Josep Arasa i Ferrer

Cal reconèixer que abans el Xató era un plat d’estiu i que actualment ja no hi ha data per gaudir-ne. Faci fred o calor, el Xató i les xatonades van aparellades a les eternes discutides del seu origen, que si el primer es va fer a Sitges, que si ja ho feien els pescadors de Vilanova, que si els del Vendrell, que va néixer a Vilafranca,……etc, etc. A la propera xatonada ens caldrà introduir un nou indret de naixement.

El vilafranquí Ramon Marrugat en el seu llibre “Narracions llegendàries del Penedès” entra en el debat del Xató, malgrat que tampoc en treu l’entrellat. Fa esment del origen sitgetà de la salsa, relacionant-la amb en Rusiñol -com no podia ser altrament- i amb l’expressió francesa “Ça c’est un chateau!!” (això és un castell) dita pel seu amic Ramon Canudas quan va provar la salsa. La pronunciació francesa i la comparació amb un castell van plaure tan a l’artista que va batejar aquella salsa amb el nom de “xató”.

Oriol Pi de Cabanyes no està d’acord amb l’origen francès del mot i considera que la salsa es descendent de la paraula “deixetar”. “Deixetar és dissoldre una substancia solida fins a fer-la liquida. Per fer la salsa del xató s’han de “deixetar” o desfer en un morter uns quants ingredients”.

Tornant al lloc de naixement del plat i la salsa, l’olerdolec Pere Sadurní a “Retalls de Folklore” reconeix que el Xató té el seu origen a Vilanova. En Xavier Garcia Soler a “Vida marinera” precisa que “és una menja típica vilanovina del dijous gras”. Del mateix parer també és l’escriptor i activista cultural, Bienve Moya.

El gran folklorista Joan Amades reconeix que era un plat d’estiu, però que “a la fonda vilafranquina de Cal Vicens també el servien a l’hivern”.

L’historiador de Sant Sadurní Carles Querol reivindica el protagonisme de tota la comarca, tot introduint-li una nova partida de naixement. Escriu “Eren famoses les xatonades de l’Abadal a Santa Margarida i els Monjos, sempre ben arrelades a la tradició pagesa, molt abans que aquest plat agafés anomenada a l’espai mariner de Sitges, Vilanova i la Geltrú o al Vendrell”.

Tal com explica en Joan Rovira a “El riu de Foix”, el molí fariner de l’Abadal, també conegut com a molí de la Malamort, ja està documentat l‘any 1350, està situat al costat del riu Foix i proper a l’antic Convent, ara anomenat castell de Penyafort. El nom d’Abadal està associat amb l’abat o abadia de Santes Creus.

Amb l’exclaustració de l’ordre del Cister al 1835, el moli va passar a ser de Can Guineu de Sant Sadurní. L’enginy va funcionar fins a les darreries del segle XIX. Paulatinament les estances i els mecanismes del moli es van reconvertir per altres menesters. L’Abadal per la bellesa i qualitat de les aigües era un indret idíl·lic, molt preuat per fer fontades, i es així com es va reconvertir en un establiment on es donava de menjar a la gent de la comarca que hi anava a passar el dia. La bassa que mantenia l’aigua per fer girar les moles es va conservar fins l’any 1940, quan es va omplir de terra i es va plantar una vinya

El Xató, doncs, és un plat que ja es menjava al Moli de l’Abadal abans que a Sitges, Vilanova, el Vendrell o Vilafranca?. Si és així, la qual cosa no puc posar en dubte per l’autoritat de l’historiador que ho constata, a la llista de mèrits històrics de Santa Margarida i els Monjos cal afegir-hi la paternitat del Xató.

Avui a la premsa comarcal del Penedès podem llegir :

“El cap de setmana del 7 i 8 d’octubre se celebrarà una gran trobada de cotxes antics i clàssics que servirà per commemorar el centenari del circuit internacional de carreres que va existir a Vilafranca durant la dècada dels anys 20 del segle passat. Els participants a la trobada faran un recorregut pel traçat de l’antic circuit que unia Vilafranca, Els Monjos i La Múnia a través de les actuals N-340 i B-212. També hi haurà activitats complementàries i una concentració-exposició dels vehicles a la Rambla de Sant Francesc de Vilafranca”.

El cotxe comença a fer nosa a Barcelona.

A finals del segle XIX no hi havia a Barcelona més d’una dotzena de cotxes. Explica el cronista barceloní Lluís Permanyer que acabava de néixer la polèmica entre vianants i conductors “La situació es va fer d’allò més incòmoda i desigual, ja que els primers vehicles a motor que van cometre l’atreviment d’irrompre al bell mig d’aquell escenari sagrat (el Passeig de Gràcia) van provocar el desconcert, el caos i la irritació. En efecte, el desconcert perquè els pacífics i envanits aristòcrates i grans burgesos no s’esperaven una provocació semblant; el caos, perquè les falses explosions d’uns motors no gaire afinats provocaven que els cavalls s’espantessin i es tornessin momentàniament ingovernables, la qual cosa posava a prova el tremp dels amos inexperts; la irritació, perquè consideraven que els automobilistes no tenien cap categoria i eren esclaus de la moda”.

A la Barcelona de principi del segle XX, el cotxe ja s’havia convertit en un signe de distinció i posició social. Eren poques les persones que hi podien accedir, però tenien molta capacitat econòmica. El sou d’un guàrdia urbà era de 255 pessetes mensuals i un cotxe mitja en costava 12.000. Un Hispano Suiza costava 30.000 pessetes i un Elizalde 60.000 pessetes. Tot i així, al voltant del cotxe aviat va sorgir un ampli teixit comercial i industrial.

L’any 1923 ja hi havia a Barcelona prop de 10.000 cotxes, la difusió del cotxe havia estat espectacular. La indústria carrossera era d’una gran qualitat: les obres de Fiol, de Lucas, i d’altres carrossers catalans, generalment sobre xassís com Elizalde, Hispano-Suiza i d’altres marques de prestigi, son encara premiades en concursos d’elegància arreu del món. Aquest esplèndid panorama propicià una activitat esportiva considerable, es formaren clubs per organitzar curses de regularitat i velocitat en carreteres tancades al tràfic que gaudiren de gran popularitat.

Les primeres curses penedesenques:

La primera cursa de cotxes a Catalunya de la que es te noticia és va  fer l’any 1897,   entre amics, al passeig Sant Joan de Barcelona, i va tenir com a premi un dinar a la Rabassada. L’any 1906 es creà l’Automòbil Club de Barcelona, que l’any 1910 esdevingué el Reial Automòbil Club de Catalunya (RACC).

La primera prova automobilística al Penedès es realitzà el 23 de febrer de l’any 1908, la Copa Sportmen’s Club, en el recorregut Sitges-Ribes-Vilanova, 164 Qm., que va guanyar León Derny (Peugeot) amb un temps de 3 hores i 9 minuts.

L’Automòbil Club de Barcelona va organitzar -en el mateix circuit ampliat fins a Canyelles- el 28 de maig de l’any 1908 una competició internacional de la categoria “voiturettes” (cotxes) amb el nom de  Primera Copa Catalunya, que va guanyar Guioppone amb un Lion Peueot, i una velocitat mitja de 57 Qm/h. Va sortir i arribar a la recta del Vinyet de Sitges i va congregar molt de públic en unes espectaculars grades construïdes expressament per l’esdeveniment.

