presenten un índex de qualitat ecològica baix”. I segueix “Les aigües subterrànies d’alguns pous del municipi presenten alta salinitat (fins a 1700 microsiemens), i nivells de nitrats insatisfactoris.

L’any 2017 Al Parlament de Catalunya el grup de Junts pel Si va  presenta una proposta de resolució en la qual afirmava que el Foix és un dels rius amb estat més deficient de Catalunya.”  Demanava que “Es realitzi una millora de la depuració d’aigües residuals al llarg de tota la seva conca.

Fa un parell d’anys l’Eix Diari del Garraf publicava un interessant article dedicat al Pantà de Foix que deia “ara tenim una oportunitat d’or de recuperar unes terres que podrien proveir-nos d’aliments de proximitat i d’anar adquirint una importància cabdal per a fer front a l’emergència climàtica”, en poques paraules, que en el futur les zones de rec del Foix podien ser el nostre rebost.

L’autor o autora, amb una benevolència encomiable, oblidava que ja l’any  2009 la Generalitat va prohibir la pesca esportiva a l’embasament del Foix perquè es van trobar carpes amb salmonel·losis. Diu l’OMS que la Salmonella  pot sobreviure diverses setmanes en un entorn sec i diversos mesos en aigua. La salmonel·losis és una  malaltia de fàcil transmissió als humans. Si algú menja productes sense coure regats amb a aigua del Foix a les hortes de Ribes o Cubelles, i si malauradament es contagia, el dany que podria representar pel Penedès seria greu. No seria tan sols que una o unes persones de Ribes o de Cubelles s’han intoxicat per menjar uns enciams regats amb aigua del Foix. Sens dubte, la imatge que produiria un accident semblant, afectaria a tota la marca i el prestigi dels vins dels Penedès prou maltractats actualment.

Al 3 de vuit del 4 de febrer en Jaume Marse de l’agrupació de defensa del medi ambient del Garraf feia una proposta possiblement més realista, ell apuntava a la Demolició de la presa del Pantà del Foix com a única solució.

En fi, el riu i el pantà continuen essent majoritàriament una claveguera a cel obert condicionada pels designis polítics. És cert que s’han elaborat projectes però amb l’estat actual la regeneració de les aigües residuals del Foix és pràcticament impossible. S’han fet moltes promeses de millora incomplertes al·legant arguments econòmics, i jo afegiria que també ha sigut perquè la preservació del medi ambient i, l’aigua en concret, donen pocs vots.

La utilització d’aigües pluvials o les procedents d’una depuradora, amb els tractaments addicionals que la facin adient per a determinats usos, és una pràctica que possibilita disposar de més recursos hídrics i reduir el consum d’aigua. Regenerar les aigües residuals és un recurs que no només va associat, segons la FAO, a la producció d’aigua neta, sinó també d’energies renovables i de fertilitzants, a més de contribuir a reduir els gasos amb efecte d’hivernacle. Segons el Banc Mundial la reutilització d’aigües residuals és, com a mínim, un 48% més econòmica que dessalinitzar.

Fins ara els responsables municipals han utilitzat l’Agencia Catalana de l’Aigua com espantall i sac dels cops per justificar la inacció i la inoperància dels ajuntaments davant els afers hídrics, i han tingut una part de raó. Però amb la situació actual d’emergència els regidors i els alcaldes, principalment, han d’assumir les seves responsabilitats i emprendre accions malgrat que no els hi resultin rendibles electoralment, han de superar el curt-terminisme de les seves actuacions habituals i planificar a mig i llarg termini repensant el territori. L’aigua ha d’esdevenir un dels eixos de la planificació del Penedès. Regidors i alcaldes són els primers que han de posar-se a treballar per recuperar els recursos hídrics, ells poden acabar amb les pèrdues a les conduccions d’aigua que a moltes localitats arriben al 50% (Holanda o Israel estan al 10%).

Poden construir dipòsits de recollida d’aigües pluvials (cisternes) als respectius ajuntaments i als edificis de propietat municipal, per a no desaprofitar més aigua de pluja.

Poden elaborar normatives d’aprofitament de les aigües grises per als edificis de nova construcció o al menys pels habitatges públics que els ajuntaments construeixen.

Son els ajuntaments els responsables dels plans d’urbanisme que haurien d’incorporar la doble canalització de recollida, una per aigües pluvials i l’altre per aigües residuals.

Els ajuntaments poden realitzar un cens dels pous existents al seu municipi i fer controls de les extraccions. L’aigua és un bé escàs i no pot ser gratuïta.

Poden posar a disposició dels veïns un servei de recollida d’aigües residuals pels veïns que viuen a  les més de 200 zones amb baixa densitat de població que tenim al Penedès i especialment per a les 60 urbanitzacions no recepcionades. Aquestes àrees no tenen clavegueres, i masses vegades les aigües residuals s’aboquen descontrolades a qualsevol lloc contaminant-lo. Aprofitin-les.

No els hi hauria d’espantar una depuradora petita i ecològica al seu poble o barri, una depuradora petita i ecològica que els hi permeti reutilitzar l’aigua.

Són imprescindibles campanyes de sensibilització mediambiental entre la ciutadania perquè utilitzi productes de neteja, pintures i d’altres que siguin biodegradables i campanyes municipals per a la reducció del fòsfor, relacionades amb la indústria i amb els productes fitosanitaris emprats en les activitats agrícoles.

Etc, etc..

Pel futur del Penedès l’aigua ha d’entrar a l’agenda dels consistoris urgentment. Avui, mes que mai, tothom ha d’assumir les seves responsabilitats per a no lamentar-nos demà.

La cuina era, sense cap dubte, una de les parts més importants de la casa. Era presidida pel setial del foc. El foc era considerat l’element purificador i protector de les nostres llars, de les terres de conreu i fins i tot del bestiar. El setial del foc era l’altar on la família reunida al seu entorn li rendia culte. Era el lloc de pregaria, on la família recordava els seus avantpassats alhora que donava gràcies pels bons fruits recollits de la terra. Era l’indret de contes i de llargues converses mirant les flames.