La segona edició de la Copa Catalunya, disputada el mes de maig de l’any 1909,  transcorregué, també, entre Sitges, Sant Pere de Ribes, Canyelles, Vilanova, per acabar de nou a Sitges. La va guanyar el francès Goux amb un Lion Peugeot.

Quan el RACC tornà a organitzar una cursa ja ho feu fora del Penedès, la Tercera Copa Catalunya es va celebrar al Maresme.

 La Penya Rhin

Quan Barcelona era la ciutat dels cafès i els cafès eren el centre de la vida social barcelonina, un grup de tertulians benestants del cafè El Oro del Rhin, van crear el dia 18 d’abril de 1916, la Penya Rhin per promoure l’esport, especialment el del motor.

El cafè El Oro del Rhin era un bar-restaurant, sala de ball, teatre, sala de concerts, centre de tertúlies que estava ubicat en un edifici modernista de la  Gran Via (601) fen xamfrà amb la Rambla de Catalunya.  Hi actuaven reputades orquestres i cantants (Emili Vendrell, Caietà Renom….) i fou un dels primers escenaris del music vilanoví Eduard Toldrà. Barcelona vivia un moment de grans canvis socials, artístics, industrials, científics, literaris, etc.

Entre els anys 1916 i 1920 (mes d’abril), els tertulians organitzen diferents curses a la nostra comarca. La primera i segona cursa Penya Rhin (1916-1917) són curses per motocicletes i sidecars que tenen com a punt de sortida i final el Vinyet a Sitges. La de l’any 1918 –també per motocicletes i sidecars- es realitza al que anomenen Circuit del Baix Penedès,  (el Vendrell-Banyeres-l’Arboç-el Vendrell)  tres voltes, 69 Qm.

El quart premi  Penya Rhin (1919) realitzat també al circuit del Baix Penedès, ultra les motos i els sidecars, hi participen cotxes. La cursa la guanya en Santiago Soler conduint un David. Un parell de Matas han d’abandonar la cursa, malgrat que el conduit per Pasqual Sogas l’hagués encapçalada durant un llarg trajecte. Els corredors es queixen de les males condicions de les carreteres.

L’any 1920 la cursa de la Penya Rhin deixa el Penedès i s’organitza a Cardedeu.

El Gran Premi Penya Rhin

Els components de la Penya Rhin de Barcelona, van organitzar l’any 1921 la Primera Cursa Internacional de Voiturettes Gran Premi Penya Rhin. La prova va esdevenir el Campionat d’Espanya d’Automobilisme, i va ser el segon campionat estatal que s’organitzava a Europa, anteriorment tan sols s’havia disputat el de França a Paris.

La recerca d’un circuit adient per a disputar la cursa fou una tasca feixuga pels organitzadors. Es van estudiar carreteres de Vic, del Vallès, de Tarragona, i fins al darrer moment no es van decidir pel circuit del Penedès. D’aquestes dificultats n’és un exemple l’article publicat a la revista francesa l’Auto del 6 de març de 1921, en la qual, tres mesos abans de la realització, encara s’assegura que “la carrera es farà (el mes de juny) en un itinerari de la província de Tarragona”. Els periòdics i els professionals del moment proposaven circuits i donaven raons tècniques per un o d’altre itinerari. Per fi, es va decidir córrer transformant les carreteres que unien Vilafranca amb els Monjos,  la Munia i Vilafranca, en un circuit tancat.

El diputat de la Mancomunitat de Catalunya pel Penedès, Enric Rafols, escriu: que: l’elecció de Penedès va ser molt ben rebuda per les autoritats vilafranquines, pel batlle Pau Solsona, pels regidors Campama, Mascaro, Alsina, Recasens, Abella, Feliu i pels alcaldes de les altres poblacions.

 Ja tenim circuit!!!

Seguin la narració del diputat Rafols “el circuit comença a Vilafranca… La ruta és amplíssima, vorejada de plàtans frondosos,… fins el poble de Monjos… El pas d’aquesta població es fàcil, estrenyent-se un xic en travessar el riu Foix…..Desprès de recórrer uns 600 metres des de Els Monjos , es troba a la dreta el viratge dels Pins de Sellarès, anomenat així pels tres magnífics pins centenaris… El viratge es un angle recte i gairebé immediatament la carretera s’inclina en un pendís mitjà fins al nomenat Pont de la Bruixa, amb viratge difícil a l’entrada i un contra-viratge a la sortida…… El circuit es desvia cap a la dreta en el viratge de l’Almunia. És aquest un viratge molt difícil, d’angle agut i que s’ha de prendre en precaució….

Passat la Riera de Pacs comença una recta d’uns 800 metres amb lleugera pujada que passa per davant de les tribunes i tanca el circuit en el viratge de Vilafranca, on s’uneix amb la carretera de Barcelona a Tarragona.”

El circuit Vilafranca- La Munia-Els Monjos tenia 14 quilometres i 790 metres i s’havien de fer 35 voltes al circuit, es a dir 517,650 quilometres.

 L’organització:

Per tal de realitzar la complexa organització de l’esdeveniment, la Penya Rhin va crear un bon grapat de comitès. El comitè d’honor estava presidit per l’Alfons XIII (el Cametes), un comitè d’Alt Patronatge, una Junta Directiva, un Comitè Executiu que presidia el diputat Rafols. El sub-comite de Vilafranca estava presidit per Lluís Cuyàs, el vicepresident primer era en Josep Mascaró, i el segon l’Antoni Pladellorens. El secretari era en Miquel Escasany i el tresorer l’Oscar Sorg. Els vocals eren els presidents del Casino, del Casal, del Sindicat d’Exportadors de Vi, del Foot-Ball Club Vilafranca, del Bloc Catalanista, i de l’Associació Catòlica, i a títol particular en Francesc Calvet, en Julià Aixelà, en Josep Monsarro, en Josep Bardalet, en Josep Campama, l’Emili Berger, en Josep Saumell, i els batlles dels tres municipis per on passava la cursa. Cal fer esment, que entre els més de dos-cents membres dels diferents comitès, no hi havia presència femenina.

Pressa la decisió del circuit, adaptada la reglamentació francesa a la prova, obtingut el reconeixement internacional i els recursos econòmics; amb els permisos necessaris es van iniciar les obres de millora i adequació de les carreteres dirigides pels enginyers Sorribes i Turell; es van peraltar alguns revolts, es van senyalitzar trams, i es van construir unes amplies tribunes i explanades per atendre les necessitats mecàniques i d’abastiment dels vehicles a la carretera de l’Almunia, prop de la baixada de Sant Salvador de Vilafranca.

La primera data prevista per a celebrar la manifestació esportiva fou el 19 de juny de 1921, però entrebancs de darrer moment van ajornar l’esdeveniment al 16 d’octubre d’aquell any.  S’editaren cartells promocionals i programes informatius íntegrament en català, on figuraven els mitjans de transport, els allotjaments, els monuments de la comarca, el reglament de la cursa i un bon reguitzell d’informacions interessants pels corredors i pels assistents a l’esdeveniment.

Els cotxes podien estar inscrits per un constructor o pel propietari del vehicle. Cada constructor tenia dret a inscriure cinc cotxes i els drets d’inscripció eren de 1.000 pessetes. En tots els casos els vehicles eren pesats i revisats abans i desprès de la cursa. No podien pesar menys de 475 quilos buits, i havien de disposar de marxa enrere i permís de circulació. Es van inscriure quinze cotxes.

El guanyador mereixeria una copa d’or i 25.000 pessetes, el segon tindria una copa d’argent i 10.000 pessetes, el tercer una copa i 5.000 pessetes, el quart guanyava 2.500 pessetes i copa, i el cinquè 1.000 pessetes i copa. Dies abans de la prova el Governador va dictar un bàndol perquè els corredors poguessin entrenar-se.

 La Festa Major de l’automobilisme.

Segons explica La Vanguardia va ser tant el públic que va venir al Penedès a veure la cursa, que es van “organitzar caravanes” a l’Ordal i al Garraf,  diu que “eran incontables el numero de automobiles, side, side-cars, motos i bicicletas” i que “su paso fue presenciado por la mayor parte de la población que presentaba animado aspecto”. Explica, també, que els trens anaven curulls de gent, i que fins i tot els sostres dels vagons estaven plens. Per acollir l’elevat nombre de vehicles el camp de futbol de Vilafranca és va habilitar com a pàrquing.

El Mundo Deportivo afegeix “nosotros no hemos visto en manifestaciones deportivas concurrencia igual” i estima que van ser entre 20.000 i 25.000 les persones que van venir al Penedès per contemplar l’esdeveniment.

A les 10 del matí del dia 16 d’octubre de 1921, amb unes tribunes amb moltes “caras lindisimas de damas y damiselas elegantemente ataviadas” (La Vanguardia), el sr. Arturo Elizalde va fer la volta de reconeixement amb el seu vehicle i va trigar 14 minuts en fer-la. Tot seguit, es donà la sortida de la cursa.

El primer vehicle que va arrancar va ser el nº 1, un cotxe francès “la Perle” pilotat per Lefébre, el van seguir el Matas de Joan Ibañez, i el Bugatti d’en Pere Monés. La voiturette numero 15 va abandonar a la primera volta per trencament d’una vàlvula. En el pont de la Bruixa va trencar l’eix el pilot Ibañez. En acabar la sisena volta ja tan sols quedaven sis vehicles en competició. Prop de la una, darrera les tribunes, es va servir un àpat a les autoritats. Quan van acabar, la banda militar va tocar la Marsellesa en honor dels pilots francesos.

La cursa de l’any 1921 la va guanyar en Pierre de Vizcaya,( nº12) amb un cotxe Bugatti, que va fer les 35 voltes en 5 hores, 11 minuts i 19 segons, a una velocitat mitjana de 85 quilometres i 320 metres per hora. El segon classificat fou en Pere Monés Mauri (nº 4), també amb un cotxe Bugatti, que ho va fer en 5 hores, 35 minuts, i 36 segons, a una velocitat mitja de 79 quilometres i 300 metres per hora. El tercer va ser un pilot anomenat Révaux, (nº 14) amb un cotxe La Perle, en 7 hores, 0 minuts i 20 segons.

 1922-1923, els darrers Grans Premis

L’èxit de la prova penedesenca es va repetir els anys 1922 (05/11/22) i 1923 (21/10/23) amb un notable increment de vehicles i espectadors. L’any 1922 la cursa la va guanyar un Talbot pilotat per KL Guiness, i l’any 1923 va tornar a ser un Talbot, aquesta vegada amb el francès Albert Divo com a pilot.

Els anys següents les proves del Campionat d’Espanya s’organitzaren a Sant Sebastià, i no és fins l’any 1933 que la Penya Rhin torna a fer-se càrrec de la cursa, però aquesta vegada ja no tornarà al Penedès. La prova és realitzarà al circuit de Montjuic els anys 1933, 1934, 1935 i 1936.

Al llarg de la historia els hostals i els hostalers han gaudit de mala fama. Al Tratado Legal y Politico de Caminos Publicos y Possadas del Dr. Don Manuel Fernandez de Mesa de l’any 1755, es pot llegir la consideració que mereixien els hostalers a l’autor, “son hombres viles y zafios, no solo en sus hechos si no en su apariencia”. “Pocos mesoneros deixan de ser malos”….”tanto que convendria poner en este oficio a los extrangeros, los quales seria menos perjudicial que se hicieran malos”.

El Tratado especifica la geografia arquitectònica dels hostals, havien de disposar de dues de portes d’entrada, una pels criats i el poble pla i l’altre per la gent distingida, perquè “una señora principal no se vea atemorizada y ofendida por el caballo que se alborota,  por el arriero que reniega, del calesero que fuma, y de toda esta turba que forma una confusion aborrecible a los ojos, al olfato y al oido”. I així “se aparten los brutos de los racionales y no se junten los hombres viles, destrozados y mendigos, con los ilustres”.

Les habitacions del criats –comunitàries- calia que estesin situades veient les menjadores dels cavalls i dels muls, per poder vigilar l’alimentació i la tranquil·litat dels animals. La cambra de l’hostaler havia d’estar a dalt de tot per controlar si algú entrava a robar a les habitacions.

Els hostals, destinats llògicament als forasters, no podien acollir la gent de la localitat, ni a dones de mal viure. Els nobles, els eclesiàstics i els soldats tenien preferència d’estatge per davant del poble pla. Quan tots els espais per dormir estaven plens i un privilegiat arribava, l’hostaler havia de fer-li lloc fen fora a una persona de categoria inferior malgrat que aquesta dormís.

Segons en P. Madoz, al Penedès del segle XIX hi havia un hostal “regular” a l’Ordal, dos de bons a Vilafranca, un parell més als Monjos i un al Vendrell.

Segons explica en Jeroni Pujades en el seu Dietari (1601-1605), a un hostal dels Monjos, el 24 d’octubre de 1602 (guerra dels Segadors), uns bandolers encapçalats per en Pay Català, van entrar de nit i ho van robar tot, especialment el que duien una colla de traginers de Valls.

Però no cal buscar en temps tan reculats per trobar malifetes d’hostal, al mateix poble, l’any 1916, van servir un vi que va provocar forts dolors d’estomac als comensals. Segons les anàlisis fetes per l’Estació de Viticultura i Enologia de Vilafranca del Penedès, el vi tenia un contingut d’àcid sulfúric superior al límit legal.

Un dels hostals monjencs, no fa gaires anys, es va enderrocar per a construir habitatges. L’altre va desaparèixer els anys 30-40 del segle XX per a fer La Casa de la Vila actual; en enderrocar-se van trobar revoltons vermells que, segons els entesos, era el senyal d’hostal en l’època dels romans, i entre les pedres va sortir –diuen- un important tresor.

A mitjans del segle XX es va construir a Santa Margarida i els Monjos un nou hostal -actualment mig enderrocat i vandalitzat- que és una de les imatges vergonyoses del municipi, però, aquestes ja són figues d’un altre paner.