Durant el solstici d’hivern hi havia la creença que fent un bon foc ajudaven a renéixer el sol. Amb aquesta finalitat es posaven una gran soca-tió al setial del foc que es feia “cagar” la nit de Nadal. Posteriorment el tió havia de cremar durant tretze dies seguits. Passats aquets dies el sol començava a brillar amb més força. Perquè el tió donés més virtut al sol calia tallar-lo durant la lluna vella del mes de novembre d’un any per l’altre, i deixar-lo assecar a l’ombra, que no hi toques ni el sol, ni la pluja. Si el tió cremava més de tretze dies volia dir que el sol brillaria amb més intensitat. Les cendres del tió s’escampaven pel camp per tenir collites abundoses. Amb el temps i la desaparició del foc a terra de les llars, també ha desaparegut el costum de cremar-lo després de la cagada i també els costums al voltant de les cendres que quedaven. Aquestes eren utilitzades com a elements de protecció contra el llamp, les cuques, etc. a les cases i als camps.

El Tió (també dit tronc de Nadal, soca, xoca) és un dels elements de la mitologia catalana i una tradició molt arrelada a Catalunya, Occitània (on es diu en occità cachafuòc o soc de Nadal), Aragó (on es diu en aragonès tronca, toza o tizón de Nadal/Navidat),  i Andorra.

Normalment el 6 de desembre, dia de Sant Nicolau, ja es tapa amb una manta perquè no tingui fred i s’alimenta diàriament fins la nit de Nadal quan es fa cagar. Al tió li agraden les mateixes coses que als animals de peu rodó (excepte la palla), fruita, verdura, serradures i ous, i tot se li ofrena cru. També se li dona aigua. En realitat, hi ha múltiples tradicions locals que a vegades prefereixen uns aliments o uns altres.

Es tracta d’una tradició amb segles d’història, inicialment relacionada amb la natura, la fertilitat i el solstici d’hivern. El tió és un ritual d’origen rural, significa l’abundància, un tronc vell i sec regala de les seves entranyes llaminadures i llepolies. Té el mateix origen de l’arbre de Nadal tan popular als països anglosaxons. És l’auguri del renaixement de la natura després de l’estació hivernal.

Per fer-lo cagar, generalment s’envia la mainada a resar o a cantar nadales a un altre espai de la casa. Tot seguit se’l colpeja per torns o tots plegats al ritme de la cançó o vers oportú, dels quals existeixen múltiples variants. Aquest procediment es repeteix fins que el tió no caga més o bé fins que caga algun objecte que així ho indica, com una arengada ben salada, carbó, un all o una ceba, o bé es pixa a terra.

Tradicionalment, el tió mai no cagava objectes grossos sinó llaminadures, figuretes de pessebre i alguna joguina senzilla per als més petits, així com coses de menjar i beure per als àpats de Nadal i Sant Esteve, com torrons, xampany, figues seques, mandarines, etc.

Amb lleugeres modificacions hi ha moltes versions de la cançó per fer cagar el tió, la més popular al Penedès és:

Caga tió

avellanes, avellanes,

caga tió

avellanes i torró.
No caguis arengades
que són massa salades
caga torrons
que són més bons.
Si no vols cagar

garrotada, garrotada.

Si no vols cagar

garrotada hi haurà.

El Penedès, viu un dels moments més decisius de la seva història. Un encreuament de circumstàncies que ens porta a la disjuntiva entre ser el pati del darrera de les conurbacions barcelonina i tarragonina, mantenir la nostra identitat tradicional o, fins i tot, avançar cap el futur intentant compatibilitzar les dues opcions. En aquesta situació, l’aigua no és un tema residual.

Molt son els factors que incideixen en el futur del Penedès: la crisi de producció agrícola, una legislació que prima la construcció com centre financer dels ajuntaments, uns eixos comunicacionals dissenyats per organismes aliens al territori, el canvi climàtic, ….. Ens deien que totes les solucions pel futur del Penedès estarien al Pla Territorial, pla inacabat des de fa 7 anys.  Fa uns anys al·legàvem que aquesta la lentitud burocratitzada era una malaltia d’Espanya i les seves institucions. Ens ventàvem que a Catalunya posàvem el servei al país per davant als partits i els designis dels polítics. Per moltes raons, la malaltia també ha triomfat a casa nostra.

Catalunya és seca. El Penedès és un territori que, amb poques excepcions, és cada dia més escàs d’aigua, i la poca qui hi ha és estacional o subterrània. La més important de les deus subterrànies conegudes és la desaprofitada de la Falconera. Al Penedès no tenim Pla Territorial i tampoc tenim pla hidrològic.

Mancances d’aigua que ja es preveien l’any 1957 al “Plan de Aguas de Catalunya” elaborat per Victoriano Muñoz, en el qual s’establia una sèrie de canals que des de Xerta havien de portar aigua de l’Ebre fins a Barcelona passant i regant l’Alt  i el Baix Penedès, en un recorregut semblat al de l’actual autopista.

Des del reculat 1957 les poblacions del Penedès han tingut un important creixement sense millorar les seves reserves hídriques. El pla hidrològic del Penedès és imprescindible si volem mantenir o estabilitzar el creixement humà, industrial o agrícola. S’han creat polígons industrials, urbanitzacions, hotels i centres d’estiueig sense cap planificació,  desaforadament s’han construït piscines i hem augmentat el consum domiciliari i industrial d’aigua.

Els projectes de l’Ebre mai es van realitzar totalment, com tampoc la proposta més recent de portar aigua des del Roine (Occitania). L’arribada de les aigües del Ter i les del Llobregat van satisfer una part de l’aigua de boca, però el Penedès continua augmentant les seves necessitats hídriques.

La clau no és tan sols buscar nous recursos, si no reduir la demanda i acabar amb la percepció que l’aigua es gratuïta. Els ajuntaments tenen molt a dir i a fer en aquest camp en compliment de la legislació vigent, des de la creació d’un cens dels pous existents a cada municipi, fins a la instal·lació de comptadors a tots els punts d’extracció d’aigües subterrànies, especialment a les industries.

L’any 2020 l‘Agencia Catalana de l’Aigua va anunciar que recuperava les obres de la dessaladora d’aigua de mar de Cunit, que l’entitat ja havia anunciat l’any 2009. Aquesta solució és molt cara i genera salmorra d’escassa o nul·la utilització.

Entretant a molts pobles es perden milions de litres d’aigües residuals per una deficient depuració. La depuradora de Vilafranca -que depura les aigües residuals de 13 municipis- aboca a la riera de Llitrà -afluent del Foix- 14 milions de litres diàriament que van a parar al contaminat i porós pantà del Foix. L’abocament s’agreuja especialment els dies de pluja, quan la depuradora no pot contenir l’avinguda d’aigua que hi arriba, en no existir una doble xarxa de recollida -pluvial i aigües negres- en els nostres pobles, i no disposar d’un gran dipòsit de contenció.