Els sacrificats usuaris del ferrocarril a Catalunya coneixen bé el que és patir davant d’una xarxa ferroviària clarament deficitària amb una demanda de viatgers creixent. A Catalunya, dels 4.300 milions previstos en el Pla Rodalies 2008-2015 només se’n va executar un 14 %. D’aquesta quantitat, el 60 % es va gastar en el nou accés a l’aeroport del Prat. La inversió per català va ser de 250 euros mentre que la inversió per madrileny va ser de 907 €. Mentre que a Catalunya només es va realitzar un 24% de la inversió promesa, a Madrid aquest percentatge s’enfila fins al 153%.

Però per la tranquil·litat, o l’enuig, dels usuaris actuals cal recordar que l’actitud dels governs espanyols castrant les xarxes ferroviàries de Catalunya ve de lluny. Un exemple és la línia ferroviària d’Igualada. A finals del segle XIX va esdevenir el gran desenvolupament del ferrocarril a Catalunya amb finançament català privat. Igualada va quedar lluny del ferrocarril que unia Barcelona amb Saragossà passant per Manresa. L’any 1865 el tren de la línea Barcelona-Tarragona, va arribar a Sant Sadurní marginant, també, a Igualada. Els prohoms igualadins temien que aquesta situació els allunyes del progrés i condicionés el futur de la ciutat i les seves industries. Moltes van ser les iniciatives per sortir d’aquesta illa ferroviària.

L’any 1852 els fabricants igualadins Ramon Castells Pie i Francisco Castells Comas i el polític Celestino Mas van crear una junta per a la promoció del ferrocarril Igualada – Martorell. El 26 de setembre de 1853 el govern espanyol va autoritzar un estudi al sr. Arimon per a la creació d’un enllaç ferroviari entre Igualada i Manresa.

L’any 1855 les forces vives igualadines, amb el recolzament del polític i intel·lectual Pascual Madoz, inicien el projecte del ferrocarril d’Igualada a Sant Sadurní d’Anoia, que va ser redactat per l’enginyer Antoni Aguilera Gibert amb un pressupost de 14.750.000 pessetes; el tren sortia de Sant Sadurní i passava per Terrasola, Lavid i Sant Pere de Riudebitlles. Amb un import tan elevat per a l’època, calia la participació de les institucions i, davant la negativa d’ajuts del govern espanyol, els igualadins van rebaixar, momentàniament, les seves aspiracions i van començar a treballar en el projecte d’una línea de tramvia amb tracció animal que els unís amb Sant Sadurní.

La historia del tren entre Igualada i Sant Sadurní d’Anoia, va estar plena d’incidents. El 24 de d’agost de 1863 una reial ordre va atorgar la concessió del ferrocarril i el 19 de novembre es va constituir a Igualada l’empresa Sociedad del Ferrocarril de San Saturnino de Noya a Igualada. Tenia un capital social de 7.500.000 pts. amb l’emissió de 7.500 accions de 500 pts. i la resta van ser obligacions. De les primeres 7.500 accions, 3.000 ja estaven compromeses amb la companyia del ferrocarril de Tarragona a Martorell i Barcelona.

El 17 d’abril de 1864 en Josep March Pascual president de la societat ja tenia problemes de caixa per pagar els interessos del capital i les obligacions. Malgrat tot, van contractar les obres de construcció amb l’empresa francesa “Pascal Possicos et Pascal et fils” que van iniciar l’explanació entre Igualada i la Pobla de Claramunt sota la direcció de l’enginyer Federico Alameda. El 13 de maig de 1865 a Igualada van fer festa grossa, es van inaugurar les obres del ferrocarril que havia d’unir la ciutat amb Sant Sadurní. Per tal de seguir amb les expropiacions i abonar els costos de la contracta, el juliol de 1865 la companyia sol·licita dels accionistes un nou desemborsament, que en no ser atès provoca la paralització de les obres i la  fallida de la companyia.

Des de la fallida de la companyia (1865) fins a l’any 1882, el projecte de Sant Sadurní va ser motiu constant de debat, emplenava pagines dels diaris amb acusacions de corrupció, articles, parlaments i disputes entre els polítics i les localitats per on havia de passar. Terrasola, Sant Sadurní, Lavid i Sant Pere o Capellades, Piera, Masquefa i Sant Esteve Sesrovires eren utilitzades electoralment dividint i enfrontant els electors .

A la Vanguardia del 5 d’agost de 1881 parlant del ferrocarril de Sant Sadurní podem llegir  “passa como lo que cuentan de una señora que con un solo limon tomaba limonada todo el año y lo hacia sacando una gota de zumo por semana. Lo mismo podemos decir del ferrocarril electoral de San Saturnino; es un limon que cada vez que hay elecciones se estruja un poco..para que de el zumo de la credencial de diputado”. Una vella cançó amb aires de present.

L’any 1882, el diputat per Calaf, Santiago Serra i Cruselles, que en aquells moments és va fer amb la titularitat de la concessió, al·legava que la crisi financera i la manca d’ajuts del govern espanyol (?) havien provocat la situació. Per salvar el projecte proposa transformar la línea ferroviària de via ample a via estreta. El govern espanyol no admet les al·legacions i aquell mateix any declara la caducitat de la concessió.

El 12 de juny de 1882 la premsa publica una nota que reflecteix el interès d’un grup “de acaudalados vecinos de esta capital (Barcelona)” per obtenir la concessió d’una línea de tramvia “movido por tracción de vapor” entre Igualada i Vilafranca passant per Sant Quinti de Mediona i Capellades.  Aquell mateix any 1882, quan encara seguien els estudis ferroviaris, els igualadins,  amb un exercici de pragmatisme i amb el vist i plau del govern espanyol, van inaugurar un servei de diligencies, que unia Igualada amb Vilafranca en combinació als horaris dels trens. Certament encara no tenien estació de ferrocarril però, amb el pedaç de la diligencia, els igualadins i les seves mercaderies ja podien arribar a Barcelona i a Tarragona.

El 7 de setembre de 1882 es va constituir la companyia del Ferrocarril Economico de Igualada a Martorell. També va tenir forces problemes financers fins que va passar a mans de capitalistes belgues que, per fi, construeixen la via que trencarà el isolament igualadí. L’estiu de 1893, circula el primer tren. La companyia va ser l’origen dels actuals Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya.

Ja deu fer més de 20 anys que es va començar a parlar del ferrocarril entre Vilanova i la Geltrú i Vilafranca del Penedès en el marc de la Línia Orbital Ferroviària. El 15 d’abril de 2010 al diari Avui podíem llegir  “l’Estat -que es qui fiançarà la línia orbital ferroviària- ha començat a redactar l’estudi informatiu, al qual posteriorment seguirà el projecte constructiu….. El ministre de Foment, José Blanco, apuntava que les obres podrien començar abans de 2015…..” Actualment,2023, tot està per fer.

Les actituds restrictives -o repressives- del govern espanyol davant les inversions a Catalunya repeteix la mateixa estratègia de fa més de cent anys. Les comunicacions ferroviàries al Penedès en son un exemple.

Ahir, el bon amic Josep Maria va començar la verema d’enguany, per  celebrar-ho ens vam trobar a Guardiola de Font-rubí compartint un gustos esmorzar de forquilla.

De tot el que comporta l’elaboració d’un bon vi, la verema  és el més important. Sense verema, no hi ha vi. Les primeres referències escrites a la verema es troben en textos de l’Egipte antic, fa més de 5000 anys. La verema era una manera d’unir, simbòlicament, l’espiritual amb el terrenal. A més de celebrar-se cants i balls per a donar gràcies als déus per la fertilitat de la terra, es trepitjava a la vinya per a produir el most del raïm i es bevia el primer vi de la temporada, una beguda de la qual gaudia la reialesa i s’utilitzava en ofrenes i rituals religiosos.

En Josep Maria és dels que fa de la qualitat el seu objectiu i cull els raïms  a ma. Si aquest any la verema al Penedès és fatigosa i condicionada per la sequera i les altes temperatures, la feina de collir raïms era molt més dura al segle XIX. Amb l’albada tothom dempeus. Es treballava molt i els collidors, “segarretes”, dormien poc al paller o a la màrfega. Eren dies on tothom feinejava. Les mestresses a preparar els àpats. Els padrins a fer la mistela o el vi bullit. La mainada portant els càntirs i omplin els porrons. Hereus i cabalers trafegaven amb tot.

A molts masos s’utilitzava el porró garber pels veremadors. Una porrona grossa dins un cistell ple de palla que s’anava mullant per mantenir-la fresca. La porrona estava dividida verticalment en dues parts, de manera que feia dos dipòsits, un s’omplia d’aigua i l’altre de vi. Quan es traguejava sortien barrejats els dos líquids, satisfent la set ingerint menys alcohol.

Collidors i collidores per parelles, a les ordres del cap de colla, amb els falçons ben esmolats anaven omplin el cove. Quan estava ple el duien a la portadora on s’atapeïa amb el funyot perquè en càpigues més. De portadores n’hi havia d’entre 60 i 120 litres de cabuda. Un cop plenes s’apropaven al carro amb els semalers i es pujaven agafant-les per les cornaleres entre dos homes. El de baix agafava la cornalera amb les mans, l’altre, dalt del carro, tibava amb una corda enganxada a l’altra cornalera.

Cap a les deu, plenes les setze portadores que cabien habitualment en un carro, arribava l’hora d’esmorzar: una bona arengada, pa amb tomàquet, ceba, olives, raïm ben fresc i figues de postres. A les dotze el dinar i la migdiada sota la figuera o el garrofer. Del silenci matiner es passava a les converses i a les cançons, les primeres nostàlgiques, més tard les picants. D’algunes varietats de raïm es separava una part, el macabeu per a fer la mistela, els rojals per penjar, la pansa blanca per les panses.

Quan els carros arribaven al mas abocaven les portadores a la tina situada quasi sempre damunt del cup. Al capvespre,  acabada la feina de collir, els homes trepitjaven el raïm. Un cop fonyat es tirava al cup o al vaixell. En acabar la collita tothom era recompensat amb un bon àpat i la gatzara de comiat.

A Can Costes de l’Alzinar de Font-rubí sembla que tenien un porro casolà bastant lliberal i el dia 24 de setembre de 1882 no va gaudir de gaire repòs.  Ja despuntava el sol, quan el grup de collidors festejaven l’acabada de la verema, estaven  fen tabola a l’era quan, amb la força que dona el vi, van començar una baralla que va acabar amb quatre o cinc trets. L’escopetada va estroncar la ballaruga i va deixar mort i estes a terra en Mateu Vaqués de Sant Martí Sarroca i malferit un altre jove del mateix poble. Van intervenir els Mossos d’Esquadra de la Granada i detenir, en una  taberna de Guardiola, a quatre veremadors com autors del crim. El jutge de primera instancia de Vilafranca els hi va prendre declaració i els va engarjolar incomunicats.

Un bon vi no es defineix només pel territori on hi ha la vinya, sinó per la cura i manyaga amb el qual ha estat elaborat. Amb cada glop hi ha una combinació de treball, clima, tradició, cultura, història i festa. L’esmorzar amb el Josep Maria va tenir el punt just de cada cosa.

Els penedesencs sempre hem tingut molta devoció a aquest sant originari de la Borgonya, que va viure a Tarragona i que té el seu santuari a Pontils. Antigament –explica en Pere Sadurní als Retalls de Folklore Penedesenc–  s’hi peregrinava tres vegades l’any: per l’Ascensió, el dia de sant Magí (19 d’agost), i el tercer diumenge de setembre per l’aplec.

Segons la tradició, el sant va ser un anacoreta martiritzat el segle III pels romans. L’home es va escapar de la presó, ajudat per un àngel, i s’amagà durant trenta anys en una cavitat natural de la Brufaganya, on feia vida eremítica alimentat pels àngels. Allà els romans el van trobar, matar, enterrar i és on, posteriorment, s’aixecà l’església.

Fins l’any 1204 no s’esmenta documentalment l’església de sant Magí. Al segle XIII hi havia una ermita que ja era objecte de força devoció i llegats. Al segle XVI, a iniciativa dels Cervelló, es restaura i amplia el temple i s’hi organitza una germandat. Posteriorment en van tenir el patronatge els barons de la Llacuna, que n’encarregaren la custòdia del lloc als dominics que s’hi establiren des de el 1603 fins el 1835. L’edifici actual va ser iniciat el 1732. Des de 1841 funciona com a parròquia. Al costat del temple hi ha la casa dels frares i l’hostatgeria. El conjunt fou objecte de saqueigs el 1714, 1835 i 1936.

Als peus dels cingles, que hi ha a la part alta de la serra on s’alça el santuari, hi ha una capella i més a ponent dues coves antigament utilitzades com  ermitatges i un habitatge troglodític. Així com a molts indrets els ermitatges troglodítics medievals foren abandonats molt aviat, en aquest cas van perdurar fins a èpoques recents, la qual cosa es veu en les restes de les obres fetes en època moderna.

Sota el santuari es troben les quatre fons de sant Magí, d’aigua considerada miraculosa, objecte del romiatge i naixement del riu. Explica la llegenda que quan en Magí estava d’eremita, fart de rebre visites dels pagesos que es queixaven de la sequera, i li demanaven aigua, va llençar el seu bastó -gaiato- tan lluny com va poder tot dient “on el meu gaiat caurà, un riu i naixerà” i així va ser com va néixer el riu Gaià. Un altra versió del miracle diu que el sant fa brollar l’aigua quan els romans assedegats van arribar per agafar-lo. L’aigua de sant Magí guareix de febres palúdiques, de verola i de trencadura.

Era costum que les parelles de la comarca anessin al santuari a demanar protecció al sant. “A sant Magí s’hi va de fadrí i a Montserrat si va de casat”. Els promesos, un cop havien escoltat missa,  s’apropaven al sant per dipositar un parell de monedes a una safata situada darrera una reixa als peus de la imatge, primer ell i desprès ella. Si les dues monedes queien dins la safata el casori es feia abans d’un any, si alguna de les dues queia fora, s’endarreriria la cerimònia.