Segons el Banc Mundial la reutilització d’aigües residuals, com a mínim, és un 48% més econòmica que dessalar. Convertir les aigües residuals en un recurs no només va associat, segons la FAO, a la producció d’aigua neta, sinó també d’energies renovables i de fertilitzants, a més de contribuir a reduir els gasos amb efecte d’hivernacle.

Planificar el futur del consum d’aigües al Penedès i trobar noves fonts d’aigua és imprescindible, però molt complex. Les solucions no són senzilles i totes allunyades del curt-terminisme polític al que ens tenen acostumats. Per això cal començar per planificar el desenvolupament hídric del territori que, com a mínim a curt termini, ens torni a portar a  un equilibri entre l’oferta i la demanda. El repte afecta a tothom, els actors polítics i els ciutadans, i cal abordant-lo a partir d’un canvi cultural que impulsi la reducció de la demanda i canviï el concepte de l’aigua com producte gratuït o privat .

JOSÉ ZORRILLA, A SANTA MARGARIDA I ELS   MONJOS I A LA FESTA MAJOR DE VILAFRANCA DEL 1868

• CASTELL DE PENYAFORT.- El poeta va viure uns mesos a la Ràpita per escriure bona part del seu llibre de llegendes “Ecos de las montañas”
• PUIG I LLAGOSTERA.- Aquest vilafranquí, amic seu, era propietari de del Castell de Penyafort, i el va convidar a assistir a la festa major del 1868

Pere Ferrando Romeu

A les portes del que havia de ser el Concurs de Castells de Tarragona del 2020, el tarragoní i Cap de Plaça de Sant Fèlix, Jordi Bertran va donar a conèixer al “Diari de Tarragona” que el poeta José Zorrilla, universalment conegut per la seva obra “Don Juan Tenorio”, va estar vivint per terres castelleres l’estiu del 1868. Pocs dies després, l’historiador vilanoví Xavier Güell aportava i ampliava noves dades al seu blog “balldexiquetsdevalls.wordpress.com” referents a la relació que Zorrilla va mantenir amb diferents amics seus i a les excursions que li organitzaven, entre les quals diverses festes majors del Camp de Tarragona, on hauria contemplat les perceptives actuacions castelleres.

Zorrilla, a les seves memòries “Recuerdos del tiempo viejo”, editades el 1882, va rememorar el següent: “Estas fiestas y certámenes de torres de hombres y luchas de carreras de los Xiquets de Valls, en las cuales me tocava dar alguna vez el premio á los vencedores”.  En poques paraules, l’escriptor cita la rivalitat de dues colles exhibint-se en una actuació i amb un premi en litigi per la millor, a part dels pilars caminant que sembla descriure amb allò de “luchas de carreras”. Bertran i Güell aporten tot un seguit de dades que situen Zorrilla vivint en la masia del seu amic, el comte de Rius, a prop de Tarragona, amb diferents escapades a altres poblacions. Oportunitats suficients per veure una o diverses actuacions castelleres.

En totes dues aportacions s’hi esmenta la bona relació existent llavors entre Zorrilla i el vilafranquí Josep Puig i Llagostera (1835-1879), un industrial i polític rellevant a l’època, de pare vilanoví i mare vendrellenca i poc estudiat encara, que li va obrir les portes de casa seva de bat a bat quan Zorrilla va marxar de la població burgalesa d’Estépar per venir a viure al nostre país, ja que havia rebut l’encàrrec d’escriure  una llegenda amb gravats de Gustave Doré per part de l’editorial barcelonina Montaner i Simón.

Assabentat del compromís, i segons paraules del mateix Zorrilla “el excéntrico fabricante Pepe Puig i Llagostera […] me ofreció hospitalidad en su casa de Barcelona y en su fábrica de Esparraguera”. El reputat empresari vilafranquí era propietari de la colònia tèxtil allí establerta, que duia el seu nom, i que més tard fou coneguda com la Colònia Sedó, en funcionament fins a l’any 1980.

ZORRILA A VILAFRANCA

Tot semblava prou clar i ben documentat, fins que les casualitats de la vida van fer que aquesta primavera passada, llegint el recull d’articles del cronista vilafranquí Antoni Sabaté Mill De Prop i de Lluny, editat el 1994 per Edicions El 3 de Vuit, ens vam topar amb un escrit que parlava de la festa major vilafranquina i d’alguns dels seus convidats més rellevants que ha tingut al llarg del temps. Deia Sabaté “¿Fué también por la Fiesta Mayor cuando en 1865, un ilustre vilafranqués injustamente olvidado, J. Puig i Llagostera, acompañó a Vilafranca al vate vallisoletano José Zorrilla?”.

La data del 1865, és errònia, ja que Zorrilla llavors vivia a Mèxic.  Però la resta concorda amb tot el que hem vist. És en aquest punt que vam iniciar la recerca per tal d’esbrinar si realment Zorrilla va venir a Vilafranca aquell any 1868 i el paper que va jugar Puig i Llagostera en tot aquest afer.

Repassant la correspondència entre els dos personatges, dipositada i consultable per internet a l’Archivo Municipal de Valladolid, ens adonem de l’enorme complicitat entre ells dos. Zorrilla l’anomena com el “querido Josué” o “mi querido Pepón”. El desembre del 1867 diu que “necesito recogimiento y silencio”. El gener del 1868 li confessa que “no tengo mas amigos que usted”, explica l’encàrrec de l’editorial barcelonina, i li pregunta “si es possible que yo llegue a esa [ciutat] sin ruido, me encierre en su casa de V. de absoluto incognito y saliendo a tomar el aire solo a primera hora de la noche y sin V. para que no me atisben, acabe yo mi leyenda…” . Més, endavant, a finals de febrer, Zorrilla insisteix: “pero ¿cree V. en conciéncia que yo pueda vivir largo tiempo en Barcelona? Yo odio las ciudades y me jodo en los hombres reunidos en sociedad. Hace catorce años que vivo en el campo por que necesito mucho aire, mucha luz y mucha soledad”

Les intencions de Zorrilla, doncs, estan prou clares: volia estar tranquil, passar desapercebut i tenir temps per escriure. Continuant amb el repàs del contingut de les cartes entre ells dos sabem que Zorrilla va arribar a Olesa de Montserrat –a prop de la colònia d’Esparreguera- el dilluns 23 de març. I aquí s’acaben les cartes, lògicament per que ja eren junts. Com hem vist, el mateix poeta reconeix que el seu amic li va oferir la seva hospitalitat a la casa de Barcelona i a la fàbrica d’Esparreguera: en aquesta població del Baix Llobregat és on es va instal·lar en primera instància. Però, i Barcelona? No odiava les grans ciutats?

La resposta a aquestes preguntes les trobem al diari madrileny El Imparcial del 31 de març, tan sols vuit dies després de la seva arribada: “según tenemos entendido, el Sr. Zorrilla fijará su residencia en una casa de campo, cerca de Villafranca del Panadés, dedicándose á continuar sus Ecos de las montañas, que ha empezado á publicarse en Barcelona”. L’encàrrec ja tenia nom: Ecos de las montañas, i la seva publicació va anar apareixent per fascicles: el diari barceloní La Pubilla del 29 de març ja informa de l’aparició de les primeres entregues.

EL CASTELL DE PENYAFORT A LA RÀPITA (SANTA MARGARIDA I ELS MONJOS)

Però, quina era aquesta casa de camp a prop de Vilafranca? La solució l’hem trobat novament a la premsa, aquest cop local. Al setmanari Panadés del 26 de febrer del 1949 es comenta la lectura de l’obra Ecos de las montañas a la biblioteca de la Caixa de Pensions. I aprofita la conjuntura per transcriure la ressenya d’una excursió realitzada l’abril del 1879 per part d’un grup d’intel·lectuals barcelonins i organitzada per Puig i Llagostera. Entre els diversos llocs visitats hi havia el convent de Sant “Domingo” -actualment anomenat castell de Penyafort-, situat Al terme de Santa Margarida i els Monjos i de la seva propietat. A l’esmentada ressenya s’afirma que l’expedició va poder admirar “el precioso panorama que se extiende a los pies del edificio, donde el inspirado poeta castellano señor Zorrilla escribió buena parte de su preciosa obra ‘Ecos de las montañas’”. Tot i que no hem pogut trobar d’on va sortir aquesta ressenya ni el seu autor, és evident que la informació la va donar el mateix Puig i Llagostera als integrants de l’excursió, ja que havien passat onze anys de l’estada de Zorrilla a Penyafort. I acaba la notícia de l’acte a la biblioteca ponderant sobre la importància de la presència del poeta en aquest indret:  “Si don José Zorrilla ha alcanzado la inmortalidad por su obra ‘Don Juan Tenorio’, ello no quiere decir ni en mucho que ésta sea su obra cumbre. ‘Ecos de las montañas’ cuya cuna puede decirse fué nuestro cercano San Domingo, es una colección de Leyendas históricas ilustradas nada menos que por el artista Gustavo Doré…”

L’edifici en qüestió fou posat a la venda amb la desamortització del 1836.  L’industrial Miquel Puig Catasús, pare del Josep, el va adquirir en subhasta pública a l’Estat el 1851 i, a la seva mort, el 1863 l’heretà el seu fill, que el va convertir en residència senyorial rural de la família.

I aquí és on Puig i Llagostera va poder satisfer els desitjos del seu íntim amic: gaudir de pau, tranquil·litat, estar lluny de les grans ciutats, poder passar desapercebut i tenir concentració per escriure. Arran d’aquestes troballes vam tenir el goig (de la ma del company de recerques Josep Arasa) de passejar-nos pels entorns del castell, on vam descobrir que el camí que mena a la font de Sant Llorenç no te res a envejar a alguns dels gravats del francès Gustave Doré que acompanyen el text de Zorrilla…

Existeix encara, tot i que d’una manera més tangencial, una segona relació de Zorrilla amb Vilafranca. Ens referim a la admiració que l’escriptor vilafranquí Eduard Vidal i Valenciano proferia al poeta castellà. En la sessió de tarda del Teatre Principal de Barcelona del dia 29 de març, on Zorrilla hi va assistir, Vidal i Valenciano va presentar el seu text titulat “Ben vingut sia. Salutación a Zorrilla”, juntament amb altres textos d’altres poetes catalans, tots en homenatge a l’il·lustre espectador que tot just feia una setmana havia arribat de terres castellanes al nostre país.

Hem dit a l’inici que a l’estiu d’aquell any 1868 hom situa el poeta en una masia prop de Tarragona, propietat d’un altre amic seu, el comte Rius. El mateix Zorrilla ho explica a les seves memòries: “Retirado en una masia de Tarragona perteneciente á la família del hoy conde de Rius, trabajaba yo con afan en la conclusión de mis Ecos de las montañas […] escrito en los intervalos breves que de quietud relativa me dejaban la interminable série de convites, veladas, excursiones y extremados obsequios con que los catalanes me honraron por aquel tiempo. En medio de un capítulo, el municipio de Tarragona, la comisión de los juegos florales de Reus ó cualesquiera otra delegación de perentoria fiesta mayor, en país más ó menos cercano, me encerraba en un coupé de un tren especial, y comenzaba conmigo una semana de bailes, lecturas, festines y serenatas; y los buenos de mis editores Montaner y Simon quedaban en Barcelona con las manos en la cabeza, sin poder dar á los suscritores de mis Ecos de las montañas otra razon de la falta de entregas que la de que el autor estaba en una ó en otra fiesta, en tal ó cual población.”

És a dir, que la tan cobejada tranquil·litat i el desig de passar desapercebut no es van poder acomplir del tot. La premsa del moment ja anava donant compte d’alguns dels actes en que el poeta era present. Es molt probable que algunes d’aquestes excursions tinguessin com a punt de partida l’estació d’Els Monjos, ben a prop del castell de Penyafort. La seva estratègica ubicació, just a mig camí entre les ciutats de Barcelona i Tarragona, van possibilitar la mobilitat de Zorrilla pels diferents compromisos que anaven sorgint. A Tarragona, per exemple, hi va arribar el 25 de juliol i era previst que s’hi quedés uns dies per visitar Reus, Valls i Poblet. Marxava el 30, i el u d’agost un altre cop cap a la imperial Tarraco per assistir, junt amb el polític i escriptor Victor Balaguer, a la festa major de Constantí.

A LA FESTA MAJOR DE VILAFRANCA

Sigui com sigui, a finals d’agost s’esdevé la festa major de Vilafranca. Davant de totes les dades aportades sembla que podríem respondre afirmativament a la pregunta formulada per Sabaté Mill, en el sentit de si fou per la festa major el moment en que Puig i Llagostera va convidar al seu amic Zorrilla a visitar Vilafranca. Totes les evidencies exposades així ens ho fan creure. Però el detall que, al nostre entendre, esdevé definitiu per afirmar-ho, és aquest breu aparegut al Diario de Tarragona del 2 de setembre: “Bienvenido.- En el último tren de Barcelona llegó anteayer á esta ciudad [de Tarragona] el eminente poeta señor Zorrilla”. Abans d’ahir era el 31 d’agost, darrer dia de la festa major vilafranquina, i el tren tenia el seu origen a Barcelona, però no tots els passatgers eren d’allí: entre mig hi ha moltes estacions…

En aquest viatge sí que sabem que el poeta castellà s’establí a la masia del comte de Rius, a prop de Tarragona, on s’hi va estar fins a finals de setembre amb el propòsit d’acabar –segons ell mateix recorda- la seva obra Ecos de las montañas.