La Tercera Guerra Carlina fou una guerra civil que va tenir lloc del 1872 al 1876. La crida a les armes feta pel pretendent al tro del Regne d’Espanya, Carles VII, va ser escoltada principalment al País Basc i a Catalunya. Un dels motius que va empènyer Catalunya a sumar-se a la revolta, va ser la promesa de restauració de les Constitucions catalanes, abolides pels Decrets de Nova Planta de Felip V (1714).

Amb motiu de l’assalt carlí a la ciutat d’Igualada comandat per Savalls, Auguet i Miret el dia 18 de juliol de 1873, Antoni Carner i Borràs escrivia a “Historia de Igualada en 30 minutos” (1966, Ajuntament de Igualada) “Después de 36 horas de enconada resistencia, las fuerzas carlistas mandadas por don Alfonso Carlos, a quien acompaña su esposa doña Maria de las Nieves (popularmente “doña Blanca”) se adueñan de la Villa. El asalto fue efectuado por 2.200 hombres, entre ellos el batallón de Zuavos pontificios, cuyo comandante, don Ignacio Wils, murió dando el pecho a las balas, en una barricada tendida en la embocadura de la Rambla de San Isidro. Según “El eco del Noya” los asaltantes sufrieron 400 bajas. Los defensores tuvieron 30 muertos, todos ellos paisanos”.

Els carlins van ocupar Igualada i el mateix dia, després d’obtenir un generós botí, van abandonar la ciutat i es van emportar ostatges. Ho feren hostilitzats per les forces de Joan Martí i Torres, el Xic de les Barraquetes. El text no dona molta informació, però sí que explica la mort d’un personatge –Ignace Wils- a Igualada en circumstàncies que podem entreveure com heroiques o, si més no, que denoten un cert grau de valentia,  i ens parla d’un cos militar que va combatre a la vegueria: els zuaus –“zuavos”.

Malgrat que actualment a casa nostra la paraula zuau tan sols serveix per designar una beguda refrescant (també coneguda com a suau i a d’altres indrets com “soldat”) feta amb gasosa i cafè, la denominació militar neix, a partir de l’any 1830, de certs regiments de mercenaris d’infanteria de l’exèrcit francès, que inicialment foren un cos mixt indígenes algerians i europeus. A imatge dels zuaus francesos van néixer els “Zuaus Pontificis”, que foren una unitat de soldats d’infanteria sorgits el 1860 per la defensa dels Estats Pontificis sota Pius IX. Els zuaus pontificis foren catòlics solters, fonamentalment voluntaris, disposats a lluitar contra el procés de reunificació italià a les ordres del Papa. La majoria dels voluntaris foren alemanys, francesos, holandesos i belgues, però també s’hi podien trobar romanesos, canadencs, espanyols, irlandesos i anglesos.

Els Zuaus Carlins van ser creats pel germà del pretendent carlí al tro del Regne d’Espanya, Alfonso Carlos, després que hagués lluitat amb les tropes dels Zuaus Pontificis. Els zuaus carlins foren una unitat de xoc i assalt dins l’exercit carlí de Catalunya i del Maestrat, i va esdevenir la guàrdia d’honor d’Alfons Carlos. El seu uniforme estava inspirat en els Zuaus francesos amb influencies dels Zuaus Pontificis: pantalons bombatxos de color gris, jaqueta curta gris clar pels oficials i gris fosc per la tropa, armilla, faixa i polaines. Completava l’uniforme una boina basca amb borla. La tropa portava la boina blanca amb borla groga i els oficials boina vermella amb borla groga. Per bandera, duien l’espanyola monàrquica amb una imatge gran del Sagrat Cor a un costat i per l’altre la Verge Maria.

Ignace-Marie-Alphonse Wils va ser coronel dels zuaus carlins, va morir lluitant a Igualada, era un mercenari nascut a la localitat holandesa de Revenstein, en el si d’una família catòlica d’origen francès. Va estudiar a diferents escoles de jesuïtes i el 14 d’octubre de 1865, a l’edat de 16 anys, s’enrolà a les unitat de zuaus pontificis, on va fer amistat amb Alfons de Borbó, germà del pretendent carlí al tro del Regne d’Espanya.  Va ser promogut al grau de caporal l’any 1866 i un any més tard al de sergent. Participa a la batalla de Monte-Lupino contra els partidaris de Garibaldi i, poc temps després, agafa unes febres la qual cosa l’obliga a allitar-se durant quatre mesos.

La mediocritat i la rutina de la vida de la caserna l’avorreixen, i l’any 1868 obté un permís que aprofita per reunir-se amb les tropes carlines que el general solsonenc Rafael Tristany i Parera intentava organitzar a Catalunya. Escriu a la seva mare “He marxat amb la finalitat de defensar els drets de Don Carlos (el pretendent carlí) perquè el Sant Pare trobarà en ell un defensor quan sigui rei d’Espanya”. Wils, home d’acció, quan fracassa Tristany amb el seu intent d’aixecament militar, es refugia a França. Allà, en esclatar la guerra francoprussiana (1870-1871) s’afegeix als exercits francesos en una partida de guerrillers i es fet presoner pels prussians i s’escapa de la presó.

L’acabament de la guerra amb Prussia li permet uns mesos de tranquil·litat a casa els seus pares, fins que l’any 1872, amb l’inici de la Tercera Guerra Carlina, entra a Espanya com a guerriller amb una partida de voluntaris carlins. Posteriorment comandarà una columna de 400 homes a Cataluña. Amb l’ajuda del seu amic i company dels zuaus pontificis, Alfons de Borbó, aquesta tropa es transforma en el cos de Zuaus Carlins.

Wils convoca als seus ex-companys dels exèrcits papals  perquè s’inscriguin a la nova unitat de zuaus carlins. La convocatòria porta zuaus espanyols papals, com Gabriel Llompart, promogut a tinent-coronel, diversos holandesos incloent el seu germà Auguste Wils, un belga Defrance, Murray Hugh canadenc, O’Bryan irlandès, francesos, alguns altres portuguesos… suficients per formar la direcció del nou batalló de 500 homes, sis companyies. Wils, en aquell moment, tenia 24 anys i es nomenat comandat del batalló amb grau de coronel.

La seva primera gesta, com cap de zuaus, va ser sorprendre i detenir tres sicaris que havien entrat a la tenda del germà del pretendent carlí per assassinar-lo. A partir d’aquest fet els zuaus van esdevenir el batalló d’escolta d’Alfonso Carlos de Borbó i de la seva esposa Maria de las Nieves.

Els zuaus participen a les batalles de Prats de Lluçanès, Oristà, Alpens, Manresa i Igualada sempre com la punta de llança de les tropes carlines. El coronel Wils s’exposà sempre a la primera fila. En pocs mesos, cinc cavalls van morir sota seu. A la rambla de Sant Isidre de Igualada, al front de les seves tropes, el coronel Ignace  Wils va morir intentant saltar una barricada el dia 18 de juliol de 1873. Les seves restes reposen a l’església de Pinós (Solsonès).