I, pel que fa a la festa major vilafranquina d’aquell any 1868 sabem, gràcies al llibre dels administradors de Sant Fèlix que es va distingir “sobre manera las dos oposades colles de Chiquets ab los seus admirables castells de nou”.  Una competició que concordaria amb les paraules del mateix Zorrilla que hem transcrit a l’inici, quan parlava de “certámenes de torres de hombres”  i dels quals “me tocava dar alguna vez el premio á los vencedores”.

Sigui com sigui, el cas és que, amb el present treball podem afegir una altre il·lustre espectador de la festa major vilafranquina. Si ja ho van ser el Baró de Maldà a l’any 1805, el periodista barceloní Pau Pifarrer cap el 1839, i el polític i músic Anselm Clavé el 1863, ara hi hem d’afegir el nom de José Zorrilla per la edició del 1868. I es que, com diu la crònica de la festa major d’aquell any publicada en un diari barceloní “La festa de Vilafranca, unida al franc caràcter dels vilafranquins, deixa inesborrables records als forasters”.

Pere Ferrando Romeu

Publicat a “El 3 de vuit” el 27 d’agost de 2021

Malgrat l’aparent abandó que actualment presenta la casa i el jardí de Ca l’Álvarez-Cuevas, aquest edifici esta inclosos en el catàleg del Patrimoni Cultural Català. Edifici que no fa gaires anys l’ajuntament volia adquirir per enderrocar. La casa ha estat molt modificada al llarg dels anys. Amb posterioritat a la seva construcció s’hi va afegir la galeria d’arcades situada a la planta primera de la façana orientada a ponent i la torratxa aixecada al centre de l’edifici. A la planta baixa de l’edifici hi havia els cellers i la casa dels masovers, els darrers dels quals foren els de cal Filoses.

Alguns encara recorden les misèries del darrer dels Álvarez-Cuevas mig despullat, descalç o estirat per terra, en algun racó del municipi,  imatge que no correspon a la llarga història del seu llinatge, ni a la important quantitat de propietats que tenien. En José Luis Álvarez-Cuevas pertanyia un  llinatge nobiliari espanyol originari de la Corona de Castella, els membres del qual van ocupar importants càrrecs polítics i militars i van arribar a ostentar el marquesat de Santa Cruz de Marcenado i el vescomtat del Puerto.

Els Álvarez-Cuevas tenen els seus orígens en el Principat d’Astúries, encara que els seus membres es van assentar molt aviat en el Regne de Sevilla, on a finals de l’ segle XVII, les possessions de la família s’estenien per Jerez de la Frontera, Rota i el Puerto de Santa Maria, ciutat on es troba el Palau Álvarez-Cuevas.

Després de la Guerra de Successió Espanyola (1701 – 1715) i la victòria del Borbó Felip V, de qui van ser partidaris els Álvarez-Cuevas, successius membres de la família van participar en la Carrera d’Índies, desenvolupant ocupacions militars d’alta graduació a Cadis, Veracruz, l’Havana i Cartagena d’Índies, dins de l’Armada Espanyola . Així mateix, van ocupar diferents càrrecs municipals a El Puerto de Santa Maria, on Francisco d’Álvarez-Cuevas i Banquer, regidor perpetu, va arribar a ser fill il·lustre de la ciutat.

Al seu torn, van anar gradualment cobrant poder i fortuna gràcies a les seves permanents aliances i llaços de fidelitat cap a la monarquia, situació que es va afermar a la fi de l’ segle XVIII, quan la branca troncal de la família es va establir al Principat de Catalunya, al casar-se Juan Álvarez-Cuevas i de Craywinckel, tinent coronel de cavalleria, amb la vilafranquina Maria Lluïsa de Viard i de Salvador  (1777- 1857), neboda del comte de Fogonella.

Al llarg de la seva història, la Casa d’Álvarez-Cuevas ha entroncat amb importants cases nobiliàries espanyoles : els barons de Florejachs, els marquesos de Cerdanyola, als comtes de Castellar i, amb aquests últims, a Juan Alonso Pérez de Guzmán , i al duc de Medina Sidonia . Els darrers Álvarez Cuevas de SMMonjos estaven emparentats per part de mare -Mercedes Vedruna Zuzucarregui (1888-1972)- amb santa Joaquima Vedruna i Vidal (1783 – 1854) – la fundadora Germanes Carmelites de la Caritat- qui abans de pronunciar els seus vots religiosos havia tingut 9 fills amb el vigatà Teodor de Mas i Solà.

Personatges destacats de a família Alvarez Cuevas.-

Francisco de Álvarez-Cuevas i Pelayo (mort en 1738),  capità general de mar i terra i capità de navili de l’Esquadra del Mediterrani.

Francisco de Álvarez-Cuevas i Banquer (fill de l’anterior), capità de la Milícia Urbana i regidor perpetu del Puerto de Santa Maria (Cadis).

Juan de Álvarez-Cuevas i Banquer (germà de l’anterior), oficial de la Armada Espanyola en el Virregnat de Nueva Granada.

Juan de Álvarez-Cuevas i de Craywinckel (1740 ), tinent coronel del Regiment de Dragons de Lusitania.

Maria Ramona de Álvarez-Cuevas i de Viard (1777-1857 ), VIII marquesa de Santa Cruz del Marcenado i vescomtessa del Puerto .

Manuel María de Navia-Osorio i de Álvarez-Cuevas (1806 – 1881), IX  marquès de Santa Cruz de Marcenado i  diputat a Corts.

José María de Navia-Osorio i d’Álvarez-Cuevas (1812 ), vescomte del Puerto, brigadier, diputat en Corts i governador civil de Oviedo i Santander .

Antonio de Pàdua (1812 – 1889 ), Narcís ( 1812 ), Felip ( 1814 ), Francisco i José ( 1817 ) d’Álvarez-Cuevas i de Tord, cavallers de la Reial Ordre d’Isabel la Catòlica i de la Real i Militar Ordre de San Fernando.

José de Álvarez-Cuevas i de La Cassanha (mort en 1929 ),  diputat a Corts.