La tercera guerra carlina va acabar l’any 1876 quan després d’haver perdut la Batalla de Montejurra (17 de febrer de 1876), Carles VII passa a França i, el mateix dia Alfons XII entra a Pamplona.

PS.- A La familia Ulises, una sèrie publicada al TBO a partir de 1945, la iaia Filomena prenia suaus. Ella era el personatge rural i més tradicional de la sèrie,

Dels segles X al XII entre els comptats catalans i l’emirat de Còrdova, s’hi situava una àmplia franja de frontera, una terra en procés d’organització i poc poblada, era el que ara coneixem com el Penedès. Si al nostre país es calcula que hi ha més d’un miler de fortificacions medievals, a les comarques de L’Alt Penedès, Baix Penedès, i el Garraf es té constància de més d’una setantena. Aquest territori va ser Marca Hispànica o frontera meridional de l’imperi Franc.

A l’espai de l’actual municipi de Santa Margarida i els Monjos, amb anterioritat a l’any 1300 hi havia sis esglésies romàniques i un bon grapat de construccions militars: tres fortaleses i set torres de guaita (la Torre de Santa Margarida segle X, la Torre de Llitrà o Vitrà (1013),  la Torre de la Vall (978), la Torre de Rovira de Fontcavallera (985), Torre de Magrinyà (997),  Torre de la Torta (979) i la de Penyafort (segle XI).

El convent de Penyafort, que des dels anys 1990 anomenen grandiloqüentment “castell” de Penyafort, simplement havia estat una torre de guaita i una casa que depenien del castell d’Olerdola, torre i casa que al segle XIV ja consta que havien desaparegut. En Raimon hi va néixer vers 1180/1185. El seu pare era en Pere Ramon de Penyafort i la seva mare na Saurina. Segons la tradició, en Raimon, fou batejat a l’església romànica de santa Margarida, a poca distancia de la casa.

Raimon va rebre una acurada formació humanística, i als 20 anys ja era professor de filosofia, clergue i escriptor de la Catedral a Barcelona. Vers els 30 anys va anar a perfeccionar el seus coneixements de dret civil i canònic a la Universitat de Bolonya, on exercí de professor i on va conèixer a sant Domingo de Guzman, fundador de l’ordre dels Predicadors (Dominics). Va acabar la seva estada bolonyesa amb el grau de Doctor in Decretis Bononiae.
Als 40 anys retornà a Barcelona i esdevé canonge i paborde de la seu, però aviat renuncià a aquets càrrecs i ingressà a l’ordre dels Dominics. D’aquesta època es la seva obra Summa Iuris canonici. Era un eficaç predicador que va creuar la península predicant la creuada contra els musulmans per la conquesta de Mallorca, i per a implantar la reforma i les decisions del quart concili de Laterà. Segons alguns historiadors va col•laborar amb Pere Nolasc en la formació de l’ordre dels Pares Mercedaris dedicada a rescatar els segrestats pels musulmans.

Se’l considera l’introductor de l’Inquisició a la corona catalano-aragonesa.
L’any 1230 el papa Gregori IX el va cridar a Roma on el nomenà el seu confessor i li demanà la compilació de les Decretals o Liber Extra (1234), l’obra que li ha donat més fama i que fou el codi de dret canònic en ús a l’església catòlica fins a Pius X (1917). També escriví Dubitalia cum responsionibus ad quaedam ad Pontificem.

L’any 1235, quan per mar tornava de Roma, en passar per davant de Tossa, demanà al patró de la nau que s’acostés a terra perquè un malalt demanava la confessió. Cap dels seus companys no havien vist ni sentit res, però li feren cas. Arribaren a la platja i trobaren agonitzant a Barcelo des Far que havia perdut la parla. En Raimon li preguntà si volia confessar-se i el malalt, recuperant miraculosament la veu, li contestà afirmativament. El sant l’escoltà en confessió, li donà l’absolució i en Barcelo morí en pau.

L’any 1235 és nomenat bisbe de Tarragona, però cansat i malalt hi renuncià i és retira al convent de santa Caterina a Barcelona. Entre 1236 i 1238 intervingué a les corts de Monsó, aixecà l’excomunió del seu amic Jaume I, intervingué en la dimissió del bisbe de Tortosa, en la provisió del bisbat d’Osca i en el de l’illa de Mallorca. Entre 1239 i 1240 va ser general dels Dominics, període en el qual va visitar a peu totes les cases, càrrec del que va dimitir en complir 65 anys. Retornat al convent de Santa Caterina, on encara va viure 35 anys més, va fer de conseller de Jaume I i va intervenir en tots els afers importants de la vida del país. Sempre fou un home de consell i autoritat reconeguda.  Entre 1259 i 1261 va escriure Summa contra gentiles.

Degut a que en Raimon era amic del rei Jaume I, els mercaders barcelonins van demanar la seva intercessió per evitar la practica reial d’alterar el valor de la moneda de plata barcelonina -dita de tern- afegint més coure del declarat. Gràcies a les seves gestions Jaume I es comprometé, l’any 1269, a no modificar el valor de la moneda. Des d’aquell moment els mercaders barcelonins foren els seus devots.. Una de les llegendes més conegudes del sant va succeir quan es trobava a l’illa de Mallorca acompanyant el rei Jaume I. El rei havia donat ordre d’escapçar al pescador que tornés en Raimon a Catalunya,  el rei el volia mantenir al seu costat  fins que li donés l’absolució per haver tallat la llengua del bisbe de Barcelona. D’altres versions expliquen que en Raimon no  perdonava al rei que fos un faldiller i mantingués relacions, entre d’altres, amb la dama aragonesa Berenguella. Impossibilitat  per tornar des de Sóller a Barcelona amb barca, el de Penyafort realitzà la travessa en sis hores, embarcat dalt de la seva capa, amb el seu gaiato a tall d’arbre, l’escapulari per senyera i un crucifix com timó. Després d’aquesta gesta la gent de mar sempre el va venerar com un dels seus patrons.

Va morir nonagenari el 6 de gener de 1275. El seu enterrament va constituir una gran manifestació de dol. El van sebollir al convent de Santa Caterina de Barcelona,  que estava situat en el mateix lloc on actualment hi ha el mercat del mateix nom. L’any 1835, desprès de la crema dels convents barcelonins, la seva sepultura, una tomba gòtica de marbre ben treballat, fou traslladada a la catedral de Barcelona. Al peu hi ha la figura jacent del sant, i malgrat que fos considerada com un retrat seu, modernament s’ha comprovat que el cap prové d’una escultura romana aprofitada a l’Edat Mitjana.

Al lloc on es suposava que hi havia hagut la torre i la casa nadiua del sant els frares Dominics, amb l’ajuda de la família  Espuny de Vilafranca, cinc-cents anys més tard (1602), hi construïren el convent de Penyafort (actualment mal-anomenat castell). A l’església, a cada costat de l’altar hi havia una caixa. Al de l’epístola era un senzill bagul buit, amb la inscripció En esta caixa es estat lo cos de Sant Ramon de Penyafort. Procedia, segons sembla, del Convent de Santa Caterina, abans de fer-se el mausoleu de pedra havia servit pel cos del sant. A la caixa de l’altre costat es podia llegir: Así está lo cos del venerable Pare Fra Joan Guasch. Mestre en Sagrada Teologia, fill de Vilafranca del Panades y fundador de esta Santa Casa.

El concili de Tarragona de 1279 ja va demanar la  canonització, però no va ser fins l’any 1601 que el papa Climent VIII el va santificar després de sovintejades demandes reials i populars per fer-lo sant. Quan el van canonitzar Barcelona va fer grans festes. El virrei va manar disparar tota l’artilleria dels baluards i torres. Es van celebrar certàmens literaris, justes poètiques, competicions de cavallers. Es van publicar romanços, odes, sonets, …. en una profusió i abundància mai vistes. Barcelona el nomena patró, Vilafranca va fer el mateix. Se l’honorà a les terres tortosines, a la Costa Brava, a Montserrat, a Lleida, al bisbat de Vic, a Ripoll, al Priorat. Al Penedès cada poble li va fer un altar. Al Pla de Santa Maria li van dedicar un temple romànic. A Albinyana, a Font-rubí, a Olèrdola, a Sant Quintí, o a Cubelles s’aixecaren altars dedicats a Sant Raimon. La festivitat religiosa se celebrà, primerament, el dia 23 de gener, actualment el 7 de gener.

És patró dels col·legis d’advocats catalans. L’any 1944 l’Estat espanyol va crear l’Orde de la Creu de Sant Raimon de Penyafort, que agrupa les persones condecorades amb la creu de Sant Raimon de Penyafort per haver destacat en l’àmbit de les ciències jurídiques. El nostrat Raimon de Penyafort és l’únic penedesenc a qui han pintat els artistes Tommaso da Modena,  Fra Angèlic i Rafael. La gent creia que la terra que havia estat en contacte amb la seva tomba tenia la virtut de calmar les tempestes de la mar. Se l’invocava per les nafres en general, les febres, el mal de pedra i els plets.

Pedro de Alcántara Alonso Pérez de Guzmán el Bueno, Pacheco Manrique Aguilar y Silva, més conegut com el catorze Duc de Medina Sidonia,  va morir a Santa Margarida i els Monjos el dia de Reis de 1779 i va ser enterrat a Vilafranca. SMMonjos al segle XVIII eren un conjunt de masies amb quatre o cinc esglésies, una plaça central a Santa Margarida i alguns molins al costat del riu, hi vivien 390 persones. Els Monjos era la zona més poblada del municipi amb algunes cases, un o dos hostals als vorals del Camí Reial i un curt carrer mal anomenat dels Maons.

La informació de la mort del Duc es troba a diferents texts de l’Arxiu de la Casa Medina Sidonia, a la Real Academia de la Historia (RAH) i al Llibre de l’Administració de Sant Fèlix de Vilafranca.

A la RAH expliquen la mort del Duc amb una versió que podem qualificar de curiosa, diuen que va morir a la “Venta de los Frailes”. Segons el diccionari de la Real Academia Española una “venta” és: “Casa establecida en los caminos o despoblados para hospedaje de los pasajeros”, es a dir un hostal. Després han traduït a l’espanyol “Els Monjos” per “los frailes”, i ja els tenim -com tantes vegades- reescrivint la història. Segons la RAH el Duc va morir a la “Venta de los Frailes” de “Villafranca”. La RAH va fer el mateix que a Pals quan el van traduir per Palos, i amb aquesta versió van fer sortir a  Cristòfol Colom cap a la descoberta d’Amèrica des de Palos de Moguer, que avui sabem que no tenia port en aquella època.

Ens treu de dubtes el recull que fa Antoni Ribas del llibre de l’Administració de Sant Fèlix, allà diu que va morir a l’Hostal que hi havia a Els Monjos des de temps reculats. El Duc, que no tenia propietats al Penedès, hi va morir casualment a les sis i cinc minuts de la tarda, després de 37 dies d’allitament a l’establiment.

L’Arxiu de Casa Medina Sidonia diu “ya salio de Andalucia enfermo cuando emprendió camino a Francia , pues quiso pasar los ultimos dies de su vida lejos de la España cortesana de Carlos III, però el destino no permitió pudiese ver cumplido su deseo”. La RAH apunta que va morir de “vomitos negros, quizas envenenado por aquellos que temieron su palabra”.

Abans de morir el va confessar el monjos benedictí Veremundo Murillas, -que devia formar part del seu seguici, i li va administrar l’Extremunció el rector de Santa Margarida mossèn Bonaventura Volart, les exèquies i l’enterrament es feren a Vilafranca del Penedès el dia 9 de gener.

Antoni Ribas escriu “A la Vila la mort del Duc va mobilitzar tots el capellans, comunitats de religiosos que van intervenir en les funcions religioses i les forces vives. Les campanes de Santa Maria i les dels altres quatre convents van començar a tocar el toc de Vedada (toc de difunts importants) a les nou del vespre del dia 6 de gener i va repetir-se aquest toc cada hora fins l’endemà a les nou del vespre. Les campanes van seguir tocant fins el dia 9, però van afluixar i només es feren quatre tocs al dia. El cadàver del duc va ser traslladat a la vila, a la tarda plujosa i amb els camins enfangats, segons precisa el Llibre d’Òbits del dia 9 de gener”. La processo mortuòria entre Els Monjos i Vilafranca es va fer “amb la creu alçada, els capellans amb carruatge, el taüt portat a braços per 12 homes, la família i els ajudants del duc a cavall i amb atxes enceses, un piquet de cavalleria i tres cotxes més amb la resta de familiars. En arribar a la vila es cantaren les absoltes a Sant Salvador, al convent dels Franciscans s’afegeixen a la corrua tots els frares de Vilafranca, escolans i cantors, i vuit vilatans condecorats agafen les cintes que penjaven del taüt, després seguiren cap a la Casa de la Vila, capella de Sant Joan i cap el convent de les monges de clausura del carrer de la Font, amb més absoltes cantades, i al final arriben a Santa Maria per la plaça de l’Oli.”

“El funeral i enterrament van fer-se el dia 10 de gener amb gran solemnitat i amb tota l’església de Santa Maria endolada amb draps negres i ciris encesos i un gran túmul mortuori al centre de la nau“. El duc va se enterrat a l’interior de l’església, sota l’orgue. Fins el dia 18 de gener es van fer misses de difunts i hores de pregaria.

En aquest punt comença un altra història, qui havia de cobrar tantes misses, tantes oracions, tantes pregaries? El capellà de Santa Margarida diu que era a la seva església on corresponia fer tot el cerimonial i que ell vol els diners. A la negociació el vicari perpetu li ofereix la meitat del total, quantitat que no es admesa pel capellà. Al final el litigi s’acaba quan el vicari perpetu li ofereix al rector de Santa Margarida la meitat de la cera sobrant d’aquells dies, més una quantitat que van afegir els majordoms del Duc.  A la partida de defunció del Duc consta que es van utilitzar 204 quilos de cera en forma d’atxes i 41,6 en forma de ciris, la quantitat sobrant devia ser elevada i representar una bona quantitat de diners pel rector de Santa Margarida.

Queda clar que Santa Margarida i els Monjos té molta història i que ha tingut capellans que eren negociants.