Juan de Álvarez-Cuevas i de Sisternes (1873 – 1936), alcalde de Vilafranca del Penedès entre 1925 i 1930 .

Manuel de Álvarez-Cuevas i Olivella (1874 – 1930), tinent d’alcalde de l’ Ajuntament de Barcelona i president del Comitè organitzador de la Exposició Internacional de Barcelona del 1929 .

Luis de Álvarez-Cuevas i de Alarcón (1876 ), propietari industrial de Sant Cugat de Vallès, va residir llargues temporades a SMiMonjos i es va casar amb Mercedes Vedruna Zuzucarregui amb qui va tenir els darrers tres fills d’aquesta branca familiar.

Maria de las Mercedes de Álvarez-Cuevas i Güell (morta en 1971), en possessió de la Medalla franquista de Sofriments per la Pàtria.

La família Alvarez Cuevas és o ha estat propietària de múltiples edificis històrics i finques arreu de Catalunya:

Palau Reial de Vilafranca, actual Museu de les Cultures del Vi de Catalunya.

Palau Macià a Vilafranca del Penedès.

Castell de Penafel a Santa Margarida i els Monjos.

Ca l’Álvarez-Cuevas a Santa Margarida i els Monjos.

Casa Santurce d’estil modernista, a Barcelona .

Mas de la Pansa a Castellví de la Marca.

Terrenys on actualment hi ha el Triangle a Barcelona (antiga Avinguda de la Llum).

Terrenys de l’Hospital General de Catalunya (Sant Cugat del Vallés).

Blocs d’habitatges a la part alta de Barcelona.

Tal dia com avui -14 de novembre- de l’any 1963, el diari francès Le Monde va publicar unes declaracions de l’abat de Montserrat, Aureli Maria Escarré, d’oposició a la dictadura franquista. L’entrevista va ser feta pel periodista José-Antonio Novais, per iniciativa de Josep Benet i Albert Manent .

Franco, que s’autoanomenava catòlic i amb ell tot l’Estat, va ser considerat per l’abat Escarré com «un estat que no obeeix els principis bàsics del cristianisme». En aquella entrevista Escarré demanava que el poble pogués triar el seu govern, garantir la llibertat de premsa, la fi del clima de guerra civil, i defensar la llengua catalana, no com “un deure, sinó ben bé una necessitat”. Pocs dies després d’aquestes manifestacions va ser clausurada Òmnium Cultural i assaltat el Casal de Montserrat a Barcelona.

La dictadura franquista no podia tolerar aquella defensa dels drets humans, i menys venint d’un membre significat de l’església catalana, el 1965 el govern el va fer abandonar Catalunya i passà a residir al monestir de Viboldone (Llombardia). El 1966 el govern espanyol el va obligar a renunciar al títol d’abat de Montserrat. Malalt de mort (1968), l’abat Cassià Just el portà a Barcelona, fou enterrat a Montserrat.

L’abat Escarré va néixer al Carrer Major, 61 de l’Arboç (Penedès). Ingressà com a monjo a l’abadia de Montserrat el 1923 i fou ordenat sacerdot el 1933.

“En aquesta hora solemne, en nom del poble i del Parlament, el Govern que presideixo assumeix totes les facultats del Poder a Catalunya, proclama l’Estat Català de la República Federal Espanyola.…

L’hora és greu i gloriosa. L’esperit del president Macià, restaurador de la Generalitat, ens acompanya. Cadascú al seu lloc i Catalunya i la República al cor de tots. Visca Catalunya! Visca la República! Visca la llibertat!». Lluís Companys (Dissabte, 6 d’octubre de 1934).

Les eleccions generals de novembre de 1933 van ser guanyades pels partits de centre i dreta. A principis d’octubre de 1934 el govern de la república de Ricardo Samper va dimitir, i va formar un nou govern -centralista i autoritari- el Partido Republicano Radical de Alejandro Lerroux i la dreta catòlica, feixista i castellanista de la CEDA, el qual  pretenia anul·lar las reformes socials, polítiques i econòmiques dels anteriors governs d’esquerres. Això les esquerres no ho van tolerar, i l’Aliança Obrera convocà arreu una vaga general que te el màxim seguiment a Astúries, on els sindicats arribaren a controlar tota la conca minera durant quinze dies, fins que l’exèrcit marroquí, dirigit pel general Francisco Franco, acabà amb la revolta a sang i foc.

“Si ara no proclamem la independència de Catalunya, és perquè no volem. Que escoltin les nostres autoritats aquest clam que surt del nostre fons; obrers, intel·lectuals, idealistes, que batega dins vostre un anhel de llibertat: a les armes per la República Catalana.» La Nació Catalana  Òrgan del Partit Nacionalista Català.

És en aquest context que el president Companys, aconsellat pels seus homes de confiança més nacionalistes, proclamà l’Estat Català dins de la República Espanyola. Els motius foren la involució conservadora del govern de la República, però aquí, en el fons, surava el plet rabassaire. No en va, fora de Barcelona va ser al Penedès un dels llocs on més virulència van tenir els esdeveniments. L’enfrontament electoral entre dretes i esquerres reproduïa força bé l’enfrontament social entre propietaris i pagesos, entre amos i treballadors, entre monàrquics i republicans, i entre clericals i anticlericals. La divisió s’havia anat covant al llarg dels anys vint i s’havia radicalitzat els anys trenta, i tenia expressions tan quotidianes, com les dues societats culturals i recreatives que hi havia a la majoria de pobles de la comarca.

A Vilafranca a partir del divendres 5 hi hagué vaga general, es racionalitzà la benzina i l’Ajuntament es va apoderar de la capella de Sant Joan per fer-la servir de presó. El dissabte una gran manifestació va ocupar el Centre Agrícola com a seu del Comitè Revolucionari i al seu balcó s’hi van penjar 4 banderes: l’estelada, la roja dels socialistes i comunistes, la roja i negra dels anarquistes i la roja i verda dels rabassaires. A partir de les 8  del vespre, a la plaça de l’Ajuntament, es van concentrar els camions i autobusos que arribaven amb gent de la comarca; per la ràdio es va sentir la proclama de l’Estat Català que el president Companys estava fent a Barcelona. A dos quarts de 9 es proclamà l’Estat Català des del balcó de l’ajuntament. Els manifestants van iniciar un recorregut per la vila, primer es dirigiren al carrer de Sant Joan, a la seu del Partit Republicà Radical, i el van assaltar. A continuació, es van dirigir al carrer dels Ferrers, a la seu de l’Associació Catòlica, van llençar els mobles pels balcons, inclòs un piano. D’aquí es dirigiren al carrer de la Font, a la seu de la Lliga Catalana, que també fou assaltada i destrossada.

La multitud seguí fins a l’encreuament dels carrers  de Santa Clara i l’avinguda de Barcelona, on havia la capella de Sant Magí que va ser assaltada i cremada. Continuaren les destrosses al Convent del Carme i es dirigiren a l’església de la Trinitat on van cremar la capella del Remei i part del claustre. Els col·legits de Sant Elies i Sant Ramon es salvaren de les flames.

Al voltant de les 11 de la nit els manifestants van saquejar i cremar les capelles de Sant Pelegrí i dels Dolors, i la Basílica de Santa Maria. La basílica va estar cremant durant tota la nit i l’incendi no es va sufocar fins al migdia de l’endemà. Vers la 1 de la matinada la majoria de manifestants es van dissoldre.

Del Pla del Penedès, Sant Sadurní i d’altres pobles de la comarca sortiren alguns camions i autocars que havien d’anar cap a Barcelona a prestar l’auxili que el Conseller de Governació demanava per ràdio, tot i que no aconseguiren arribar-hi perquè la Guàrdia Civil els féu tornar enrere a Martorell i a l’Ordal.

A Gelida l’alcalde (Bertran), sortí al balcó consistorial i manifestà l’adhesió al president Companys, tot proclamant la República Catalana. Després, alguns elements exaltats de l’Esquerra, lligats a “Estat Català”, intentaren sortir en un camió cap a Barcelona. La repressió posterior comporta la detenció de vint gelidencs, el tancament de la Societat Coral una de les dues grans entitats socials del poble, la destitució de l’alcalde i el consistori municipal.

Als Monjos anaren a confiscar un parell d’autobusos del Figuerons de l’Almunia, i intentaren cremar les portes de l’església construïdes feia poc. La feble convicció política  dels “revolucionaris” locals no els va permetre anar voluntaris a Barcelona a defensar la Generalitat, i per la força obligaren a anar-hi a una dotzena de “dretaires de la Lliga”; una avaria en el camió que els portava els hi va permetre fugir. Tretze veïns dels Monjos foren detinguts per aquets fets.

A Sant Jaume dels Domenys el dissabte al vespre cremaren l’església. A la matinada del diumenge el Comitè Revolucionari va ordenar que tots els veïns més grans de 14 anys acudissin a la plaça amb armes i eines de treball, saquejaren la rectoria i obligaren al capellà a vestir de paisà. El diumenge a la tarda va arribar la tropa al poble i proclama l’estat de guerra.

A Vilanova hi va haver combats amb morts i ferits després de la rendició del govern de la Generalitat. A més hi hagueren aldarulls a Sant Sadurní d’Anoia,  Sant Quintí, Torrelavit, Subirats, i les Cabanyes.

A la matinada del diumenge 7 d’octubre la revolta a Barcelona havia estat esclafada per l’exèrcit deixant 74 morts i 252 ferits. La conseqüència fou la suspensió de l’autonomia i l’estatut, la dissolució de centenars d’ajuntaments catalans governats per les esquerres; l’empresonament de 3.400 persones, entre d’altres el president Companys, el seu govern i desenes d’alcaldes i regidors.

L’acte gira al voltant de  la cançó popular catalana, una de les grans passions d’aquesta poetessa i folklorista, i sobre la seva a vida i obra

Dins dels actes commemoratius de l’Any Palmira Jaquetti, el pròxim dilluns 21 de setembre, a les 19 hores, tindrà lloc a la Filmoteca de Catalunya una celebració molt especial. Coincidint amb la data de naixement de Palmira Jaquetti, el 21 de setembre de 1895, des de la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural de la Generalitat de Catalunya s’ha programat un acte que gira al voltant de dos eixos fonamentals. El primer, la cançó popular catalana, una de les grans passions de Palmira Jaquetti; i el segon, la seva vida i obra, a partir d’un breu escrit autobiogràfic que ella mateixa va fer, encoratjada per la seva amiga, l’escriptora i biògrafa, Roser Matheu.

En la primera part de l’acte, el músic, investigador i divulgador de la cançó popular catalana, Artur Blasco, connectarà la recerca de cançons populars, que ell mateix va fer a partir dels anys 60 del segle XX, amb la que va dur a terme Palmira Jaquetti més de trenta anys abans. De fet, Artur Blasco va poder entrevistar familiars de persones que havien cantat cançons a Palmira Jaquetti quan ella va recórrer molts pobles del Pallars Sobirà, el Pallars Jussà i l’Alta Ribagorça en el marc de les Missions de Recerca per a l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya. Posteriorment, es projectarà un petit documental, realitzat a partir d’una idea d’Artur Blasco i d’uns enregistraments realitzats per ell mateix, en què el públic podrà familiaritzar-se amb el tipus de cançó que Palmira Jaquetti va recollir en els anys 20 i 30 del segle XX en aquells mateixos indrets i en aquelles mateixes famílies.

En la segona part de l’acte, la productora i intèrpret Susanna Barranco, ens oferirà la dramatització ‘Palmira Jaquetti, un cant a la vida’, una composició creada especialment per a l’ocasió a partir de l’autobiografia de Palmira Jaquetti i d’alguns dels seus poemes i cançons. Aquesta dramatització anirà acompanyada de la interpretació al piano, a càrrec del músic Pau Sastre, de diverses peces musicals de Palmira Jaquetti i d’altres que ha compost ell mateix.

L’acte en el seu conjunt constituirà el preàmbul de l’exposició dedicada a Palmira Jaquetti, que es preveu que s’inauguri el proper mes de novembre al Museu de la Mediterrània de Torroella de Montgrí, i s’emmarca en les accions previstes per tal homenatjar Palmira Jaquetti en el 125^è aniversari del seu naixement, i reivindicar, així, la seva important aportació a la cultura catalana.

Més enllà de la tradició oral, l’única referència escrita de la colla de Ball de Valencians de Santa Margarida (Santa Margarida i els Monjos) és la que escriu el reverend Gaietà Viaplana l’any 1927 a les “Notes històriques de la parròquia i vila de l’Arboç”.

El 23 de gener de 1770 es va inaugurar a l’església parroquial de l’Arboç la nova capella del Santíssim Sagrament, i amb tal motiu es van organitzar unes festes religioses i populars en les quals actuaren el Ball de Valencians del Vendrell, els de la Riera, els de Santa Margarida i els del Catllar “que feu el castell de sis sostres, acompanyat de la dolçaina, es reputà pel millor”

L’escrit de Gaita Viaplana ha estat repetidament reproduït per constatar que el Ball de Valencians –una dansa tradicional la coreografia de la qual inclou diferents parts de ball que culmina amb l’elevació de petites construccions humanes- era el precedent immediat dels actuals castells. Així, les darreres investigacions relacionen el Ball de Valencians amb les muixerangues del País Valencià com Algemesí, l’Alcúdia, Peníscola, Titaigües, etc. Alguns autors expliquen la seva introducció i difusió a Catalunya per la incorporació del conreu de l’arròs en terres del Delta de l’Ebre per valencians, particularment de la Ribera del Xúquer.

A Tarragona s’han trobat les notícies més antigues del Ball de Valencians, els anys 1687, 1700 i 1706. L’any 1926, F. de P. Bové, detalla que als castellers “dins el primer terç del passat segle se’ls coneixia baix el nom dels “Valencians”. A aquests propòsit és molt interessant el treball del doctor en Història Àlex Cervelló, que ha redescobert l’origen dels castells i n’ha aportat novetats en una publicació anomenada “Del Ball de Valencians als Xiquets de Valls”.

Durant el segle XVIII, el Ball de Valencians, es va difondre pels pobles del Camp i del Penedès. A principis del segle XIX els balladors van abandonar la dansa i millorar la tècnica de les construccions finals.

Els balls de valencians van evolucionar de diferents maneres. Així, cadascun tenia una música i uns vestits diferents; a més, alguns van deixar de fer torres, altres van incorporar la figura del diable i en algun es recitaven parlaments o “versots” improvisats. El desprestigi social de les danses del seguici popular va fer que a finals del segle XIX els balls de valencians entressin en decadència, fins a desaparèixer totalment abans de la Guerra Civil. S’han trobat diverses versions de la música del Ball de Valencians, i la seva comparació ha permès demostrar que, amb el pas del temps, la melodia va evolucionar fins a convertir-se en l’actual Toc de castells.

Del Ball de Valencians de Santa Margarida tan sols en van quedar les contalles a la vora del foc, a les quals cal afegir les històries sobre algun padrí, que era tan forçut i valent, que quan passava la tartana dels de Valls, per anar a Vilafranca, sempre el recollien.

Quan passats uns anys de la darrera guerra civil es recupera la festa major d’Els Monjos, una de les poques activitats que es programen són els castells, els castells feien festa i país. El costum es va interrompre, i avui,  en cap cas, podem parlar de Santa Margarida i els Monjos com a plaça castellera, ni tan sols de ser un municipi amb memòria. Al recentment inaugurat local de la Festa Major, ubicat a l’antic estable de Mas Catarro, i a qui les autoritats municipals van batejar com “La Cuadra”, no es fa esment del Ball de Valencians, ni de cap altre dansa o quadre sacramental, de les que es ballaven o representaven a Santa Margarida i els Monjos.

Publicat a El 3 de vuit, del 19 de juny de 2020

Per evitar que el còlera de 1885 entres a Barcelona,  a l’estació d’Els Monjos es va crear un espai de quarantena per persones i mercaderies.

L’epidèmia de còlera  més greu, de les sis que va patir duran el segle XIX el País Valencià, va ser la de l’any 1885. Cinc mil defuncions a la ciutat de València. Més de 30.000 morts al País Valencià. 66.000 persones a tot l’estat espanyol.

“L’any del còlera” la població acusava als metges de transmetre la malaltia per tal d’enriquir-se, ja que cobraven sis duros per cada certificat de defunció. El desconeixement mèdic i la superstició divulgaven remeis guaridors com fumar molt, anar a processons a la verge dels Desemparats, untar-se amb oli de les lamparetes de la Verge del Puig que venia el sacrista, o prendre infusions de té per suar molt i treure els verins.

València va quedar setiada per l’exèrcit, un cordo militar impedia sortir i entrar de la ciutat. Malgrat el setge, el còlera, va sortir de la capital i va  entrar pel sud a Catalunya. El mes de juliol ja hi havia malalts a Masdenverge, Sant Carles de la Ràpita, Xerta, Roquetes, Amposta, Ulldecona…

El 19 d’agost, Hermegild Clascar, alcalde de Vilafranca, posa un ban dient que “se suprimeixen les festes dels dies 30 i 31 d’agost, ja que no és gens humanitari que mentre uns sofreixen els altres s’entreguin a disbauxes”. El dia de Difunts (2 de novembre) el Governador prohibeix l’entrada al cementiri vilafranquí, ja que hi havia hagut dos morts del colera.

França va tancar la importació de totes les fruites i verdures “que nacen cubiertas de tierra o a flor de tierra” procedents de l’estat espanyol. Barcelona va prohibir el consum i el comerç de cargols.

El 9 de juliol de 1885, les autoritats van establir una barrera sanitària als límits ferroviaris de la “provincia” per impedir que el còlera arribés a Barcelona. Amb aquesta finalitat és creà a l’estació dels Monjos un servei sanitari “en un espacioso y bien situado local” per realitzar inspeccions facultatives i el tractament dels passatgers i de les mercaderies procedents de les zones infectades. Aquell dia arribaren als Monjos, acompanyant el personal mèdic, el governador civil i els diputats provincials Planas i Rosselló. La mateixa nit les autoritats retornaren a la ciutat decidits, també, a obrir uns llatzerets, establiments on tractar malalties infeccioses, a les estacions de Calaf (Anoia) i a Cubelles.

Degut al major tràfic ferroviari, el local dels Monjos fou el més concorregut i el que patí més incidents. Tenia farmaciola i llits on estar isolats, durant la quarantena, els malats extrems.

Tan sols vuit dies desprès de la seva inauguració un tren de corders procedent de la demarcació de València, va arribar a l’estació dels Monjos per a la inspecció dels animals i per rebre tractament. Era l’hora de dinar i el personal sanitari havia marxat a fer el seu àpat. El maquinista, cansat d’esperar-los, va fer via amb els béns cap a Sans, el que va provocar l’enuig de les autoritats i el pànic entre els veïns de Sans.

El dia 27 de juliol un parell de vagons de melons, també procedents de València, arriben a l’estació dels Monjos per a la seva inspecció; entre les deficients condicions de transport, les fumigacions amb productes estranys, la desídia dels sanitaris i la calor, els melons es van podrir tots i es van haver d’enterrar al poble.

Quan la ciutat de València va quedar lliure del còlera, gràcies a la vacuna del dr. Ferran, als Monjos es va desmuntar el llatzeret.